En nom de la religió

En nom del cristianisme s’han comès tantes atrocitats, que no és estrany que, a molts, els generi anticossos. En nom seu s’han declarat guerres injustificables (les croades, la guerra dels Trenta Anys…), s’han instaurant tribunals infames com el de la Inquisició, s’ha perseguit la ciència (Copèrnic o Galileu) i s’ha oprimit la llibertat de pensament. Sense oblidar-nos de les complicitats amb el nazisme i el feixisme, o d’escàndols que encara avui cuegen i que haurien de fer trontollar el pal·li.
Però seria injust quedar-nos només amb les ombres i eludir el pòsit històric i cultural que atresora i que ha conformat els pilars de la societat occidental actual. No s’ha d’oblidar que el cristianisme, que es va començar a propagar en l’època de l’imperi romà, es va caracteritzar des d’un primer moment per l’eliminació de les barreres ètniques, va preocupar-se per als menys afavorits i va tractar dignament les dones. Tot això en contrast amb un imperi Romà clarament dividit entre els rics i els pobres, entre els homes lliures i els esclaus, entres els homes i les dones. Més endavant, i ja convertida en una doctrina hegemònica, el cristianisme suavitzaria l’embranzida bàrbara i tindria, en molts indrets, una influència civilitzadora.
La visita del Papa a Barcelona coincideix amb un moment de gran laïcitat per part de les noves generacions —una laïcitat que augmenta cada vegada que el pontífex fa declaracions sobre l’ús del preservatiu o de l’homosexualitat. És clar que això no és exclusiu del cristianisme. Un dels principals experts en budisme de l’Estat espanyol, Ramon N. Prats, a qui vàrem entrevistar en el passat número de SÀPIENS, explicava que els joves dels països històricament budistes també s’estan apartant de les doctrines del príncep Siddhartha Gautama; i estudis recents revelen que els japonesos s’estan allunyant progressivament de la tradició zen.
Al costat dels que es defineixen com a laics i d’aquells que pugnen per fer-se una religió a mida, es trobem els que encara no han perdut el sentit de transcendència. Entre aquests darrers hi ha l’escriptor valencià Joan Francesc Mira, l’home que s’ha atrevit a traduir la paraula de Déu. Sosté Mira: “No puc arribar a ser tant racional com per dir que Déu no existeix. Tampoc puc prescindir tant de la raó com per assegurar el contrari”.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús