El Villarroel del setge de Sarajevo

Si Antoni de Villarroel va ser el militar castellà que, després de servir Felip V, va passar-se a la causa austriacista i acabà organitzant l’heroica defensa de Barcelona durant el setge del 1713-14, Jovan Divjak va ser el militar serbi que, després de formar part de l’Exèrcit iugoslau, va abandonar-lo per lluitar al costat de les forces bòsnies i acabà organitzant l’heroica defensa de Sarajevo durant el setge del 1992-96.

En un viatge recent a la capital de Bòsnia i Hercegovina, i gràcies a les gestions de Manel Vila, el tècnic de l’Ajuntament de Barcelona responsable de les relacions amb Sarajevo, vaig poder entrevistar Divjak. Mentre l’exgeneral em parlava del coratge dels sarajevians per intentar fer vida normal sota les bombes, jo pensava en les últimes recerques de l’historiador Albert Garcia Espuche, sobre el dinamisme de la Barcelona del 1714 i, per exemple, la seva ininterrompuda activitat notarial. Com els notaris es jugaven la vida fent capítols matrimonials o inventaris; unes accions prescindibles en cas de conflicte extrem, però que hem d’entendre com a actes de fidelitat a uns costums socials i culturals.

En la Sarajevo assetjada, em recorda l’exgeneral, alguns ciutadans impulsaren un concurs de bellesa, durant el qual les participants desplegaren una pancarta amb un Don’t let them kill us. Per això van fer Bono i U2 la cançó Miss Sarajevo. També em recorda que, en ple caos, Susan Sontag va dirigir la seva versió de Tot esperant Godot de Samuel Beckett. És clar que tant l’argument de l’obra (dos vagabunds que esperen al costat del camí a un tal Godot, amb qui potser tenen una cita), com el seu missatge (l’absurd i la manca de significat de l’existència) devien contrastar força amb l’esperit d’uns ciutadans que no pensaven capitular.

Divjak també em parla del músic Vedran Samjlovic. Quan els atacs de les milícies sèrbies ho permetien, el primer violoncel·lista del Teatre de l’Òpera s’asseia enmig de la runa en què s’havia convertit la prestigiosa Biblioteca de Sarajevo i començava a interpretar l’Adagio d’Albinoni. Era la seva particular crida a la pau i a la reconciliació amb aquells que volien fer cendres del passat (amb la destrucció de la Biblioteca) i del futur (amb l’assassinat de més de 1.600 nens) de la Bòsnia multiètnica. Hi ha qui diu que, als franctiradors, se’ls pagava el doble per cada nen mort, però Divjak ni m’ho confirma ni m’ho desmenteix.

En qualsevol cas, l’elevat percentatge de nens morts en el setge quedava palès en la Sarajevo red line, el muntatge que el director de teatre Haris Pasovic va realitzar pel 20è aniversari de l’inici de la guerra. 11.541 cadires vermelles buides al llarg de l’avinguda del Mariscal Tito, un miler de les quals eren de petites dimensions. Només l’Art (en majúscules) és capaç d’emocionar així.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens de juny

Llegeix l’entrevista a Jovan Divjak

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús