Arxiu del mes: abril 2012

Quan sortir al carrer era com jugar a la ruleta russa

dijous, 19/04/2012

Fa un parell de setmanes, coincidint amb els actes de commemoració del 20è aniversari de la fi de la guerra a Bòsnia i Hercegovina, vaig posar, per primer cop, els peus a Sarajevo, una ciutat que respira com poques la història de la Vella Europa. Durant més de cinc segles van conviure-hi pacíficament diferents ètnies i religions, fins que la mort de Tito —que, amb les seves llums i ombres va ser un factor de cohesió de l’antiga Iugoslàvia— i la caiguda del mur de Berlín ho va precipitar tot. Sembla bastant unànime entre els historiadors l’anàlisi que la desintegració de Iugoslàvia va començar força abans que Eslovènia, Croàcia i, finalment, Bòsnia Hercegovina sol·licitessin la seva independència.

Per a mi, el més sorprenent va ser que la majoria dels bosnians amb qui vaig tenir ocasió de parlar em fessin la mateixa reflexió: que els mitjans de comunicació, que fins a l’època de Tito havien tingut certa independència —sempre que no es qüestionés ni el mariscal, ni la unitat nacional, ni el socialisme autogestionari, és clar—, havien estat els detonants de la guerra. Amb les seves mentides. Amb els seus prejudicis. Que Slobodan Milosevic a Sèrbia i Franjo Tudjman a Croàcia, sobretot, van convertir els mitjans en instruments de propaganda que van aconseguir enemistar suficientment serbis, croats i musulmans perquè esclatés una guerra civil que va ocasionar 300.000 morts.

Del setge de Sarajevo, que va durar 1260 dies, en recordava sobretot les imatges esgarrifoses de la matança al mercat, que van ser les que van fer reaccionar —massa tard– la comunitat internacional. Però no havia pogut veure fins fa ben poc els estratègics turons on estaven parapetades les unitats paramilitars sèrbies, l’anomenada avinguda dels franctiradors o el túnel que van excavar els ciutadans de Sarajevo sota l’aeroport per intentar abastir-se.

Tampoc no era del tot conscient de l’important paper que havien tingut els mitjans de comunicació, sobretot el diari Oslobodjenje i Ràdio Sarajevo. El diari, que havia nascut durant la II Guerra Mundial i que durant més de quatre dècades va ser l’òrgan oficial del Govern, es va convertir durant el setge en la veu del poble. Tot i que va ser un dels primers edificis a ser bombardejat, uns quants dels seus periodistes van seguir treballant-hi als soterranis amb unes condicions precàries i arriscades. Així el diari va sortir durant cada un dels dies de setge, amb més o menys pàgines, i quan es va acabar el paper blanc, van fer servir el paper de color.

Un cas similar va ser el de Ràdio Sarajevo. Les seves instal·lacions van ser atacades des del principi del setge, amb tot tipus d’artilleria, però alguns dels seus treballadors van decidir jugar-se la vida per anar diàriament a la redacció i seguir sent una finestra al món per a moltes persones que estaven amagades en refugis amb l’única companyia d’un petit transistor.

Ben conscients, uns i altres, que sortir als carrers de Sarajevo, aleshores, era com jugar a la ruleta russa.

Perdedors de Casp… i guanyadors?

dilluns, 2/04/2012

Coincidint amb els sis-cents anys del compromís de Casp, ens ha semblat el moment idoni per revisar un episodi clau del nostre passat. Un episodi que, per la historiografia catalana tradicional, representa la derrota del candidat català més legítim (Jaume d’Urgell) enfront del castellà, en un procés que té uns culpables amb noms i cognoms (Benet XIII —el papa Luna—, Vicenç Ferrer i Ferran d’Antequera). I que, per la historiografia castellana, és un acte d’afirmació pro espanyola, que culmina amb l’elecció d’un membre de la família regnant a Castella.

Ambdues visions, lògicament contraposades, se centren en les conseqüències del pacte, però no en el procés que hi mena, que els asseguro que té tots els ingredients d’una novel·la negra apassionant: intrigues, traïcions, corrupció i aixecaments armats. Tant és així que m’estranya que l’episodi pràcticament no hagi estat novel·lat. Una excepció seria el magnífic O rei o res! de l’escriptor Llorenç Capdevila.

En qualsevol cas, el mèrit, des de Vicens Vives en el segle XX, passant per altres historiadors i fins a Flocel Sabaté avui, ha estat buscar les causes de Casp en l’evolució interna de la Corona d’Aragó, en les lluites de bàndols i en les intencions de l’oligarquia barcelonina en la successió.

D’aquesta relectura, se’n desprèn que el trencament de la unitat catalana va ser un dels factors més decisius en el triomf de Ferran. En altres paraules, que la supeditació de la Corona d’Aragó a interessos d’una dinastia castellana va ser, sobretot, culpa nostra.

Qui va guanyar i qui va perdre a Casp? Tampoc aquesta resposta no és tan clara com tradicionalment se’ns ha explicat. És evident que el gran derrotat va ser Jaume d’Urgell i el seu comtat, que va desaparèixer. El que ja no és tan segur és que guanyés Ferran, Benet XIII i l’oligarquia barcelonina.

La inversió en tropes, suborns i advocats que va fer Ferran per guanyar la Corona no la va recuperar mai —només regnà tres anys i mig: va morir el 1416. El papa Luna, després d’haver apostat decisivament per Ferran, no va rebre el suport reial al concili de Constança i va perdre la tiara papal. I els oligarques, que havien votat pel Trastàmara, perquè es tractava d’un candidat econòmicament fort i políticament manejable, es trobaren que el successor de Ferran, Alfons el Magnànim, no els devia res i els va bandejar.

El que sí que va aconseguir l’oligarquia barcelonina és instaurar el precedent que el rei no ho era per gràcia divina, sinó per elecció de la comunitat; un precedent que seria utilitzat en altres moments, com en la guerra civil catalana. No es pot negar que Ferran va ser “triat per la terra” i que el pactisme arribà amb els Trastàmara a la seva màxima expressió.

 

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del SÀPIENS 115 (abril 2012).