Arxiu del mes: abril 2013

Els tres consells de guerra de Carrasco i Formiguera

dimecres, 24/04/2013

El penal de Burgos ple d’estelades ha estat una de les imatges més emotives de l’homenatge al polític democratacristià Manuel Carrasco i Formiguera, coincidint amb el setanta-cinquè aniversari del seu afusellament. La commemoració ha servit per posar de manifest que els valors que defensava (pàtria i llibertat) són més vigents que mai i no es poden adscriure en un únic partit polític. I és que la dissort de Carrasco i Formiguera va ser trobar-se enmig de les dretes feixistes i de les esquerres anticlericals en un moment de complet descontrol.

Allò que li va comportar el primer consell de guerra va ser unes caricatures contra Primo de Rivera publicades al setmanari L’Estevet. Després de sis mesos de captiveri, va sortir de la presó de Burgos com un dels polítics més destacats del país. Representant d’Acció Catalana al pacte de Sant Sebàstia, estava al costat de Macià el 14 d’abril, va ser ministre en el primer govern de la República i l’únic que aixecà la veu contra la mutilació de l’Estatut de Núria. Després que Acció Catalana l’expulsés per la seva ideologia catòlica, va ingressar a una formació republicana, democratacristiana i catalanista acabada de fundar: Unió Democràtica.

El fet de defensar que les col·lectivitzacions d’empreses s’emmarquessin sota el control econòmic de la Generalitat durant la guerra civil va ser el detonant perquè els anarquistes el tinguessin en el punt de mira. La mateixa nit que Solidaridad Obrera publicava un article acusant-lo d’obstaculitzar l’eficiència revolucionària, uns milicians trucaren a la porta de casa seva amb una única intenció. Ja no el trobaren.

Conscient de la perillosa situació personal, havia decidit seguir al servei del país com a delegat de la Generalitat al País Basc. En el viatge per via marítima des de Baiona fins a Bilbao, el vaixell en què viatjava amb la seva família va ser interceptat pel Canarias, la unitat més poderosa de la flota franquista, i fou traslladat al penal de Burgos acusat d’“adhesió a la rebel·lió” (segon consell de guerra), mentre que la seva esposa era reclosa al presó de dones de Burgos i els fills, dispersats en presons asil. Les mediacions de la Creu Roja Internacional van permetre bescanviar la família de Carrasco i Formiguera per la del capità general de Burgos.

Però el polític democratacristià no tindria tanta sort. Mentre la Santa Seu intercedia per aconseguir-ne l’indult, un altre consell de guerra, el tercer, l’acusava del delicte “d’inducció a la rebel·lió” i el condemnava a mort. L’enterado de Franco, però, no arribaria fins a vuit mesos més tard com a resposta a les crítiques dels governs estrangers i de la Santa Seu contra els bombardejos de civils a Barcelona. El 9 d’abril del 1938 assassinaven un dels nacionalistes catalans que més judicis polítics va acumular. I moria per haver estat massa catòlic per uns, i massa independentista i republicà per uns altres.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 129 de SÀPIENS (maig 2013).

 

El rastre de Primo de Rivera, avui

dimarts, 2/04/2013

Abans que el ministre Wert i abans que el Caudillo, Miguel Primo de Rivera ja va assajar l’espanyolització de Catalunya de moltes maneres  A banda de desmantellar la Mancomunitat, tutelar l’educació i censurar els mitjans de comunicació, els tentacles de Primo es van fer notar en la toponímia, en les arts o en la instrumentalització dels “Exploradores de España“, una mena de boy scouts que no van sobreviure a la fi de la dictadura.

Bé, no van sobreviure com a organització, però els mateixos valors inculcats durant els anys vint als Exploradores els trobarem, una dècada més tard, en les organitzacions juvenils franquistes. I anant més enllà, i sense ànim de ser deterministes, també ens podríem preguntar a quants cognoms il·lustres dels Exploradores podríem seguir la traça a la falangista Frente de Juventudes (anys quaranta), a l’Organización Juvenil Española (anys seixanta) o als actuals membres de les FAES. Ens sorprendria comprovar que a un bon grapat.

Si fem un recorregut per totes les actuacions espanyolitzadores de la dictadura de Primo de Rivera, és evident que moltes han perdurat. Les pintures murals dedicades a les “glorias españolas” del Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, impulsades pel comte del Montseny, encara hi són. Tot el que va establir l’Exposició Internacional del 1929, en clau de la dictadura, està intacte: el Poble Espanyol, el nom de la plaça d’Espanya i el monument a la Raza al seu bell mig. L’avinguda que duu al Palau Nacional es diu, encara, Maria Cristina, i prop hi ha un carrer dedicat al marquès de Foronda, responsable de l’enderrocament de les quatre columnes de Puig i Cadafalch.

Molts dels noms de carrers de Barcelona —i també de la resta de Catalunya— posats durant els anys de Primo de Rivera i consolidats amb el franquisme, encara estan vigents. L’annexió del municipi de Sarrià a Barcelona el 1921 va comportar que s’haguessin de posar una setantena de noms de carrers nous per evitar repeticions. I això va propiciar que les gestes militars espanyoles i els seus protagonistes (des d’Iradier, el Teniente Flomesta o José A. Sangenís fins al Comandante Lanza, Regente Mendieta o el Avión Plus Ultra., entre d’altres) acaparessin una part del nomenclàtor barceloní, i fins avui.

Però més important que el rastre que aquesta dictadura i després la de Franco van deixar a la nostra geografia, és el que van deixar a la nostra consciència. Set anys d’una dictadura i quaranta d’una altra donen per espanyolitzar molts esperits. Tant és així que podríem preguntar-nos: quantes opinions de la població de Catalunya no estan encara avui determinades per aquesta primera onada espanyolitzadora? Diria que moltes.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 128 (abril 2013) de SÀPIENS.