Hoover donava molta importància als secrets; sobretot als dels altres. L’última pel·lícula de Clint Eastwood ens convida a recuperar la figura del fundador de l’FBI, un personatge clau de la història moderna dels EUA i possiblement l’home més poderós del segle passat. Si va sobreviure a vuit presidents americans i a tres guerres és perquè va entendre, ja en aquell moment, que la informació era poder i la por una oportunitat. I va utilitzar els dos instruments per convertir-se en una peça tan intocable com temuda de les successives administracions nord-americanes.

Eastwood podria haver-se limitat a fer un biopic de Hoover i centrar-se només en la seva obsessió anticomunista, en les seves implacables batalles contra enemics reals (i també imaginaris), en les seves bones relacions amb la premsa i la seva completa manca d’escrúpols. Però opta per combinar-ho amb una dissecció emocional d’un personatge opac, contradictori i torturat pels seus propis fantasmes –especialment el de la seva presumpta homosexualitat.

La pel·lícula, on van desfilant, en segon pla, des de Dillinger fins a Luther King, passant pels germans Kennedy o Charles Lindbergh, és interessant. Bon ritme, bona recreació de l’època i bones interpretacions (especialment DiCaprio-Edgar Hoover i Judi Dench-Annie Hoover, la mare castrant del protagonista). És una llàstima, però, disposar en el repartiment d’una actriu com Naomi Watts- Helen Gandy, la secretària de Hoover, i desaprofitar-la d’aquesta manera.

El mal maquillatge d’Armie Hammer-Clyde Tolson —que fa que sembli una ridícula figura de cera— és un dels punts flacs d’una pel·lícula perfecta en molts sentits, però que li falta… ànima. Potser perquè ens costa empatitzar amb una de les icones més vilipendiades de la història americana recent.