Arxiu del mes: març 2011

Manent i la locomotora cultural

dimecres, 30/03/2011

M’alegra saber que Òmnium Cultural ha decidit concedir el 43è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a l’escriptor, filòleg i historiador Albert Manent. Aquest premianenc que va néixer el mateix any que Jordi Pujol ha estat un dels grans obrers de la cultura — visible i invisible– del nostre país entre la segona meitat del segle XX i la primera dècada del XXI.

Juntament amb Max Cahner, va ser un dels constructors del Departament de Cultura de la Generalitat, tal com ell mateix rememora en el seu últim llibre; un assaig memorialístic dels anys 1980-1988 en què es palpa que la idea del tàndem Cahner-Manent entroncava amb el projecte de la Mancomunitat de Prat de la Riba i amb la Conselleria de Cultura que va presidir Ventura Gassol abans i després dels Fets d’Octubre del 1934.

Amb més recursos econòmics, però, a la primeria dels anys vuitanta Manent va dedicar-se a buscar la implicació de les entitats i grups culturals de tot el país, no només barcelonins, i a bastir un projecte global en què hi estiguessin còmodes des dels intel·lectuals fins al món la cultura popular i tradicional.

Incansable treballador i vademècum de la catalanitat, el seu nom figurarà a partir d’ara al costat de primeres figures de la cultura com Joan Oliver, Salvador Espriu, Pere Calders, Miquel Martí i Pol… o del mateix Marià Manent. El seu progenitor, que es va prodigar sobretot en el terreny de la poesia, va rebre el mateix guardó l’any 1985.

Tal com afirmava el sacerdot i historiador Miquel Batllori, per als qui d’alguna manera estem interessats en la cultura i la història contemporànies de Catalunya, l’aportació de Manent –sobretot en l’àmbit de la historiografia i l’assagística– és imprescindible.

Ubach de Montserrat, l’Indiana Jones català

dimecres, 23/03/2011

“Què hi fa una mòmia egípcia al Museu de Montserrat?” Aquesta va ser la pregunta que es va fer Martí Gironell quan, fa un parell d’anys i per atzar, va llegir la notícia al diari que s’estava restaurant la mòmia del monestir. La seva faceta de periodista el va dur a esbrinar immediatament la resposta, i la d’escriptor, a relatar, en el llibre L’arqueòleg, les aventures del monjo que la hi va portar: Bonaventura Ubach.

Dissabte passat, Gironell i el pare Pius R. Tragan van tenir l’amabilitat d’oferir als lectors de la nostra revista, i també als de Descobrir Catalunya, una visita guiada pel Museu de Montserrat. Poques de les persones que visiten la notable col·lecció de pintura (Monet, Caravaggio, Degas, Rusiñol, Casas, Picasso, Vayreda…) saben que sota el subsòl de la basílica on s’entona el Virolai i on La Moreneta congrega els pelegrins, hi ha un soterrani arqueològic gairebé secret del qual va ser artífex el pare Ubach.

Al més pur estil Indiana Jones, però sense el barret i el fuet, Ubach de Montserrat va dedicar-se, en les primeres dècades del segle XX, a resseguir els escenaris de les Sagrades Escriptures per elaborar l’edició catalana de la Bíblia. Dels seus viatges per Babilònia, Mesopotàmia o Egipte va recol·lectar nombrosos dels objectes arqueològics que s’hi exposen: màscares, papirs, instruments musicals, terracotes… i, és clar, la mòmia –la va fer passar per la duana com un bacallà sec.

La visita al Museu Bíblic està organitzada com un viatge que comença a Ur, la pàtria d’Abraham, segueix per Egipte i, finalment, acaba a la terra promesa, on hi ha una maqueta del temple de Jerusalem. En una de les sales s’hi exhibeixen alguns dels animals dissecats –la reminiscència amb el Museu Darder és inevitable– que apareixen en les paràboles o en les plagues bíbliques. “Oi que en un dels passatges de la Bíblia s’afirma que un peix volia menjar-se el peu de Tobies?”, ens explicava el pare Pius amb el somriure còmplice d’en Martí. “Ho trobàveu poc realista? Doncs el pare Ubach va endur-se un immens silur per demostrar que, donades les dimensions dels peixos que hi havia al mar Roig, era possible.”

L’intrèpid monjo, fins i tot, podria haver trobat la resposta per al mannà, l’aliment que Déu donà al poble d’Israel perquè resistís la travessa del desert. Segons ell, i després de consultar diversos manuals botànics, el mannà era el fruit d’una planta: el freixe de flor o tamariu. I, és clar, al Museu Bíblic també n’hi ha un grapat que va recol·lectar dins un gerro.

El dubte que ens queda és si Ubach era un incrèdul que, com sant Tomàs, necessitava verificar tots els passatges de les Sagrades Escriptures, o si pressuposava que els incrèduls serien els altres i volia anticipar-se als que titllarien la Bíblia de “relat inversemblant”.

Allò que és segur és que Ubach era una persona curiosa, entusiasta, perseverant… i una mica pillastre! Cal no oblidar que se les va enginyar per comprar peces de gran valor amb l’escassa bossa d’un monjo.

Vídeo i galeria d’imatges sobre la visita guiada al Museu Bíblic de Montserrat

Sosté Hessel

dimecres, 16/03/2011

Ahir va arribar-me a les mans un exemplar Indigneu-vos! d’Stéphane Hessel, i me’l vaig llegir d’una tirada en el viatge amb metro des de l’estació de Pompeu Fabra fins a la de Sagrada Família. No és que la meva velocitat lectora sigui superior a la de la mitjana, sinó que el llibre només té cinquanta pàgines. Suficients, però, per deixar-nos clar el missatge que ens vol transmetre: sumem-nos a la insurrecció no violenta.

El llibre està essent un best-seller a França –ja du un milió i mig d’exemplars venuts– i ja l’han començat a traduir a diverses llengües, entre les quals, el català (Destino). La força de l’al·legat, el seu mòdic preu (5 euros), la personalitat del seu autor i l’oportunitat del moment han contribuit, amb tota seguretat, a fer que sigui l’èxit literari.

I és que si alguna cosa té un diplomàtic i activista com Hessel és autoritat moral per donar-nos alguns consells. Membre de la Resistència francesa,  supervivent de diversos camps de concentració nazis, i activista a favor dels més oprimits en nombrosos conflictes, Hessel és l’únic redactor encara viu dels dotze que van signar la Declaració Universal dels Drets Humans el desembre del 1948.

“La seva eterna sort”, de la qual ens parla en el llibre, deu haver contribuït a fer que li publiquessin el pamflet poc abans de l’inici de les revoltes al món àrab. La temàtica no pot ser més escaient. És una invitació a indignar-se per les coses que no es poden tolerar; a buscar una causa i comprometre-s’hi. És, en definitiva, un antídot contra la indiferència i l’apatia. “Si una minoria activa s’aixeca, tindrem el llevat perquè la massa creixi”, sosté Hessel. Les seves paraules sembla que hagin servit d’exemple per a totes les revolucions que hi ha actualment al món àrab, des de Tunísia fins a Egipte, passant pel Iemen, Bahrain o Líbia.

Per a Hessel, “la indignació neix de la voluntat de compromís amb la història”. Ell admet que, a la seva època –té noranta-tres anys– les raons per indignar-se eren més evidents que les actuals, almenys a Occident. La lluita contra el feixisme i el nazisme era clara; igual que després ho va ser la lluita contra el totalitarisme estalinista. Però ens adverteix que, en l’última dècada, concretament des dels atemptats de l’11-S i les seves conseqüències, està observant un retrocés en l’àmbit dels drets humans.

Amb tot, Hessel vol transmetre’ns un missatge optimista, de no perdre mai l’esperança. Ens diu que tot el desitjable és possible i que, en el món actual, hi ha els mecanismes per fer realitat alguns dels nostres somnis.

Aquesta darrera cita no és de Hessel, sinó d’Amin Maalouf, però no compto que l’escriptor i diplomàtic francès tingués cap inconvenient a subscriure-la.

Ermessenda, entre Cleòpatra i Isabel la Catòlica

dimecres, 9/03/2011

D’aquí a uns dies s’estrenarà la minisèrie de TV3 sobre Ermessenda de Carcassona, probablement la dona que més poder ha tingut en la nostra història. Filla de Roger I de Carcassona i Adelaida de Melgueil, des del seu casament amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, Girona i Osona, de seguida es va veure que no seria una primera dama de les de “fer bonic”. Va participar amb el seu espòs en totes les activitats de govern i, traspassat el comte, va convertir-se en regent tot esperant la majoria d’edat del primogènit, Berenguer Ramon I. No va ser una regència fàcil: d’una banda hi havia la tensió entre els comtes catalans i la noblesa i, de l’altra, el front permanentment obert amb els musulmans. Després de la mort del seu fill, Ermessenda tornaria a ser regent fins que governés el seu nét, Ramon Berenguer I, i seguiria essent influent fins a la seva mort al 1058 a Sant Quirze de Besora.

Ermessenda és una icona en la nostra història de la mateixa manera que Cleòpatra ho és a Egipte, Joana d’Arc a França, Elisabet I a Anglaterra o Isabel la Catòlica a l’Estat espanyol. Mentre la reina d’Egipte no va dubtar a utilitzar els seus encants i les seves habilitats per seduir primer Juli Cèsar i després Marc Antoni i poder mantenir durant unes dècades la independència del seu país, Joana d’Arc va prendre part en la Guerra dels Cent Anys i va comandar amb encert un exèrcit de cinc mil homes contra els anglesos. Mentre en el regnat d’Elisabet I es van posar les bases materials de l’expansió econòmica i de la creació de l’imperi colonial anglès –i de passada es va vèncer l’armada teòricament invencible de Felip II–, Isabel I és qui va fer possible, gràcies al seu suport econòmic, el descobriment d’Amèrica. Que construís el seu poder sobre les despulles de les minories jueva i morisca i que donés carta blanca a la Santa Inquisició, seria la cara més fosca d’un dona tan catòlica com intransigent.

Escollida des de l’antiguitat

dimecres, 2/03/2011

Dilluns passat, juntament amb la periodista Neus Bonet, vaig presentar a la llibreria Bertrand de Barcelona l’últim llibre de la Maria Carme Roca, Escollida pels déus. El llibre està ambientat en un lloc i una època històrica molt interessant: la colònia grega d’Empúries en els segles IV i III aC. Cal no oblidar que Empòrion va ser la primera ciutat de Catalunya i un dels ports comercials més importants de la Mediterrània.

En aquest context, era molt versemblant que apareguessin personatges com Heraclides, un comerciant ric i venjatiu, que es passava la meitat del temps navegant, mentre la seva esposa no l’esperava teixint com una bona Penèlope. Tampoc no seria gens estrany que poguessin haver-hi personatges com Aris, un metge amb funcions sacerdotals i assedegat de coneixement que seria el contrapunt del navegant.

El segle IV és un moment d’esplendor per a Empúries i de bona convivència entre els emporitans i els pobles ibers indígenes, els indigets, la capital dels quals és Ullastret, a tocar d’Empúries. La dels ibers és una civilització molt desconeguda i, potser per això, fascinant. Ja fa temps que les troballes arqueològiques han posat de manifest que els ibers no eren els pagesos rústics de l’interior que es creia, sinó una civilització molt avançada: coneixien la metalúrgia del ferro, encunyaven monedes i tenien una llengua escrita –el que passa és que no se n’ha trobat la pedra de Rosseta per poder-la desxifrar. També les dones tenien dins la societat un paper més actiu que les emporitanes.

Tampoc no és estrany, doncs, que en aquest context hi poguessin haver-hi personatges com Balkar, el cap de la tribu indigeta, que volia mantenir la identitat del seu poble i rebutjava les intrusions foranes —tot i que hi havia coses de les gregues, que eren per a ell una autèntica temptació. O personatges com Oturke, amb més visió comercial i conscients que del que es tractava era d’aprofitar el millor de cada civilització (grecs, fenicis, cartaginesos, etruscs). I, és clar, conspiradors com Unibelos, que traeixen qui sigui per aconseguir poder. És clar que això no és exclusiu ni dels ibers ni del segle III aC.

El llibre és històricament molt rigorós. Els amants dels anacronismes no es fregaran les mans. Jo sóc dels que penso que Espàrtac seria igualment bona si no hi sortissin, per exemple, legionaris calçant sabates esportives. O que Gladiator ens agradaria igualment si no hi apareguessin fulletons impressos —mil anys abans de l’aparició de la impremta. Per no parlar d’un dels anacronismes més cèlebres: l’escena de quàdrigues de Ben-Hur tenia lloc al circ romà de Jerusalem, quan a Jerusalem no hi va haver mai un circ romà.

Gràcies a aquest rigor, i a les detallades descripcions relacionades amb l’urbanisme, la vestimenta, l’alimentació, els costums, l’armament o les creences és molt fàcil per als lectors submergir-se en la vida quotidiana d’Empúries. Així, assistim als rituals fúnebres que celebraven; coneixem la importància dels astres –Hèlia és una “escollida pels déus” perquè ha nascut durant una lluna negra–; o sabem el costum d’abandonar a la plaça els fills il·legítims. La mateixa Hèlia és abandonada i recollida per una hetera. El paper de les heteres, que eren una mena de dones de companyia educades o, més vulgarment, unes prostitues refinades, hi està molt ben reflectit.

A la novel·la de Maria Carme Roca, Còsima, l’hetera que recull Hèlia i la instrueix per ser una bona dona de companyia, té l’objectiu de convertir casa seva en un centre de tertúlia i amor, com ho va ser la casa d’Aspàsia de Milet, a Atenes. Aspàsia de Milet, juntament amb Alexandre Magne, el rei Ptolemeu, Heròfil de Calcedònia, el tirà de Siracusa Agàtocles o la poetessa Safo, són alguns dels personatges històrics reals que apareixen citats en el llibre.

Un dels elements més intrigants de la novel·la és un cinturó —sobretot la sivella— que posseeix Còsima, que serveix per a algun tipus de joc sexual pervers. Si l’autora dóna al cinturó aquesta rellevància és perquè és molt conscient del paper simbòlic d’aquest element al llarg de la història. I això ja arrenca amb la mitologia grega. De fet, un dels treballs d’Hèrcules va ser robar el cinyell d’Hipòlita, la reina de les amazones. En la mitologia nòrdica, el déu Thor tenia entre les seves pertinences més preuades un cinturó que doblava la força al seu portador. En la cultura ibèrica, la sivella era un element de prestigi associat, sobretot, al guerrer; els visigots seran els qui hi incrustraran pedres precioses, etc. Ara, el cinturó ha perdut poder, perquè està a l’abast de tothom. Però en la boxa encara és el trofeu que es dóna al guanyador.

A més del rigor històric, l’altra virtut de la novel·la, és que té la dosi justa de tot: d’ingredients (amor, odi, traïcions, ambició, amistat…); de personatges (és una novel·la coral, però no et perds en cap moment), i d’introspecció psicològica (la gelosia de Dafne; les maniobres d’Edereta; l’amor impossible de Balkar i Tais; l’amor no correspost de Laertes per Parmeni; la batalla personal d’Hèlia…)

Des del meu punt de vista —i amb això també vam coincidir amb la Neus Bonet—, aquest llibre té tots els elements perquè se’n faci una pel·lícula. Quan el llegia m’imaginava Lluís Homar en el paper d’Heraclides; Mònica López en el paper de la malaguanyada Tais; Pere Arquillué en el paper del turmentat Balkar; Sergi López com a l’enigmàtic joier Lisandre; Aina Clotet en el paper d’Hèlia; Laia Marull en el paper de Còsima, i Abel Folk en el paper d’Aris —ara bé l’autora em va comentar que quan ella dibuixava el seu Aris pensava en un actor més escardalenc que el ben plantat Abel Folk. És una idea.