Arxiu del mes: maig 2011

Dubtes raonables sobre el cas Irurita

dimarts, 31/05/2011

A mesura que s’acosta la data en què el Vaticà ha de decidir si tira endavant la causa de la beatificació de Manuel lrurita, el bisbe de Barcelona suposadament afusellat la nit del 3 de desembre del 1936, van apareixent proves, cada vegada més concloents, que abonen la teoria dels que estan convençuts que Irurita va sobreviure a la guerra civil emparat pels anarquistes a canvi de diners i que el cos que va ser enterrat, amb tota la pompa a la catedral de Barcelona el desembre del 1943, és el del seu nebot, Marcos Goñi.

Són nombrosos els dubtes raonables al voltant de la mort del bisbe que posen en entredit la versió oficial del franquisme. Si Irurita va ser realment assassinat el desembre del 1936, per què un any més tard Franco i la Santa Seu negociaven el seu alliberament amb les autoritats republicanes? Per què un certificat del Comitè Internacional de la Creu Roja del juny del 1937 inclou Irurita en la llista de detinguts del castell de Montjuïc? Per què durant el 1938 un dels temes que es debat a la Conferència Metropolitana –el precedent de la Conferència Episcopal– és l’intercanvi d’Irurita per altres presoners? Per quin motiu haurien de mentir els diversos feligresos que afirmaven que s’havien topat fortuïtament amb ell davant del Palau Episcopal el 28 de gener del 1939? Per què ni els familiars d’Irurita ni els de Goñi no van reconèixer mai els cossos? Per què hi ha hagut contradiccions forenses en les anàlisis d’ADN?

La compilació dels documents feta pel pare Antoni Sospedra per a la causa de beatificació i altres documents localitzats pels historiadors Hilari Raguer i Joan Bada, i als quals ha tingut accés Sàpiens, semblen corroborar la tesi que Irurita no va ser cap màrtir de la guerra civil i que algunes autoritats del moment van encobrir l’engany.

Constatació que ens conduiria a la pregunta següent: si una vegada finalitzada la guerra civil Irurita encara era viu, per què va renunciar a presidir l’Església de Barcelona? La hipòtesi més versemblant és que si realment es va salvar a canvi de diners enmig d’unes circumstàncies tan colpidores per al clergat de la seva diòcesi i per a la família que el va amagar, l’autoritat per tornar a exercir de ministre de Déu havia quedat molt minvada.

A l’actual jerarquia de l’arquebisbat de Barcelona li resulta molt incòmode el cas Irurita. Bona part de l’Església catalana considera que Ricard Maria Carles no hauria d’haver reobert el procés de beatificació l’any 1993 i encara menys haver enviat les proves al Vaticà -quan ja se sabia el tema dels testimonis. Probablement, la Congregació dels Sants de Roma acabarà arxivant l’expedient. Però no se sap mai.

De moment, cada 3 de desembre a la cripta de la catedral de Barcelona un grup ultracatòlic organitza una missa per l’ànima del bisbe Irurita.

Bitllet d’anada i tornada a l’Everest

dilluns, 30/05/2011

El 29 de maig del 1953 l’apinista neozelandès Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay aconseguien coronar el cim de l’Everest (8.848 m). Era la culminació d’una proesa que ja havien intentat expedicions anteriors, com la de Mallory i Irvine l’any 1924.

Per als tibetans, una expedició d’aquestes característiques sempre aixecava certes suspicàcies: temien que, rere els alpinistes, vinguessin els colonitzadors. Per a ells era incomprensible que un grup d’europeus estigués disposat a jugar-se la vida enmig de glaceres traïdores, tempestes huracanades i allaus sovintejats per arribar a un lloc on hi havia res. Ni tan sols aire. De fet, l’oxígen se l’enduien embotellat des de casa. Primer, els tibetans ho consideraven una ofensa, però després de comprovar que quan respiraven l’aire anglès els desapareixien les nàusees i l’abatiment, no li van fer escarafalls.

Des que Hillary, assegurat per Tenzig, va superar l’últim tram final, una roca de quinze metres d’una gran dificultat tècnica, amb els grampons clavats al gel i un inquietant abisme als peus, les ascencions han anat perdent en romanticisme i guanyant en comoditats. En els campaments base de les expedicions comercials, un pot trobar-se amb una barra de bar, una pantalla de plasma i, fins i tot, una sauna. Tothom que tingui una certa forma física i pagui unes quantes desenes de milers d’euros pot aconseguir un bitllet d’anada (i esperem que de tornada) al cim més alt del món.

Efemèride publicada en l’aparador història del diari Ara el 29 de maig del 2011

Elogi a la divulgació

dimecres, 25/05/2011

Aquesta setmana es presenten els dos primers llibres d’una nova col·lecció de divulgació històrica que la nostra revista ha impulsat conjuntament amb l’editorial Pòrtic.

Es tracta de dues monografies, sobre el rei Pere II el Gran i sobre el bandoler Antoni Roca, escrites amb un llenguatge fresc i planer, però amb tot el rigor històric. De fet, la fórmula no és nova: hem traslladat el model de la revista Sàpiens a la col·lecció editorial.

Si alguna cosa tenen en comú els protagonistes de les dues primeres monografies és que les seves vides van ser de novel·la. Les campanyes militars, els enfrontaments aferrissats i les aventures sicilianes del fill més carismàtic de Jaume I el Conqueridor es poden llegir de moltes maneres, menys amb avorriment. I el mateix es pot dir d’Antoni Roca, considerat el primer bandit professional de Catalunya. Heroi per a uns i delinqüent per a altres, la seva quadrilla d’homes armats -que es movia sobretot per la Cerdanya, l’Urgell, Osona i el Vallès- va ser un veritable maldecap per a la monarquia hispànica del segle XVI, força dècades abans de la irrupció del bandoler més mediàtic: Joan de Serrallonga.

Esperem que aquests dos primers llibres, i els que aniran venint (a la tardor, sortiran Neopàtria, el somni almogàver i Josep Sunyol, el president assassinat) esdevinguin una bona eina tant per als docents com per als apassionats per la història del nostre país.

Bona lectura!

Sherlock Holmes i Tintín

dilluns, 23/05/2011

El 22 de maig del 1859 naixia a la ciutat d’Edimburg sir Arthur Conan Doyle, el pare del cèlebre detectiu que mai no va dir allò d’Elemental, estimat Watson. Exactament el mateix dia, però quaranta-vuit anys després, feia el primer plor, Georges Remi, Hergé, el creador del famós periodista que en lloc d’escriure les notícies les protagonitzava. La fama dels dos herois de ficció eclipsaria els mateixos autors, que reaccionarien de forma diferent.

Després que Sherlock Holmes esdevingués el detectiu més popular de la història de la literatura, Conan Doyle va decidir matar-lo a El problema final. Per a l’escriptor, els relats del cerebral investigador s’havien convertit en una mena d’esclavatge que li impedia escriure novel·les serioses, amb les que volia convertir-se en un autor de referència. Donat els milers de cartes, algunes amenaçadores, que va rebre després de fer-lo caure a les cascades del Reichenbach, es va veure obligat a ressucitar-lo.

Tintín, en canvi, no mor mai en els àlbums d’Hergé. És probable que l’historietista belga no trobés cap motiu per matar un personatge tan perfecte: lleial, valent, just… De fet, Hergé volia ser Tintín, però quan s’emmirallava, la imatge que veia reflectida era la del capità Haddock, amb els seus vicis i debilitats. L’autor mai no va poder alliberar-se del sentiment de culpa per haver col·laborat amb les publicacions pro nazis durant l’ocupació i els seus personatges li van servir de boc expiatori dels seus propis fantasmes.

Efemèride publicada en l’aparador història del diari Ara el 22 de maig del 2011

El Desperta ferro! de Ramon Muntaner

dilluns, 16/05/2011

El 15 de maig del 1325, a l’edat de seixanta anys, el militar i polític Ramon Muntaner va començar la redacció de la més popular de les quatre grans cròniques catalanes a la seva alqueria de Xirivella, enmig de l’horta valenciana, on residia amb la seva dona Valençona Castell. L’obra, abraça des del regnat de Jaume I fins a la coronació d’Alfons el Benigne, i destaca sobretot la narració de l’epopeia almogàver en la qual el mateix cronista va participar.

Muntaner recorre a la memòria i, com a molt, a algun quadern de notes de l’expedició per Orient, per escriure-la. L’avantatge és que condensa una vivacitat i una efervescència que mai emanaria de les actes amuntegades en les cancelleries o als cenobis. L’inconvenient: la manca de documentació concreta i la tendència a l’exageració del cronista, l’han convertit en una peça historiograficament molt valuosa però, com totes les cròniques medievals, subjectiva. Els catalans hi són presentats, emulant el rei Mides I de Frígia, com una gent excepcional que converteixen en millor tot el que toquen: Constantinoble, Sicília, Gerba, Atenes.

Si algú vol llegir la contracrònica dels fets, la que va escriure el grec Georgius Pachymeres, es trobarà en episodis que Muntaner (despistadament?) obvia. Des d’algunes batalles deshonroses per la Gran Companyia fins al gran nombre d’atrocitats que seguia el crit de Desperta ferro! i al soroll de les llances colpejant el terra fins que provocaven espurnes.

