Quan el poble va dir prou!

Més de dos-cents cinquanta anys abans que els revolucionaris francesos prenguessin la Bastilla, al País Valencià es va produir un episodi amb moltes similituds, la revolta de les Germanies —considerada per nombrosos especialistes com la primera revolució moderna de la història, i a la qual dediquem un ampli reportatge en aquest número de la revista. El que demanaven els agermanats, sobretot menestrals i petits burgesos, en la seva pugna contra la noblesa, perfectament podria resumir-se en tres paraules que esdevindrien el lema nacional de França: llibertat, igualtat i fraternitat.

El que més em fascina de les dues revolucions, que, com saben, acaben de manera ben diferent, és la relació que s’estableix entre el poble i la figura —inqüestionable— del rei. Els agermanats podien alçar-se en armes contra els nobles o els oligarques, però no contra Carles I. Només la manca de legitimitat del rei podria justificar-ne la subversió. I això és exactament el que va passar. En la fase de més radicalitat de la Germania, va aparèixer a Xàtiva i a Alzira un misteriós personatge, l’Encobert, que es presentava com el nét de Ferran el Catòlic, prometent una societat més igualitària i que els agermanats van reconèixer i seguir com si es tractés del flautista d’Hamelín. Aleshores ja es veia venir que Carles I els acabaria donant l’esquena…

És clar que l’exemple més paradigmàtic que “el rei no podia ser dolent” es va donar a la Revolució Francesa. Després de la presa de la Bastilla, els revolucionaris van trigar quatre anys —quatre!— a executar Lluís XVI i Maria Antonieta i només ho van fer després de la fugida de Varennes, quan va ser impossible pretendre justificar que la revolució s’havia dut a terme amb el consentiment del rei. Algun dia haurem de dedicar un article a la decisiva nit del 20 al 21 de juny del 1791, quan el monarca i la seva família marxen a París d’incògnit perquè temen cada vegada més per la seva vida. Hi ha qui creu, a més de Napoleó, que si aquesta escapada no s’hagués produït, a França encara avui hi hauria un rei.

En qualsevol cas, la reconstrucció d’El final de l’escapada dels reis de França, disfressats, amb el carruatge, les donzelles, els delfins, els cavalls i els hússars que no arriben —o que arriben mitja hora massa tard— és un quadre molt revelador d’un període en què s’intenta deixar enrere l’Antic Règim i implantar un món millor, que ben bé ningú no sap com s’ha de definir. I, en aquell moment, apareixen tots els personatges habituals en les cruïlles de la història: els que esperen un futur millor, els que ja enyoren els temps passats, la incertesa dels qui tenen molt per conservar i la ràbia i l’acritud dels qui mai no poden decidir. Més o menys com ara.

 

Publicat a la secció ‘El retrovisor’ del número 119 del SÀPIENS (agost 2012)

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús