De la Nova Planta al LAPAO

Lluís XIV

Lluís XIV

En els darrers tres-cents anys de la nostra història, els atacs contra la llengua catalana han estat constants. Des del 1700, amb la prohibició per part de Lluís XIV de l’ús del català als consells municipals i als tribunals dels comtats de Rosselló i Cerdanya, fins avui, no hi ha hagut cap generació de catalans que no hagi patit persecucions, prohibicions, repressions o ridiculitzacions de la seva pròpia llengua. Francesc Ferrer i Gironès, en La persecució política de la llengua catalana, va tenir l’encert de recopilar els diferents intents de governs de tot tipus, a través de reials decrets o d’instruccions secretes, de fer-la desaparèixer.

Si en les primeres dècades del segle XVIII l’administració borbònica va prohibir el català a les institucions i a l’àmbit judicial, en la segona meitat de segle es prohibiria el català a les escoles, es deixaria “a pa i aigua” els capellans que fessin sermons en català, s’ordenaria als comerciants de dur la comptabilitat en castellà i es prohibiria l’edició de llibres i l’estrena d’obres de teatre en català. Al llarg del segle XIX, l’estat liberal no es va diferenciar gaire de l’absolutista, almenys en termes de repressió lingüística, i va arribar a imposar mesures que ratllaven l’absurditat, com la de prohibir converses telefòniques en català o la de no tolerar el català ni en els epitafis dels cementiris.

En el segle XX, amb Primo de Rivera, primer, i Franco, després, es perseguirien els funcionaris i se sancionarien els mestres que parlessin en català, es prohibiria el català en els rètols de la botigues i, fins i tot, s’imposaria el castellà en els centres penitenciaris. I és que ja ho va dir ben clar el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, el 1952: “¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?”. Que la Constitució del 1978 no hagi vetllat pel català tot i tenir-ne l’obligació o que la sentència del Tribunal Constitucional hagi establert que el català no és llengua vehicular del sistema educatiu ha satisfet aquells que, com l’actor i polític d’UPyD Toni Cantó, consideren la immersió lingüística com un acte de feixisme.

Però els atacs no solament vénen de la resta de l’Estat, sinó també d’arreu del nostre territori. Mentre al País Valencià el setge contra la llengua no s’atura, i a les Illes José Ramon Bauzá ha eliminat la immersió lingüística, a les Corts aragoneses s’ha aprovat que la llengua que parlen els habitants de la Franja no és el català sinó el LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental). Resulta que la principal responsable de la demencial mesura és l’actual consellera d’Educació del Govern popular, Dolors Serrat, resident a l’Aragó però nascuda, ni més ni menys, que a Ripoll, la pàtria de Guifré.

Afortunadament, tot i els atacs a la llengua que vénen de fora i els quintacolumnistes que tenim a dins, la caravana segueix el seu camí.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 130 (juny 2013) de SÀPIENS. 

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús