El ‘Buster Keaton’ del separatisme català

Aquests dies he acabat de llegir el llibre sobre Miquel Badia que ha escrit l’historiador Fermí Rubiralta i que ha publicat la Fundació Irla. És una de les biografies que faltava de la història contemporània del nostre país i, a més, ve a omplir la gran llacuna bibliogràfica existent del moviment independentista català.

Rubiralta ha pogut accedir per primer cop a l’historial acadèmic de Badia, a les seves cartes personals, a les seves memòries inacabades, al seu expedient penal… Tot això li ha permès apropar-se al personatge des de la seva infància a Torregrossa (Pla d’Urgell), fins a l’anada a Barcelona, els primers anys de militància política, la participació en l’intent de regicidi del Complot del Garraf, l’estada a presidi, la seva tasca al capdavant de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana) o la seva implicació en els Fets del Sis d’Octubre del 1934.

Rubiralta explica que, després de la seva estada a presidi, Miquel Badia va deixar de riure. Tant és així que alguns dels seus companys s’hi començaren a referir com el “Buster Keaton del separatisme català”, en referència al director nordamericà de cinema mut, de rostre inexpressiu. El bust que l’escultor Deogràcies Civit li va fer quan els dos van coincidir a la presó Model és talment com una radiografia de l’activista: espatlles amples i tòrax desafiador. Només faltava sentir-li aquell accent lleidatà gens contaminat per la vida barcelonina i aquella veu a voltes rogallosa i sempre profunda.

Badia formava part d’aquells que, enlluernats per Macià, creien que la violència política era el camí més directe per assolir la llibertat de Catalunya. Per això, ja als anys vint s’integrà en els escamots d’Estat Català dedicats a les tasques d’agitació política, seguint l’exemple del moviment d’alliberament txec. Per això, posteriorment, com a secretari general de la Comissaria d’Ordre Públic, va utilitzar els mètodes que va considerar necessaris per garantir la convivència a la Barcelona dels anys trenta. Les seves controvertides actuacions serien titllades de “feixisme a la catalana” pels seus principals detractors, els anarquistes. De fet, encara al 2011 i arran de la proposta recent d’una vuitantena d’intel·lectuals de dedicar-li un carrer, la polèmica sobre si cal col·locar el personatge en el quadre d’honor de la Catalunya del segle XX, ha reobert un intens debat.

En qualsevol cas és innegable que el seu assassinat, i el del seu germà Josep, a mans presumptament de la FAI, el 28 d’octubre del 1936, va despertar una gran consternació ciutadana. Sobretot perquè Miquel Badia era, per a molts, el benemèrit que els protegia dels incontrolats.

Comparteix

    Comentaris

    • Robles

      22/06/2011 - 13:44

      Badia va ser un patriota català que es va enfrontar als gàngsters de la seva època, que no eren altres que els de la FAI. Així de clar.

    • Nissu

      22/11/2011 - 20:16

      Diria que els mateixos de la FAI que el varen assassinar (en Justo Bueno i companyia?) també van assassinar el periodista Josep Ma. Planes, per què aquest estava investigant l’assassinat…
      Per cert, pensava que estaven inspirats en el separatisme irlandés, d’aquí que les joventuts d’Estat Català es diguessin Nosaltres Sols! (Sinn Feinn) i a en Cardona l’anomenessin l’irlandés…

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús