Arxiu del mes: maig 2012

El Villarroel del setge de Sarajevo

dimecres, 30/05/2012

Si Antoni de Villarroel va ser el militar castellà que, després de servir Felip V, va passar-se a la causa austriacista i acabà organitzant l’heroica defensa de Barcelona durant el setge del 1713-14, Jovan Divjak va ser el militar serbi que, després de formar part de l’Exèrcit iugoslau, va abandonar-lo per lluitar al costat de les forces bòsnies i acabà organitzant l’heroica defensa de Sarajevo durant el setge del 1992-96.

En un viatge recent a la capital de Bòsnia i Hercegovina, i gràcies a les gestions de Manel Vila, el tècnic de l’Ajuntament de Barcelona responsable de les relacions amb Sarajevo, vaig poder entrevistar Divjak. Mentre l’exgeneral em parlava del coratge dels sarajevians per intentar fer vida normal sota les bombes, jo pensava en les últimes recerques de l’historiador Albert Garcia Espuche, sobre el dinamisme de la Barcelona del 1714 i, per exemple, la seva ininterrompuda activitat notarial. Com els notaris es jugaven la vida fent capítols matrimonials o inventaris; unes accions prescindibles en cas de conflicte extrem, però que hem d’entendre com a actes de fidelitat a uns costums socials i culturals.

En la Sarajevo assetjada, em recorda l’exgeneral, alguns ciutadans impulsaren un concurs de bellesa, durant el qual les participants desplegaren una pancarta amb un Don’t let them kill us. Per això van fer Bono i U2 la cançó Miss Sarajevo. També em recorda que, en ple caos, Susan Sontag va dirigir la seva versió de Tot esperant Godot de Samuel Beckett. És clar que tant l’argument de l’obra (dos vagabunds que esperen al costat del camí a un tal Godot, amb qui potser tenen una cita), com el seu missatge (l’absurd i la manca de significat de l’existència) devien contrastar força amb l’esperit d’uns ciutadans que no pensaven capitular.

Divjak també em parla del músic Vedran Samjlovic. Quan els atacs de les milícies sèrbies ho permetien, el primer violoncel·lista del Teatre de l’Òpera s’asseia enmig de la runa en què s’havia convertit la prestigiosa Biblioteca de Sarajevo i començava a interpretar l’Adagio d’Albinoni. Era la seva particular crida a la pau i a la reconciliació amb aquells que volien fer cendres del passat (amb la destrucció de la Biblioteca) i del futur (amb l’assassinat de més de 1.600 nens) de la Bòsnia multiètnica. Hi ha qui diu que, als franctiradors, se’ls pagava el doble per cada nen mort, però Divjak ni m’ho confirma ni m’ho desmenteix.

En qualsevol cas, l’elevat percentatge de nens morts en el setge quedava palès en la Sarajevo red line, el muntatge que el director de teatre Haris Pasovic va realitzar pel 20è aniversari de l’inici de la guerra. 11.541 cadires vermelles buides al llarg de l’avinguda del Mariscal Tito, un miler de les quals eren de petites dimensions. Només l’Art (en majúscules) és capaç d’emocionar així.

Publicat en la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens de juny

Llegeix l’entrevista a Jovan Divjak

La memòria es declina sempre en present

dilluns, 21/05/2012

Amb aquesta cita de l’historiador italià Enzo Traverso comença el llibre de Francesc-Marc Álvaro Entre la mentida i l’oblit. Una reflexió interessant, i en alguns moments agosarada i fins i tot controvertida, sobre diversos casos relacionats amb la memòria històrica, o millor dit, la memòria col·lectiva. Álvaro argumenta que, precisament, allò que defineix la paraula memòria és una elaboració fràgil del passat que combina record, oblit i sovint, desfiguració.

En el llibre apareixen casos de memòria col·lectiva catalana i mundial recents, hàbilment combinats amb exemples extrets de la literatura o el cinema. Perquè per entendre el passat, la recreació dels colors, les temperatures i les atmosferes —allò que Kapuscinski anomenava imponderabilia— és important. Quan els supervivents de les grans atrocitats del segle XX ja no hi siguin per explicar-nos-ho, aleshores la Guerra Civil i la IIGM ens seran tan llunyanes com ara ho són les croades a Terra Santa o la Santa Inquisició.

El periodista és del parer que “estudiar el passat no et vacuna contra l’estupidesa i el fanatisme, però sí que redueix el seu impacte sobre la vida col·lectiva”. El que el preocupa és l’ús interessat del passat, i posa nombrosos exemples, que comencen per Garzón, segueixen per Rouco Varela i, fins i tot, esquitxen els ferrocarrils francesos. Al jutge més conegut de l’Estat espanyol, Álvaro li retreu que no hagi inclòs entre les víctimes del franquisme, “a qui diu defensar” la llengua i la cultura catalanes i li recomana, per si li falta alguna prova, la lectura de L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, del desaparegut Josep Benet.

