Xirinacs ja té qui li escriu

divendres, 28/07/2017 (Clàudia Pujol)

Aquest agost farà deu anys de la mort de l’activista Lluís M. Xirinacs. El qui va ser un referent a la Catalunya dels anys setanta per les seves plantades, les seves vagues de fam i els seus diaris de presó va triar una esplanada d’Ogassa, a la comarca del Ripollès, com el seu particular “hort de Getsemaní”. I és que, com molts recordareu, es va “deixar morir d’inanició” en un “acte de sobirania pròpia per reclamar uns Països Catalans lliures”, tal com va deixar escrit en la nota de comiat que es va trobar a la fundació Randa. El que, probablement, no sabeu és el trasbals que va suposar per a l’equip de forenses responsables escatir el “com” havia mort, primer, i els debats ètics que va suscitar la conclusió de l’informe, si suïcidi passiu o si mort natural, després.

Coincidint amb l’aniversari del seu traspàs, l’escriptor olotí Lluís Busquets i Grabulosa, el màxim expert en la seva figura, ha publicat una obra descomunal (de gairebé 800 pàgines) de qui va ser proposat en tres ocasions a Nobel de la Pau. És interessant veure com aquell nen de casa bona va esdevenir el paradigma de la desobediència civil —un terme que avui està en boca de nombrosos polítics.

Xirinacs considerava que “si es lluitava amb intel·ligència, no calia recórrer a la violència” i posava l’exemple dels resultats espectaculars que havien aconseguit, a través de la lluita pacífica, personatges com Gandhi a l’Índia i Martin Luther King als EUA. També parlava de les vegades que Catalunya havia actuat amb intel·ligència, com en el tancament de caixes de principi de segle XX o amb l’objecció de consciència que va conduir a la fi del servei militar el 2001. Va morir abans que comencés a gestar-se la “revolució dels somriures”, però no és difícil imaginar que el satisfaria poder contemplar el moment actual, l’hora dels valents, des d’alguna tribuna.

Tots els grans personatges de la nostra història, des de Ramon Llull fins a Mossèn Cinto, per citar dos dels homenots que admirava Xirinacs, haurien de tenir un “Busquets i Grabulosa” disposats a fer una feinada ingent per captar-ne l’essència i perpetuar-ne el llegat amb forma de biografia.

I qui diu Busquets i Grabulosa, diu Genís Sinca, que amb El cavaller Floid, ens ofereix una suggeridora aproximació al gran mecenes català, Joan Baptista Cendrós, que fins ara molts només el coneixien per ser el pioner d’un popular after shave. I qui diu Sinca, diu Jordi Amat, que acaba de treure la biografia definitiva de Josep Benet; o Joan Esculies que, en el seu darrer llibre, va a La recerca de Prat de la Riba; o l’historiador Paolo Giori amb el seu Pere Català i Pic. Sí, aquell fotògraf que volia canviar el món… i que va acabar “aixafant el feixisme”.

Bona lectura i bon estiu!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 184 (agost 2017) de la revista Sàpiens

La història amagada dels mossos d’esquadra

dimarts, 27/06/2017 (Clàudia Pujol)

A ningú no el sorprendrà saber que la guerra civil va ser un trauma, també, per al cos de Mossos d’Esquadra. En un primer moment, es va crear un comitè de depuració per apartar tots els efectius susceptibles de simpatitzar amb els colpistes i, el 1939, amb la victòria franquista, els agents depurats el 1936 van ser rehabilitats i van delatar els seus antics companys d’armes.

Si des de Sàpiens podem saber ara, amb noms i cognoms, qui van ser els delators i els delatats i les conseqüències d’aquell turbulent moment per a tots ells, és gràcies a la tasca ingent del Servei Històric dels Mossos d’Esquadra. Creat el 2012 sota la direcció del sotsinspector Fèlix Gonzàlez, té l’objectiu d’anar recuperant la història de la policia a Catalunya, que encara es troba a les beceroles.

Des de la seva fundació, a principis del segle XVIII, les Esquadres de Catalunya van ser durant molt temps uns escamots dedicats a perseguir les últimes resistències austriacistes. No va ser fins a la Segona República que el cos va deixar de ser una policia borbònica per posar-se al servei de la Generalitat. Quan el 14 d’abril del 1931 es va proclamar la República a Barcelona, i davant del titubeig del comandant Ignasi de Bufalà, el capità Escofet va assumir les regnes del cos de Mossos i el va posar sota les ordres de Macià. També es van mantenir fidels a la Generalitat durant els fets del Sis d’Octubre del 1934, quan el Govern de Companys va proclamar l’Estat Català. I seguiren lleials durant la guerra civil fins que el cos fou abolit per Franco el 1939.

L’article de portada arrenca, precisament, en l’emotiu moment en què Companys i el lehendakari Aguirre creuen la frontera escortats pels Mossos, en el darrer acte de servei de “les gardes de la Généralité de la Catalogne”. I segueix amb Escofet anant a trobar les autoritats militars del camp de concentració d’Argelers on han anat a parar argumentant-los que són membres d’un cos armat al servei d’un govern tan democràtic com podia ser el francès.

I és que la guerra civil té molts plecs i replecs i, fins ara, a part de l’historiador Manel Risques que el 2003 va publicar un solvent estudi sobre la repressió dels Mossos a la postguerra, pràcticament ningú no havia posat la lupa sobre què va passar amb el nostre cos armat.

Un cos que no tornaria a rearmar-se fins més de quaranta anys després. Seria arran de la situació d’indefensió del Palau de la Generalitat en l’intent del cop d’estat de Tejero el 23-F del 1981 que l’entorn del president Pujol va plantejar-li la necessitat de disposar d’una policia inequívocament pròpia. D’aquí a la refundació oficial del cos, només passarien dos anys.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 183 (juliol 2017) de la revista Sàpiens

300 anys de Nova Planta

dilluns, 29/05/2017 (Clàudia Pujol)

Arran del Tricentenari, vaig tenir l’oportunitat de comissariar l’exposició “El món del 1714” al Saló del Tinell de Barcelona. L’objectiu de la mostra era retratar com es relacionaven les societats i les cultures que poblaven el món a principi del segle XVIII, i com s’hi situava Barcelona i Catalunya en el moment cabdal de la guerra de Successió.

En aquest darrer àmbit, i a prop de la vitrina on s’exhibia, per primer cop, l’exemplar original de les mítiques Narraciones históricas de Francesc de Castellví, hi havia una altra vitrina amb només dues peces: les Constitucions catalanes, que el 1705 havia jurat l’arxiduc Carles, i el decret de Nova Planta que promulgaria Felip V uns anys després.

El que més sorprenia el visitant era el diferent gruix de les dues peces: si les Constitucions eren un senyor volum, la Nova Planta —que regalem aquest mes amb la revista— era poc més que un fullet de 9 pàgines, que si descomptem la tirallonga de títols nobiliaris del rei i la verborrea de l’administració de rigor quedaria en força menys. Una cosa és construir un país (amb les seves lleis respectives, els drets i els deures dels seus ciutadans…) i una de molt diferent és desconstruir-lo.

En aquest número de la revista dediquem el reportatge de portada, tal com vàreu demanar molts lectors en una enquesta recent, a analitzar en què va consistir per als diferents estats catalanoaragonesos aquest fer tabula rasa de Felip V i quins dels seus efectes deplorables segueixen vigents avui. I com que de decrets de Nova Planta n’hi va haver uns quants, hem demanat la col·laboració no només dels historiadors del Principat (Agustí Alcoberro i Josep M. Torras i Ribé), sinó també dels especialistes valencians (Ximo López) i illencs (Eduardo Pascual Ramos).

Així veiem que al costat de l’abolició de les institucions catalanes, de l’increment de la pressió fiscal —aquí va començar l’espoli!— o de la militarització de la vida quotidiana, els borbònics també van implicar-se a fons en l’àmbit universitari i de la justícia: el famós embarbussament dels “setze jutges” té l’origen en aquest moment. Ni tan sols van deixar en pau l’Església, majoritàriament austriacista durant la guerra de Successió. Els capellans que no acceptaven delatar els feligresos antifilipistes de les seves parròquies eren empresonats o desterrats.

Però tot i la subordinació política i cultural respecte de Castella amb què va trobar-se Catalunya després de la Nova Planta, la societat va anar traient partit de les habilitats d’èpoques anteriors i l’impuls mercantil i manufacturer va ser la punta de llança que li va permetre emprendre un camí de modernització reeixit. Un camí que ens ha conduït fins al moment actual, en què esperem poder tancar, definitivament, aquest llarguíssim parèntesi de 300 anys.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 182 (juny 2017) de la revista Sàpiens

La llibertat d’elegir el propi destí

dimarts, 2/05/2017 (Clàudia Pujol)

Si un dóna una mirada al mapa d’Europa de l’últim segle, podrà constatar que avui hi ha el doble d’estats que fa cent anys. Que si el 1906 hi havia 24 estats, avui n’hi ha una cinquantena. Per tant, la primera apreciació és que les fronteres no són immutables i que no hi ha “unidades de destino en lo universal” com sostenia el falangista José Antonio fent referència a Espanya, que certament ha tingut una de les fronteres més antigues i estables d’Europa.

I això a què és degut? La IGM va provocar la desintegració dels imperis otomà i austrohongarès; la IIGM va accelerar la descolonització, i la guerra freda va fer implosionar l’URSS i el bloc soviètic. Si aquests esdeveniments no van suposar canvis en els confins de la Península va ser perquè Espanya no va participar en cap de les dues grans conteses del segle XX, i va tenir un paper absolutament perifèric en la guerra freda. Hi ha qui considera que és la crisi actual el que actua de catalitzador en el procés català —la majoria de revolucions es produeixen en els carrerons sense sortida—, però això ja seria una altra història.

El que avui compta és que la geopolítica europea es torna a moure i Catalunya torna a ser-hi present. Amb una diferència: després d’un segle emmirallant-nos en altres processos d’independència, hem passat a protagonitzar-los.

El catalanisme va començar el segle XX amb la mirada posada en el cas irlandès. Interessava seguir-ne, primer, la dinàmica parlamentària que podia portar a l’autonomia (Home Rule) i, després, el procés d’emancipació nacional i social que se’n va derivar.

Un cop creat l’Estat Lliure d’Irlanda, el procés que despertaria l’interès dels catalans serien els Sokols, el moviment patriòtic txec gestat en els clubs esportius. Molts veien extraordinàries similituds entre el seu líder, Tomáš Masaryk, i Francesc Macià. I no només per l’avançada edat de tots dos i pels eslògans anàlegs d’“esport i ciutadania”. Mentre Macià viatjava a l’Amèrica Llatina i a Rússia per sumar suports i recursos a la causa catalana, Masaryk emprenia una llarga gira per explicar el cas txec que el duria a Moscou, a Tòquio i als EUA, on seria rebut pel president nord-americà Woodrow Wilson.

En les últimes dècades, els models en què ens hem emmirallat han estat el bàltic —pel seu caràcter pacífic enfront de la campanya de la por orquestrada per l’URSS—, el flamenc —perquè tenien la cultura i la llengua com a eix central— i, és clar, l’escocès.

La darrera ironia, amb la sobtada reaparició del contenciós del penyal a l’escenari post-Brexit, ha estat que els destins de Catalunya i Gibraltar tornen a creuar-se igual que en la guerra de Successió i que els anglesos tenen una nova oportunitat per reparar el greuge històric envers els catalans que arrosseguen des d’Utrecht.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número de juny (Sàpiens 181) de la revista Sàpiens

Incerta glòria d’un dia de primavera

dimarts, 28/03/2017 (Clàudia Pujol)

Sosté Jaume Plensa, un dels artistes catalans més internacionals que entrevistem en aquest número de la revista, que es pot passar a la història per una única obra d’art. Ell ens posa l’exemple de Benvenuto Cellini, un escultor del Renaixement famós, sobretot, per l’estàtua de Perseu amb el cap de Medusa. “Hi ha qui concentra tota la seva energia en una sola obra, que es cou a foc lent durant molts i molts anys.”

Joan Sales va tardar ni més ni menys que vint anys a enllestir Incerta glòria, la gran novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola, que aquest mes de març ha arribat a la pantalla gran sota el mateix tàndem de Pa Negre: el director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola. “Hi ha qui em retreu —afirmava Sales— que sigui autor d’una sola obra, però Incerta glòria és, en realitat, quatre novel·les en una.” Les tres primeres, explicades per veus alternatives de tres joves amics que van lluitar al front d’Aragó, se centren en els anys de la guerra civil. La quarta és ja durant la postguerra, quan els protagonistes ja han deixat enrere la joventut, “aquella tempesta tenebrosa travessada per llampecs de glòria, d’incerta glòria”, com diria Shakespeare.

L’adaptació cinematogràfica és fidel a l’esperit de l’obra: reflectir la guerra, amb tota la seva cruesa, des de la perspectiva dels vençuts, i retre un homenatge als soldats de Catalunya, la generació sacrificada que va enterrar les seves esperances i els seus anhels enmig del desert dels Monegres. La diferència és que, comprensiblement, ha optat per eludir el substrat més filosòfic i religiós… més dostoievskià del llibre.

De la mateixa manera que els personatges de l’escriptor rus semblen existir de veritat i segueixen vivint dins nostre després d’haver-los conegut (com el patètic assassí Raskòlnikov, la bella Nastàssia, el borratxo Marmelàdov o el jugador empedreït Ivànovitx), als personatges de Sales els passa quelcom similar. Un no s’oblida fàcilment dels soldats Lluís de Brocà o Juli Soleràs, la coratjosa Trini Milmany i, sobretot, de la fascinant Carlana.

Sales va ser un dels molts combatents al front d’Aragó i un dels molts expatriats el 1939. Des de Mèxic va impulsar la revista mensual en català Quaderns d’exili i, en tornar a Catalunya el 1948, quan li van donar garanties que no s’emprendrien represàlies contra els soldats republicans, va centrar-se en el món editorial, descobrint alguns dels pilars de la literatura catalana, com Mercè Rodoreda, Llorenç Vilallonga o Màrius Torres. A banda de seguir escrivint, i reescrivint, la que seria la seva obra mestra.

Esperem que l’aposta de dur, finalment, al cinema la que nombrosos experts de prestigi consideren “la gran novel·la europea del segle XX”, contribueixi a situar, definitivament, l’escriptor Joan Sales a l’Olimp dels grans.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 180 (abril 2017) de la revista Sàpiens

El procés de Burgos, des de dins

dimarts, 28/02/2017 (Clàudia Pujol)

Potser si el 3 de novembre del 1970, data fixada inicialment per la vista oral del procés de Burgos, un joveníssim Antoni Batista no hagués anat a la manifestació solidària de suport a Barcelona, i no li haguessin clavat una pallissa que li va provocar greus lesions, ell no hauria descobert mai el veritable rostre del franquisme. En sortir de l’hospital, aquell nen que de cop i volta s’havia fet gran, va començar a interrogar-se sobre un règim que havia enviat el seu pare al camp de concentració a Miranda de Ebro i que l’havia atonyinat a ell de manera gratuïta. I lògicament va seguir amb molta atenció el judici sumaríssim als setze acusats de pertànyer a ETA. “Ho vaig seguir gairebé en directe perquè en Josep Solé Barberà, l’únic advocat català que va defensar un dels condemnats, m’ho retransmetia”.

L’article de portada d’aquest número que signa el mateix Batista us permetrà reviure la tensió de ser dins d’un consell de guerra franquista. I si la seva semàntica prodigiosa i les entrevistes complementàries al fundador d’ETA Julen de Madariaga i a Miguel Castells, l’advocat que va dirigir el grup de defensors a Burgos, encara no aconsegueixen l’efecte desitjat, us oferim també un CD amb la part final del judici gravada de forma clandestina.

En els últims temps, Batista s’ha dedicat a fer “periodisme de la vivència”, com ell l’anomena. La seva pròpia experiència com a militant del PSUC —“m’hi vaig afiliar perquè em va semblar l’eina més ben organitzada per lluitar contra la dictadura”— o com a corresponsal al País Basc —les seves cròniques honrades ens van ajudar a entendre el conflicte— li serveix ara per submergir-se en un personatge controvertit (Otegi, la força de la pau) o una època complexa (A la caça del PSUC). Tampoc no ha abandonat mai la seva faceta de musicòleg que, recentment, ha tornat a exhibir amb el llibre Paraula i cant, una aproximació a Raimon des del vessant de “fan, periodista, acadèmic i amic”. I és que, casualitats del destí, Batista vivia a escassos dos-cents metres del passeig de Maragall de Barcelona on tenia una casa el cantautor xativí. Més periodisme vivencial.

Si Raimon no podria entendre’s sense la seva música, Batista no es pot entendre sense les seves cròniques i sense els seus llibres, siguin en tercera o en primera persona. Sense el que diu i el que calla. “Madariaga em va explicar, fil per randa, com van decidir l’execució del torturador Melitón Manzanas, causa del judici de Burgos”, ens comentava quan vam encarregar-li l’article, amb aquell posat que donava a entendre que sabia, fins i tot, el secret més ben guardat del judici, o sigui, qui havia premut el gallet.

I és que Batista, com tots els periodistes de raça, ha estat capaç de fondre’s amb l’entorn per poder-lo interpretar des de totes les arestes.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 179 (març 2017) de la revista Sàpiens

El retorn de Rússia en el centenari de la Revolució

dimarts, 31/01/2017 (Clàudia Pujol)

990_1483298417leninEl centenari de la Revolució serà un any molt simbòlic per a Rússia. L’efemèride servirà per recordar el paper que hi van tenir els homes —i les dones— així com per debatre les idees revolucionàries que s’hi van gestar. Nosaltres hem dedicat el número de febrer a explicar les claus que van fer possible que una minoria comunista molt ben organitzada i situada en el lloc adequat en el moment oportú, prengués les regnes del poder el 1917 i no les deixés anar… fins als anys vuitanta.

L’efemèride agafa Rússia en un moment en què està imposant el seu retorn a l’escena mundial, intentant recuperar el poder que va perdre al final de la guerra freda. Quan Putin, en el seu missatge anual a la nació el 2005, va dir allò que “la desintegració de l’URSS ha estat la catàstrofe més gran geopolítica del segle”, va fer diana en el cor dels russos, que tot i que no volien ni sentir a parlar del retorn al vell comunisme soviètic, sí que tenien nostàlgia d’aquella època en què Rússia era respectada per tots. Això no és el que esperaven escoltar de Putin les democràcies occidentals que consideraven haver actuat amb una “gran generositat” acollint Rússia a la casa gran europea i en les seves institucions internacionals.

Tal com analitza magníficament l’escriptor Robert Kagan en El retorno de la historia y el fin de los sueños: “Als anys noranta, amb una Rússia postrada i l’esperança de la garantia de seguretat americana, l’atractiu de l’imperi voluntari d’Europa semblava no tenir límits. Per això va aconseguir arrossegar quasi totes les nacions orientals (Polònia, Hongria, la República Txeca, les repúbliques bàltiques…) en l’òrbita occidental. […] L’error dels anys noranta va ser creure que la democràcia era inevitable”.

Si el malson europeu havien estat els conflictes relacionats amb els nacionalismes i la política de la força —que havien destruït el continent en les dues guerres mundials— i la seva vacuna havia estat intentar superar la idea d’estat nació, el malson pels russos, més enllà de les barbaritats comeses en l’època estalinista, havien estat els anys noranta i els primers del segle XXI. Amb el desmembrament de l’URSS i, una dècada després, amb les revolucions de les Roses (Geòrgia), Taronja (Ucraïna) o de les Tulipes (Kirguizistan)… Per aquest motiu Putin va creure veure la solució als seus problemes amb el retorn del nacionalisme i la política de la força, esclafant Txetxènia i intentant restablir les seves tradicionals esferes d’influència a Euràsia. Aquesta vella idea del segle XIX és la que li ha permès intervenir a Ucraïna, a Geòrgia o a Síria.

La primera victòria de Putin és que enguany commemorarà el centenari de la Revolució amb un president americà que l’admira i amb un alt nivell de popularitat entre els russos, que ja fa temps que van decidir que preferien l’estabilitat a la llibertat.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 178 (febrer 2017) del Sàpiens

La Història pot predir el futur?

divendres, 23/12/2016 (Clàudia Pujol)

Robot sitting on a bunch of books. Contains clipping path

En els últims temps s’està començant a reivindicar, amb llibres i documentals, la figura d’Alexandre Deulofeu (1903-1978), un farmacèutic de Figueres que, quan no despatxava aigua del Carme, Sloan pel dolor o magnèsia pel restrenyiment, es dedicava a desenvolupar una fórmula matemàtica que li permetria predir alguns dels grans esdeveniments del segle XX.

Ho va encertar amb la caiguda fulminant de l’URSS, amb l’ascens xinès o el lideratge d’Alemanya, i ara caldrà veure si ho endevinarà amb la fi de l’Imperi espanyol, tal com ell l’anomena. Tenint en compte que, segons els seus càlculs, els imperis duren 550 anys de mitjana i que hauríem de situar l’inici de l’espanyol el 1479 amb la unió de regnes dels Reis Catòlics, l’any 2029 podria ser el de la seva dissolució.

Si Deulofeu aplicava la matemàtica a la història, fet que li va valdre moltes crítiques per part del món historiogràfic, Yuval Noah Harari —autor de l’Homo Deus, tan fascinant com el seu anterior best-seller Sapiens— introdueix els algoritmes per dibuixar-nos possibles escenaris del futur. Harari parteix de la hipòtesi que els tres problemes que han preocupat totes les civilitzacions que ens han precedit (les fams, les pestes i les guerres) han aconseguit frenar-se en les últimes dècades —avui hi ha molts més morts per diabetis, obesitat o suïcidi que per guerres, epidèmies o atacs terroristes— i que, per tant, els tres propers reptes de la humanitat seran aconseguir la felicitat, la immortalitat i la divinitat.

Aquesta trilogia sembla encaminar-nos a un món on els robots rendiran més que els humans en la majoria de feines i on hi haurà una gran massa de persones inútils en termes econòmics; on les dades que subministrem despreocupadament als grans gegants com Google o Facebook coneixeran millor els nostres gustos que nosaltres mateixos, i on s’utilitzarà, per primera vegada, la biogenètica per crear superhumans, obrint una bretxa mai vista entre rics i pobres. Irremeiablement?

Per sort, la història no pot predir el futur de manera infal·lible. I de la mateixa manera que l’home ha comès enormes irresponsabilitats com la destrucció del medi ambient, també de vegades ha sabut reaccionar de manera exemplar. Sense anar més lluny, amb l’aparició de les armes nuclears a mitjan segle XX, bona part de la humanitat estava convençuda que desapareixeria en una guerra nuclear. I al final va haver-hi un acord mutu entre les grans potències per enterrar el comandament de la destrucció mútua assegurada.

L’altra sort és que els científics estan a anys llum de descobrir com es produeix la consciència humana. I, per tant, les emocions, els sentiments, les passions i els desitjos continuaran essent una singularitat dels sapiens.

Bones festes i que el 2017 ens sigui propici!

 

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 177 del Sàpiens (gener 2017)

Quan Tarradellas treballava per al Sàpiens

dilluns, 28/11/2016 (Clàudia Pujol)

 

c18_s07_n76No és cap secret que Josep Tarradellas era un home minuciós i amb un gran sentit d’estat que ho guardava tot. Per això Montserrat Catalan s’ha dedicat durant vint-i-cinc anys, com a directora de l’Arxiu Tarradellas de Poblet, a ordenar aquest valuosíssim fons de més de dos milions de pàgines i gairebé 40.000 fotografies que el president va salvar in extremis dels escorcolls de la Gestapo.

En tots aquests anys, prop d’un miler d’historiadors han passat per l’arxiu de Poblet, i DAU Edicions, de la mà de Ton Barnils, s’ha dedicat a publicar, per volums, una exhaustiva biografia amb la documentació més rellevant. Aquest desembre en sortirà el cinquè (i més esperat): Josep Tarradellas: el retorn del president, que inclou el seu dietari personal, on explica les dures negociacions que van permetre la recuperació de la Generalitat, el guany més important de la Transició, i que Sàpiens us avança en exclusiva.

Però no només això. Aquest número de la revista l’acompanyem d’un document sonor excepcional. Un document sonor que no ha escoltat mai ningú… fins ara. Es tracta de les impressions de la crucial trobada entre Suárez i Tarradellas, que el president català va gravar en un magnetòfon uns dies després i que ha romàs quaranta anys custodiat a Poblet com si esperés que Sàpiens el donés a conèixer al gran públic. Escoltant-lo, podreu palpar l’ambient que s’hi respirava, l’aspror, les resistències, la fermesa… en un moment en què “tot” era possible, però aquest “tot” incloïa també el “res”.

A punt de complir quaranta anys d’aquesta efemèride, és inevitable buscar-ne les similituds i les diferències amb la cruïlla actual. “No debades estem davant de dos moments de transició i de canvi de règim”, tal com explica l’historiador Enric Pujol. “Aleshores, com ara, era imprescindible la unitat entre partits i la mobilització de la societat per tal d’aconseguir un autogovern similar a l’obtingut el 1931 —el primer govern pròpiament dit des del segle XVIII. Aleshores, com ara, estàvem davant d’una reivindicació pacífica, democràtica i massiva”.

Si el 1977 hi havia un gran referent (Tarradellas) amb la complicitat dels líders dels partits, els líders socials (l’exemple més emblemàtic seria el de Lluís M. Xirinacs) i les organitzacions de la societat civil (Assemblea de Catalunya), avui en dia tenim un lideratge més col·legiat entre líders polítics, representants institucionals i societat civil.

La gran diferència va ser que aleshores els dirigents de Madrid van agafar el toro per les banyes i van entendre que havien de fer un gran pas, encara que fos molt impopular a Espanya. De fet, Suárez confessaria a Tarradellas que “pels espanyols era més impopular restablir la Generalitat que legalitzar el Partit Comunista”. Ara, el Govern de Madrid només respon amb immobilisme i més immobilisme.  

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 176 (desembre 2016) de la revista Sàpiens

La poció màgica de Sarkozy el gal

dijous, 27/10/2016 (Clàudia Pujol)

sarkoEn la seva campanya per convertir-se en el candidat a l’Elisi del seu partit en les primàries d’aquest novembre, l’expresident francès, Nicolas Sarkozy, ha tornat a encendre les xarxes amb un polèmic titular: “Des del moment en què s’és francès, els teus avantpassats són els gals”. La ministra d’Educació, la marroquina Najat Vallaud-Belkacem, va ser de les primeres a reaccionar declarant que, “efectivament, entre els seus antecedents hi havia els gals, però també hi havia els romans, els normands, els celtes, els corsos, els francs, els àrabs, els italians, els espanyols…”. Mentre que un dels seus rivals, Jean-François Copé, bromejava dient: “S’imaginen que Merkel digués als alemanys que els seus avantpassats són els visigots?”.

Però incorporant els gals en el seu míting a la regió parisenca de Francoville, Sarkozy —nét d’un jueu sefardita de Tessalònica i de pare hongarès— pretenia, d’una banda, enfortir el múscul patriòtic i, de l’altra, evitar que la referència a la mítica Gàl·lia dels llibres escolars fos utilitzada només pels partits d’extrema dreta obcecats en la defensa a ultrança de la identitat francesa i obertament contraris a la immigració.

L’expresident francès no és l’únic que està convençut que centrar un dels eixos de la seva campanya en el fet identitari pot donar-li rèdits electorals —de fet ja ha escurçat distàncies amb el seu principal rival, l’alcalde de Bordeus Alain Juppé—. El candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump, també ha preparat la seva poció per aconseguir la presidència americana amb un discurs 100% patriòtic, al qual ha afegit un fort component racista. Amb el seu Americans first, no s’ha cansat de repetir que no permetrà l’entrada de musulmans als Estats Units i que vol aixecar un mur a la frontera amb Mèxic, sense entrar aquí en els comentaris sexistes recurrents. La gran paradoxa és escoltar un discurs tan xenòfob en un país construït majoritàriament per immigrants. El mateix Trump, no ho oblidem, és descendent d’escocesos i alemanys, i està casat amb una txeca.

Les identitats no són mai homogènies. Tampoc la catalana. Els catalans d’avui tenim gens ibèrics, grecs, romans, visigots, àrabs, jueus… i de la resta de pobles que, en un moment o altre de la nostra història, s’han establert o han tingut contacte en el territori que avui és Catalunya.

A mi m’agrada la definició que en dóna l’escriptor libanès en llengua francesa Amin Maalouf: “Les identitats es construeixen per acumulació i no pas per exclusió”. L’important és crear un projecte compartit. Un projecte que generi orgull. Un projecte al qual tothom se senti cridat. Un projecte de futur. I la missió de Sàpiens és, precisament, explicar aquest procés acumulatiu. De Guifré a Paco Candel. I seguint!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 175 (novembre 2016) de la revista Sàpiens