Anatomia de la guerra freda

 “Jo no he volgut fer una història de bons i dolents”. Va ser el primer que em va comentar l’historiador Josep Fontana tan bon punt vaig engegar la gravadora per parlar del seu darrer llibre, Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. “Més aviat he volgut presentar els personatges i els fets, des de la Segona Guerra Mundial fins ara, amb les llums i les ombres que els pertoquen”. I són més ombres que llums, com poden imaginar-se.

Fontana tenia catorze anys quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. “El món que ens vam trobar aleshores era molt dur, però teníem moltes esperances”. Esperances que, després de la victòria sobre el feixisme, fóssim capaços de posar les bases per a una societat més igualitària i més lliure. Esperances que es complissin les promeses de la carta de l’Atlàntic (el dret de tots els pobles a escollir la forma de govern sota la qual volguessin viure, i el dret a una existència lliure, sense por ni pobresa). I, de fet, “el desenvolupament de l’estat del benestar per part del capitalisme sobretot durant els anys cinquanta i seixanta va semblar l’inici de l’anhelada transformació social”. Però va ser un miratge.

El llibre explica molt bé els episodis clau de la guerra freda (1945-1991); una guerra que, segons l’historiador, cap dels dos bàndols ni volia ni es podia permetre, i que va engolir els recursos que havien d’acabar amb la fam al món. És una crítica al discurs del bàndol vencedor –perquè encara és avui el que manté la legitimitat–, però reparteix culpes per igual. Al costat de les controvertides actuacions patrocinades per Washington per derrocar governs democràtics i imposar útils dictadures, sobretot a l’Amèrica Llatina, però també a Àfrica, van desfilant uns dirigents soviètics (Stalin i tots els seus successors) que esclafen, una vegada rere l’altra, qualsevol projecte per bastir una democràcia popular.

Les situacions grotesques que es descriuen al llarg del miler de pàgines revelen una flagrant –i preocupant– manca de coneixement del món per part dels grans dirigents. Només així s’explica que enviïn a Delhi un advocat anglès, Cyril Radcliffe, per tal que amb sis setmanes estableixi 6.000 quilòmetres fronterers entre l’Índia i el Pakistan amb l’única ajuda d’uns mapes vells; que, quan esclata la revolució de l’Iran, el president de la CIA no sàpiga que és un aiatol·là; que un vicepresident dels EUA cregui que els països llatinoamericans parlen llatí o que, l’any 1974, Ford i Kissinger visitin Franco per demanar-li que envaeixi Portugal.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús