Perdedors de Casp… i guanyadors?

Coincidint amb els sis-cents anys del compromís de Casp, ens ha semblat el moment idoni per revisar un episodi clau del nostre passat. Un episodi que, per la historiografia catalana tradicional, representa la derrota del candidat català més legítim (Jaume d’Urgell) enfront del castellà, en un procés que té uns culpables amb noms i cognoms (Benet XIII —el papa Luna—, Vicenç Ferrer i Ferran d’Antequera). I que, per la historiografia castellana, és un acte d’afirmació pro espanyola, que culmina amb l’elecció d’un membre de la família regnant a Castella.

Ambdues visions, lògicament contraposades, se centren en les conseqüències del pacte, però no en el procés que hi mena, que els asseguro que té tots els ingredients d’una novel·la negra apassionant: intrigues, traïcions, corrupció i aixecaments armats. Tant és així que m’estranya que l’episodi pràcticament no hagi estat novel·lat. Una excepció seria el magnífic O rei o res! de l’escriptor Llorenç Capdevila.

En qualsevol cas, el mèrit, des de Vicens Vives en el segle XX, passant per altres historiadors i fins a Flocel Sabaté avui, ha estat buscar les causes de Casp en l’evolució interna de la Corona d’Aragó, en les lluites de bàndols i en les intencions de l’oligarquia barcelonina en la successió.

D’aquesta relectura, se’n desprèn que el trencament de la unitat catalana va ser un dels factors més decisius en el triomf de Ferran. En altres paraules, que la supeditació de la Corona d’Aragó a interessos d’una dinastia castellana va ser, sobretot, culpa nostra.

Qui va guanyar i qui va perdre a Casp? Tampoc aquesta resposta no és tan clara com tradicionalment se’ns ha explicat. És evident que el gran derrotat va ser Jaume d’Urgell i el seu comtat, que va desaparèixer. El que ja no és tan segur és que guanyés Ferran, Benet XIII i l’oligarquia barcelonina.

La inversió en tropes, suborns i advocats que va fer Ferran per guanyar la Corona no la va recuperar mai —només regnà tres anys i mig: va morir el 1416. El papa Luna, després d’haver apostat decisivament per Ferran, no va rebre el suport reial al concili de Constança i va perdre la tiara papal. I els oligarques, que havien votat pel Trastàmara, perquè es tractava d’un candidat econòmicament fort i políticament manejable, es trobaren que el successor de Ferran, Alfons el Magnànim, no els devia res i els va bandejar.

El que sí que va aconseguir l’oligarquia barcelonina és instaurar el precedent que el rei no ho era per gràcia divina, sinó per elecció de la comunitat; un precedent que seria utilitzat en altres moments, com en la guerra civil catalana. No es pot negar que Ferran va ser “triat per la terra” i que el pactisme arribà amb els Trastàmara a la seva màxima expressió.

 

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del SÀPIENS 115 (abril 2012).

Comparteix

    Comentaris

    • Malastruc

      04/04/2012 - 20:46

      Els articles sobre Casp m’han sorprés, perquè no és com m’ho havien explicat. Us felicito, m’han semblat molt bons.

    • JOAN

      06/04/2012 - 15:13

      Seria interessant saber com haguès evolucionat el futur de Catalunya si Jaume d’Urgell haguès estat escollit rei!!!.
      Per què no fue una suposició i ho publiqueu???.
      Gràcies i felicitats pel vostre treball.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús