Tothom sap que bona part dels coneixements que posseeix una societat sobre ella mateixa són d’arrel històrica, sigui per constància escrita o sigui pels descobriments generats a partir de la pràctica arqueològica. Però els arqueòlegs no sempre ho tenen fàcil, ja que allò que per a alguns és investigació científica, per a d’altres és pura profanació.

El cas més simptomàtic, però no únic, és el d’Israel; un dels països amb més vestigis històrics per metre quadrat del món i on pràcticament no s’hi pot fer investigació arqueològica. I això no ho afirmen antisionistes viscerals, sinó eminents israelians, com l’arqueòleg Ehud Netzer, o Renné Sivan, conservadora en cap del Museu de la Torre David de Jerusalem.

Netzer, que la història de l’arqueologia sempre el recordarà com el descobridor de la tomba d’Herodes, confessava, poc abans del seu desafortunat traspàs, que no s’atrevia a mencionar la troballa de restes arqueològiques a l’Heròdion, per por que li paressin la recerca. Sivan, en unes jornades a Barcelona, explicava com certs grups ultraortodoxos amb molt de poder sabotejaven, sistemàticament, les excavacions arqueològiques. I és que, segons la seva tradició, està prohibit excavar i exhumar cossos, de la mateixa manera que no es té en compte la possibilitat de fer autòpsies o transplantaments.

Això és més o menys el que va passar a Tàrrega l’any 2007. Arran de l’inici de les obres de construcció d’un complex urbanístic, es detectaren les restes arqueològiques de la necròpolis jueva de Roquetes, que tenia uns dos-cents individus inhumats —víctimes del tràgic pogrom del 1348—, i es van iniciar els treballs d’excavació. Quan alguns membres de la comunitat jueva de Catalunya se n’assabentaren, van exercir pressions a les altes instàncies de l’Administració fins que van aconseguir que es frenés l’estudi científic dels cossos.

Arran d’aquest episodi, i per evitar-ne de similars, la Generalitat i les comunitats jueves de Catalunya van signar el 2009 un protocol d’actuació en els jaciments jueus que pretenia harmonitzar les creences religioses amb el coneixement arqueològic. La prova de foc per saber si la polèmica està superada, o no, serà l’emissió, el diumenge 12 de febrer, del programa d’arqueologia Sota terra dedicat, precisament, a Roquetes.

La investigació, si es fa amb rigor —o sigui, que cada intervenció vagi acompanyada de plans ben definits i s’actuï amb una gran cura amb les restes—, és bona per al coneixement. No hi ha millor manera de reivindicar la història d’un poble, que conèixer-ne tots els detalls. Certament l’arqueologia no pot trobar cap evidència de les veus que, en el segle XIV, recitaven versos del Talmud, però sí que pot il·luminar la capsa tancada que és, encara avui, el call jueu de Tàrrega.

Publicat en la secció “El retrovisor” del Sàpiens de febrer del 2012

Hoover donava molta importància als secrets; sobretot als dels altres. L’última pel·lícula de Clint Eastwood ens convida a recuperar la figura del fundador de l’FBI, un personatge clau de la història moderna dels EUA i possiblement l’home més poderós del segle passat. Si va sobreviure a vuit presidents americans i a tres guerres és perquè va entendre, ja en aquell moment, que la informació era poder i la por una oportunitat. I va utilitzar els dos instruments per convertir-se en una peça tan intocable com temuda de les successives administracions nord-americanes.

Eastwood podria haver-se limitat a fer un biopic de Hoover i centrar-se només en la seva obsessió anticomunista, en les seves implacables batalles contra enemics reals (i també imaginaris), en les seves bones relacions amb la premsa i la seva completa manca d’escrúpols. Però opta per combinar-ho amb una dissecció emocional d’un personatge opac, contradictori i torturat pels seus propis fantasmes –especialment el de la seva presumpta homosexualitat.

La pel·lícula, on van desfilant, en segon pla, des de Dillinger fins a Luther King, passant pels germans Kennedy o Charles Lindbergh, és interessant. Bon ritme, bona recreació de l’època i bones interpretacions (especialment DiCaprio-Edgar Hoover i Judi Dench-Annie Hoover, la mare castrant del protagonista). És una llàstima, però, disposar en el repartiment d’una actriu com Naomi Watts- Helen Gandy, la secretària de Hoover, i desaprofitar-la d’aquesta manera.

El mal maquillatge d’Armie Hammer-Clyde Tolson —que fa que sembli una ridícula figura de cera— és un dels punts flacs d’una pel·lícula perfecta en molts sentits, però que li falta… ànima. Potser perquè ens costa empatitzar amb una de les icones més vilipendiades de la història americana recent.

 “Jo no he volgut fer una història de bons i dolents”. Va ser el primer que em va comentar l’historiador Josep Fontana tan bon punt vaig engegar la gravadora per parlar del seu darrer llibre, Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945. “Més aviat he volgut presentar els personatges i els fets, des de la Segona Guerra Mundial fins ara, amb les llums i les ombres que els pertoquen”. I són més ombres que llums, com poden imaginar-se.

