Teologia per ser feliç

Albada a Lisboa de Lluís Busquets i Grabulosa no és solament un llibre sobre intriga política i passió amorosa amb la Revolució dels clavells de teló de fons. És un llibre sobre la relació de l’home amb Déu, com molt encertadament destacava el filòsof Bernat Dedéu en la presentació del llibre a l’Ateneu barcelonès, la setmana passada. I, és també, un llibre sobre la felicitat.

Escriure sobre la felicitat té molt risc, perquè és fàcil caure en la temptació de la cursileria o, per altra banda, del sarcasme. Quan a Salvador Espriu li demanaven què era la felicitat, responia que era una paraula “obscena, utòpica i ucrònica”. Sóc del parer que una resposta així és pròpia d’algú que no ha conegut mai la felicitat. D’algú que no ha tingut el plaer d’experimentar aquelles ràfegues de joia, d’harmonia i de sintonia amb l’univers sencer.

Al llarg de la novel·la es fan reflexions d’una gran profunditat intel·lectual perquè sempre sura el professor de filosofia i l’erudit que és Busquets. Són diàlegs entre gent intel·ligent, que parlen de la ressurrecció (no amb música de Handel i llum blanca) sinó percebuda des de la fe; de si l’Església la va fundar Jesús o Pau de Tars… A mi em fascina la naturalitat, amb què el protagonista –alter ego de l’autor en molts aspectes– parla dels principals pensadors de la història universal: des de Plató, Aristòtil, Kant o Confuci fins a Ramon Llull, Agustí d’Hipona, Espinoza, Einstein…

Històricament també és molt interessant perquè fa un repàs al cop dels capitans del 25 d’abril del 1974 i, sobretot, als interessants anys posteriors. I és que la revolució portuguesa no es va acabar amb la rendició del dictador Caetano, la presa del poder del general Spínola, les floristes regalant clavells als militars sublevats i el poble cantant Grandola, vila morena pel Rossío i el Chiado. Després de l’importantíssim 25 d’abril, en què posava fi a la dictadura més llarga d’Europa, vindrien uns anys molt complicats amb intents constants d’involució.

Com que la novel·la està ben escrita i descrita, fàcilment et transporta a l’atmosfera de Lisboa. I quan el protagonista entra al Cafè Nicola, a la Pastelaria Suiça, al cafè a Brasileira, al restaurant Tavares… et venen unes ganes irrefrenables d’agafar el primer avió i plantar-te a la capital lisboeta. Llegint-la recordava Afirma Pereira. La magnífica novel·la d’Antonio Tabuchi, ambientada en la Lisboa del 1938, en plena dictadura salazarista, i protagonitzada per Pereira, un periodista portuguès d’edat avançada, vidu, obès i amb problemes de cor, que portava la seció de cultura d’un diari de Lisboa. De la mateixa manera que, de seguida, empatitzes amb Pereira i et vindria de gust compartir-hi una de les clàssiques llimonades ensucrades, a l’Albada un no triga gaire a empatitzar amb la gran persona que és el narrador.

Una gran persona que no vol fer mal ni a la seva esposa i a la seva examant, però que entra en un laberint de gran complexitat, se salta les normes que ell mateix havia fixat… i només recupera l’equilibri gràcies a l’ètica.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús