Quan el mal ve… d’Utrecht

Si reculéssim tres-cents anys enrere, el 1713, a la ciutat holandesa d’Utrecht, ens trobaríem els representats del rei francès Lluís XIV i de la reina Anna d’Anglaterra a punt de rubricar el tractat que posaria fi a la guerra de Successió espanyola. Un tractat en el qual Anglaterra, la principal beneficiada, aconseguia el dret de comerciar amb l’Amèrica espanyola i estratègics enclavaments al Mediterrani (Gibraltar i Menorca); l’Imperi es consolidava al centre i sud d’Europa, tot i haver de renunciar al tron espanyol, i França aconseguia mantenir la seva dinastia a Espanya, però deixava de ser una potència hegemònica al continent.

L’únic punt irresolt d’Utrecht era Catalunya. El problema de les constitucions catalanes havia estat debatut en aquestes negociacions, però les tímides defenses dels representats anglesos (tot i haver-s’hi compromès pel pacte de Gènova) toparen sempre amb la negativa dels ambaixadors espanyols i la solució s’anà ajornant fins que la reina Anna acabà acceptant la cínica promesa de Felip V de “garantir als catalans els privilegis que posseïen els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Espanya són els més estimats del rei catòlic”.

Una de les facetes més interessants d’analitzar en el context de les negociacions d’Utrecht va ser la batalla per l’opinió pública. El ministre conservador Robert Harley es va envoltar d’un equip d’escriptors per tal d’influir en la direcció que interessava al seu partit. Va fitxar, entre d’altres, Daniel Defoe (el futur autor de Robinson Crusoe) i Jonathan Swift (el futur autor d’Els viatges de Gulliver) per transmetre que l’objectiu inicial de la guerra, reduir l’immens poder de França, ja estava assolit i que havia arribat el moment de pactar. Mentre en els salons anglesos es podien llegir aquestes opinions, a França Voltaire publicava la seva oda Sur les malheurs du temps i a la Península les opinions de Felip V eren reflectides a la Gaceta de Madrid i les de l’austriacisme a la Gazeta de Barcelona.

Tres segles després de la pau d’Utrecht, el tractat continua essent notícia en els mitjans espanyols. Cada vegada que es parla de la qüestió de Gibraltar, algun representant del PP o del PSOE aprofita per demanar no la derogació del tractat, però sí la revisió en el seu article número 10 (el referent a la cessió a perpetuïtat d’aquest territori minúscul als anglesos). No parlen, en canvi, de l’article 13, aquell que fa referència a Catalunya. L’altra significativa constatació és que el Govern espanyol cada dos per tres s’entesta a recuperar la sobirania de Gibraltar i, en canvi, mai no hagi reivindicat el territori de la Catalunya del Nord cedit als francesos arran d’un altre tractat, el dels Pirineus, el 1659.

Publicat a la secció ‘El retrovisor’ del número de febrer (126) de SÀPIENS.

Comparteix

    Comentaris

    • elena

      08/02/2013 - 19:35

      Soc subscritora de Sapiens, i quant he llegit “El retrovisor”, he quedat gratament sorpresa, ja casi totes les reflexions que es fan del tracta d`Utrech, jo tambè me les he fet moltes vegades – ting en conte la meva ignorancia- i penso que la gran majoria de catalans, n`hauriem de saber-ne mès del tema dons penso que paper tricioner d`Anglaterra no se sap prou bè.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús