Arxiu del dimarts, 5/04/2011

Un poble que no pot esperar més

dimarts, 5/04/2011

“Tant de bo et perdis a la Hamada” diu una dita àrab quan es vol enviar algú a l’infern. Quan l’any 1976 va marxar l’últim soldat espanyol del Sàhara Occidental, després que Espanya hagués lliurat l’administració de la seva colònia al Marroc i Mauritània, els sahrauís que van fugir no van tenir cap altra sortida que instal·lar-se en uns improvisats campaments a Tindouf, a la veïna Algèria, una de les zones més inhòspites del planeta. Un infern de sorra i pols que van haver de convertir en la seva llar.

La descolonització s’havia dut a terme tard i malament; dues constants que es repeteixen, en menor o major mesura, en totes les excolònies espanyoles: des de Cuba, fins a Guinea Equatorial o el Sàhara Occidental. En aquest darrer cas, l’agonia de Franco i les ànsies expansionistes del rei del Marroc van accelerar un procés en el qual no es va tenir en compte la voluntat de la població sahrauí. Des d’aleshores i fins avui, l’Estat espanyol ha intentat compensar la responsabilitat històrica d’aquesta traïció enviant-hi tones d’ajuda humanitària.

Però seria molt senzill donar totes les culpes a l’exmetròpoli. En el conflicte internacional que ens toca de més a prop —la societat catalana està molt sensibilitzada per aquest tema, cada any centenars de famílies del nostre país acullen nens sahrauís— no han estat a l’altura de les circumstàncies ni les parts directament implicades ni els actors secundaris.

Arran dels fets d’Al-Aaiun, vam demanar al director del Centre d’Estudis Històrics (CEHI) i gran especialista en el Sàhara, Antoni Segura, que ens ajudés a preparar un dossier que analitzés el conflicte en tots els seus vessants. Començant per l’arribada dels colonitzadors europeus en el segle XIX, que va alterar les formes de vida tradicionals de la regió; seguint pels anys de domini espanyol i l’oportunista Marxa Verda de Hassan II, i acabant amb la guerra al front, les trampes diplomàtiques als despatxos i la construcció del segon mur més gran del món, que ha contribuït a fer que el conflicte s’estanqués sense vencedors ni vençuts.

El colofó del dossier és un viatge al cor de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) emprès per la nostra redactora en cap, la Sònia Casas, per veure sobre el terreny la vida quotidiana als campaments.

Trenta-cinc anys després dels acords tripartits i amb una crisi econòmica mundial que també afecta la cooperació, és més necessària que mai la mediació internacional per aconseguir trobar punts d’entesa entre les parts. La situació dels que viuen a Tindouf és cada vegada més dramàtica; però a l’altra banda del mur tampoc no hi ha la terra promesa. A més del cost humà i econòmic, la no-resolució del conflicte impedeix alhora el bon funcionament de la Unió del Magrib Àrab (UMA), una peça indispensable per millorar el comerç en tota la regió i el nivell de vida dels seus habitants.