Arxiu del mes: novembre 2012

De Langdon-Davies a Vicenç Ferrer

dijous, 22/11/2012

La primera contesa en què es va bombardejar, indiscriminadament i sistemàtica, la població civil a Europa va ser en la Guerra Civil Espanyola. El primer cop que es van efectuar evacuacions infantils organitzades per allunyar els nens de la primera línia de foc va ser en la Guerra Civil Espanyola. El primer cop que hi va haver un exili massiu de refugiats al segle XX va ser en la Guerra Civil Espanyola. I, des d’aquest número també sabem que el primer cop que es va crear una xarxa d’apadrinament de nens al món va ser durant la Guerra Civil Espanyola.

Ara és habitual que les celebrities del món del cinema o de l’esport duguin a terme iniciatives solidàries, ja sia perquè hi creuen veritablement o perquè ja els va bé com a operació de màrqueting. Per tant, no ens sorprèn veure Angelina Jolie fent campanya contra les mines antipersona a Cambodja, Georges Clooney organitzant una marató per recaptar fons pels damnificats del terratrèmol a Haití o Messi prestant la seva imatge per a un emotiu espot sobre la malaltia de Chagas.

Però quan el periodista britànic instal·lat a Barcelona John Langdon-Davies va fundar el 1937 el Foster Parents Scheme for Children in Spain (Programa de Pares Adoptius per a Nens d’Espanya, Plan) i va convèncer nombrosos ciutadans britànics i americans, famosos i anònims, que fessin de padrins de centenars de nens catalans i espanyols víctimes de la guerra, no hi havia precedents de cap mena. Vicenç Ferrer i la resta d’ONG d’apadrinament de nens encara trigarien uns quants anys a fundar-se.

Al llarg de tres anys d’investigació, que van començar a Sant Feliu de Guíxols amb una entrevista a Patricia Langdon-Davies, la vídua de John, i que van acabar als arxius de la Universitat de Rhode Island (EUA), el periodista Jordi Finestres ha consultat desenes de caixes que no havia consultat mai ningú abans. De fet, ni tan sols la mateixa ONG Plan Internacional, que treballa actualment en seixanta-vuit països gràcies a un milió de padrins, coneixia l’existència d’aquest magne fons.

Després de submergir-se en tota aquesta documentació, Finestres ha pogut reconstruir el projecte solidari de Langdon-Davies i de tres estrangers més (Eric Muggeridge, Nick Barton i Esme Odgers) que van ser els àngels de la guarda dels centenars de nens allotjats en un xalet de Puigcerdà. De tots els moments emotius d’aquesta desconeguda història que publiquem —i n’hi ha molts—, jo em quedo amb dos. El primer: Langdon-Davies es troba a l’estació de tren de Puigcerdà supervisant l’arribada dels primers nens i li crida l’atenció un marrec que no deixa de mirar els combois i que duu una nota a la mà que diu: “Aquest és el José. Jo sóc el seu pare. Sé que em mataran quan caigui Santander, i demano que tot aquell que llegeixi això tingui cura del meu fill”. I el segon: el nen que en lloc de mirar els trens mira els avions que sobrevolen el xalet de Puigcerdà i que està convençut que, en lloc de bombes, porten cartes amb notícies dels seus padrins. Els padrins de la llibertat, com a partir d’ara els anomenarem.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número de desembre (124) de SÀPIENS.

Casp: un exemple de diàleg?

dilluns, 12/11/2012

En una visita recent al poble aragonès de Casp amb motiu del 600 aniversari del compromís, el príncep Felip va aprofitar per lloar el pacte per al qual van arribar catalans, aragonesos i valencians per nomenar rei de la Corona d’Aragó el 1412 al castellà Ferran d’Antequera, de la dinastia dels Trastàmara, després de la mort, dos anys abans, de Martí l’Humà sense descendència. El príncep d’Astúries va qualificar el compromís de Casp d’“exemple de diàleg i consens”, “d’un pacte que va permetre la contintuïtat d’una Corona d’Aragó forta i unida” i de “lliçó de generositat que els espanyols d’avui hem d’aprofiar”.

No va fer cap referència, però, als dos anys d’intrigues, traïcions, corrupció i aixecaments armats que van portar nou compromissaris a asseure’s a Casp i escenificar una votació ja decidida per endavant. Tampoc va mencionar que, amb aquest pacte, el gran derrotat va ser el candidat català, Jaume d’Urgell, i que a partir d’aleshores la Corona d’Aragó estaria supeditada als interessos d’una dinastia castellana.

A Casp, tothom es va cobrir de glòria, des de l’oligarquia barcelonina que va votar pel Trastàmara perquè es tractava d’un candidat econòmicament fort —i ningú no els va pagar els serveis prestats—, fins als aparents guanyadors (Ferran d’Antequera i el papa Luna), que tampoc van poder fruir, per diferents motius, del nou escenari.

En tot cas, que el príncep d’Astúries sàpiga que, per a la major part dels catalans quan se’ns diu que posem un exemple històric de diàleg, en l’últim que pensem és en Casp.

1912, l’any pròdig de les lletres catalanes

dilluns, 5/11/2012

Paraules d’Opòton el Vell, la novel·la d’Avel·lí Artís Gener, Tísner, més ben valorada pels crítics, és una crònica de la conquesta d’Amèrica, però al revés. Són els asteques qui, al final del segle XV, arriben a la Península, concretament a Galícia. I, és clar, des del seu punt de vista, els costums i la forma de vida dels gallecs ratllen l’absurditat. El mateix Tísner admetria que va haver de dissimular la finalitat clarament política del llibre amb el recurs de la trapelleria per poder capejar la censura franquista.

Així, mentre Tísner emprava la fórmula de la ironia i el sarcasme per relativitzar les veritats absolutes i condemnar la imposició d’uns pobles sobre els altres, el seu cunyat, l’excels narrador Pere Calders, apostava per la fantasia i el realisme màgic separant la seva vida de la seva obra, que és el que acaben aconseguint les dictadures, com es plasma en les Cròniques de la veritat oculta.

Per la seva banda, l’escriptor Joan Sales trigaria quinze anys, entre el 1956 i el 1971, a poder publicar completa Incerta glòria, la primera novel·la sobre la guerra civil des del punt de vista dels vençuts. I encara trigaria uns quants anys més a pronunciar l’agut comentari: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”, gairebé convertit en trending topic des del passat Onze de Setembre.

A més de la seva faceta d’escriptors, Sales, Calders i Tísner van ser moltes altres coses i les seves trajectòries professionals i vitals presenten moltes similituds. Tots tres van pouar del món del periodisme i de l’edició; després de la Guerra Civil Espanyola, els tres van exiliar-se a Mèxic —un país que es va mostrar especialment acollidor amb els fugitius de la repressió franquista i al qual mai no agrairem prou la seva solidaritat envers els nostres compatriotes— i els tres, més aviat o més tard, van tornar a Catalunya.

Les diverses iniciatives que l’Àrea de Commemoracions de la Generalitat juntament amb l’Ajuntament de Barcelona han dut a terme enguany per celebrar el centenari del naixement de Sales, Calders i Tísner em fan ser moderadament optimista, ja que no hem d’oblidar que l’any Vicenç Vives, el 2010, o el 50è aniversari de la mort a Mèxic de Lluís Nicolau d’Olwer, el 2011, no van tenir la repercussió que els correspondria per la dimensió dels personatges.

Que ja s’estiguin preparant diverses activitats per commemorar, l’any vinent, el centenari del naixement de l’escriptor Salvador Espriu i que els preparatius per al 300 aniversari del 1714 estiguin en plena efervescència, em fa pensar que potser, a partir d’ara, el record de les grans figures i dels grans fets de la nostra història deixarà de quedar a L’ombra de l’atzavara.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 123 (novembre 2012) del SÀPIENS.