Arxiu del mes: abril 2011

Ben-Hur a Tàrraco

dimarts, 26/04/2011

Recentment, amb una trentena de lectors de la revista vam visitar el circ romà de Tarragona acompanyats per un guia excepcional: Joaquín Ruiz de Arbulo. Aquest catedràtic d’Arqueologia de la URV i col·laborador de l’ICAC va ser l’encarregat de descobrir-nos algunes particularitats d’aquesta joia construïda al segle I per l’emperador Domicià.

Es tracta d’un dels circs més ben conservats d’Occident, tot i que bona part de la seva estructura segueix amagada sota antics edificis del segle XIX. Les restes conservades han permès calcular-ne les dimensions (més de tres-cents metres de longitud i més d’un centenar de mentres d’amplada) i la cabuda (uns 30.000 espectadors). No és difícil imaginar-se, amb aquestes xifres a la mà, unes carreres de bigues o quadrigues trepidants que no tenien res a envejar a les que va immortalitzar Charlton Heston a Ben-Hur.

Són visibles el sistema de galeries i voltes monumental que permetia sostenir els seients en què els espectadors contemplaven les curses, una part de les grades, diverses escales —amb alguns esglaons originals— o l’edifici del Pretori. Aquesta torre romana comunicava amb el circ a través de passadissos subterranis. Si al segle XVI la torre es va convertir en el palau dels reis de la corona catalanoaragonesa, durant els anys més foscos de la postguerra va fer funcions de presó. Mentre deambulàvem per les seves entranyes, Ruiz de Arbulo ens va precisar que a Tarragona va haver-hi més de set-cents afusellaments en una població que no arribava als 40.000 habitants. Un dels lectors del Sàpiens va comentar-nos que la seva mare que havia nascut a la presó de Tarragona, però que fins aleshores ell no n’havia sabut l’emplaçament exacte.

Des de la part superior del circ es té una vista privilegiada sobre Tarragona i els seus voltants. En una banda, es divisa l’amfiteatre i, a l’altra, es distingeix des de Reus fins al Dragon Khan, passant, és clar, per la petroquímica. Enmig, l’abundant patrimoni romà integrat a la ciutat. I és que la principal peculiaritat és que els tarragonins viuen en una ciutat construïda sobre la ciutat romana. Per això cada vegada que s’excava per fer un pàrquing o uns habitatges, es fan troballes de més o menys vàlua.

Tenir la possibilitat de poder valorar cada descobriment, mirar com conservar-lo o, almenys, poder-lo documentar, és un dels cavalls de batalla de Ruiz de Arbulo. Ell està convençut que, per fomentar la consciència ciutadana pel patrimoni –i que cada troballa no sigui vista com un problema–, l’arqueòleg ha de sortir del seu aïllament en el laboratori i apropar-se a la gent. Aconseguir que l’arqueologia, tot i el seu caràcter científic, acabi tenint un interès públic.

Magris i el laboratori multiètnic d’Europa

dimarts, 12/04/2011

Fins al 17 de juliol es pot veure al CCCB una esplèndida exposició que et convida a descobrir Trieste a través de la mirada poètica de Claudio Magris. No endebades, el cèlebre escriptor d’El Danubi va néixer en aquesta ciutat nord-italiana, banyada per la mar Adriàtica i fronterera amb Eslovènia.

Aquesta particular ubicació geogràfica ha propiciat que Trieste –on han nascut o viscut escriptors il·lustres (Stendhal, Rilke, Joyce…)– hagi estat una mena de laboratori multiètnic, molt temps abans que aquest terme es posés de moda. En una de les sales s’ha reproduït una plaça triestina i s’hi han col·locat penjats diversos auriculars: així, pots escoltar com es discuteixen croats i armenis, italians i eslovens, turcs i alemanys.

Comissariada pel director de teatre Giorgio Pressburger i realitzada per la dissenyadora milanesa Paola Navone –fet que ens confirma que els italians, pel que fa al disseny, continuen essent capdavanters–, és una exposició que estimula tots els sentits. Comences notant a la cara l’aire fred de la bora –és com la tramuntana empordanesa– i que fa que t’hagis de cordar la jaqueta fins a l’últim botó, i a continuació pots palpar les pedres de Carst i remuntar-te en alguns episodis de la IGM, i després pots entrar directament a la sala d’estar de Magris i la seva companya, l’escriptora Marisa Madieri. També es troben parcialment reproduïts al llarg de l’exposició la Libreria Antiquaria i el Caffè San Marco, dos espais molt presents a la vida de Magris.

Probablement, el fet menys conegut de la mostra és que Trieste va ser la primera ciutat italiana on la psicoanàlisi va ser introduïda en la vida civil. Una vegada t’has habituat a la llum encegadora de la sala que representa el psiquiàtric, descobreixes els treballs del deixeble de Freud Edoardo Weiss, o de Franco Bassaglia, que van canviar la concepció de la malaltia mental.

I, com no podia ser de cap altra manera, també s’han escenificat els meandres del Danubi, serpentejant en els quals pots anar llegint fragments del llibre més popular de l’escriptor, i escoltar el mític vals de Johann Strauss.

En definitiva, la història d’un riu i d’una ciutat que ha trencat, des de sempre, totes les fronteres.

Un poble que no pot esperar més

dimarts, 5/04/2011

“Tant de bo et perdis a la Hamada” diu una dita àrab quan es vol enviar algú a l’infern. Quan l’any 1976 va marxar l’últim soldat espanyol del Sàhara Occidental, després que Espanya hagués lliurat l’administració de la seva colònia al Marroc i Mauritània, els sahrauís que van fugir no van tenir cap altra sortida que instal·lar-se en uns improvisats campaments a Tindouf, a la veïna Algèria, una de les zones més inhòspites del planeta. Un infern de sorra i pols que van haver de convertir en la seva llar.

La descolonització s’havia dut a terme tard i malament; dues constants que es repeteixen, en menor o major mesura, en totes les excolònies espanyoles: des de Cuba, fins a Guinea Equatorial o el Sàhara Occidental. En aquest darrer cas, l’agonia de Franco i les ànsies expansionistes del rei del Marroc van accelerar un procés en el qual no es va tenir en compte la voluntat de la població sahrauí. Des d’aleshores i fins avui, l’Estat espanyol ha intentat compensar la responsabilitat històrica d’aquesta traïció enviant-hi tones d’ajuda humanitària.

Però seria molt senzill donar totes les culpes a l’exmetròpoli. En el conflicte internacional que ens toca de més a prop —la societat catalana està molt sensibilitzada per aquest tema, cada any centenars de famílies del nostre país acullen nens sahrauís— no han estat a l’altura de les circumstàncies ni les parts directament implicades ni els actors secundaris.

Arran dels fets d’Al-Aaiun, vam demanar al director del Centre d’Estudis Històrics (CEHI) i gran especialista en el Sàhara, Antoni Segura, que ens ajudés a preparar un dossier que analitzés el conflicte en tots els seus vessants. Començant per l’arribada dels colonitzadors europeus en el segle XIX, que va alterar les formes de vida tradicionals de la regió; seguint pels anys de domini espanyol i l’oportunista Marxa Verda de Hassan II, i acabant amb la guerra al front, les trampes diplomàtiques als despatxos i la construcció del segon mur més gran del món, que ha contribuït a fer que el conflicte s’estanqués sense vencedors ni vençuts.

El colofó del dossier és un viatge al cor de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) emprès per la nostra redactora en cap, la Sònia Casas, per veure sobre el terreny la vida quotidiana als campaments.

Trenta-cinc anys després dels acords tripartits i amb una crisi econòmica mundial que també afecta la cooperació, és més necessària que mai la mediació internacional per aconseguir trobar punts d’entesa entre les parts. La situació dels que viuen a Tindouf és cada vegada més dramàtica; però a l’altra banda del mur tampoc no hi ha la terra promesa. A més del cost humà i econòmic, la no-resolució del conflicte impedeix alhora el bon funcionament de la Unió del Magrib Àrab (UMA), una peça indispensable per millorar el comerç en tota la regió i el nivell de vida dels seus habitants.