Quan Nadal era l’opi del poble

Després de segles d’una alternança, no sempre pacífica, entre els partidaris de celebrar el Nadal i els seus detractors, aquestes festes són avui pràcticament universals i constitueixen l’única celebració que tenen en comú persones de diverses cultures, llengües i races.

Als activistes anti-Nadal, doncs, se’ls ha girat feina. I molta! A Rússia, amb la caiguda del comunisme, els arbres nadalencs tornen a ser presents a la plaça Roja de Moscou i les llums de colors converteixen el riu Neva en una postal. A Cuba, després de la visita l’any 1997 del Papa, Fidel Castro va declarar festiu el 25 de desembre (durant les tres dècades anteriors, la celebració havia estat prohibida perquè els cubans no es distreguessin de la safra, la collita del sucre). I a Xina, tot i que els cristians només són un 1% de la població, no volen perdre’s la possibilitat de fer caixa i els paresnoels, més prims que els nostres, canten nadales prop del mausoleu de Mao. Fins i tot, a Hong Kong i a Macao, la diada ha esdevingut oficialment festiva.

Mentre tot això passa als països comunistes o excomunistes, al continent africà, molts països es desperten entonant cançons tradicionals, celebren l’àpat de Nadal amb màniga curta i sota una palmera, i els nens que s’han portat bé hi pengen mitjons amb la convicció que el pare Noel els ompli. Potser algun detallet made in China

Però la realitat és tossuda i, malauradament, encara queden llocs on la llibertat de culte no està garantida. Sense anar més lluny, els qui segur que no passaran un bon Nadal són les comunitats cristianes de l’Iraq, d’Egipte, del Punjab, del Marroc… que, en els darrers temps, han estat implecablement perseguides i represaliades per la seva fe.

Que l’esperit dickensià d’El conte de Nadal ens acompanyi… ni que sigui per un dia!

Ampliació del bitllet publicat el 23 de desembre al diari Ara

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús