Deconstruint Salvador Espriu

L’any del centenari del naixement de Salvador Espriu, Agustí Pons ens ha obsequiat amb una biografia magna de l’escriptor, que posa de manifest la necessitat imperiosa de disposar de biografies a l’estil anglosaxó (d’una gran exhaustivitat però assequible per a un públic ampli) dels grans personatges del nostre país. Igual que Ian Gibson va fer amb García Lorca, Pons ha aconseguit aproximar-nos a Espriu sense caure en cap dels dos riscs de qualsevol biògraf: santificar el biografiat o esbudellar-lo sense pietat. Així, explicant l’obra a partir de la vida com a fil conductor, ens dóna les claus per entendre l’ambiciós univers espriuà i afegeix matisos al tòpic retrat adust, auster i monacal de l’escriptor català.

La biografia de l’home que afirmava que “no tenia biografia” comença al món mític de la seva infància, feliç i tràgica, els seus inicis com a escriptor, l’estreta relació amb el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel i l’esfondrament del món que coneixia arran de l’esclat la guerra civil —“una lluita fratricida” que l’escriptor plasmarà amb la peça teatral Antígona l’any 1939.

Als anys quaranta, en un moment en què molts escriptors catalans es van passar el castellà, Espriu va continuar escrivint en català —sovint en forma de poemaris, com Cementiri de Sinera, per evadir amb més facilitat la censura franquista. Aleshores, l’escriptor ja s’havia imbuït d’una missió quasi profètica: estava convençut que si salvava els mots, salvaria també la pàtria. Primera història d’Esther, amb un llenguatge exquisidament treballat, pretenia demostrar què es perdria si el català desapareixia. Espriu sempre va posar el llistó de l’exigència lingüística al punt més alt. Només així, afirmava, s’aconseguiria que la literatura catalana no fos subsidiària de ningú i que Ramon Llull pogués parlar a Cervantes de tu a tu.

No serà fins als anys seixanta i setanta que Espriu rebrà el reconeixement tant del catalanisme com de l’esquerra que dominava els àmbits intel·lectuals. A aquest reconeixement hi ajudaran la publicació de La pell de brau, un poemari sobre una Catalunya sotmesa al jou franquista, els versos del qual seran agafats com a símbols de la resistència, i la difusió que, per a la seva obra, va comportar que Raimon musiqués un bon nombre dels seus poemes.

L’especial relació que establiren el poeta i el cantautor de Xàtiva (igual que més tard passaria amb Miquel Martí i Pol i Lluís Llach) va propiciar que fos precisament Espriu el primer a escoltar el mític “Veles e vents” d’Ausiàs Marc musicat per Raimon tan bon punt el va acabar de compondre. Espriu, emocionat, li va donar les gràcies en nom d’Ausiàs Marc. Després de la ingent obra amb què ens ha obsequiat Agustí Pons, crec que seria convenient que fóssim nosaltres, els lectors, qui li donéssim les gràcies en nom de Salvador Espriu.

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens 133 (setembre 2013)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús