El pa negre i la cinta blanca

Coincidint amb l’elecció de l’Acadèmia espanyola de la pel·lícula Pa negre per anar als Oscar,
recuperem un post publicat la tardor passada sobre el film, mentre li desitgem molta sort!

El pa que es donava a l’època del racionament era una massa immenjable, sense ànima i sense virtuts. Però el que retrata Agustí Villaronga an ‘Pa negre’ –una de les millors pel·lícules catalanes dels últims anys– va molt més enllà de les penúries alimentàries de la Catalunya rural dels anys quaranta. És un retrat descarnat de la misèria moral de vencedors i vençuts.

El film s’allunya dels tòpics narratius habituals i, obviant el discurs ideològic, se centra en les emocions. Unes emocions locals –els rodatges s’han fet a Tavertet, Manlleu i els boscos del Tagamanent; els actors parlen un accent vigatà coherent amb el lèxic de l’època i la zona– que es poden universalitzar. Més o menys com passava amb ‘La cinta blanca’ de Michael Haneke, una faula colpidora sobre les arrels del nazisme a través d’uns misteriosos incidents ocorreguts en un petit poble protestant d’Alemanya a la primeria del segle XX. Ambdues pel·lícules tenen nombroses similituds, més enllà de tractar-se de drames rurals en què les atrocitats dels grans acaben influint els nens. Fins i tot hi ha algunes imatges gairebé idèntiques entre els dos films, com l’obsessió pels ocells engabiats, metàfora de les ganes de volar dels personatges.

Igual que ‘La cinta blanca’, ‘Pa negre’ té la qualitat necessària per ser candidata a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa –esperem que la institució que fa les nominacions pensi el mateix. I és que la cultura catalana té nivell suficient per anar pel món amb una entitat pròpia. Culturalment, fa molt temps que som un país independent.

Comparteix

    Comentaris

    • Robles

      17/11/2010 - 14:41

      Gran comentari. Clàudia, t’estàs lluint.

    • Ramon Rius

      17/11/2010 - 16:13

      Hi estic d´acord. Existeix aquest paral.lelisme entre les dues pel.licules, que presenten els nens com les grans víctimes dels errors comesos pels adults, al mateix temps que ens adverteixen del perill que aquests errors puguin ser heretatas i repetir-se.

    • Paco

      17/11/2010 - 21:17

      Ja, ja. Me parto de risa. Vaya intelectual que nos ha tocado como nueva directora. Estas películas no las ha visto nadie. La próxima vez, amiga,nos puedes comparar Rocky VI con Karate Kid. Eso si en la versión catalana del chanchullero Tresserras.

    • Robles

      19/11/2010 - 10:54

      No sé com hi pot haver borinots que perden el temps escrivint coses com les del Paco. Déu meu, quin nivell. Clàudia, tu ni cal.

    • Amaiur

      23/11/2010 - 15:34

      Fixat Paco!!!! alguns inclús hem llegit els llibres Pa Negre i Retrat d’un assassí d’ocells inspiració d’aquesta pel·lícula “¿ será que somos muy raros?” .
      Clàudia m’agraden molt les teves entrades.
      ANIMS!!!!!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús