Deutes i dilemes de les democràcies

Del pagament del deute de guerra contret per Franco durant la guerra civil espanyola, està força més estudiat el cas d’Alemanya que el d’Itàlia. Ambdós països van fer una aportació bèl·lica decisiva per decantar la contesa a favor del Generalísimo: els primers s’ho van cobrar, principalment, amb matèries primeres, i quan va desaparèixer Hitler el deute es podia considerar saldat. Els segons, en canvi, havien pactat cobrar 5.000 milions de lires amb pagaments en efectiu durant els 25 anys següents —i, la resta, amb una important presència industrial italiana a Espanya: la creació de Seat a Martorell, per part de la companyia italiana Fiat, el 1950, n’és l’exemple més conegut.

Però què va passar amb els pagaments en efectiu una vegada va caure Mussolini? La flamant República Italiana constituïda el 1946 va enterrar el deute o el va continuar reivindicant i cobrant? L’historiador Andrea Tappi, d’AltraItalia —organització que es va donar a conèixer arran de la denúncia interposada a l’Audiència Nacional contra l’Estat italià pels bombardejos italians sobre Catalunya—, ha trobat a l’arxiu històric del Banc d’Itàlia els documents que demostren allò que alguns ja intuïen: els successius governs democràtics italians van ser inflexibles a l’hora d’exigir el pagament del material bèl·lic italià i es van anar satisfent les quotes fins als anys seixanta.

El personatge clau en tot aquest afer va ser Alcide De Gasperi. Entre el 1945 i el 1953, el polític italià va dirigir diversos governs com a primer ministre, compaginant el càrrec amb el de ministre d’Afers Estrangers. La documentació localitzada per AltraItalia ens demostra que De Gasperi va optar per prioritzar l’interès nacional —la situació de la Itàlia de la postguerra era molt crítica– davant de l’ètica política –reclamar el deute quan Espanya estava exclosa de l’ONU comportava legitimar un règim totalitari molt similar al que ell havia combatut.

I és que durant els anys vint i trenta, De Gasperi havia estat un fervent opositor de Mussolini. Acusat d’activitats antifeixistes, havia estat detingut, condemnat a uns quants anys de presó i, un cop alliberat, sotmès a una vigilància severa fins a la caiguda del Duce. Va ser a partir d’aleshores, quan es convertí en el gran líder de la democràcia cristiana, aconseguí que Itàlia entrés a formar part de l’OTAN i de la Comunitat Europera del Carbó i de l’Acer (CECA) , i treballà intensament en la construcció europea. Tant és així que se’l considera, al costat de Konrad Adenauer, Robert Schuman i Jean Monnet, un dels quatre fundadors de la Unió Europea i, fins i tot té una sala dedicada al Parlament Europeu.

De Gasperi, el pare d’Europa que justificava el seu acord  polèmic amb Franco al·legant que “els deutes estan per sobre de les ideologies”, és un exemple dels dilemes de les democràcies i dels seus representants.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús