“Jo no he volgut fer una història de bons i dolents”. Va ser el primer que em va comentar l’historiador Josep Fontana tan bon punt vaig engegar la gravadora per parlar del seu darrer llibre, Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. “Més aviat he volgut presentar els personatges i els fets, des de la Segona Guerra Mundial fins ara, amb les llums i les ombres que els pertoquen”. I són més ombres que llums, com poden imaginar-se.

Fontana tenia catorze anys quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. “El món que ens vam trobar aleshores era molt dur, però teníem moltes esperances”. Esperances que, després de la victòria sobre el feixisme, fóssim capaços de posar les bases per a una societat més igualitària i més lliure. Esperances que es complissin les promeses de la carta de l’Atlàntic (el dret de tots els pobles a escollir la forma de govern sota la qual volguessin viure, i el dret a una existència lliure, sense por ni pobresa). I, de fet, “el desenvolupament de l’estat del benestar per part del capitalisme sobretot durant els anys cinquanta i seixanta va semblar l’inici de l’anhelada transformació social”. Però va ser un miratge.

El llibre explica molt bé els episodis clau de la guerra freda (1945-1991); una guerra que, segons l’historiador, cap dels dos bàndols ni volia ni es podia permetre, i que va engolir els recursos que havien d’acabar amb la fam al món. És una crítica al discurs del bàndol vencedor –perquè encara és avui el que manté la legitimitat–, però reparteix culpes per igual. Al costat de les controvertides actuacions patrocinades per Washington per derrocar governs democràtics i imposar útils dictadures, sobretot a l’Amèrica Llatina, però també a Àfrica, van desfilant uns dirigents soviètics (Stalin i tots els seus successors) que esclafen, una vegada rere l’altra, qualsevol projecte per bastir una democràcia popular.

Les situacions grotesques que es descriuen al llarg del miler de pàgines revelen una flagrant –i preocupant– manca de coneixement del món per part dels grans dirigents. Només així s’explica que enviïn a Delhi un advocat anglès, Cyril Radcliffe, per tal que amb sis setmanes estableixi 6.000 quilòmetres fronterers entre l’Índia i el Pakistan amb l’única ajuda d’uns mapes vells; que, quan esclata la revolució de l’Iran, el president de la CIA no sàpiga que és un aiatol·là; que un vicepresident dels EUA cregui que els països llatinoamericans parlen llatí o que, l’any 1974, Ford i Kissinger visitin Franco per demanar-li que envaeixi Portugal.

Quan alguns romans van contemplar la virulenta erupció del volcà Vesuvi l’any 79 dC van creure que Sèneca l’havia encertada en predir que la Terra desapareixeria amb el fum —de fet, les viles de Pompeia i Herculà sí que van quedar sepultades. Quan el 1666 un devastador incendi va arrasar bona part de la ciutat de Londres, alguns cristians van atribuir-ho al 666, el número de la bèstia. De la mateixa manera, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, a alguns els va passar pel cap la predicció dels testimonis de Jehovà que deia que el món s’acabaria el 1914. El món no es va acabar, però sí que alguna cosa va canviar.

A més de les catàstrofes naturals i de les interpretacions sui generis dels passatges bíblics, els fenòmens astronòmics també han donat molt de joc als amants de les profecies apocalíptiques. Cada vegada que el cometa de Halley visita la Terra es presagien els desastres més diversos i cada vegada que hi ha una alineació planetària a alguns els agafa l’obsessió de construir refugis sota terra i proveir-los de queviures. Fins i tot s’ha donat el cas extrem de suïcidis col·lectius. Probablement, algun d’aquests pronòstics astronòmics devia influir en Lars von Trier que, en el seu darrer film Melancholia, ens hipnotitza amb l’Apocalipsi més bell que s’ha filmat mai.

I mentre alguns estem hipnotitzats amb la fi del món segons el controvertit director de cinema danès, a Chiapas ja han instal·lat un enorme rellotge digital per al compte enrere que estarà en funcionament fins al 21 de desembre d’enguany, data en què, segons els maies, s’acabarà una era i en començarà una altra…

Si feu una visita exterior al Palau de la Generalitat, justament a la façana que dóna al carrer del Bisbe —i que durant l’època medieval era l’entrada principal—, podreu admirar, juntament amb el medalló de Sant Jordi, un seguit de gàrgoles que escenifiquen els nobles, l’abat, els llecs… i l’esclau negre. No és casualitat aquesta elecció iconogràfica. Quan Marc Safont i Pere Joan van esculpir-la, en el segle XV, el 10% de la població barcelonina era esclava.

D’aquesta dada tan sorprenent per a mi i, intueixo, per a la majoria de vostès, no en vaig ser conscient fins a l’agost passat. A la Universitat Catalana d’Estiu vaig coincidir amb un jove investigador del CSIC, l’Ivan Armenteros, que em va explicar que estava enllestint una tesi sobre l’esclavitud medieval als Països Catalans. A través dels documents de compravenda localitzats a les notaries de Barcelona, Armenteros i altres investigadors han xifrat, per primer cop, la dimensió exacta d’un negoci molt lucratiu. Mentre que des del segle XIII i fins a la primera meitat del XV la majoria d’esclaus eren sarraïns, orientals i balcànics capturats amb motiu de les guerres, a partir del 1450 molts dels esclaus que arribaven a Barcelona, gràcies a l’expansió atlàntica portuguesa, provenien d’Àfrica. El seu destí era, és clar, fer les tasques més àrdues: ja fos fer de camàlic al port, d’escarràs als conreus o als magatzems, o de criat.

Per reconstruir el complex engranatge de l’esclavitud també ha estat d’una gran ajuda consultar les reglamentacions que els successius governs municipals anaren implementant, amb més o menys èxit. Des dels certificats d’autenticitat dels esclaus per evitar els fraus en la transacció, fins als mecanismes per evitar fugues. La Generalitat, en el segle XV, va arribar a instaurar l’anomenada Guarda d’Esclaus. Els propietaris havien de pagar una quota anual i la institució els servia d’assegurança contra la fuga dels seus esclaus. En el primer any de vida, la Guarda ja va fer perdre milers de lliures a la Generalitat —les fugues i els incidents que se’n derivaven eren freqüents—, de manera que va tenir una durada efímera.

Els esclaus subsaharians eren els menys conflictius. L’esclavitud els comportava un desarrelament tan gran que l’única opció que els quedava era la integració a la nova societat: i això representava aprendre català, passar per la pica baptismal i contraure matrimoni. Si no ens n’han quedat rastres genètics és, sobretot, per la dissolució biològica: amb el pas d’unes quantes generacions, l’ètnia majoritària esborra la minoritària.

Per tant, que els catalans en el segle XIX prenguéssim el relleu als nord-americans en el tràfic d’esclaus a Cuba —un episodi molt més conegut de la nostra història— no va ser fruit de l’atzar sinó d’una tradició, marinera però també negrera, de molt llarga durada.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del SÀPIENS de gener del 2012