Arxiu del mes: febrer 2011

Ningú no ho va predir

divendres, 25/02/2011

La història està plena de personatges importants que se’n van anar a dormir pensant que no passava res i que, quan es van despertar, es van trobar sense poder, a l’exili, o fins i tot n’hi ha que ja no es van despertar.

L’altre dia, en el seu blog, i arran dels últims esdeveniments en el món àrab, el periodista Lluís Foix recordava que el rei Lluís XVI, en tornar d’una cacera el 14 de juliol del 1789, va escriure l’anotació ‘rien’ en el seu dietari. No s’havia assabentat que els revolucionaris parisencs havien pres la Bastilla i començava la Revolució Francesa. També recordava que el president Mitterrand havia declarat el 8 de novembre del 1989 que no creia que ell pogués presenciar la caiguda del mur de Berlín, però que esperava que ho poguessin veure els seus fills o néts. El mur va caure l’endemà d’aquestes declaracions.

De fet, la major part dels esdeveniments històrics dels últims temps no havien estat previstos per cap analista. Ningú no comptava amb la desintegració de l’URSS. Cap director del Banc Mundial o del Fons Monetari Internacional no havia previst una crisi econòmica d’aquesta envergadura. I molt menys s’havia vaticinat la flama de revolucions que encendria el món àrab després que un jove venedor de verdures a l’atur s’immolés a Tunis.

Una prova més que la història no està escrita i que pot emprendre direccions imprevisibles.

Un Grammy per al gran trobador del segle XXI

dilluns, 21/02/2011

Vaig entrevistar Jordi Savall l’any passat a la seva casa estudi de Bellaterra arran de la sortida del disc El regne oblidat sobre la croada albigesa. Em va causar bona impressió, sobretot, perquè em va semblar una persona molt coherent amb el que pensa, diu i fa. I perquè, tot i ser un gambista virtuós reconegut internacionalment, va ser extremament amable. Ni barbetes apuntant cap al sostre, ni mirades per sobre l’espatlla.

En aquell temple de la música, ple d’instruments antics i partitures, vam parlar, òbviament, del seu disc sobre els càtars, però també d’altres projectes com Istanbul, un treball en què recupera la música de la cort otomana, i Dinastia Borja, el disc que posa en valor les melodies que sonaven en la cort del que va ser virrei a Catalunya i de la seva poderosa família, i que acaba de guanyar un premi Grammy. També vam parlar de la gran quantitat de patrimoni musical català que queda per recuperar (Ferran Sor, Martí Soler…).

Savall és una mena d’explorador que, després de tants anys buscant i domesticant sons arcaics, segueix gaudint de la recerca dels nostres tresors musicals com el primer dia. I ho fa amb la complicitat de la seva esposa, Montserrat Figueras, dels seus dos fills, també músics, i de la discogràfica que dirigeix, Alia Vox. A casa seva, la música ocupa tots els espais, i ell creu que si donéssim més importància a la música, tots plegats ens entendríem millor. De fet, si es mira en perspectiva històrica, i llevat d’algunes excepcions, com en el Tercer Reich, en què es va usar clarament la música per incrementar l’esperit nacionalista germanòfil, aquest art s’ha utilitzat majoritàriament per a finalitats positives.

De la mateixa manera que no cal ser cristià per percebre la màgia del Rèquiem de Mozart, tampoc no cal ser un expert en música del Renaixement per apreciar la bellesa i l’harmonia que desprèn Dinastia Borja. Per molts premis més!

La fortalesa més gran d’Europa

dimarts , 15/02/2011

Alguns el coneixen per haver-hi estat destinats a fer el servei militar; d’altres, sobretot els figuerencs, per anar-hi a fer una passejada després d’un àpat copiós. Pocs, però, en saben la història. I és que el castell de Sant Ferran, tot i ser la fortalesa més gran d’Europa, és també un gran desconegut. El president de la Fundació Les Fortaleses Catalanes, Joan Manuel Alfaro, que ens fa una visita guiada per una part dels 320.000 metres quadrats de la fortalesa (no, no és cap error de picatge!), ens comenta que “si aquesta fortalesa estigués a un altre país, ja s’hauria reconvertit en un gran parc temàtic de l’exèrcit”, però aquí topem amb el prejudici que és patrimoni militar i, per tant, “un monument de segona categoria”.

Em miro a Alfaro i penso que potser té raó. Que, probablement, l’origen del castell, com a desencadenant del tractat dels Pirineus, pel fet que hi hagi onejat un parell de cops la bandera francesa, o pel fet que hi complís condemna el tinent coronel Tejero, no deuen haver estat una bona carta de presentació per trobar complicitats. També penso que el nostre país, tan orgullós del seu passat medieval, de vegades sofreix amnèsia col·lectiva en abordar moments menys gloriosos.

En qualsevol cas, pocs castells com el de Sant Ferran han viscut de tan aprop la història moderna del país. Després de veure’s implicat en tres conflictes bèl·lics (Guerra Gran, la guerra del Francès i els Cent Mil Fills de Sants Lluís), a la primeria del segle XX va convertir-se en una presó i al febrer del 1939 va dur-s’hi a terme l’última reunió de les Corts de la República.

Com a patrimoni monumental, el seu valor és igualment innegable. A més de l’impressionant pati d’armes, els baluards, les cavallerisses i l’arsenal, si el visiteu tindreu l’oportunitat de fer un recorregut amb 4 x 4 pel fossat de la fortalesa o de navegar a bord d’una Zodiac per les cisternes de la fortalesa. La fórmula de fer-lo atractiu per al turisme ja s’ha trobat; el debat sobre els usos del castell segueix obert.

Esporàdicament, alguns directors l’han fet servir com a escenari cinematogràfic. Per tant, no us estranyeu si reconeixeu l’emblemàtic castell en veure Tirant lo Blanc o Els fills perduts, El perfum o Lisístrata.

Tot va anar molt bé

divendres, 11/02/2011

Per a tots aquells que haguéssiu volgut ser-hi i no vàreu poder, aquest és, a grans trets, el missatge que vaig voler transmetre en la festa del número 100 del SÀPIENS:

“President Pujol, president Maragall, secretari general de Cultura, director del Museu d’Història de Catalunya, diputats, regidors, col·laboradors, subscriptors, amics. Bona tarda a tothom i gràcies per acompanyar-nos en un dia tan especial.

Podríem haver celebrat aquest aniversari brindant amb una Moritz a la redacció i escoltant un CD d’en Roger Mas, però ens feia il·lusió celebrar-ho amb tots vosaltres, perquè des del primer número de la revista, Sàpiens ha estat un projecte col·lectiu.

Quan els pares de la criatura -l’Oriol Soler, l’Eduard Voltas, en Jordi Creus i en Joan Morales- anaven a explicar el projecte, tothom els deia si s’havien tornat bojos: una revista d’història i en català? Voleu dir que funcionarà? En qualsevol cas, les xifres -que ens han convertit en la tercera revista més llegida a casa nostra, amb 141.000 lectors- demostren que aquesta bogeria ha sortit bé. Que la història, lluny de ser avorrida, pot ser apassionant. I que si es fan productes amb qualitat periodística i rigor -en aquest cas el rigor històric que hi posen els millors historiadors catalans-, la nostra llengua és un vehicle com qualsevol altra llengua.

Crec que si en aquests 8 anys i 100 números hem aconseguit entrar en llars on no havia entrat cap revista d’història abans, ha estat perquè hem estat capaços de contagiar als nostres lectors i usuaris de les nostres xarxes socials de la il·lusió pel que estàvem fent. D’una forma o altra els hem fet partícips de les nostres recerques per trobar la tomba clandestina de l’expresident del Barça Josep Sunyol; de les nostres investigacions en arxius de tot el món -que ens han permès destapar des de la xarxa d’agents nazis a Catalunya o descobrir a Nàpols l’immens arxiu de l’arxiduc Carles-, o de les nostres aventures arqueològiques -quan acompanyàvem a un equip d’arqueòlegs catalans a desenterrar un mamut a Mèxic o com reconstruíem la vida d’alguns grans reis medievals.

Tot i el nostre entusiasme, som molt conscients que els temps no són fàcils per al món periodístic. Ho vivim cada dia: les dificultats per augmentar les vendes al quiosc, per captar més subscriptors o per trobar més anunciants. L’Antonio Medina, en Jordi Creus i la Montse Angulo ho saben perfectament. No és fàcil trobar empreses com Moritz que ens diguin: “El número 100 de Sàpiens? Hi volem ser! Què necessiteu?” Però malgrat aquestes dificultats, us hem de dir dues coses: que tenim ganes -moltes ganes- de seguir donant guerra molts números més i que destinarem totes les nostres energies a fer que la família SÀPIENS -tots els que sou aquí i molts més- segueixi creixent.

L’objectiu dels propers 100 números, a banda de mantenir la qualitat, és aconseguir més lectors a tots els racons dels Països Catalans, més usuaris al nostre web i a les nostres xarxes socials, i més anunciants. Però per a això necessitem la vostra complicitat. Cada vegada que us agradi un article, recomaneu-lo; cada vegada que us agradi un post, twitegeu-lo, cada vegada que us agradi una de les nostres iniciatives, feu-ne difusió.

Per a tots els que fem el SÀPIENS, per a la Sònia Casas, per a l’Àlex Novials, per a l’Oriol Gracià, per a la Caterina Úbeda, per a mi mateixa, aquesta aventura és una gran oportunitat professional; perquè tenim la sensació que no només fem periodisme i difonem la nostra història, sinó que també –i que consti que no ho dic perquè tingui el president Pujol al costat– perquè estem “fent país”.

Si el SÀPIENS –igual que altres revistes del nostre grup, com Cuina o Descobrir Catalunya- ha estat un dels èxits culturals de la dècada ha estat perquè aquest país compta amb un excel·lent planter de periodistes, d’escriptors, d’historiadors, d’arqueòlegs i de professionals de tota mena amb ànsies de coneixement. Ajudeu-nos a fer una comunitat Sàpiens encara més forta. Ajudeu-nos a passar el missatge!”

Podeu veure el vídeo de la festa al web del diari Ara i la galeria d’imatges, a Sapiens.cat.

Salvat-Papasseit, el poeta de l’amor

dimarts , 8/02/2011

Fins al 3 d’abril es pot veure a l’Arts Santa Mònica una exposició sobre un dels grans poetes catalans, Joan Salvat-Papasseit. La mostra s’estructura en tres escenaris simbòlics i importants en la seva vida (l’ateneu, la galeria i el sanatori) i en realça, sobretot, la vessant d’escriptor revolucionari i popular; dos adjectius que entronquen, al meu parer, amb un altre gran autor coetani, l’alacantí Miguel Hernández, un poeta del poble però de molta qualitat i compromès socialment.

El primer record que tinc de Papasseit és quan a l’escola ens van fer llegir El poema de la rosa als llavis, un dels cants més eròtics de la literatura catalana. És clar que a mi, en aquell moment, el que més em va sorprendre és que fes aparèixer grues i màquines en els seus versos. Quina grua el meu estel / quin estel la meva grua! / de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua. Després, algú conceptualitzaria el meu desconcert amb una paraula: futurisme.

Va ser més endavant, llegint Papasseit per plaer i no perquè fos lectura obligatòria de secundària, que vaig descobrir el poeta que concep l’amor com a font de plaer i de creació. Joan Teixidor va descriure-ho amb una frase que sintetitza força coses: “No compta la poesia catalana moderna amb cap poeta de l’amor que deixi tan al descobert intimitats eròtiques i doni al mateix temps una impressió tan extraordinària de netedat”.

Si visiteu l’exposició, aneu-hi amb temps i dediqueu una estona a l’apartat que han batejat com ‘el colofó’. Podreu escoltar com diversos autors de la Nova Cançó van musicar alguns dels poemes de Salvat-Papasseit i van ajudar a popularitzar-ne la figura.

SOS patrimoni de la humanitat

dimecres, 2/02/2011

De la revolta que està vivint aquests dies Egipte, ningú no se’n salva. Ni tan sols les mòmies. Fa gairebé una setmana, uns vàndals van assaltar el Museu Nacional Egipci del Caire, van decapitar dues mòmies i van provocar destrosses en nombroses peces del Museu. Per sort, els lladres –que no devien ser gaire il·lustrats– van començar per saquejar la botiga de regals en lloc de les exposicions dels reis Tutankamon i Ramsès II. Altrament, l’espoli o la destrossa hauria pogut ser irreparable.

Que sigui difícil fer un inventari per saber si s’ha furtat alguna peça no és estrany, tenint en compte les dimensions i el poc ordre que impera en el Museu Nacional, que és una mena de gran magatzem de luxe de la cultura egípcia. Un amic que va visitar el Caire uns mesos enrere m’explicava que, el dia que va fer la visita al Museu, el vidre de la sala amb els tresors de Tutankamon estava trencat i enganxat amb cinta adhesiva, que hi havia una gotera, i que havia marxat amb la sensació que uns tresors tan excepcionals no estaven prou ben resguardats.

Aquests últims dies, i amb l’exèrcit protegint les principals antiguitats, un altre motiu de preocupació ha estat que no s’esfondrés la seu central del partit de Mubàrak, cremada per la multitud, ja que si es desplomava ho faria sobre el Museu, l’edifici veí, amb conseqüències imprevisibles.

Els saquejos al Museu Nacional Egipci, juntament amb els actes de pillatge frustrats que hi ha hagut als temples de Karnak, a Luxor, i en altres indrets que custodien el mastodòntic patrimoni cultural egipci, han tornat a posar sobre la taula de la comunitat internacional la problemàtica de com salvaguardar les antiguitats.

Fa encara no vuit anys, arran de la guerra de l’Iraq, que entre les bombes americanes i el pillatge es va malmetre bona part del patrimoni assiri, babilònic i sumeri del bressol de la civilització occidental. Igual que ara, la Unesco també va sortir en defensa del patrimoni, però de ben poc va servir. La comunitat internacional haurà de prendre-s’ho més seriosament i perseguir i penar durament aquestes accions.