Simenon i Cezanne, tan lluny i tan aprop

El 4 de setembre del 1989 moria a Lausana Georges Simenon un dels escriptors de novel·la negra més importants i més prolífics –va escriure més de 230 novel·les!– del món. Tardava només un parell de setmanes a escriure cada llibre… i a revisar-lo, que, en el seu cas, volia dir eliminar qualsevol frase bonica que hagués escrit. Simenon li agradava comparar la seva escriptura amb l’essencialisme geomètric de Cezanne: de la mateixa manera que el pintor aconseguia donar solidesa a una poma amb només quatre pinzellades, ell pretenia abduir els seus lectors amb frases simples i un repertori limitat a 2000 paraules.

I dono fe que ho va aconseguir, sobretot amb les novel·les que va fer protagonitzar a un comissari rabassut i sibarita que responia al cognom gastronòmic de Maigret. La seva forma habitual de resoldre els casos era immiscuir-se en la vida dels seus investigats, identificar-se amb ells, pensar com ells. Simenon, a través de Maigret, no veia conspiracions a tot arreu, ni necessitava les actuals tècniques forenses dels csi. A ell li interessava observar la reacció d’un home normal sotmès a una situació límit.

Més que històriques policíaques, el llegat de Simenon són històries de persones anònimes, que si transcendeixen l’àmbit local és perquè parlen d’emocions universals. I sempre amb un comú denominador: una atmosfera sense culpables ni innocents absoluts.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús