El retorn de Rússia en el centenari de la Revolució

dimarts, 31/01/2017 (Clàudia Pujol)

990_1483298417leninEl centenari de la Revolució serà un any molt simbòlic per a Rússia. L’efemèride servirà per recordar el paper que hi van tenir els homes —i les dones— així com per debatre les idees revolucionàries que s’hi van gestar. Nosaltres hem dedicat el número de febrer a explicar les claus que van fer possible que una minoria comunista molt ben organitzada i situada en el lloc adequat en el moment oportú, prengués les regnes del poder el 1917 i no les deixés anar… fins als anys vuitanta.

L’efemèride agafa Rússia en un moment en què està imposant el seu retorn a l’escena mundial, intentant recuperar el poder que va perdre al final de la guerra freda. Quan Putin, en el seu missatge anual a la nació el 2005, va dir allò que “la desintegració de l’URSS ha estat la catàstrofe més gran geopolítica del segle”, va fer diana en el cor dels russos, que tot i que no volien ni sentir a parlar del retorn al vell comunisme soviètic, sí que tenien nostàlgia d’aquella època en què Rússia era respectada per tots. Això no és el que esperaven escoltar de Putin les democràcies occidentals que consideraven haver actuat amb una “gran generositat” acollint Rússia a la casa gran europea i en les seves institucions internacionals.

Tal com analitza magníficament l’escriptor Robert Kagan en El retorno de la historia y el fin de los sueños: “Als anys noranta, amb una Rússia postrada i l’esperança de la garantia de seguretat americana, l’atractiu de l’imperi voluntari d’Europa semblava no tenir límits. Per això va aconseguir arrossegar quasi totes les nacions orientals (Polònia, Hongria, la República Txeca, les repúbliques bàltiques…) en l’òrbita occidental. […] L’error dels anys noranta va ser creure que la democràcia era inevitable”.

Si el malson europeu havien estat els conflictes relacionats amb els nacionalismes i la política de la força —que havien destruït el continent en les dues guerres mundials— i la seva vacuna havia estat intentar superar la idea d’estat nació, el malson pels russos, més enllà de les barbaritats comeses en l’època estalinista, havien estat els anys noranta i els primers del segle XXI. Amb el desmembrament de l’URSS i, una dècada després, amb les revolucions de les Roses (Geòrgia), Taronja (Ucraïna) o de les Tulipes (Kirguizistan)… Per aquest motiu Putin va creure veure la solució als seus problemes amb el retorn del nacionalisme i la política de la força, esclafant Txetxènia i intentant restablir les seves tradicionals esferes d’influència a Euràsia. Aquesta vella idea del segle XIX és la que li ha permès intervenir a Ucraïna, a Geòrgia o a Síria.

La primera victòria de Putin és que enguany commemorarà el centenari de la Revolució amb un president americà que l’admira i amb un alt nivell de popularitat entre els russos, que ja fa temps que van decidir que preferien l’estabilitat a la llibertat.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 178 (febrer 2017) del Sàpiens

La Història pot predir el futur?

divendres, 23/12/2016 (Clàudia Pujol)

Robot sitting on a bunch of books. Contains clipping path

En els últims temps s’està començant a reivindicar, amb llibres i documentals, la figura d’Alexandre Deulofeu (1903-1978), un farmacèutic de Figueres que, quan no despatxava aigua del Carme, Sloan pel dolor o magnèsia pel restrenyiment, es dedicava a desenvolupar una fórmula matemàtica que li permetria predir alguns dels grans esdeveniments del segle XX.

Ho va encertar amb la caiguda fulminant de l’URSS, amb l’ascens xinès o el lideratge d’Alemanya, i ara caldrà veure si ho endevinarà amb la fi de l’Imperi espanyol, tal com ell l’anomena. Tenint en compte que, segons els seus càlculs, els imperis duren 550 anys de mitjana i que hauríem de situar l’inici de l’espanyol el 1479 amb la unió de regnes dels Reis Catòlics, l’any 2029 podria ser el de la seva dissolució.

Si Deulofeu aplicava la matemàtica a la història, fet que li va valdre moltes crítiques per part del món historiogràfic, Yuval Noah Harari —autor de l’Homo Deus, tan fascinant com el seu anterior best-seller Sapiens— introdueix els algoritmes per dibuixar-nos possibles escenaris del futur. Harari parteix de la hipòtesi que els tres problemes que han preocupat totes les civilitzacions que ens han precedit (les fams, les pestes i les guerres) han aconseguit frenar-se en les últimes dècades —avui hi ha molts més morts per diabetis, obesitat o suïcidi que per guerres, epidèmies o atacs terroristes— i que, per tant, els tres propers reptes de la humanitat seran aconseguir la felicitat, la immortalitat i la divinitat.

Aquesta trilogia sembla encaminar-nos a un món on els robots rendiran més que els humans en la majoria de feines i on hi haurà una gran massa de persones inútils en termes econòmics; on les dades que subministrem despreocupadament als grans gegants com Google o Facebook coneixeran millor els nostres gustos que nosaltres mateixos, i on s’utilitzarà, per primera vegada, la biogenètica per crear superhumans, obrint una bretxa mai vista entre rics i pobres. Irremeiablement?

Per sort, la història no pot predir el futur de manera infal·lible. I de la mateixa manera que l’home ha comès enormes irresponsabilitats com la destrucció del medi ambient, també de vegades ha sabut reaccionar de manera exemplar. Sense anar més lluny, amb l’aparició de les armes nuclears a mitjan segle XX, bona part de la humanitat estava convençuda que desapareixeria en una guerra nuclear. I al final va haver-hi un acord mutu entre les grans potències per enterrar el comandament de la destrucció mútua assegurada.

L’altra sort és que els científics estan a anys llum de descobrir com es produeix la consciència humana. I, per tant, les emocions, els sentiments, les passions i els desitjos continuaran essent una singularitat dels sapiens.

Bones festes i que el 2017 ens sigui propici!

 

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 177 del Sàpiens (gener 2017)

Quan Tarradellas treballava per al Sàpiens

dilluns, 28/11/2016 (Clàudia Pujol)

 

c18_s07_n76No és cap secret que Josep Tarradellas era un home minuciós i amb un gran sentit d’estat que ho guardava tot. Per això Montserrat Catalan s’ha dedicat durant vint-i-cinc anys, com a directora de l’Arxiu Tarradellas de Poblet, a ordenar aquest valuosíssim fons de més de dos milions de pàgines i gairebé 40.000 fotografies que el president va salvar in extremis dels escorcolls de la Gestapo.

En tots aquests anys, prop d’un miler d’historiadors han passat per l’arxiu de Poblet, i DAU Edicions, de la mà de Ton Barnils, s’ha dedicat a publicar, per volums, una exhaustiva biografia amb la documentació més rellevant. Aquest desembre en sortirà el cinquè (i més esperat): Josep Tarradellas: el retorn del president, que inclou el seu dietari personal, on explica les dures negociacions que van permetre la recuperació de la Generalitat, el guany més important de la Transició, i que Sàpiens us avança en exclusiva.

Però no només això. Aquest número de la revista l’acompanyem d’un document sonor excepcional. Un document sonor que no ha escoltat mai ningú… fins ara. Es tracta de les impressions de la crucial trobada entre Suárez i Tarradellas, que el president català va gravar en un magnetòfon uns dies després i que ha romàs quaranta anys custodiat a Poblet com si esperés que Sàpiens el donés a conèixer al gran públic. Escoltant-lo, podreu palpar l’ambient que s’hi respirava, l’aspror, les resistències, la fermesa… en un moment en què “tot” era possible, però aquest “tot” incloïa també el “res”.

A punt de complir quaranta anys d’aquesta efemèride, és inevitable buscar-ne les similituds i les diferències amb la cruïlla actual. “No debades estem davant de dos moments de transició i de canvi de règim”, tal com explica l’historiador Enric Pujol. “Aleshores, com ara, era imprescindible la unitat entre partits i la mobilització de la societat per tal d’aconseguir un autogovern similar a l’obtingut el 1931 —el primer govern pròpiament dit des del segle XVIII. Aleshores, com ara, estàvem davant d’una reivindicació pacífica, democràtica i massiva”.

Si el 1977 hi havia un gran referent (Tarradellas) amb la complicitat dels líders dels partits, els líders socials (l’exemple més emblemàtic seria el de Lluís M. Xirinacs) i les organitzacions de la societat civil (Assemblea de Catalunya), avui en dia tenim un lideratge més col·legiat entre líders polítics, representants institucionals i societat civil.

La gran diferència va ser que aleshores els dirigents de Madrid van agafar el toro per les banyes i van entendre que havien de fer un gran pas, encara que fos molt impopular a Espanya. De fet, Suárez confessaria a Tarradellas que “pels espanyols era més impopular restablir la Generalitat que legalitzar el Partit Comunista”. Ara, el Govern de Madrid només respon amb immobilisme i més immobilisme.  

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 176 (desembre 2016) de la revista Sàpiens

La poció màgica de Sarkozy el gal

dijous, 27/10/2016 (Clàudia Pujol)

sarkoEn la seva campanya per convertir-se en el candidat a l’Elisi del seu partit en les primàries d’aquest novembre, l’expresident francès, Nicolas Sarkozy, ha tornat a encendre les xarxes amb un polèmic titular: “Des del moment en què s’és francès, els teus avantpassats són els gals”. La ministra d’Educació, la marroquina Najat Vallaud-Belkacem, va ser de les primeres a reaccionar declarant que, “efectivament, entre els seus antecedents hi havia els gals, però també hi havia els romans, els normands, els celtes, els corsos, els francs, els àrabs, els italians, els espanyols…”. Mentre que un dels seus rivals, Jean-François Copé, bromejava dient: “S’imaginen que Merkel digués als alemanys que els seus avantpassats són els visigots?”.

Però incorporant els gals en el seu míting a la regió parisenca de Francoville, Sarkozy —nét d’un jueu sefardita de Tessalònica i de pare hongarès— pretenia, d’una banda, enfortir el múscul patriòtic i, de l’altra, evitar que la referència a la mítica Gàl·lia dels llibres escolars fos utilitzada només pels partits d’extrema dreta obcecats en la defensa a ultrança de la identitat francesa i obertament contraris a la immigració.

L’expresident francès no és l’únic que està convençut que centrar un dels eixos de la seva campanya en el fet identitari pot donar-li rèdits electorals —de fet ja ha escurçat distàncies amb el seu principal rival, l’alcalde de Bordeus Alain Juppé—. El candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump, també ha preparat la seva poció per aconseguir la presidència americana amb un discurs 100% patriòtic, al qual ha afegit un fort component racista. Amb el seu Americans first, no s’ha cansat de repetir que no permetrà l’entrada de musulmans als Estats Units i que vol aixecar un mur a la frontera amb Mèxic, sense entrar aquí en els comentaris sexistes recurrents. La gran paradoxa és escoltar un discurs tan xenòfob en un país construït majoritàriament per immigrants. El mateix Trump, no ho oblidem, és descendent d’escocesos i alemanys, i està casat amb una txeca.

Les identitats no són mai homogènies. Tampoc la catalana. Els catalans d’avui tenim gens ibèrics, grecs, romans, visigots, àrabs, jueus… i de la resta de pobles que, en un moment o altre de la nostra història, s’han establert o han tingut contacte en el territori que avui és Catalunya.

A mi m’agrada la definició que en dóna l’escriptor libanès en llengua francesa Amin Maalouf: “Les identitats es construeixen per acumulació i no pas per exclusió”. L’important és crear un projecte compartit. Un projecte que generi orgull. Un projecte al qual tothom se senti cridat. Un projecte de futur. I la missió de Sàpiens és, precisament, explicar aquest procés acumulatiu. De Guifré a Paco Candel. I seguint!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 175 (novembre 2016) de la revista Sàpiens

Quatre gats… i molts destins

dimecres, 28/09/2016 (Clàudia Pujol)

imagesLeonardo da Vinci va ser un dels artistes més complets i fascinants de tots els temps. Tan cert com això és que era fill d’un ric notari florentí i que va viure en diverses ciutats de la Itàlia del Renaixement. Mozart a cinc anys tocava prodigiosament el violí. Tan cert com això és que el seu pare Leopold era un músic al servei del príncep arquebisbe de Salzburg i que el petit es va criar entre aquesta ciutat i Viena. Picasso, per la seva banda, va ser un artista brillant i precoç, fill d’un professor de dibuix que, per qüestions professionals, es va veure empès a marxar de la seva Màlaga natal i traslladar-se a Barcelona. Si Leonardo, Mozart i Picasso haguessin nascut o format en un altre context, molt probablement no haurien desencadenat el seu geni creador.

Amb l’excusa del 150 aniversari del pintor Ramon Casas, ens hem submergit a la Barcelona bohèmia del tombant de segle i hem entrat en aquells ambients, encara avui existents, on es va gestar el modernisme. Els 4 Gats, per exemple, va servir de catalitzador de tot el talent emergent que deambulava per la ciutat. A les sales de la mítica cerveseria van confluir-hi des del mateix Picasso fins a músics com Isaac Albéniz o Enric Granados passant pels quatre promotors del local (Casas, Rusiñol, Utrillo i Romeu) o l’aleshores poeta nacional de Catalunya, Jacint Verdaguer.

Més enllà de tenir un magnífic Museu Picasso, Barcelona hauria de reivindicar més tot l’entramat de personatges i d’ambients que van propiciar l’eclosió d’un dels moments culturalment més efervescents del nostre país. Un moment no tan allunyat d’aquell centre d’Europa mitificat del segle XVIII —el que discorre entre Bach i Mozart— o d’aquella Itàlia que, al segle XVI, va enlluernar amb el seu art mig món.

Els escenaris del modernisme català, però, no només se circumscriuen a Barcelona, sinó també a nombroses poblacions costaneres. Un exemple, poc conegut, seria el de Torredembarra. El lobby torrenc —format per diverses nissagues d’indians enriquits— va finançar part d’aquesta Barcelona modernista. Josep Bargalló ho explica en el llibre Les set vides de Pere Romeu (un dels 4 gats!) que acaba de treure A Contra Vent. És clar que el temple del modernisme per excel·lència seria el Cau Ferrat de Sitges, fundat el 1893 per Santiago Rusiñol. Les seves cèlebres festes van ser un pol d’atracció per a diverses generacions d’artistes.

Des de la revista, ens hem volgut sumar a l’Any Casas, no només amb la portada dels 4 Gats, sinó també amb la redescoberta del patrimoni modernista sitgetà. Per això el Dia Sàpiens d’enguany és el 22 d’octubre a la capital del Garraf, on podreu visitar des dels museus més emblemàtics fins als tallers dels artistes d’avui o degustar un bon vermut indià. Ens hi veiem!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 174 (octubre 2016) de la revista Sàpiens

Hola Occitània, adéu Rosselló?

dimarts, 6/09/2016 (Clàudia Pujol)

Cartells promocionals del nom 'Occitània-País Català' i butlletes de votació per a la designació del nom de la nova macroregió francesa. (horitzontal)

Cartells promocionals del nom ‘Occitània-País Català’ i butlletes de votació per a la designació del nom de la nova macroregió francesa. 

Aquesta tardor el Consell d’Estat francès haurà de revalidar Occitània com el nom de la nova macroregió que agruparà els territoris de les antigues regions de Llenguadoc-Rosselló i de Migdia-Pirineus. La denominació es va imposar en una consulta popular per internet, en què dues-centes mil persones —dels sis milions que podien votar!— van elegir aquesta opció. Les altres eren: Llenguadoc, Llenguadoc-Pirineus, Pirineus-Mediterrània i Occitània-País Català (la defensada pels catalans del nord i del sud).

Crec que és una bona notícia que el nom d’Occitània torni a formar part de la realitat oficial de l’estat veí, 200 anys després que la post Revolució Francesa es dediqués a esborrar totes les nacions històriques. El problema és que aquesta denominació és representativa de 12 dels 13 departaments que engloba. El tretzè departament, administrativament anomenat Pirineus Orientals, és l’actual Catalunya del Nord, i no ha estat mai, ni històricament, ni lingüísticament, ni culturalment, Occitània. Fins i tot, la capital del seu departament s’autoanomena Perpinyà la catalana perquè no hi hagi dubte.

De fet, Occitània no ha tingut mai una unitat política ni territorial, més enllà de l’abast geogràfic de la seva llengua. Ni abans ni després de la batalla de Muret no va produir-se cap intent vertebrador comparable al dels comtes catalans, ni cap trencament de vassallatge com el de Borrell II davant del rei franc Hug Capet. La seva llengua, però, sí que va tenir un gran moment d’esplendor entre els segles XI i XIII, quan era l’idioma dels trobadors i de les administracions europees.

El catalanisme fa mesos que recull signatures per pressionar el Consell d’Estat perquè afegeixi País Català a la denominació després d’Occitània. Esperem que puguin apuntar-se una altra victòria com en el cas de Septimània. El 2005 la pressió popular va aconseguir que les institucions nord-catalanes rebutgessin el nom amb què l’aleshores president de la regió volia rebatejar el Llenguadoc-Rosselló. El motiu que movia Georges Frêche a recuperar una denominació del temps dels visigots era eliminar la identificació d’aquest territori amb la cultura occitana i catalana.

Ens agradaria confiar que l’Estat francès sabrà fer un gest per satisfer les demandes d’un dels departaments que té més abandonats. Els catalans tenen dret que se’ls consideri alguna cosa més que una pura referència geogràfica (gent dels Pirineus Orientals). Almenys en la denominació de la regió anterior, Llenguadoc-Rosselló, es reconeixia la diferència entre occitans i catalans.

Si no, els rossellonesos es despertaran formant part d’Occitània, igual que el 8 de novembre del 1659, en què els catalans dels territoris del Rosselló, del Conflent, del Vallespir, del Capcir i de mitja Cerdanya es van despertar sota domini administratiu francès.

Publicat en la secció “El retrovisor” de l’especial 11 de setembre (Sàpiens 173)

La segona batalla del Born

divendres, 26/08/2016 (Clàudia Pujol)

imatge-del-projecte-lexposicio_1624647693_33167588_377x224L’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” que l’Ajuntament de Barcelona vol inaugurar aquest octubre al Born, i que inclou la presència a l’espai públic de dues estàtues de Franco, ha generat la polèmica històrica de l’estiu. Mentre que el consistori ho justifica com una manera de fer pedagogia del franquisme, els partits sobiranistes i algunes associacions de víctimes, com l’Amical de Mathausen, han qualificat la iniciativa amb adjectius com que van entre el desencert i l’ofensa.

No és la primera vegada que el Born esdevé el centre d’una polèmica. A principi d’aquest any ja va haver-hi un gran debat sobre si calia, o no, reorientar la línia museística de l’únic espai de Barcelona que explica la història moderna de la ciutat. Fins i tot es va arribar a parlar de canviar-li el nom i de cobrir un jaciment que, per la seva excepcional singularitat —van tenir-hi lloc els últims enfrontaments del 1714—, incomoda una part de la societat. El que per uns és la “zona zero del catalanisme”, per d’altres és “un símbol pornogràfic del nacionalisme provincià”.

No tinc cap dubte que l’objectiu de l’exposició d’aquesta tardor és fer pedagogia de què suposa una dictadura i m’agradaria pensar que instal·lar estàtues franquistes en un lloc públic —quan ha costat sang, suor i llàgrimes de treure-les (i encara no s’ha fet net)!— és només una decisió desafortunada. Però molt em temo que, en el rerefons de tot plegat, hi ha també l’objectiu d’alguns de diluir la memòria del 1714. I és que si realment arribéssim a la conclusió que aquestes estàtues s’han d’exhibir —jo no ho crec— no s’haurien d’ubicar en algun indret més relacionat amb el règim com la presó Model, el camp de la Bota o el castell de Montjuïc, i no pas al Born?

Al final és una qüestió de respecte als llocs de memòria. Creieu que algú posaria una estàtua de Hitler davant de la porta de Brandenburg o davant de l’Arc de Triomf de París o davant del cementiri nordamericà de Normandia? Encara recordo la polseguera que es va aixecar quan el Museu de Cera de Berlín volia incorporar una figura de Hitler. I era dins d’un museu! A més, hi ha un altre element que hem de tenir en compte. Alemanya s’ha preocupat (i molt) de desnazificar el seu passat: sense anar més lluny, la utilització de símbols i insígnies nazis està prohibit a tot el país.

A casa nostra, en canvi, estem a les beceroles pel que fa a la memòria històrica. No només no s’han anulat els judicis del franquisme i no s’han investigat els seus crims, sinó que milers de republicans segueixen enterrats a les cunetes. Amb això vull dir que les ferides del franquisme són encara molt recents i que ens queda molt camí per córrer abans que una exposició d’aquest tipus es pugui fer amb el consens i la sensibilitat que requereix.

I segurament el primer que cal fer és combatre aquells que volen fer incompatibles el relat del 1714 i el relat de l’antifranquisme. Quan, des de sempre, les dues memòries han simbolitzat el mateix: la lluita pels drets i les llibertats del poble català.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 172 (setembre 2016) de la revista Sàpiens

La caixa de Pandora de Sixena

dilluns, 1/08/2016 (Clàudia Pujol)

Bonnefort_Cloister_NYCPer aquelles casualitats del destí, m’assabento que un jutjat d’Osca condemna el MNAC a retornar els murals romànics de Sixena mentre estic fent una visita als Cloisters de Nova York. Aquest museu, situat al nord de l’illa de Manhattan en uns terrenys cedits per John D. Rockefeller Jr., és de visita obligada per a molts catalans perquè acull una impressionant col·lecció d’art medieval europeu adquirida pel col·leccionista Grey Barnard. Així, joies com el claustre de Sant Miquel de Cuixà o els sepulcres dels comtes d’Urgell, en lloc de descansar als peus del Canigó o als monestirs de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes o de Castelló de Farfanya, ho fan a la riba del riu Hudson. La bogeria d’un ric nord-americà? Sens dubte. Però si un es dedica a mirar com s’han format moltes col·leccions de museus al llarg del segle XX, s’endurà no poques sorpreses.

Sixena també té la seva història particular. El reial monestir va ser fundat el 1188 per la reina Sança d’Aragó, esposa d’Alfons el Cast, i durant segles hi van anar a parar dones de procedència reial o de l’alta noblesa, tant de Catalunya com d’Aragó. Per això va acumular veritables obres d’art. Amb les desamortitzacions del 1835, el monestir va ser abandonat, i durant la guerra civil un gran incendi va destruir-lo. “No vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels més bells monuments del món” va escriure l’expert en art Josep Gudiol. Va ser Gudiol qui va endegar una campanya per recaptar diners per poder arrencar les pintures malmeses i sense policromia amb l’ajuda de la gent del poble i traslladar-les a un lloc segur.

La sentència del jutjat d’Osca no només no té en compte que, sense la providencial intervenció de Gudiol, les pintures avui no existirien, sinó que vol que es declarin nuls els contractes de compravenda firmats amb el MNAC —la institució que els ha conservat els darrers quaranta anys— i que es retornin els murals al seu emplaçament originari. L’altra demanda plantejada pel Govern d’Aragó és que es restitueixin un centenar d’obres d’art procedents de Sixena que es troben, en bona part, al Museu de Lleida adduint que les monges que l’any 1925 les van vendre —amb l’autorització de la Santa Seu inclosa!— no tenien la potestat per fer-ho.

Negar la validesa d’aquestes operacions de venda, que no tenen res a veure amb l’espoli, és entrar en un terreny tan perillós com imprevisible, ja que es pot arribar a qüestionar la propietat de milers d’obres d’art conservades a museus de tot el món.

En tot cas, el que pertoca ara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat és decidir si incompleix la sentència o incompleix la llei del patrimoni català. Aquest darrer supòsit no només trencaria la unitat de les col·leccions, sinó que, segons la majoria d’experts, representaria un risc majúscul per a la integritat de les obres.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 171 (agost 2016) de la revista Sàpiens

L’indret del Baix Camp on Gaudí es va inspirar

dijous, 30/06/2016 (Clàudia Pujol)

L1003670Des del balcó de casa, tinc una vista privilegiada de l’església i el convent de les Saleses, un majestuós conjunt ubicat en ple passeig de Sant Joan. L’edifici va ser projectat per Joan Martorell —un dels tants artistes pendents de reivindicar— amb la participació d’Antoni Gaudí, que aleshores era deixeble seu. És una església modernista que combina traços noucentistes i aràbics i que, després de Santa Maria del Mar, deu ser un dels temples més bonics de Barcelona. Què és el que diferencia les obres de Martorell de les de Gaudí? Doncs, molt probablement, el geni.

Són molts els intel·lectuals que des de temps immemorials han intentat definir aquest concepte. A mi, particularment, m’agrada la visió que va donar-ne l’escriptor noruec Knut Hamsun: “El geni és un llamp, el tro del qual es prolonga durant segles”. Per això quan es commemora el 90è aniversari de la seva mort continuem parlant de noves descobertes de Gaudí.

Si fa cinc anys vam publicar un rigorós treball de dos arquitectes, Dani Barbé i David Agulló, que van desvelar que els jardins de l’antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat van ser, molt probablement, el banc de proves de Gaudí, en aquest número ens fem ressò d’una nova recerca que pot revolucionar l’estudi de l’obra del geni i convertir el coll de la Desenrocada, un espectacular paratge del Baix Camp, en la nova meca dels gaudinians. I és que l’arqueòloga Paula Santamaria i l’enginyer Josep Pedret han localitzat l’indret que, molt probablement, va inspirar el geni si ens atenim a la gran concentració d’elements gaudinians que es poden veure en un lloc perfectament delimitat i amb un simple cop d’ull.

Observareu que en el paràgraf anterior he fet servir l’adverbi molt probablement en dues ocasions. Difícilment podrem corroborar al 100% ni aquesta ni cap teoria sobre Gaudí perquè el 20 de juliol del 1936, dos dies després de l’aixecament militar, grups anticlericals van entrar a la Sagrada Família i van provocar un incendi a la cripta, de resultes del qual es va cremar part del taller on havia treballat Gaudí i milers de documents i plànols que es conservaven.

És clar que encara hauria pogut ésser pitjor. Segons recordava fa uns dies la filla de Domènec Sugranyes, un dels estrets col·laboradors de Gaudí, una segona turba d’anarquistes hauria intentat irrompre novament al temple amb l’aparent propòsit no de profanar la tomba de Gaudí, però sí de dinamitar la façana del Naixement i derruir-ne les torres. Per sort, l’acció no va reeixir. Potser estaven massa atrafegats saquejant el convent de les Saleses i exhibint les mòmies de diverses monges enmig del passeig de Sant Joan.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 170 (juliol 2016) de la revista Sàpiens

La Marxa de la Llibertat o què va passar l’estiu del 1976?

dimecres, 25/05/2016 (Clàudia Pujol)

1601878_615897245146756_1457944431_oMentre la Gran Bretanya havia de fer front a una onada de calor mai vista, Mont-real vibrava amb els Jocs Olímpics, la nau Víking d’EUA realitzava el seu primer aterratge a Mart i la Xina havia d’encarar el segon terratrèmol més mortífer de la seva història, Catalunya vivia un dels seus estius més efervescents. Era el primer estiu sense Franco i es començaven a despertar molt somnis individuals i col·lectius.

Uns volien repetir l’èxit de la primera edició del Festival Canet Rock, el gran concert de cançó catalana; d’altres començaven els preparatius per a la Diada de Sant Boi —la primera manifestació reivindicativa tolerada des del final de la guerra civil—, que es preveia multitudinària, i uns darrers pretenien recórrer el país de punta a punta, fent actes pacífics i festius tot reclamant la llibertat dels Països Catalans. Malgrat la lupa governativa amb què es miraven aquest tipus d’activitats, el concert de Canet i la manifestació de Sant Boi es van poder dur a terme sense incidents remarcables. Una altra cosa, però, seria el cas dels centenars de joves que integraven la Marxa per la Llibertat, que es passarien l’estiu del 76 fent turisme penitenciari.

La primera vegada que vaig sentir anomenar la Marxa va ser parlant amb l’Álvaro Serradell, un fotògraf d’Olot que va ser detingut per voler immortalitzar l’arribada de la columna Tramuntana (sí, tenien noms d’aquest estil) a la capital de la Garrotxa. Igual que en les altres poblacions per on passaven, els marxaires, abillats amb la samarreta amb el lema “Poble català, posa’t a caminar”, acostumaven a participar de les activitats locals. A Olot, com que la seva arribada va coincidir amb les festes del Carme, van sumar-se a la tradicional ballada de sardanes, van repartir fullets demanant la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia i, acompanyats de centenars de veïns, van caminar fins a l’Ajuntament, on acabarien cridant consignes de la Marxa i demanant la dimissió de l’alcalde, Joan de Malibran. La del fotògraf seria una de les tretze detencions que es produirien quan la Guàrdia Civil va dissoldre la concentració. Olot mai no havia vist una manifestació com aquella.

“En cada poble i ciutat per on passàvem —ens recorda l’activista Àngel Colom, el principal artífex de la Marxa—, enceníem el llumí de la revolució. No seria exagerat dir que va ser el primer moviment civil que va reivindicar les llibertats catalanes. Fins aquell moment, l’antifranquisme gairebé no havia sortit de Barcelona i de l’àrea metropolitana. La Marxa de la Llibertat, en canvi, ajudaria a desvetllar el territori i seria l’embrió de les últimes i multitudinàries diades.”

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 169 (juny 2016) de la revista Sàpiens