Amos i esclaus a la Barcelona medieval

Si feu una visita exterior al Palau de la Generalitat, justament a la façana que dóna al carrer del Bisbe —i que durant l’època medieval era l’entrada principal—, podreu admirar, juntament amb el medalló de Sant Jordi, un seguit de gàrgoles que escenifiquen els nobles, l’abat, els llecs… i l’esclau negre. No és casualitat aquesta elecció iconogràfica. Quan Marc Safont i Pere Joan van esculpir-la, en el segle XV, el 10% de la població barcelonina era esclava.

D’aquesta dada tan sorprenent per a mi i, intueixo, per a la majoria de vostès, no en vaig ser conscient fins a l’agost passat. A la Universitat Catalana d’Estiu vaig coincidir amb un jove investigador del CSIC, l’Ivan Armenteros, que em va explicar que estava enllestint una tesi sobre l’esclavitud medieval als Països Catalans. A través dels documents de compravenda localitzats a les notaries de Barcelona, Armenteros i altres investigadors han xifrat, per primer cop, la dimensió exacta d’un negoci molt lucratiu. Mentre que des del segle XIII i fins a la primera meitat del XV la majoria d’esclaus eren sarraïns, orientals i balcànics capturats amb motiu de les guerres, a partir del 1450 molts dels esclaus que arribaven a Barcelona, gràcies a l’expansió atlàntica portuguesa, provenien d’Àfrica. El seu destí era, és clar, fer les tasques més àrdues: ja fos fer de camàlic al port, d’escarràs als conreus o als magatzems, o de criat.

Per reconstruir el complex engranatge de l’esclavitud també ha estat d’una gran ajuda consultar les reglamentacions que els successius governs municipals anaren implementant, amb més o menys èxit. Des dels certificats d’autenticitat dels esclaus per evitar els fraus en la transacció, fins als mecanismes per evitar fugues. La Generalitat, en el segle XV, va arribar a instaurar l’anomenada Guarda d’Esclaus. Els propietaris havien de pagar una quota anual i la institució els servia d’assegurança contra la fuga dels seus esclaus. En el primer any de vida, la Guarda ja va fer perdre milers de lliures a la Generalitat —les fugues i els incidents que se’n derivaven eren freqüents—, de manera que va tenir una durada efímera.

Els esclaus subsaharians eren els menys conflictius. L’esclavitud els comportava un desarrelament tan gran que l’única opció que els quedava era la integració a la nova societat: i això representava aprendre català, passar per la pica baptismal i contraure matrimoni. Si no ens n’han quedat rastres genètics és, sobretot, per la dissolució biològica: amb el pas d’unes quantes generacions, l’ètnia majoritària esborra la minoritària.

Per tant, que els catalans en el segle XIX prenguéssim el relleu als nord-americans en el tràfic d’esclaus a Cuba —un episodi molt més conegut de la nostra història— no va ser fruit de l’atzar sinó d’una tradició, marinera però també negrera, de molt llarga durada.

 

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del SÀPIENS de gener del 2012

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús