Grècia, la primera democràcia

Sòcrates tenia setanta anys quan tres ciutadans atenencs, Ànitos, Meletos i Licó, el van acusar de no creure en els déus grecs i de corrompre la joventut. En l’Apologia a Sòcrates, el seu deixeble Plató ens explica el desenvolupament del judici al pare de la filosofia i com aquest va defensar-se explicant la seva inquietud insaciable pel coneixement. De fet, els problemes per a Sòcrates van començar quan el seu amic Querofont va demanar a l’oracle del déu Apol·lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates. Que l’oracle més reputat del món hel·lènic digués que no li va fer guanyar no poques enveges.

Entre les enveges i les respostes provocatives de Sòcrates, un judici que hagués pogut passar sense cap transcendència va acabar sentenciant-lo a mort. Tot i que va tenir l’oportunitat de fugir, va trobar més digne i més coherent amb una vida dedicada a la defensa de la justícia, prendre’s la cicuta.

Això passava en el segle IV aC, però, vint-i-quatre segles després, l’actual democràcia —sens dubte, la més avançada de la nostra història— continua patint les mateixes contradiccions que en la Grècia clàssica.

I és que quan a la democràcia la desprestigien els demagogs, aleshores proliferen els que s’emmirallen en el model oligàrquic que defensaven Plató i Aristòtil, o en algunes de les seves variants, com la meritocràcia —propugnada per persones tan dispars com Confuci o Napoleó. I, en l’altre extrem, es deixen sentir amb més força tant els partidaris d’abolir l’estat com els partidaris d’un model dictatorial.

En un moment en què el debat sobre les virtuts i els defectes de la democràcia és més viu que mai, en el darrer número de Sàpiens hem volgut viatjar fins a la societat que la va veure néixer i saber com funcionava aquell experiment revolucionari, sí, però també mitificat, ja que l’aparent implicació de l’atenès en la vida política era molt menys intensa del que ens podem imaginar.

A més, un dels mecanismes que es va instituir per salvaguardar la democràcia, l’ostracisme, seria, en la perspectiva actual, una mesura força controvertida. Cada any, els membres de l’assemblea escrivien en un tros de ceràmica que tenia forma d’ostra, el nom de la persona que sobresortia excessivament —i, per tant, susceptible de convertir-se en un tirà. El càstig per a l’elegit eren deu anys d’exili forçós. El cas més emblemàtic va ser el de Temístocles, qui, després d’haver salvat Atenes dels perses, va ser relegat a l’ostracisme per les enveges que suscitava.

Tot i que és evident que no sempre se’n va fer un bon ús, segur que molts estaríem temptats de tornar a instaurar l’ostracisme i poder enviar a l’exili tots aquells que han contribuït a convertir la política en una activitat innoble.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 107 (setembre) de la revista Sàpiens

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús