Escollida des de l’antiguitat

Dilluns passat, juntament amb la periodista Neus Bonet, vaig presentar a la llibreria Bertrand de Barcelona l’últim llibre de la Maria Carme Roca, Escollida pels déus. El llibre està ambientat en un lloc i una època històrica molt interessant: la colònia grega d’Empúries en els segles IV i III aC. Cal no oblidar que Empòrion va ser la primera ciutat de Catalunya i un dels ports comercials més importants de la Mediterrània.

En aquest context, era molt versemblant que apareguessin personatges com Heraclides, un comerciant ric i venjatiu, que es passava la meitat del temps navegant, mentre la seva esposa no l’esperava teixint com una bona Penèlope. Tampoc no seria gens estrany que poguessin haver-hi personatges com Aris, un metge amb funcions sacerdotals i assedegat de coneixement que seria el contrapunt del navegant.

El segle IV és un moment d’esplendor per a Empúries i de bona convivència entre els emporitans i els pobles ibers indígenes, els indigets, la capital dels quals és Ullastret, a tocar d’Empúries. La dels ibers és una civilització molt desconeguda i, potser per això, fascinant. Ja fa temps que les troballes arqueològiques han posat de manifest que els ibers no eren els pagesos rústics de l’interior que es creia, sinó una civilització molt avançada: coneixien la metalúrgia del ferro, encunyaven monedes i tenien una llengua escrita –el que passa és que no se n’ha trobat la pedra de Rosseta per poder-la desxifrar. També les dones tenien dins la societat un paper més actiu que les emporitanes.

Tampoc no és estrany, doncs, que en aquest context hi poguessin haver-hi personatges com Balkar, el cap de la tribu indigeta, que volia mantenir la identitat del seu poble i rebutjava les intrusions foranes —tot i que hi havia coses de les gregues, que eren per a ell una autèntica temptació. O personatges com Oturke, amb més visió comercial i conscients que del que es tractava era d’aprofitar el millor de cada civilització (grecs, fenicis, cartaginesos, etruscs). I, és clar, conspiradors com Unibelos, que traeixen qui sigui per aconseguir poder. És clar que això no és exclusiu ni dels ibers ni del segle III aC.

El llibre és històricament molt rigorós. Els amants dels anacronismes no es fregaran les mans. Jo sóc dels que penso que Espàrtac seria igualment bona si no hi sortissin, per exemple, legionaris calçant sabates esportives. O que Gladiator ens agradaria igualment si no hi apareguessin fulletons impressos —mil anys abans de l’aparició de la impremta. Per no parlar d’un dels anacronismes més cèlebres: l’escena de quàdrigues de Ben-Hur tenia lloc al circ romà de Jerusalem, quan a Jerusalem no hi va haver mai un circ romà.

Gràcies a aquest rigor, i a les detallades descripcions relacionades amb l’urbanisme, la vestimenta, l’alimentació, els costums, l’armament o les creences és molt fàcil per als lectors submergir-se en la vida quotidiana d’Empúries. Així, assistim als rituals fúnebres que celebraven; coneixem la importància dels astres –Hèlia és una “escollida pels déus” perquè ha nascut durant una lluna negra–; o sabem el costum d’abandonar a la plaça els fills il·legítims. La mateixa Hèlia és abandonada i recollida per una hetera. El paper de les heteres, que eren una mena de dones de companyia educades o, més vulgarment, unes prostitues refinades, hi està molt ben reflectit.

A la novel·la de Maria Carme Roca, Còsima, l’hetera que recull Hèlia i la instrueix per ser una bona dona de companyia, té l’objectiu de convertir casa seva en un centre de tertúlia i amor, com ho va ser la casa d’Aspàsia de Milet, a Atenes. Aspàsia de Milet, juntament amb Alexandre Magne, el rei Ptolemeu, Heròfil de Calcedònia, el tirà de Siracusa Agàtocles o la poetessa Safo, són alguns dels personatges històrics reals que apareixen citats en el llibre.

Un dels elements més intrigants de la novel·la és un cinturó —sobretot la sivella— que posseeix Còsima, que serveix per a algun tipus de joc sexual pervers. Si l’autora dóna al cinturó aquesta rellevància és perquè és molt conscient del paper simbòlic d’aquest element al llarg de la història. I això ja arrenca amb la mitologia grega. De fet, un dels treballs d’Hèrcules va ser robar el cinyell d’Hipòlita, la reina de les amazones. En la mitologia nòrdica, el déu Thor tenia entre les seves pertinences més preuades un cinturó que doblava la força al seu portador. En la cultura ibèrica, la sivella era un element de prestigi associat, sobretot, al guerrer; els visigots seran els qui hi incrustraran pedres precioses, etc. Ara, el cinturó ha perdut poder, perquè està a l’abast de tothom. Però en la boxa encara és el trofeu que es dóna al guanyador.

A més del rigor històric, l’altra virtut de la novel·la, és que té la dosi justa de tot: d’ingredients (amor, odi, traïcions, ambició, amistat…); de personatges (és una novel·la coral, però no et perds en cap moment), i d’introspecció psicològica (la gelosia de Dafne; les maniobres d’Edereta; l’amor impossible de Balkar i Tais; l’amor no correspost de Laertes per Parmeni; la batalla personal d’Hèlia…)

Des del meu punt de vista —i amb això també vam coincidir amb la Neus Bonet—, aquest llibre té tots els elements perquè se’n faci una pel·lícula. Quan el llegia m’imaginava Lluís Homar en el paper d’Heraclides; Mònica López en el paper de la malaguanyada Tais; Pere Arquillué en el paper del turmentat Balkar; Sergi López com a l’enigmàtic joier Lisandre; Aina Clotet en el paper d’Hèlia; Laia Marull en el paper de Còsima, i Abel Folk en el paper d’Aris —ara bé l’autora em va comentar que quan ella dibuixava el seu Aris pensava en un actor més escardalenc que el ben plantat Abel Folk. És una idea.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús