El rastre de Primo de Rivera, avui

Abans que el ministre Wert i abans que el Caudillo, Miguel Primo de Rivera ja va assajar l’espanyolització de Catalunya de moltes maneres  A banda de desmantellar la Mancomunitat, tutelar l’educació i censurar els mitjans de comunicació, els tentacles de Primo es van fer notar en la toponímia, en les arts o en la instrumentalització dels “Exploradores de España“, una mena de boy scouts que no van sobreviure a la fi de la dictadura.

Bé, no van sobreviure com a organització, però els mateixos valors inculcats durant els anys vint als Exploradores els trobarem, una dècada més tard, en les organitzacions juvenils franquistes. I anant més enllà, i sense ànim de ser deterministes, també ens podríem preguntar a quants cognoms il·lustres dels Exploradores podríem seguir la traça a la falangista Frente de Juventudes (anys quaranta), a l’Organización Juvenil Española (anys seixanta) o als actuals membres de les FAES. Ens sorprendria comprovar que a un bon grapat.

Si fem un recorregut per totes les actuacions espanyolitzadores de la dictadura de Primo de Rivera, és evident que moltes han perdurat. Les pintures murals dedicades a les “glorias españolas” del Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, impulsades pel comte del Montseny, encara hi són. Tot el que va establir l’Exposició Internacional del 1929, en clau de la dictadura, està intacte: el Poble Espanyol, el nom de la plaça d’Espanya i el monument a la Raza al seu bell mig. L’avinguda que duu al Palau Nacional es diu, encara, Maria Cristina, i prop hi ha un carrer dedicat al marquès de Foronda, responsable de l’enderrocament de les quatre columnes de Puig i Cadafalch.

Molts dels noms de carrers de Barcelona —i també de la resta de Catalunya— posats durant els anys de Primo de Rivera i consolidats amb el franquisme, encara estan vigents. L’annexió del municipi de Sarrià a Barcelona el 1921 va comportar que s’haguessin de posar una setantena de noms de carrers nous per evitar repeticions. I això va propiciar que les gestes militars espanyoles i els seus protagonistes (des d’Iradier, el Teniente Flomesta o José A. Sangenís fins al Comandante Lanza, Regente Mendieta o el Avión Plus Ultra., entre d’altres) acaparessin una part del nomenclàtor barceloní, i fins avui.

Però més important que el rastre que aquesta dictadura i després la de Franco van deixar a la nostra geografia, és el que van deixar a la nostra consciència. Set anys d’una dictadura i quaranta d’una altra donen per espanyolitzar molts esperits. Tant és així que podríem preguntar-nos: quantes opinions de la població de Catalunya no estan encara avui determinades per aquesta primera onada espanyolitzadora? Diria que moltes.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 128 (abril 2013) de SÀPIENS.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús