Un plató improvisat

Aquestes últimes setmanes, la productora Batabat ha estat filmant el testimoni d’un seguit d’àvies –i els seus néts– que han viscut quasi tots els conflictes del segle XX: una o dues guerres, una dictadura i una transició. Elles són les protagonistes d’un programa, ideat per la nostra revista, que s’anomenarà ‘Generacions Sàpiens’. Com a directora de la publicació, em van demanar si podria gravar les introduccions del programa. Res, una entradeta de 30 segons per a cada capítol. Em va semblar molt assumible i que de seguida ho hauríem enllestit. De seguida?

A les quatre de la tarda vaig trobar-me amb en Xavi i l’Alan al Museu d’Història de Catalunya. La idea era gravar cadascuna de les “intros” en un escenari diferent de l’exposició permanent del museu. Vam començar pel capítol dedicat als anys seixanta i em van demanar que em col·loqués al costat d’un Seat 600. Mentre jo memoritzava el text, en Xavi i l’Alan es van dedicar a muntar el plató improvisat. Posa aquí la Z1. No, la 5D, més enllà. Acosta’m el focus, si us plau. El contrallum, millor que els posem al costat del futbolí, no? Provem si s’escolta millor amb el micro sense fils. Baixa la intensitat del ‘dimmer’. Una mica més. Uf, sort dels quarsos. Passa’m el frontal, Alan. Em compres aquest pla, Xavi?

Em van demanar que mirés fixament l’objectiu de la càmera, que sempre he pensat que és un com un forat negre, i que impostés la veu. Sentia de fons com Raimon cantava “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg” i estava convençuda que s’acoblaria amb el nostre àudio. Em van assegurar que no. Tres quarts d’hora després, començàvem a gravar els primers 30 segons.

Després vindria la preparació del capítol sobre educació en l’època de Cambó i Alfons XIII i en l’època de la República. Asseguda en un banc d’escola, em vaig fixar que en una de les pissarres hi havia escrit el famós “Tanto monta, monta tanto” i, a l’altra, el poema de la vaca cega. De nou, zetes, 5D, proves de focus, llums, contrallums, ‘dimmers’, quarsos… Mitja hora més de muntatge perquè digués tres frases seguides. I, al damunt, en aquesta ocasió, em vaig embarbussar amb una subordinada i ho vam haver de repetir. “Jo no sóc d’eixe món”.

La dificultat -afegida- de la gravació del tercer capítol va ser fer coincidir les meves paraules amb l’audiovisual sobre el No-Do. Jo no podia parlar dels anys durs del franquisme i que, al darrere, ens sortissin les imatges de l’arribada del Floquet de Neu a Barcelona… per exemple.

I així, de localització en localització, vam fer-se les deu de la nit. I encara ens faltaven gravar dos capítols més. Però ho vam deixar per a l’endemà. Jo cada vegada tenia menys veu i en Xavi i l’Alan –que són uns grans perfeccionistes i uns excel·lents professionals– ja no aconseguien fer plans que els agradessin. Cal dir que els responsables del Museu d’Història van tenir una paciència infinita amb nosaltres. I des d’aquí m’agradaria agrair-los-ho.

Comparteix

    Comentaris

    • Paco

      03/12/2010 - 16:30

      havia llegit al web alguna informació sobe aquest programa. Manteniu-nos informats, ja que som molts que no ens el voldrem perdre. Si és lameitat de bo que la revista, serà la bomba

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús