Dels almogàvers al mite del bon burgès

 

Feia temps que volíem fer una portada com aquesta per rebatre un dels tòpics més habituals: que els catalans som un poble d’esperit pacífic i submís davant d’una Espanya intolerant. I volíem rebatre-ho enarborant Els catalans i l’esperit bel·licós de Ferran Soldevila, en què parla de l’esperit guerrer dels catalans a l’edat contemporània, moderna, medieval… i antiga.

Ja l’historiador romà Tit Livi parlava del caràcter bel·licós de les tribus que habitaven la zona compresa entre els Pirineus i l’Ebre, i que, arran de la decisió del cònsol romà Cató el Censor de desarmar la població, molts naturals d’aquest territori es van suïcidar perquè “la vida, sense armes, no és res”. I això passava molts segles abans del saqueig català de Còrdova, de la sagnant conquesta de Mallorca, de la matança massiva de les illes Formigues o de les ferotges campanyes dels almogàvers per la Mediterrània.

El caràcter quasi temerari dels catalans el destaquen, en les seves cròniques, des dels historiadors aragonesos del segle XVI fins als invasors de Catalunya del 1714 com Berwick. No diuen, però, que moltes revoltes van ser esperonades per la insensatesa provocativa dels seus opressors. Si el comte d’Olivares no els hagués exasperat reiteradament i si el virrei Velasco no els hagués reprimit constantment, els catalans no s’haurien alçat en armes per defensar les seves llibertats, ni s’haurien vist forçats a resistir en la llegendària defensa de Barcelona que despertà l’admiració de tot Europa.

Des del punt de vista guerrer, el decret de Nova Planta va representar un canvi substancial, amb la fi de l’exèrcit propi, la supressió del sometent i el tancament de les escoles militars. Però, a pesar d’aquesta sotragada, trobem soldats catalans lluitant al costat de l’imperi Austríac contra els turcs; plantant cara a l’invasor napoleònic o armant-se de valor durant les tres guerres carlines.

Comptat i debatut, els qui més hem treballat per crear la imatge dels catalans com a gent pacífica hem estat nosaltres mateixos, i concretament Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, interessats a esborrar del mapa el segle XIX, un segle violent per naturalesa, i armar el país des de la civilitat. Però tot i la ferma voluntat dels prohoms de la Lliga Regionista, el segle XX començaria amb un moviment obrer combatiu i exaltat, seguiria amb la rauxa anticatòlica de la Setmana Tràgica i l’intent armat de Francesc Macià a Prats de Molló, i continuaria amb el triomf popular —i armat— del 19 de juliol del 1936 a Barcelona, el coratge fora de mida de les quintes catalanes a la batalla de l’Ebre o la resistència incansable del maquis durant la postguerra.

Per molt que Jaume Vicens Vives resumís el caràcter dels catalans com una combinació de “seny i rauxa”, la història ens demostra que la rauxa ha ocupat, almenys, les dues terceres parts de la nostra història.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 131 (juliol 2013)


 

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús