El meu avi va ser un dels 30.000 biberons cridats a files pel president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña. En teoria només havia de cobrir tasques auxiliars, però l’estiu del 1938 ja participava en la batalla de l’Ebre. Li havia sentit comentar que el primer dia al front ja va perdre la major part de dents per culpa d’una granada. Aleshores tenia disset anys. Els divuit els va complir al camp de concentració d’Argelers.

A mi m’hauria agradat que m’expliqués com es lluitava dins d’una trinxera, si hi havia camaraderia entre els companys, si havia passat por, si tenia malsons. Però ell solia desviar la conversa cap a temes més alegres, com si protegint-me de la barbàrie, la barbàrie desaparegués. Tot i que fa vuit anys que va morir, encara el recordo amb una corbata nuada al coll i un jersei de llana, fes fred o fes calor. Jo sempre vaig atribuir el jersei al fet que el fred de les nits al ras li havia calat fins al moll de l’os. I la corbata, a la dignitat que volien, endebades, que perdés a Argelers.

Hi ha qui intenta superar el dolor, parlant-ne tan poc com sigui possible, com el meu avi, i d’altres que ho fan optant per la memòria, com alguns dels testimonis dels fets de Maig que entrevistem en aquest número del Sàpiens, o com la Neus Català, que acaba de publicar Un cel de plom (Ara Llibres), la seva biografia novel·lada, amb un tacte exquisit, per Carme Martí.

Des del captiveri en una presó de Llemotges fins als quinze mesos de reclusió en dos camps d’extermini, Ravensbrück i Holleischen, Català decideix que sobreviurà per poder relatar al món la seva experiència, que és l’experiència dels milers de dones deportades. I per aconseguir retenir-ho, no es perdrà cap detall d’unes escenes on allò que un voldria seria tancar els ulls: els trens de la mort, la companya electrocutada en un filat, l’home penjat d’un arbre el dia de Nadal, els treballs infrahumans, les sabates de fusta que nafren els peus, la sopa que fa venir descomposició, les humiliacions ginecològiques, la set permanent, les fuetades, els extenuats recomptes sota l’aiguaneu… “Les cendres de Ravensbrück érem nosaltres”.

Si un episodi resumeix la victòria moral de les deportades és quan són obligades a fabricar bales per a l’enemic i elles decideixen esmerçar tots els seus esforços per sabotejar-les. Saben que qualsevol cosa barrejada amb la pólvora les inutilitza, i quan ja no els queda saliva, se les enginyen, amb el risc que això comporta, per posar-hi una gota d’oli de les màquines o un trosset d’ala de mosca. Aconsegueixen que moltes bales surtin defectuoses i les tornin al taller disminuint-ne considerablement la producció. Com hàbils i coratjoses Penèlopes. Mentre resen, les creients. Mentre canten per dins, les que no tenen fe. Una magistral lliçó d’humanitat des de l’infern.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 116 (maig 2012) del SÀPIENS

Fa un parell de setmanes, coincidint amb els actes de commemoració del 20è aniversari de la fi de la guerra a Bòsnia i Hercegovina, vaig posar, per primer cop, els peus a Sarajevo, una ciutat que respira com poques la història de la Vella Europa. Durant més de cinc segles van conviure-hi pacíficament diferents ètnies i religions, fins que la mort de Tito —que, amb les seves llums i ombres va ser un factor de cohesió de l’antiga Iugoslàvia— i la caiguda del mur de Berlín ho va precipitar tot. Sembla bastant unànime entre els historiadors l’anàlisi que la desintegració de Iugoslàvia va començar força abans que Eslovènia, Croàcia i, finalment, Bòsnia Hercegovina sol·licitessin la seva independència.

Per a mi, el més sorprenent va ser que la majoria dels bosnians amb qui vaig tenir ocasió de parlar em fessin la mateixa reflexió: que els mitjans de comunicació, que fins a l’època de Tito havien tingut certa independència —sempre que no es qüestionés ni el mariscal, ni la unitat nacional, ni el socialisme autogestionari, és clar—, havien estat els detonants de la guerra. Amb les seves mentides. Amb els seus prejudicis. Que Slobodan Milosevic a Sèrbia i Franjo Tudjman a Croàcia, sobretot, van convertir els mitjans en instruments de propaganda que van aconseguir enemistar suficientment serbis, croats i musulmans perquè esclatés una guerra civil que va ocasionar 300.000 morts.

Del setge de Sarajevo, que va durar 1260 dies, en recordava sobretot les imatges esgarrifoses de la matança al mercat, que van ser les que van fer reaccionar —massa tard– la comunitat internacional. Però no havia pogut veure fins fa ben poc els estratègics turons on estaven parapetades les unitats paramilitars sèrbies, l’anomenada avinguda dels franctiradors o el túnel que van excavar els ciutadans de Sarajevo sota l’aeroport per intentar abastir-se.

Tampoc no era del tot conscient de l’important paper que havien tingut els mitjans de comunicació, sobretot el diari Oslobodjenje i Ràdio Sarajevo. El diari, que havia nascut durant la II Guerra Mundial i que durant més de quatre dècades va ser l’òrgan oficial del Govern, es va convertir durant el setge en la veu del poble. Tot i que va ser un dels primers edificis a ser bombardejat, uns quants dels seus periodistes van seguir treballant-hi als soterranis amb unes condicions precàries i arriscades. Així el diari va sortir durant cada un dels dies de setge, amb més o menys pàgines, i quan es va acabar el paper blanc, van fer servir el paper de color.

Un cas similar va ser el de Ràdio Sarajevo. Les seves instal·lacions van ser atacades des del principi del setge, amb tot tipus d’artilleria, però alguns dels seus treballadors van decidir jugar-se la vida per anar diàriament a la redacció i seguir sent una finestra al món per a moltes persones que estaven amagades en refugis amb l’única companyia d’un petit transistor.

Ben conscients, uns i altres, que sortir als carrers de Sarajevo, aleshores, era com jugar a la ruleta russa.

Coincidint amb els sis-cents anys del compromís de Casp, ens ha semblat el moment idoni per revisar un episodi clau del nostre passat. Un episodi que, per la historiografia catalana tradicional, representa la derrota del candidat català més legítim (Jaume d’Urgell) enfront del castellà, en un procés que té uns culpables amb noms i cognoms (Benet XIII —el papa Luna—, Vicenç Ferrer i Ferran d’Antequera). I que, per la historiografia castellana, és un acte d’afirmació pro espanyola, que culmina amb l’elecció d’un membre de la família regnant a Castella.

Ambdues visions, lògicament contraposades, se centren en les conseqüències del pacte, però no en el procés que hi mena, que els asseguro que té tots els ingredients d’una novel·la negra apassionant: intrigues, traïcions, corrupció i aixecaments armats. Tant és així que m’estranya que l’episodi pràcticament no hagi estat novel·lat. Una excepció seria el magnífic O rei o res! de l’escriptor Llorenç Capdevila.

En qualsevol cas, el mèrit, des de Vicens Vives en el segle XX, passant per altres historiadors i fins a Flocel Sabaté avui, ha estat buscar les causes de Casp en l’evolució interna de la Corona d’Aragó, en les lluites de bàndols i en les intencions de l’oligarquia barcelonina en la successió.

D’aquesta relectura, se’n desprèn que el trencament de la unitat catalana va ser un dels factors més decisius en el triomf de Ferran. En altres paraules, que la supeditació de la Corona d’Aragó a interessos d’una dinastia castellana va ser, sobretot, culpa nostra.

Qui va guanyar i qui va perdre a Casp? Tampoc aquesta resposta no és tan clara com tradicionalment se’ns ha explicat. És evident que el gran derrotat va ser Jaume d’Urgell i el seu comtat, que va desaparèixer. El que ja no és tan segur és que guanyés Ferran, Benet XIII i l’oligarquia barcelonina.

La inversió en tropes, suborns i advocats que va fer Ferran per guanyar la Corona no la va recuperar mai —només regnà tres anys i mig: va morir el 1416. El papa Luna, després d’haver apostat decisivament per Ferran, no va rebre el suport reial al concili de Constança i va perdre la tiara papal. I els oligarques, que havien votat pel Trastàmara, perquè es tractava d’un candidat econòmicament fort i políticament manejable, es trobaren que el successor de Ferran, Alfons el Magnànim, no els devia res i els va bandejar.

El que sí que va aconseguir l’oligarquia barcelonina és instaurar el precedent que el rei no ho era per gràcia divina, sinó per elecció de la comunitat; un precedent que seria utilitzat en altres moments, com en la guerra civil catalana. No es pot negar que Ferran va ser “triat per la terra” i que el pactisme arribà amb els Trastàmara a la seva màxima expressió.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del SÀPIENS 115 (abril 2012).

Amb la proximitat de Sant Jordi torno a estar desbordada d’assaigs o novel·les  històriques que em vindria de gust llegir. Encara no he acabat —ho confesso— el Jo confesso de Jaume Cabré, que ja tinc damunt la taula Les banderes de l’1 d’abril de Toni Vives, Quan érem feliços, de Rafel Nadal, Entre la mentida i l’oblit, de Francesc-Marc Álvaro, o La batalla de l’ou, de Joan de Déu Domènech, sense oblidar-me d’El mercader de Coia Valls, Ciutat d’espies de Jordi Solé, de La metgessa de Barcelona de David Martí, Un cel de plom de Neus Català… M’està agafant una estranya síndrome de lectura no atesa per manca de temps. Suposo que no sóc un espècimen rar i que, a alguns, us passa exactament el mateix que a mi.

En qualsevol cas, l’allau de llibres de novel·la històrica que apareixen les setmanes prèvies de Sant Jordi demostra que és un dels gèneres més reeixits dels últims anys. Sé prou bé que té molts detractors, que consideren que és una manera de camuflar literatura de baixa qualitat –i de vegades, no els falta raó–, però jo crec que és un gènere valuós. Un gènere que ens permet acostar al gran públic períodes o personatges del nostre passat. Sóc del parer que per entendre la història, no n’hi ha prou amb la imprescindible, però freda, recerca en els arxius. Per apassionar-se per la història, també el factor emocional és molt poderós. Com ens deia en Jaume Cabré en una entrevista al Sàpiens “pots aprendre més història llegint una bona novel·la d’Egipte que revisant un tractat acadèmic sobre les innundacions del riu Nil”.

Encara no he acabat d’escriure aquest post que m’arriben les memòries del lladre més famós del món, Erik el Belga, el que ha donat més de sis-cents cops en museus i col·leccions de tot el món –sempre per encàrrec– i que s’ha endut més de sis mil obres d’art. En una entrevista recent explicava que, total, tots els grans museus són fills del lladronici i que ell sempre havia actuat “per amor a l’art”. Una expressió que fins ara creia que significava participar en una activitat que no et reportés cap benefici econòmic; però posada en boca d’Erik el Belga, que ha guanyat milers de milions d’euros en el contraban artístic, té tot un altre significat…

Del pagament del deute de guerra contret per Franco durant la guerra civil espanyola, està força més estudiat el cas d’Alemanya que el d’Itàlia. Ambdós països van fer una aportació bèl·lica decisiva per decantar la contesa a favor del Generalísimo: els primers s’ho van cobrar, principalment, amb matèries primeres, i quan va desaparèixer Hitler el deute es podia considerar saldat. Els segons, en canvi, havien pactat cobrar 5.000 milions de lires amb pagaments en efectiu durant els 25 anys següents —i, la resta, amb una important presència industrial italiana a Espanya: la creació de Seat a Martorell, per part de la companyia italiana Fiat, el 1950, n’és l’exemple més conegut.

Però què va passar amb els pagaments en efectiu una vegada va caure Mussolini? La flamant República Italiana constituïda el 1946 va enterrar el deute o el va continuar reivindicant i cobrant? L’historiador Andrea Tappi, d’AltraItalia —organització que es va donar a conèixer arran de la denúncia interposada a l’Audiència Nacional contra l’Estat italià pels bombardejos italians sobre Catalunya—, ha trobat a l’arxiu històric del Banc d’Itàlia els documents que demostren allò que alguns ja intuïen: els successius governs democràtics italians van ser inflexibles a l’hora d’exigir el pagament del material bèl·lic italià i es van anar satisfent les quotes fins als anys seixanta.

El personatge clau en tot aquest afer va ser Alcide De Gasperi. Entre el 1945 i el 1953, el polític italià va dirigir diversos governs com a primer ministre, compaginant el càrrec amb el de ministre d’Afers Estrangers. La documentació localitzada per AltraItalia ens demostra que De Gasperi va optar per prioritzar l’interès nacional —la situació de la Itàlia de la postguerra era molt crítica– davant de l’ètica política –reclamar el deute quan Espanya estava exclosa de l’ONU comportava legitimar un règim totalitari molt similar al que ell havia combatut.

I és que durant els anys vint i trenta, De Gasperi havia estat un fervent opositor de Mussolini. Acusat d’activitats antifeixistes, havia estat detingut, condemnat a uns quants anys de presó i, un cop alliberat, sotmès a una vigilància severa fins a la caiguda del Duce. Va ser a partir d’aleshores, quan es convertí en el gran líder de la democràcia cristiana, aconseguí que Itàlia entrés a formar part de l’OTAN i de la Comunitat Europera del Carbó i de l’Acer (CECA) , i treballà intensament en la construcció europea. Tant és així que se’l considera, al costat de Konrad Adenauer, Robert Schuman i Jean Monnet, un dels quatre fundadors de la Unió Europea i, fins i tot té una sala dedicada al Parlament Europeu.

De Gasperi, el pare d’Europa que justificava el seu acord  polèmic amb Franco al·legant que “els deutes estan per sobre de les ideologies”, és un exemple dels dilemes de les democràcies i dels seus representants.

La Biblioteca Nacional d’Israel acaba de publicar una sèrie de textos de l’escriptor austríac Stefan Zweig, coincidint amb el 70è aniversari de la seva mort. Des de la seva nota de suïcidi —afirmant que prenia aquesta decisió en veure que la seva pàtria espiritual, Europa, s’estava autodestruint— fins a la correspondència amb importants personalitats coetànies com Albert Einstein o Sigmund Freud.

Tinc fascinació pel Zweig escriptor, humanista i pacifista. Pel Zweig que va néixer en el poderós imperi dels Habsburg; que va criar-se en la mil·lenària Viena, i que va ser testimoni de com la seva ciutat —una de les més cultes i civilitzades del món—, perdia la batalla entre la raó i el fanatisme. Els llibres de Zweig, que havien tingut un enorme predicament fins a l’ascens del nazisme, quedaven convertits en cendres al mateix temps que Viena era degradada a ciutat de províncies alemanya i ell es convertia en un apàtrida.

Tot i que el Brasil va acollir-lo amb gran hospitalitat, mai no va superar el fet d’haver estat testimoni indefens de la “gran recaiguda moral d’Europa”. L’últim llibre que va escriure va ser El món d’ahir, una autobiografia fascinant i captivadora que recrea l’ambient intel·lectual, refinat i àvid de cultura d’un moment estel·lar de la humanitat, el qual tenia les hores comptades.

Tothom sap que bona part dels coneixements que posseeix una societat sobre ella mateixa són d’arrel històrica, sigui per constància escrita o sigui pels descobriments generats a partir de la pràctica arqueològica. Però els arqueòlegs no sempre ho tenen fàcil, ja que allò que per a alguns és investigació científica, per a d’altres és pura profanació.

El cas més simptomàtic, però no únic, és el d’Israel; un dels països amb més vestigis històrics per metre quadrat del món i on pràcticament no s’hi pot fer investigació arqueològica. I això no ho afirmen antisionistes viscerals, sinó eminents israelians, com l’arqueòleg Ehud Netzer, o Renné Sivan, conservadora en cap del Museu de la Torre David de Jerusalem.

Netzer, que la història de l’arqueologia sempre el recordarà com el descobridor de la tomba d’Herodes, confessava, poc abans del seu desafortunat traspàs, que no s’atrevia a mencionar la troballa de restes arqueològiques a l’Heròdion, per por que li paressin la recerca. Sivan, en unes jornades a Barcelona, explicava com certs grups ultraortodoxos amb molt de poder sabotejaven, sistemàticament, les excavacions arqueològiques. I és que, segons la seva tradició, està prohibit excavar i exhumar cossos, de la mateixa manera que no es té en compte la possibilitat de fer autòpsies o transplantaments.

Això és més o menys el que va passar a Tàrrega l’any 2007. Arran de l’inici de les obres de construcció d’un complex urbanístic, es detectaren les restes arqueològiques de la necròpolis jueva de Roquetes, que tenia uns dos-cents individus inhumats —víctimes del tràgic pogrom del 1348—, i es van iniciar els treballs d’excavació. Quan alguns membres de la comunitat jueva de Catalunya se n’assabentaren, van exercir pressions a les altes instàncies de l’Administració fins que van aconseguir que es frenés l’estudi científic dels cossos.

Arran d’aquest episodi, i per evitar-ne de similars, la Generalitat i les comunitats jueves de Catalunya van signar el 2009 un protocol d’actuació en els jaciments jueus que pretenia harmonitzar les creences religioses amb el coneixement arqueològic. La prova de foc per saber si la polèmica està superada, o no, serà l’emissió, el diumenge 12 de febrer, del programa d’arqueologia Sota terra dedicat, precisament, a Roquetes.

La investigació, si es fa amb rigor —o sigui, que cada intervenció vagi acompanyada de plans ben definits i s’actuï amb una gran cura amb les restes—, és bona per al coneixement. No hi ha millor manera de reivindicar la història d’un poble, que conèixer-ne tots els detalls. Certament l’arqueologia no pot trobar cap evidència de les veus que, en el segle XIV, recitaven versos del Talmud, però sí que pot il·luminar la capsa tancada que és, encara avui, el call jueu de Tàrrega.

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens de febrer del 2012

Hoover donava molta importància als secrets; sobretot als dels altres. L’última pel·lícula de Clint Eastwood ens convida a recuperar la figura del fundador de l’FBI, un personatge clau de la història moderna dels EUA i possiblement l’home més poderós del segle passat. Si va sobreviure a vuit presidents americans i a tres guerres és perquè va entendre, ja en aquell moment, que la informació era poder i la por una oportunitat. I va utilitzar els dos instruments per convertir-se en una peça tan intocable com temuda de les successives administracions nord-americanes.

Eastwood podria haver-se limitat a fer un biopic de Hoover i centrar-se només en la seva obsessió anticomunista, en les seves implacables batalles contra enemics reals (i també imaginaris), en les seves bones relacions amb la premsa i la seva completa manca d’escrúpols. Però opta per combinar-ho amb una dissecció emocional d’un personatge opac, contradictori i torturat pels seus propis fantasmes –especialment el de la seva presumpta homosexualitat.

La pel·lícula, on van desfilant, en segon pla, des de Dillinger fins a Luther King, passant pels germans Kennedy o Charles Lindbergh, és interessant. Bon ritme, bona recreació de l’època i bones interpretacions (especialment DiCaprio-Edgar Hoover i Judi Dench-Annie Hoover, la mare castrant del protagonista). És una llàstima, però, disposar en el repartiment d’una actriu com Naomi Watts- Helen Gandy, la secretària de Hoover, i desaprofitar-la d’aquesta manera.

El mal maquillatge d’Armie Hammer-Clyde Tolson —que fa que sembli una ridícula figura de cera— és un dels punts flacs d’una pel·lícula perfecta en molts sentits, però que li falta… ànima. Potser perquè ens costa empatitzar amb una de les icones més vilipendiades de la història americana recent.

 “Jo no he volgut fer una història de bons i dolents”. Va ser el primer que em va comentar l’historiador Josep Fontana tan bon punt vaig engegar la gravadora per parlar del seu darrer llibre, Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. “Més aviat he volgut presentar els personatges i els fets, des de la Segona Guerra Mundial fins ara, amb les llums i les ombres que els pertoquen”. I són més ombres que llums, com poden imaginar-se.

Fontana tenia catorze anys quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. “El món que ens vam trobar aleshores era molt dur, però teníem moltes esperances”. Esperances que, després de la victòria sobre el feixisme, fóssim capaços de posar les bases per a una societat més igualitària i més lliure. Esperances que es complissin les promeses de la carta de l’Atlàntic (el dret de tots els pobles a escollir la forma de govern sota la qual volguessin viure, i el dret a una existència lliure, sense por ni pobresa). I, de fet, “el desenvolupament de l’estat del benestar per part del capitalisme sobretot durant els anys cinquanta i seixanta va semblar l’inici de l’anhelada transformació social”. Però va ser un miratge.

El llibre explica molt bé els episodis clau de la guerra freda (1945-1991); una guerra que, segons l’historiador, cap dels dos bàndols ni volia ni es podia permetre, i que va engolir els recursos que havien d’acabar amb la fam al món. És una crítica al discurs del bàndol vencedor –perquè encara és avui el que manté la legitimitat–, però reparteix culpes per igual. Al costat de les controvertides actuacions patrocinades per Washington per derrocar governs democràtics i imposar útils dictadures, sobretot a l’Amèrica Llatina, però també a Àfrica, van desfilant uns dirigents soviètics (Stalin i tots els seus successors) que esclafen, una vegada rere l’altra, qualsevol projecte per bastir una democràcia popular.

Les situacions grotesques que es descriuen al llarg del miler de pàgines revelen una flagrant –i preocupant– manca de coneixement del món per part dels grans dirigents. Només així s’explica que enviïn a Delhi un advocat anglès, Cyril Radcliffe, per tal que amb sis setmanes estableixi 6.000 quilòmetres fronterers entre l’Índia i el Pakistan amb l’única ajuda d’uns mapes vells; que, quan esclata la revolució de l’Iran, el president de la CIA no sàpiga que és un aiatol·là; que un vicepresident dels EUA cregui que els països llatinoamericans parlen llatí o que, l’any 1974, Ford i Kissinger visitin Franco per demanar-li que envaeixi Portugal.

Quan alguns romans van contemplar la virulenta erupció del volcà Vesuvi l’any 79 dC van creure que Sèneca l’havia encertada en predir que la Terra desapareixeria amb el fum —de fet, les viles de Pompeia i Herculà sí que van quedar sepultades. Quan el 1666 un devastador incendi va arrasar bona part de la ciutat de Londres, alguns cristians van atribuir-ho al 666, el número de la bèstia. De la mateixa manera, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, a alguns els va passar pel cap la predicció dels testimonis de Jehovà que deia que el món s’acabaria el 1914. El món no es va acabar, però sí que alguna cosa va canviar.

A més de les catàstrofes naturals i de les interpretacions sui generis dels passatges bíblics, els fenòmens astronòmics també han donat molt de joc als amants de les profecies apocalíptiques. Cada vegada que el cometa de Halley visita la Terra es presagien els desastres més diversos i cada vegada que hi ha una alineació planetària a alguns els agafa l’obsessió de construir refugis sota terra i proveir-los de queviures. Fins i tot s’ha donat el cas extrem de suïcidis col·lectius. Probablement, algun d’aquests pronòstics astronòmics devia influir en Lars von Trier que, en el seu darrer film Melancholia, ens hipnotitza amb l’Apocalipsi més bell que s’ha filmat mai.

I mentre alguns estem hipnotitzats amb la fi del món segons el controvertit director de cinema danès, a Chiapas ja han instal·lat un enorme rellotge digital per al compte enrere que estarà en funcionament fins al 21 de desembre d’enguany, data en què, segons els maies, s’acabarà una era i en començarà una altra…