No menys incisiu és amb el president de la Conferència Episcopal Espanyola, que per una banda s’omple la boca que “a vegades cal saber oblidar, no per ignorància o covardia, sinó en virtut d’una voluntat de reconciliació” i, per l’altra, segueix amb la política de beatificacions i, molt més greu que això, s’entesta a revisar la història de manera que sigui possible justificar l’aixecament militar i relativitzar la repressió dels quaranta anys de dictadura.

I al costat dels que tergiversen la història, hi ha els qui n’intenten treure partit. Molts de vosaltres recordareu que fa relativament poc la companyia francesa de ferrocarrils, la SNCF, va demanar disculpes per la seva participació en la deportació de milers de jueus de França a Alemanya durant la IIGM. Fins i tot, a la nostra revista, li vam posar un polze amunt (que ve a ser un “semàfor verd”). Doncs més tard, ens vam assabentar que si van entonar aquest mea culpa històric setanta anys després va ser perquè la SNCF es jugava la construcció de dos trens d’alta velocitat a Califòrnia i a Florida, i que diverses organitzacions jueves americanes van pressionar la companyia francesa perquè fes aquest gest simbòlic.

El laberint de la memòria col·lectiva és molt complex i, com a tal, molt fàcil d’instrumentalitzar. I en trobem exemples cada dos per tres entre els partidaris i els detractors de la reobertura de fosses, entre els partidaris i els detractors de la retirada dels símbols de l’etapa franquista, entre els partidaris i els detractors de l’anulació de judicis infames… I, de vegades, tot i les bones intencions, l’excés de zel d’uns i altres acaba creant l’efecte contrari al perseguit.

Els últims testimonis

dimecres, 2/05/2012

El meu avi va ser un dels 30.000 biberons cridats a files pel president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña. En teoria només havia de cobrir tasques auxiliars, però l’estiu del 1938 ja participava en la batalla de l’Ebre. Li havia sentit comentar que el primer dia al front ja va perdre la major part de dents per culpa d’una granada. Aleshores tenia disset anys. Els divuit els va complir al camp de concentració d’Argelers.

A mi m’hauria agradat que m’expliqués com es lluitava dins d’una trinxera, si hi havia camaraderia entre els companys, si havia passat por, si tenia malsons. Però ell solia desviar la conversa cap a temes més alegres, com si protegint-me de la barbàrie, la barbàrie desaparegués. Tot i que fa vuit anys que va morir, encara el recordo amb una corbata nuada al coll i un jersei de llana, fes fred o fes calor. Jo sempre vaig atribuir el jersei al fet que el fred de les nits al ras li havia calat fins al moll de l’os. I la corbata, a la dignitat que volien, endebades, que perdés a Argelers.

Hi ha qui intenta superar el dolor, parlant-ne tan poc com sigui possible, com el meu avi, i d’altres que ho fan optant per la memòria, com alguns dels testimonis dels fets de Maig que entrevistem en aquest número del Sàpiens, o com la Neus Català, que acaba de publicar Un cel de plom (Ara Llibres), la seva biografia novel·lada, amb un tacte exquisit, per Carme Martí.

Des del captiveri en una presó de Llemotges fins als quinze mesos de reclusió en dos camps d’extermini, Ravensbrück i Holleischen, Català decideix que sobreviurà per poder relatar al món la seva experiència, que és l’experiència dels milers de dones deportades. I per aconseguir retenir-ho, no es perdrà cap detall d’unes escenes on allò que un voldria seria tancar els ulls: els trens de la mort, la companya electrocutada en un filat, l’home penjat d’un arbre el dia de Nadal, els treballs infrahumans, les sabates de fusta que nafren els peus, la sopa que fa venir descomposició, les humiliacions ginecològiques, la set permanent, les fuetades, els extenuats recomptes sota l’aiguaneu… “Les cendres de Ravensbrück érem nosaltres”.

Si un episodi resumeix la victòria moral de les deportades és quan són obligades a fabricar bales per a l’enemic i elles decideixen esmerçar tots els seus esforços per sabotejar-les. Saben que qualsevol cosa barrejada amb la pólvora les inutilitza, i quan ja no els queda saliva, se les enginyen, amb el risc que això comporta, per posar-hi una gota d’oli de les màquines o un trosset d’ala de mosca. Aconsegueixen que moltes bales surtin defectuoses i les tornin al taller disminuint-ne considerablement la producció. Com hàbils i coratjoses Penèlopes. Mentre resen, les creients. Mentre canten per dins, les que no tenen fe. Una magistral lliçó d’humanitat des de l’infern.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 116 (maig 2012) del SÀPIENS