La memòria es declina sempre en present

Amb aquesta cita de l’historiador italià Enzo Traverso comença el llibre de Francesc-Marc Álvaro Entre la mentida i l’oblit. Una reflexió interessant, i en alguns moments agosarada i fins i tot controvertida, sobre diversos casos relacionats amb la memòria històrica, o millor dit, la memòria col·lectiva. Álvaro argumenta que, precisament, allò que defineix la paraula memòria és una elaboració fràgil del passat que combina record, oblit i sovint, desfiguració.

En el llibre apareixen casos de memòria col·lectiva catalana i mundial recents, hàbilment combinats amb exemples extrets de la literatura o el cinema. Perquè per entendre el passat, la recreació dels colors, les temperatures i les atmosferes —allò que Kapuscinski anomenava imponderabilia— és important. Quan els supervivents de les grans atrocitats del segle XX ja no hi siguin per explicar-nos-ho, aleshores la Guerra Civil i la IIGM ens seran tan llunyanes com ara ho són les croades a Terra Santa o la Santa Inquisició.

El periodista és del parer que “estudiar el passat no et vacuna contra l’estupidesa i el fanatisme, però sí que redueix el seu impacte sobre la vida col·lectiva”. El que el preocupa és l’ús interessat del passat, i posa nombrosos exemples, que comencen per Garzón, segueixen per Rouco Varela i, fins i tot, esquitxen els ferrocarrils francesos. Al jutge més conegut de l’Estat espanyol, Álvaro li retreu que no hagi inclòs entre les víctimes del franquisme, “a qui diu defensar” la llengua i la cultura catalanes i li recomana, per si li falta alguna prova, la lectura de L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, del desaparegut Josep Benet.

No menys incisiu és amb el president de la Conferència Episcopal Espanyola, que per una banda s’omple la boca que “a vegades cal saber oblidar, no per ignorància o covardia, sinó en virtut d’una voluntat de reconciliació” i, per l’altra, segueix amb la política de beatificacions i, molt més greu que això, s’entesta a revisar la història de manera que sigui possible justificar l’aixecament militar i relativitzar la repressió dels quaranta anys de dictadura.

I al costat dels que tergiversen la història, hi ha els qui n’intenten treure partit. Molts de vosaltres recordareu que fa relativament poc la companyia francesa de ferrocarrils, la SNCF, va demanar disculpes per la seva participació en la deportació de milers de jueus de França a Alemanya durant la IIGM. Fins i tot, a la nostra revista, li vam posar un polze amunt (que ve a ser un “semàfor verd”). Doncs més tard, ens vam assabentar que si van entonar aquest mea culpa històric setanta anys després va ser perquè la SNCF es jugava la construcció de dos trens d’alta velocitat a Califòrnia i a Florida, i que diverses organitzacions jueves americanes van pressionar la companyia francesa perquè fes aquest gest simbòlic.

El laberint de la memòria col·lectiva és molt complex i, com a tal, molt fàcil d’instrumentalitzar. I en trobem exemples cada dos per tres entre els partidaris i els detractors de la reobertura de fosses, entre els partidaris i els detractors de la retirada dels símbols de l’etapa franquista, entre els partidaris i els detractors de l’anulació de judicis infames… I, de vegades, tot i les bones intencions, l’excés de zel d’uns i altres acaba creant l’efecte contrari al perseguit.

Comparteix

    Comentaris

    • Alba Senallé

      21/05/2012 - 21:40

      La memoria esta falsificada. Totalment. Els comunistes l’han reescrit amb el Memorial Democràtic i l’ajuda de persones com la Sra. Pujol. Per favor, prou manipulacions comunistes i separatistes que nomes fan que crehar odi contra la gent de be. Va matar mes gent de be la republica que Franco, Sra Pujol.

    • Sergi

      23/05/2012 - 19:54

      Déu n’hi do el comentari de la Sra. Senallé. Gent de bé? Qui són? Memòria totalment falsificada? Qui és vostè i quin títol ostenta per fer tal afirmació? Deixi de llegir només el Pío Moa. Ah, i aprengui a escriure. Jo escric en la seva estimada llengua de no imposición perfectament, així que esmeri-s’hi una mica.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús