La nit en què es van mirar de reüll

El capvespre del 23 de febrer del 1981 a la redacció d’un diari suec els va arribar una fotografia d’agència gairebé sense informació adicional. El periodista que la va rebre, va mirar aquell home bigotut, amb un tricorni al cap i amb una pistola a la mà i va titular precipitadament: “Un torero assalta el Parlament espanyol”. Si hi hagués prestat una mica més d’atenció, s’hagués adonat que l’uniforme d’aquell tinent coronel ben poc tenia a veure amb la jaqueta curta i rígida amb muscleres i amb els calçons cenyits des de la cintura fins als genolls dels toreros.

En qualsevol cas aquella estampa rància d’Antonio Tejero amenaçant el govern espanyol va ser portada de tots els diaris i, juntament el seu frustrat desenllaç, va contribuir que aquell intent de cop d’estat passés a la història com una astracanada d’una colla de militars nostàlgics de l’antic règim franquista. Ara, trenta anys després, i gràcies a la recerca de nombrosos historiadors i periodistes (El 23-F a Catalunya d’Andreu Farràs i Pere Cullell, Anatomia d’un instant de Javier Cercas o Las torres del honor de Gabriel Cardona, entre d’altres) intuïm que l’èxit del pronunciamiento va penjar d’un fil.

Tot i que els principals focus d’atenció del 23-F van ser, sens dubte, el Congrés dels Diputats, la Zarzuela, la Divisió Cuirassada Brunete a Madrid i la Divisió Motoritzada Maestrazgo a València, a Catalunya també es van viure situacions que resultarien ser decisives en l’evolució posterior dels fets. Per això ens va semblar que podia tenir interès conèixer com es va viure la nit més llarga de la democràcia dins de la caserna de Sant Boi de Llobregat, on hi havia l’única unitat cuirassada de Catalunya.

Gabriel Cardona, aleshores capità d’infanteria i membre de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD), ens revel·la en el reportatge de portada de la revista la disparitat d’opinions entre els oficials de Sant Boi en aquelles hores tenses; les martingales d’alguns comandants per treure els tancs al carrer; una insubordinació que va resultar ser providencial; el far tranquil·litzador de la Generalitat de Jordi Pujol; els titubejos de Capitania o el retard en el missatge del Rei. Entre les 18,22 h i la 1.15h de la matinada, molts dels principals protagonistes d’aquest sainet tragicòmic es van estar mirant de reüll, esperant qui feia el primer pas i en quin sentit. El testimoni de Cardona, que dissortament va morir poques setmanes després d’entrevistar-lo, és una peça de les que faltava per completar el puzle del 23-F.

Subscrivint el què deia Salvador Espriu, que “el miracle de la veritat es divideix en fragments petitoníssims”, al Sàpiens tenim la intenció d’anar completant el gran puzle de la història si confieu amb nosaltres durant, almenys, cent números més!

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús