Manent i la locomotora cultural

M’alegra saber que Òmnium Cultural ha decidit concedir el 43è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptor, filòleg i historiador Albert Manent. Aquest premianenc que va néixer el mateix any que Jordi Pujol ha estat un dels grans obrers de la cultura — visible i invisible– del nostre país entre la segona meitat del segle XX i la primera dècada del XXI.

Juntament amb Max Cahner, va ser un dels constructors del Departament de Cultura de la Generalitat, tal com ell mateix rememora en el seu últim llibre; un assaig memorialístic dels anys 1980-1988 en què es palpa que la idea del tàndem Cahner-Manent entroncava amb el projecte de la Mancomunitat de Prat de la Riba i amb la Conselleria de Cultura que va presidir Ventura Gassol abans i després dels Fets d’Octubre del 1934.

Amb més recursos econòmics, però, a la primeria dels anys vuitanta Manent va dedicar-se a buscar la implicació de les entitats i grups culturals de tot el país, no només barcelonins, i a bastir un projecte global en què hi estiguessin còmodes des dels intel·lectuals fins al món la cultura popular i tradicional.

Incansable treballador i vademècum de la catalanitat, el seu nom figurarà a partir d’ara al costat de primeres figures de la cultura com Joan Oliver, Salvador Espriu, Pere Calders, Miquel Martí i Pol… o del mateix Marià Manent. El seu progenitor, que es va prodigar sobretot en el terreny de la poesia, va rebre el mateix guardó l’any 1985.

Tal com afirmava el sacerdot i historiador Miquel Batllori, per als qui d’alguna manera estem interessats en la cultura i la història contemporànies de Catalunya, l’aportació de Manent –sobretot en l’àmbit de la historiografia i l’assagística– és imprescindible.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús