Quan sortir al carrer era com jugar a la ruleta russa

Fa un parell de setmanes, coincidint amb els actes de commemoració del 20è aniversari de la fi de la guerra a Bòsnia i Hercegovina, vaig posar, per primer cop, els peus a Sarajevo, una ciutat que respira com poques la història de la Vella Europa. Durant més de cinc segles van conviure-hi pacíficament diferents ètnies i religions, fins que la mort de Tito —que, amb les seves llums i ombres va ser un factor de cohesió de l’antiga Iugoslàvia— i la caiguda del mur de Berlín ho va precipitar tot. Sembla bastant unànime entre els historiadors l’anàlisi que la desintegració de Iugoslàvia va començar força abans que Eslovènia, Croàcia i, finalment, Bòsnia Hercegovina sol·licitessin la seva independència.

Per a mi, el més sorprenent va ser que la majoria dels bosnians amb qui vaig tenir ocasió de parlar em fessin la mateixa reflexió: que els mitjans de comunicació, que fins a l’època de Tito havien tingut certa independència —sempre que no es qüestionés ni el mariscal, ni la unitat nacional, ni el socialisme autogestionari, és clar—, havien estat els detonants de la guerra. Amb les seves mentides. Amb els seus prejudicis. Que Slobodan Milosevic a Sèrbia i Franjo Tudjman a Croàcia, sobretot, van convertir els mitjans en instruments de propaganda que van aconseguir enemistar suficientment serbis, croats i musulmans perquè esclatés una guerra civil que va ocasionar 300.000 morts.

Del setge de Sarajevo, que va durar 1260 dies, en recordava sobretot les imatges esgarrifoses de la matança al mercat, que van ser les que van fer reaccionar —massa tard– la comunitat internacional. Però no havia pogut veure fins fa ben poc els estratègics turons on estaven parapetades les unitats paramilitars sèrbies, l’anomenada avinguda dels franctiradors o el túnel que van excavar els ciutadans de Sarajevo sota l’aeroport per intentar abastir-se.

Tampoc no era del tot conscient de l’important paper que havien tingut els mitjans de comunicació, sobretot el diari Oslobodjenje i Ràdio Sarajevo. El diari, que havia nascut durant la II Guerra Mundial i que durant més de quatre dècades va ser l’òrgan oficial del Govern, es va convertir durant el setge en la veu del poble. Tot i que va ser un dels primers edificis a ser bombardejat, uns quants dels seus periodistes van seguir treballant-hi als soterranis amb unes condicions precàries i arriscades. Així el diari va sortir durant cada un dels dies de setge, amb més o menys pàgines, i quan es va acabar el paper blanc, van fer servir el paper de color.

Un cas similar va ser el de Ràdio Sarajevo. Les seves instal·lacions van ser atacades des del principi del setge, amb tot tipus d’artilleria, però alguns dels seus treballadors van decidir jugar-se la vida per anar diàriament a la redacció i seguir sent una finestra al món per a moltes persones que estaven amagades en refugis amb l’única companyia d’un petit transistor.

Ben conscients, uns i altres, que sortir als carrers de Sarajevo, aleshores, era com jugar a la ruleta russa.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús