Arxiu del mes: gener 2011

L’exèrcit en l’ADN dels estats

dijous, 27/01/2011

“Què va ser primer, l’Exèrcit o l’Estat?”. Aquesta va ser la provocadora pregunta a partir de la qual l’historiador Àngel Casals va articular la primera conferència del curs “La guerra en la Catalunya medieval i moderna” que Sàpiens coorganitza amb la Universitat de Barcelona. Vincular el fet militar a la construcció de les societats i dels estats és un denominador comú de bona part de la historiografia europea, però no estic segura que al nostre país s’hagi donat a la història militar la importància que mereix.

Escoltant l’explicació de Casals de com els exèrcits de l’època medieval estaven formats per amics del rei, i com no va ser fins després de la guerra dels Cent Anys que els països van veure la necessitat de tenir tropes permanents i professionalitzades –precisament perquè aquella guerra, en lloc de durar tres mesos, va durar 100 anys!– vaig constatar novament fins a quin punt el fet militar està en l’ADN de les societats. Va ser per pagar aquestes tropes permanents que els monarques van començar a cobrar impostos; va ser per construir l’armament cada vegada més sofisticat que va anar creixent l’activitat industrial.

De la mateixa manera, es van instaurar monarquies absolutistes en els països on hi havia un exèrcit permanent, i van aparèixer els primers parlaments democràtics (Gran Bretanya i Holanda) en els països on no hi havia exèrcits de terra propis.

La nit en què es van mirar de reüll

divendres, 21/01/2011

El capvespre del 23 de febrer del 1981 a la redacció d’un diari suec els va arribar una fotografia d’agència gairebé sense informació adicional. El periodista que la va rebre, va mirar aquell home bigotut, amb un tricorni al cap i amb una pistola a la mà i va titular precipitadament: “Un torero assalta el Parlament espanyol”. Si hi hagués prestat una mica més d’atenció, s’hagués adonat que l’uniforme d’aquell tinent coronel ben poc tenia a veure amb la jaqueta curta i rígida amb muscleres i amb els calçons cenyits des de la cintura fins als genolls dels toreros.

En qualsevol cas aquella estampa rància d’Antonio Tejero amenaçant el govern espanyol va ser portada de tots els diaris i, juntament el seu frustrat desenllaç, va contribuir que aquell intent de cop d’estat passés a la història com una astracanada d’una colla de militars nostàlgics de l’antic règim franquista. Ara, trenta anys després, i gràcies a la recerca de nombrosos historiadors i periodistes (El 23-F a Catalunya d’Andreu Farràs i Pere Cullell, Anatomia d’un instant de Javier Cercas o Las torres del honor de Gabriel Cardona, entre d’altres) intuïm que l’èxit del pronunciamiento va penjar d’un fil.

Tot i que els principals focus d’atenció del 23-F van ser, sens dubte, el Congrés dels Diputats, la Zarzuela, la Divisió Cuirassada Brunete a Madrid i la Divisió Motoritzada Maestrazgo a València, a Catalunya també es van viure situacions que resultarien ser decisives en l’evolució posterior dels fets. Per això ens va semblar que podia tenir interès conèixer com es va viure la nit més llarga de la democràcia dins de la caserna de Sant Boi de Llobregat, on hi havia l’única unitat cuirassada de Catalunya.

Gabriel Cardona, aleshores capità d’infanteria i membre de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD), ens revel·la en el reportatge de portada de la revista la disparitat d’opinions entre els oficials de Sant Boi en aquelles hores tenses; les martingales d’alguns comandants per treure els tancs al carrer; una insubordinació que va resultar ser providencial; el far tranquil·litzador de la Generalitat de Jordi Pujol; els titubejos de Capitania o el retard en el missatge del Rei. Entre les 18,22 h i la 1.15h de la matinada, molts dels principals protagonistes d’aquest sainet tragicòmic es van estar mirant de reüll, esperant qui feia el primer pas i en quin sentit. El testimoni de Cardona, que dissortament va morir poques setmanes després d’entrevistar-lo, és una peça de les que faltava per completar el puzle del 23-F.

Subscrivint el què deia Salvador Espriu, que “el miracle de la veritat es divideix en fragments petitoníssims”, al Sàpiens tenim la intenció d’anar completant el gran puzle de la història si confieu amb nosaltres durant, almenys, cent números més!

Líders tartamuts

dimarts, 18/01/2011

Ens agradi o no, hem d’admetre que, quan es tracta de fer discursos patriòtics, els anglesos i els americans són els millors. També tenen la mà trencada en una altra cosa: revestir d’una gran solemnitat històries senzilles. Això és el que pensava dissabte passat mentre veia El discurs del rei en el multicinema d’Olot. La pel·lícula parteix d’una d’aquelles anècdotes de la història real per teixir-nos una història de superació personal, amistat interclassista i dignificació de la política. A més de ser molt benèvola amb la monarquia, és clar.

Després de la mort del seu pare, Jordi V, i de l’abdicació del príncep Eduard VII, Bertie ascendeix al tro d’Anglaterra quan està a punt de començar la Segona Guerra Mundial. En un moment de la història tan crucial, es necessita desesperadament un líder que encoratgi tota la nació. El problema és que el flamant Jordi VI és tartamut. Per això la seva esposa (futura reina mare) el posa en contacte amb un logopeda excèntric.

L’amistat indestructible entre dos homes de dos cercles tan diferents, amb algunes reminiscències d’El príncep i el vagabund de Mark Twain, culminarà en l’escena del discurs final que el rei dirigirà a la nació, inspirant-la i unint-la per a la batalla. Alguns crítics poden dir que la trama del film és previsible –cert–, però no deixa de ser un plaer veure Colin Firth brodant el difícil paper de tartamut, sense exagerar ni sobreactuar, i Geoffrey Rush amb els seus mètodes singulars.

De polítics tartamuts –i no per això precisament febles–, la història ens n’ha donat molts exemples. Des de Demòstenes, que va superar aquest handicap i va acabar convertint-se en un dels millors oradors d’Atenes, o l’emperador Claudi, fins a Napoleó Bonaparte, el president nordamericà Theodore Roosevelt, o el mateix Winston Churchill, que apareix fugaçment en El discurs del rei.

No cal oblidar que van ser dos tartamuts, Jordi VI i Winston Churchill, els que van conduir la Gran Bretanya fins a la victòria durant la Segona Guerra Mundial.

L’espia i la infermera

divendres, 14/01/2011

La setmana passada es va emetre per televisió la pel·lícula Garbo, el espía, basada en la història de Joan Pujol. Aquest agent doble no tolerava el feixisme en cap de les seves formes i va obsessionar-se per contribuir a la causa democràtica. Va ser un membre dels serveis secrets britànics qui va batejar-lo amb el sobrenom de Garbo, en honor de l’actriu Greta Garbo i dels “dots interpretatius” del català. Van ser aquests “dots interpretatius” els que van fer creure l’exèrcit alemany que el desembarcament aliat es produiria al pas de Calais i no a les platges normades. Un engany que, probablement, va canviar el curs de la història.

Aquest tema, que va ser portada del número 1 de Sàpiens, continua generant llibres, pel·lícules i documentals. Una cosa similar passa amb Elisabeth Eidenbenz, la infermera suïssa que va salvar de la mort gairebé segura uns sis-cents nadons de l’exili republicà. El 2005 vam dedicar-hi una portada de la revista i uns mesos després Ara Llibres en va publicar el llibre; el 2007 Manuel Huerga va començar el projecte de rodatge d’una pel·lícula, i aquesta setmana, també Ara Llibres treu a la venda la biografia d’Elisabeth Eidenbenz. La historiadora Assumpta Montellà, la seva descobridora, ens explicava fa poc que aquest personatge l’havia fascinat tant que l’havia volgut conèixer personalment i l’havia anat a visitar a la residència de Zuric on viu als seus noranta-set anys. De seguida, es va adonar que davant seu no hi havia la dolça Elisabeth que ella havia idealitzat, sinó una dona freda i distant.

No és descartable que si Montellà —o qualsevol de nosaltres— hagués anat a veure Joan Garbo Pujol a Veneçuela, n’hagués obtingut una imatge diferent de la que tenim de “l’heroi que va salvar el món del nazisme”. Probablement s’hauria trobat amb una persona sense escrúpols. No cal oblidar que el doble agent va ser una de les poques persones que van ser condecorades amb medalles pels dos bàndols: la Creu de Ferro alemanya i la medalla de l’Ordre de l’Imperi Britànic. Fet que no invalida, en absolut, la seva gesta.

La Universitat (oberta) de Barcelona

dimecres, 12/01/2011

Aquesta setmana estem ultimant els preparatius del primer curs d’extensió universitària que organitzem conjuntament el Sàpiens i la Universitat de Barcelona i, si s’ha de jutjar pel nombre d’inscrits i per les trucades que estem rebent a la redacció, tindrà una gran acollida.

Molt intencionadament, es va buscar un títol atractiu –La guerra a la Catalunya medieval i moderna– i un subtítol suggeridor –Què li va faltar a Catalunya per tenir un Estat propi– per començar un curs que ens agradaria que tingués continuïtat. Per a nosaltres, l’encert de la iniciativa és doble: una bona forma d’apropar la història al gran públic, i d’obrir la universitat, també, als no universitaris.

A partir de dimecres vinent i durant dos mesos, a l’aula 303 de la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, Àngel Casals (profund coneixedor de l’època de Carles V), Valentí Gual (gran expert en bandolerisme), Ernest Belenguer (un dels principals biògrafs de Jaume I), Josep M. Torras (expert en la repressió durant i després de la guerra de Successió) i Manuel Güell (un dels principals especialistes en temes militars de la guerra dels Segadors) aportaran nova llum al període més decisiu de la nostra història.

Fins sempre, capità Cardona

divendres, 7/01/2011

Gabriel Cardona va arribar a la redacció del Sàpiens deu minuts abans de l’hora que havíem quedat. “És que trobo de mala educació fer tard. No creus que els que arriben permanentment tard menystenen el temps dels altres?”, em va dir mentre fèiem una encaixada. No hi podia estar més d’acord. La puntualitat va ser la primera d’un seguit de virtuts que vaig descobrir en aquell exmilitar i historiador, que era capità d’infanteria la nit del 23-F, i a qui volíem entrevistar per al reportatge que estàvem preparant sobre l’intent de cop d’estat.

Després d’ensenyar-li la redacció, la Sònia i jo vam conduir-lo en una de les sales de reunions i vam estar parlant llargament sobre els seus records la nit del 23-F; sobre els motius dels colpistes; sobre Tejero, Milans i Armada.També vam convènce’l perquè posés nom als militars involucionistes i demòcrates de la seva caserna de Sant Boi al llarg d’una nit en què molts no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Mentre anava desgranant les seves vivències, vaig poder entreveure altres virtuts de Cardona: la seva capacitat d’iniciativa, la seva gran influència sobre la resta d’oficials i, és clar, el seu coratge. No s’ha d’oblidar que la seva oposició al franquisme dins l’exèrcit el va portar a ser un dels fundadors de la Unió Militar Democràtica. Si el cop hagués triomfat, Cardona presumiblement hauria estat afusellat.

La veritat és que jo m’hagués passat tot el matí parlant amb el capità Cardona -em passa sempre que entrevisto persones que tenen coses a dir, sovint per exasperació dels propis entrevistats-, però després de dues hores llargues, teníem material suficient. El darrer contacte que hi vaig tenir va ser el dia abans de la fatal caiguda: li havia enviat un pdf del reportatge i em va trucar per felicitar-nos perquè estava molt content del resultat i ja vam començar a esbossar nous articles per al 2011. Cinquena virtut: era agraït. I sisena: era apassionat.

La mort és sempre inoportuna: un no pot veure publicat el seu últim llibre (en el cas d’en Gabriel, Las torres del honor), no pot veure casat en seu fill, no pot conèixer els seus néts o bésnets, no pot fer aquell viatge que sempre havia volgut, no pot tornar a veure aquell somriure o aquella mirada còmplice…

El vaig conèixer tard, capità, però em va agradar conèixe’l. Al Sàpiens el trobarem a faltar!

Els Reis ja han passat a can Sàpiens

dimarts, 4/01/2011

Fa un parell de setmanes va venir a veure’ns a la redacció de Badalona un dels responsables de l’editorial Millennium Liber, una empresa que s’encarrega de recuperar la memòria humanística amb acurades edicions facsímils d’incunables únics custodiats en biblioteques o en monestirs. A la cartera, hi duia un estoig amb l’últim tresor: una reproducció de luxe de les Homilies d’Organyà.

La veritat és que tot i saber alguns detalls d’aquesta obra emblemàtica —que es tracta del text literari català més antic que es coneix, que els experts l’han datat entre finals del segle XII i principis del XIII, que es considera la primera traducció entre llengües romàniques, que els últims estudis n’atribueixen l’autoria a un canonge tortosí…— hi va haver una cosa que ens va sorprendre: el seu petit format.

L’editor ens va explicar que la reproducció que n’han fet és del tot fidel a l’original, no només pel que fa a les dimensions (175×120 mm), sinó també pel que fa als textos, al paper especial en pergamí envellit i, fins i tot, a les taques que s’hi han anat fent al llarg del temps. Li vam comentar que una bona manera de fer-nos-en ressò a la revista seria sortejant-ne un exemplar entre els nostres lectors en el número 100. Li va semblar una bona idea per apropar aquesta joia als amants de la història.

És clar que tenir a les mans la prova inequívoca de les arrels de la nostra llengua i observar-ne la riquesa i l’expressivitat del vocabulari el mateix dia que es feia pública la sentència del Tribunal Suprem que intenta liquidar l’exitosa immersió lingüística al nostre país, ens va deixar un cert malestar.