Joan Carles I, un bon rei per a Catalunya?

O algun dels reis espanyols, sigui dels Àustria o dels Borbó, ha estat bo per a Catalunya? Tradicionalment, s’ha considerat, tot i que potser de manera excessiva, l’emperador Carles V un bon rei per als catalans perquè va fer de la Mediterrània el seu espai central i fou força respectuós amb les nostres institucions, però no hem d’oblidar que va ser un rei itinerant i absent (revolta de les Germanies) que va acabar abdicant. El seu fill, Felip II, que va fixar alguns elements clau de l’imperi Espanyol, fou qui empresonà els diputats de la Generalitat perquè no volien sotmetre’s a la Inquisició i va intentar castellanitzar l’Església catalana. Felip III va expulsar els moriscos del Regne de València pel temor que poguessin donar suport als otomans en una eventual invasió d’Espanya, ocasionant un drama humà i econòmic sense precedents a l’horta valenciana.

Estalviant-nos la infausta memòria de Felip IV i Felip V —amb els trenta-cinc anys enmig del regnat de Carles II, la víctima més patètica de l’endogàmia dels Àustria—, podríem pensar que Carles III va ser un bon rei per a Catalunya, ja que va autoritzar als ports catalans de comerciar lliurement amb Amèrica. I així hauria passat a la història si no fos perquè va ser el mateix rei que va prohibir l’escola en català. I què hem de dir del Desitjat, Ferran VII, un rei absolutista, altiu i cínic fins a la fi dels seus dies…?

I Joan Carles I? No podem dir que hagi estat un rei absent, com Carles V: el rei ha tingut una vinculació molt estreta amb el nostre país. Joan Carles I no ha donat mai mostres d’una obsessió malaltissa contra Catalunya com Felip V, ni ha estat prepotent com Ferran VII. Per mi el principal error del rei és no haver-se redimit del seu pecat original: ser l’hereu de Franco. Molts catalans (i espanyols) li hauríem agraït que es dissociés del franquisme, condemnant els crims de la dictadura i la repressió lingüística contra la nostra llengua. També ens hauria agradat que hagués utilitzat les seves prerrogatives institucionals per avalar l’Estatut que va aprovar per majoria el Parlament de Catalunya, en lloc de rentar-se’n les mans.

No són temps de discutir de “galgos y podencos” (o sigui, no són temps per discutir de coses intranscendents), va ser la resposta de la Casa Reial davant la demanda, recent, de més sobirania del poble català. Que lluny queda el primer discurs del rei al Saló del Tinell de Barcelona en què es reivindicava hereu dels comtes de Barcelona i els reis de la corona catalanoaragonesa i enaltia l’afecció dels catalans a la seva llibertat.

Tant li costaria repetir la frase que el seu fill Felip de Borbó va dir al Parlament de Catalunya l’any 1990: “Els catalans seran allò que vulguin ser”? És clar que quan el príncep d’Astúries va pronunciar aquesta frase els catalans encara no havíem decidit si volíem ser galgos o podencos.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 125 de SÀPIENS (gener 2013)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús