De Langdon-Davies a Vicenç Ferrer

La primera contesa en què es va bombardejar, indiscriminadament i sistemàtica, la població civil a Europa va ser en la Guerra Civil Espanyola. El primer cop que es van efectuar evacuacions infantils organitzades per allunyar els nens de la primera línia de foc va ser en la Guerra Civil Espanyola. El primer cop que hi va haver un exili massiu de refugiats al segle XX va ser en la Guerra Civil Espanyola. I, des d’aquest número també sabem que el primer cop que es va crear una xarxa d’apadrinament de nens al món va ser durant la Guerra Civil Espanyola.

Ara és habitual que les celebrities del món del cinema o de l’esport duguin a terme iniciatives solidàries, ja sia perquè hi creuen veritablement o perquè ja els va bé com a operació de màrqueting. Per tant, no ens sorprèn veure Angelina Jolie fent campanya contra les mines antipersona a Cambodja, Georges Clooney organitzant una marató per recaptar fons pels damnificats del terratrèmol a Haití o Messi prestant la seva imatge per a un emotiu espot sobre la malaltia de Chagas.

Però quan el periodista britànic instal·lat a Barcelona John Langdon-Davies va fundar el 1937 el Foster Parents Scheme for Children in Spain (Programa de Pares Adoptius per a Nens d’Espanya, Plan) i va convèncer nombrosos ciutadans britànics i americans, famosos i anònims, que fessin de padrins de centenars de nens catalans i espanyols víctimes de la guerra, no hi havia precedents de cap mena. Vicenç Ferrer i la resta d’ONG d’apadrinament de nens encara trigarien uns quants anys a fundar-se.

Al llarg de tres anys d’investigació, que van començar a Sant Feliu de Guíxols amb una entrevista a Patricia Langdon-Davies, la vídua de John, i que van acabar als arxius de la Universitat de Rhode Island (EUA), el periodista Jordi Finestres ha consultat desenes de caixes que no havia consultat mai ningú abans. De fet, ni tan sols la mateixa ONG Plan Internacional, que treballa actualment en seixanta-vuit països gràcies a un milió de padrins, coneixia l’existència d’aquest magne fons.

Després de submergir-se en tota aquesta documentació, Finestres ha pogut reconstruir el projecte solidari de Langdon-Davies i de tres estrangers més (Eric Muggeridge, Nick Barton i Esme Odgers) que van ser els àngels de la guarda dels centenars de nens allotjats en un xalet de Puigcerdà. De tots els moments emotius d’aquesta desconeguda història que publiquem —i n’hi ha molts—, jo em quedo amb dos. El primer: Langdon-Davies es troba a l’estació de tren de Puigcerdà supervisant l’arribada dels primers nens i li crida l’atenció un marrec que no deixa de mirar els combois i que duu una nota a la mà que diu: “Aquest és el José. Jo sóc el seu pare. Sé que em mataran quan caigui Santander, i demano que tot aquell que llegeixi això tingui cura del meu fill”. I el segon: el nen que en lloc de mirar els trens mira els avions que sobrevolen el xalet de Puigcerdà i que està convençut que, en lloc de bombes, porten cartes amb notícies dels seus padrins. Els padrins de la llibertat, com a partir d’ara els anomenarem.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número de desembre (124) de SÀPIENS.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús