Arxiu del mes: juny 2011

El profeta Pedrolo

dilluns, 27/06/2011

El 26 de juny del 1990 ens deixava l’escriptor català Manuel de Pedrolo. No havia pogut veure la Catalunya independent que anhelava —“moriré com un estrany a casa meva”—, però sí que ens deixava un llegat literari impressionant en tots els gèneres: caldrien centenars d’hores de lectura per apreciar-lo de veritat.

Pedrolo havia començat fent de negre literari en l’editorial de Ferran Canyameras; una activitat que combinava amb la de detectiu privat. Si les traduccions sense firmar li havien permès conèixer els grans novel·listes americans i francesos del moment, fer seguiments a presumptes infidels li havien aguditzat la seva percepció psicològica i l’havien fet interessar per la novel·la negra. D’aquí que fos el director de la col·lecció La Cua de Palla.

Una constant en la seva obra, a banda de descriure la complexitat de la naturalesa humana, és l’alliberament de la dona. Un bon exemple és l’Alba, l’heroïna de catorze anys de Mecanoscrit del segon origen, que lluita per tirar endavant la civilització. Una novel·la apocalíptica que entroncaria amb fenòmens literaris recents (La carretera de McCarthy o Fin de Monteagudo) i, probablement, futurs.

La imminència del 2012, data en què alguns corrents han predit com a la fi del món, és una efemèride que no deixaran d’aprofitar els escriptors que coquetegen amb la ciència-ficció. Si Pedrolo fos viu, segur que ja estaria substituint els plats voladors del Mecanoscrit, per un holocaust nuclear o potser…

Efemèride publicada a l’aparador història del diari Ara el 26 de juny del 2011

El ‘Buster Keaton’ del separatisme català

dimecres, 22/06/2011

Aquests dies he acabat de llegir el llibre sobre Miquel Badia que ha escrit l’historiador Fermí Rubiralta i que ha publicat la Fundació Irla. És una de les biografies que faltava de la història contemporània del nostre país i, a més, ve a omplir la gran llacuna bibliogràfica existent del moviment independentista català.

Rubiralta ha pogut accedir per primer cop a l’historial acadèmic de Badia, a les seves cartes personals, a les seves memòries inacabades, al seu expedient penal… Tot això li ha permès apropar-se al personatge des de la seva infància a Torregrossa (Pla d’Urgell), fins a l’anada a Barcelona, els primers anys de militància política, la participació en l’intent de regicidi del Complot del Garraf, l’estada a presidi, la seva tasca al capdavant de les JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana) o la seva implicació en els Fets del Sis d’Octubre del 1934.

Rubiralta explica que, després de la seva estada a presidi, Miquel Badia va deixar de riure. Tant és així que alguns dels seus companys s’hi començaren a referir com el “Buster Keaton del separatisme català”, en referència al director nordamericà de cinema mut, de rostre inexpressiu. El bust que l’escultor Deogràcies Civit li va fer quan els dos van coincidir a la presó Model és talment com una radiografia de l’activista: espatlles amples i tòrax desafiador. Només faltava sentir-li aquell accent lleidatà gens contaminat per la vida barcelonina i aquella veu a voltes rogallosa i sempre profunda.

Badia formava part d’aquells que, enlluernats per Macià, creien que la violència política era el camí més directe per assolir la llibertat de Catalunya. Per això, ja als anys vint s’integrà en els escamots d’Estat Català dedicats a les tasques d’agitació política, seguint l’exemple del moviment d’alliberament txec. Per això, posteriorment, com a secretari general de la Comissaria d’Ordre Públic, va utilitzar els mètodes que va considerar necessaris per garantir la convivència a la Barcelona dels anys trenta. Les seves controvertides actuacions serien titllades de “feixisme a la catalana” pels seus principals detractors, els anarquistes. De fet, encara al 2011 i arran de la proposta recent d’una vuitantena d’intel·lectuals de dedicar-li un carrer, la polèmica sobre si cal col·locar el personatge en el quadre d’honor de la Catalunya del segle XX, ha reobert un intens debat.

En qualsevol cas és innegable que el seu assassinat, i el del seu germà Josep, a mans presumptament de la FAI, el 28 d’octubre del 1936, va despertar una gran consternació ciutadana. Sobretot perquè Miquel Badia era, per a molts, el benemèrit que els protegia dels incontrolats.

De l’espionatge de la Guerra Freda a l’espionatge modern

dilluns, 20/06/2011

Tal dia com avui del 1953 era executat a la cadira elèctrica el matrimoni nordamericà format per Julius i Ethel Rosenberg sota l’acusació de passar informació secreta de la bomba atòmica a l’URSS, en plena caça de bruixes del senador McCarthy. Amb el temps s’ha sabut que la informació que Julius va passar a Moscou va tenir un escàs valor per la carrera armamentística i que els pitjors crims d’Ethel haurien estat conèixer les activitats del seu marit i pertànyer a les joventuts del Partit Comunista (i potser no per aquest ordre).

El president Einsenhower va mostrar-se impertorbable davant les peticions de clemència per als Rosenberg que li feien arribar personalitats de tot el món (des de Sartre fins a veus no comunistes com Einstein o el papa Pius XII), de la mateixa manera que a l’actual governador de Texas, Rick Perry, no li tremola el pols alhora de firmar sentències de mort. Des que va accedir al càrrec el 2001 té el dubtós honor de ser la persona que més ordres d’execució ha signat: més de dues-centes. Que 1 de cada 6 executats sigui innocent és un percentatge que la societat americana sembla que pot tolerar.

Amb una Unió Soviètica desmembrada i amb una Al-Qaida decapitada i en hores baixes, la carrera per convertir-se en el nou enemic americà ja ha començat. Els sona un portal d’internet especialitzat en revelació de documents secrets? No troben que, salvant les distàncies, Julian Assange vindria a ser la versió moderna de Julius Rosenberg?

Efemèride publicada a l’aparador història del diari Ara del 19 de juny del 2011

El diari Ara i la guerra del bon gust (artístic)

divendres, 17/06/2011

La tardor del 1936 el periodista Jaume Miravitlles va convèncer l’aleshores president de la Generalitat, Lluís Companys, que calia crear un Comissariat per realitzar actes de propaganda, tant al front com a la rereguarda. L’objectiu era doble: animar al poble i buscar complicitats en la lluita contra el feixisme amb les democràcies europees.

Durant els primers anys de la guerra, les accions del Comissariat es van centrar sobretot en la propagada gràfica, recorrent a l’ús dels cartells. Un dels centenars de persones que va treballar-hi fou Pere Català Pi, pare de Pere Català Roca i autor d’un dels cartells visualment més potents que he vist mai, l’Aixafem el feixisme. Es tracta de la fotografia d’una espardenya de betes, d’aquestes que ara gairebé només porten els castellers, que trepitja —i esquerda— una esvàstica col·locada al damunt d’unes llambordes. Una excel·lent metàfora que el poble pot esclafar el feixisme.

És clar que, tenint en compte el què va succeir després, més aviat va ser l’esvàtica que va trepitjar moltes espardenyes. Però avui no toca parlar de si vam trigar gairebé quaranta a desfer-nos del franquisme i aconseguir la Llibertat! que demanava a crits el cartell de la FAI que va dibuixar Carles Fontserè. Del què es tracta és de gaudir d’aquestes autèntiques obres d’art que es van realitzar durant la guerra i que el diari Ara ha tingut l’encert de regalar coincidint amb el 75è aniversari de la contesa. Per cert, tots els cartells compten amb el comentari pels principals especialistes del Sàpiens.

Quatre gats?

dimarts, 14/06/2011

El 12 de juny del 1897 obria les portes al carrer Montsió de Barcelona la cerveseria modernista Els Quatre Gats, inspirada en el cabaret Le Chat Noir del Montmartre parisenc. És una d’aquelles vegades a la història que el nom d’un local l’estableixen els seus detractors: “No sé què us penseu… però si hi aniran quatre gats”.

Quatre gats? Des de la seva inauguració, es va convertir en el principal punt de trobada del món cultural barceloní. S’hi feien exposicions de pintors com Nonell, Picasso, Casagemes o Pichot; concerts a càrrec de músics com Granados o Albéniz i sorolloses vetllades literàries -que tenien amargat el veí de l’immoble, el prestigiós advocat Narcís Verdaguer. Les tertúlies sobre política, art o religió dels seus assidus (Rusiñol, Casas, Utrillo…) comptaven, de vegades, amb un espectador més aviat introspectiu: Antoni Gaudí. I és que qualsevol que volgués ser algú a la Barcelona del tombant de segle s’hi havia de deixar caure.

De la mateixa manera que Woody Allen acaba d’immortalitzar, en la seva darrera pel·lícula, el París bohemi dels anys vint on van coincidir des de Gertrude Stein fins a Ernest Hemingway passant per Picasso, Dalí o Buñuel, algun dia haurem d’immortalitzar els anys en què Els Quatre Gats va esdevenir un veritable cau de modernitat. Amb permís de Narcís Verdaguer, és clar.

Efemèride publicada a l’aparador història del diari Ara del 12 de juny del 2011

Breda, Spínola… i l’estil Guardiola

dilluns, 6/06/2011

El 5 de juny del 1625 capitulava la ciutat holandesa de Breda després de gairebé un any de setge per part de les tropes espanyoles comandades per Ambròs Spínola. Més enllà de ser un episodi immortalitzat per diversos artistes, si té un lloc reservat en els llibres d’història fou per la resistència heroica dels assetjats i, sobretot, per ser una gran lliçó d’estratègia militar. Mentre va durar el setge, generals d’altres nacions hi acudien per conèixer la tàctica spinolista: el sistema de fortificacions, túnels i fossats per impedir l’arribada d’aliments.

El moment històric que va triar Velàzquez per immortalitzar en el quadre és quan el governador de la ciutat Justin de Nassau apareix davant d’Spínola amb la clau (desproporcionadament gran) de Breda a la mà i fa el gest d’agenollar-se. El seu contrincant, però, li impedeix la humiliació. Tenint en compte que, fins aleshores, l’heroi militar se solia representar triomfant i el perdedor esclafat, en aquest quadre s’ha de fer un esforç per distingir vencedors i vençuts. Si em permeteu l’anacronisme, Spínola vindria ser el Guardiola del camp de Breda i el comte-duc d’Olivares –que, des d’Espanya, seguia amb enveja els èxits spinolistes– l’incombustible Mou.

Dos anys després que Velàzquez acabés de pintar el quadre, Breda tornava a caure en mans holandeses –aleshores, de manera definitiva. Però lògicament al pintor sevillà no se li encarregaria que continués la seqüència.

Efemèride publicada en l’aparador història del diari Ara el 5 de juny del 2011