Efemèride publicada en l’aparador història del diari Ara el 15 de maig del 2011

Churchill anuncia la fi de la Segona Guerra Mundial

dilluns, 9/05/2011

En el mateix balcó del Buckingham Palace on el príncep Guillem i Kate Middelton es besaven fa uns dies, Churchill va anunciar, amb la seva veu aspra, vibrant i trencada pels cigars, el final de la IIGM. Tot seguit, amb els dits fent el signe de la victòria, va entonar el Land of Hope and Glory, la cançó patriòtica composta en motiu de la coronació del rei Eduard VII i convertida després en l’himne del Partit Conservador.

Per a la multitud enfervorida, el primer ministre britànic havia estat el gran artífex de la victòria aliada. Li elogiaven, sobretot, la fermesa d’haver plantat cara a l’Alemanya nazi tot rebutjant el pacte amb Hitler. Els seus discursos radiats durant els bombardejos alemanys sobre Londres, en els quals comminava la població a resistir i posava com a exemple el coratge dels barcelonins, l’havien fet molt popular. És clar que la intervenció més reverenciada seria aquella que oferia “Sang, esforç, llàgrimes i suor” fins a la victòria final.

Probablement Churchill no seria el polític més ben valorat de la història d’Anglaterra si hagués governat en temps de calma, però la valentia de l’indomable Sir va convertir-lo en l’home adequat en el moment oportú. Una enquesta feta entre els adolescents britànics ha posat de manifest que un de cada quatre joves creu que Churchill és un personatge de ficció. No estan acostumats a polítics tan talentosos, capaços de guanyar Hitler i el premi Nobel de Literatura, al mateix temps.

Efemèride publicada al diari Ara el 8 de maig del 2011

Quan els pagesos van dir prou!

dilluns, 2/05/2011

Vaig néixer a deu quilòmetres escassos del mas on va créixer el cabdill de la primera guerra Remença. Vaig aprendre a anar en bicicleta al pla garrotxí de les Preses, a tocar de la imponent casa dels Verntallat. El primer treball d’història d’EGB que ens van encomanar va ser, precisament, sobre els pagesos de remença i els maleïts mals usos. I una de les primeres excursions que recordo és l’agradable pujada fins al castell d’Hostoles, el quarter general remença, just abans d’asseure’m a l’ombra d’un vern i arrencar-ne unes quantes fulles —molt apreciades per als peus adolorits.

Com que tendim a idealitzar els records d’infància i de joventut, no puc negar que sempre he tingut simpatia per aquesta causa, fins i tot abans de ser plenament conscient de la importància que va tenir. En primer lloc, els camperols catalans organitzats van exemplificar una societat avançada que lluitava per la seva dignitat. Tot i que, certament, no es va aconseguir liquidar el sistema feudal, amb la sentència arbitral sí que es va establir el dret de remissió dels mals usos a canvi d’un pagament —un reconeixement que, en altres indrets del món, arribaria molt temps després. I, en segon lloc, hem de tenir en compte que si en el segle XVIII el camp català va ser pioner a dur a terme una gran transformació agrícola va ser, en bona part, perquè els pagesos remences ja havien començat a adobar el terreny dos-cents anys abans.

En les revoltes pageses del segle XV, com en altres episodis de la història, s’entrellacen dues figures contraposades, la del cabdill moderat Francesc de Verntallat i la del radical Pere Joan Sala, protagonistes principals de la primera i la segona guerra Remença. L’un, després d’anys de fer punteria amb la ballesta pels boscos garrotxins, optarà per encetar la via de la negociació i serà un dels signants de Guadalupe. L’altre, que no deixarà mai les armes, acabarà amb el cap penjat al Portal Nou de Barcelona.

Aquests dos finals tan dispars continuen suscitant polèmica entre els historiadors, de la mateixa manera, i salvant les distàncies, que continuen aixecant passions contraposades parelles com Cambó i Macià o Martin Luther King i Malcolm X.

Us convidem a entrar a Sapiens.cat i expressar la vostra opinió sobre les conseqüències del conflicte remença, que els historiadors Àngel Casals i Valentí Gual desgranen en una entrevista, i a llegir la transcripció completa d’un document inèdit, localitzat per l’historiador Ramon Sarobe a l’Arxiu Històric de la Ciutat, sobre la host que el 22 de març del 1485 va sortir de Barcelona per anar a lluitar contra els remences i que tindria unes conseqüències tan tràgiques per a Pere Joan Sala.

Text publicat a la secció Retrovisor de la revista Sàpiens número 103