Fontana tenia catorze anys quan es va acabar la Segona Guerra Mundial. “El món que ens vam trobar aleshores era molt dur, però teníem moltes esperances”. Esperances que, després de la victòria sobre el feixisme, fóssim capaços de posar les bases per a una societat més igualitària i més lliure. Esperances que es complissin les promeses de la carta de l’Atlàntic (el dret de tots els pobles a escollir la forma de govern sota la qual volguessin viure, i el dret a una existència lliure, sense por ni pobresa). I, de fet, “el desenvolupament de l’estat del benestar per part del capitalisme sobretot durant els anys cinquanta i seixanta va semblar l’inici de l’anhelada transformació social”. Però va ser un miratge.

El llibre explica molt bé els episodis clau de la guerra freda (1945-1991); una guerra que, segons l’historiador, cap dels dos bàndols ni volia ni es podia permetre, i que va engolir els recursos que havien d’acabar amb la fam al món. És una crítica al discurs del bàndol vencedor –perquè encara és avui el que manté la legitimitat–, però reparteix culpes per igual. Al costat de les controvertides actuacions patrocinades per Washington per derrocar governs democràtics i imposar útils dictadures, sobretot a l’Amèrica Llatina, però també a Àfrica, van desfilant uns dirigents soviètics (Stalin i tots els seus successors) que esclafen, una vegada rere l’altra, qualsevol projecte per bastir una democràcia popular.

Les situacions grotesques que es descriuen al llarg del miler de pàgines revelen una flagrant –i preocupant– manca de coneixement del món per part dels grans dirigents. Només així s’explica que enviïn a Delhi un advocat anglès, Cyril Radcliffe, per tal que amb sis setmanes estableixi 6.000 quilòmetres fronterers entre l’Índia i el Pakistan amb l’única ajuda d’uns mapes vells; que, quan esclata la revolució de l’Iran, el president de la CIA no sàpiga que és un aiatol·là; que un vicepresident dels EUA cregui que els països llatinoamericans parlen llatí o que, l’any 1974, Ford i Kissinger visitin Franco per demanar-li que envaeixi Portugal.

Quan alguns romans van contemplar la virulenta erupció del volcà Vesuvi l’any 79 dC van creure que Sèneca l’havia encertada en predir que la Terra desapareixeria amb el fum —de fet, les viles de Pompeia i Herculà sí que van quedar sepultades. Quan el 1666 un devastador incendi va arrasar bona part de la ciutat de Londres, alguns cristians van atribuir-ho al 666, el número de la bèstia. De la mateixa manera, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, a alguns els va passar pel cap la predicció dels testimonis de Jehovà que deia que el món s’acabaria el 1914. El món no es va acabar, però sí que alguna cosa va canviar.

A més de les catàstrofes naturals i de les interpretacions sui generis dels passatges bíblics, els fenòmens astronòmics també han donat molt de joc als amants de les profecies apocalíptiques. Cada vegada que el cometa de Halley visita la Terra es presagien els desastres més diversos i cada vegada que hi ha una alineació planetària a alguns els agafa l’obsessió de construir refugis sota terra i proveir-los de queviures. Fins i tot s’ha donat el cas extrem de suïcidis col·lectius. Probablement, algun d’aquests pronòstics astronòmics devia influir en Lars von Trier que, en el seu darrer film Melancholia, ens hipnotitza amb l’Apocalipsi més bell que s’ha filmat mai.

I mentre alguns estem hipnotitzats amb la fi del món segons el controvertit director de cinema danès, a Chiapas ja han instal·lat un enorme rellotge digital per al compte enrere que estarà en funcionament fins al 21 de desembre d’enguany, data en què, segons els maies, s’acabarà una era i en començarà una altra…

Si feu una visita exterior al Palau de la Generalitat, justament a la façana que dóna al carrer del Bisbe —i que durant l’època medieval era l’entrada principal—, podreu admirar, juntament amb el medalló de Sant Jordi, un seguit de gàrgoles que escenifiquen els nobles, l’abat, els llecs… i l’esclau negre. No és casualitat aquesta elecció iconogràfica. Quan Marc Safont i Pere Joan van esculpir-la, en el segle XV, el 10% de la població barcelonina era esclava.

D’aquesta dada tan sorprenent per a mi i, intueixo, per a la majoria de vostès, no en vaig ser conscient fins a l’agost passat. A la Universitat Catalana d’Estiu vaig coincidir amb un jove investigador del CSIC, l’Ivan Armenteros, que em va explicar que estava enllestint una tesi sobre l’esclavitud medieval als Països Catalans. A través dels documents de compravenda localitzats a les notaries de Barcelona, Armenteros i altres investigadors han xifrat, per primer cop, la dimensió exacta d’un negoci molt lucratiu. Mentre que des del segle XIII i fins a la primera meitat del XV la majoria d’esclaus eren sarraïns, orientals i balcànics capturats amb motiu de les guerres, a partir del 1450 molts dels esclaus que arribaven a Barcelona, gràcies a l’expansió atlàntica portuguesa, provenien d’Àfrica. El seu destí era, és clar, fer les tasques més àrdues: ja fos fer de camàlic al port, d’escarràs als conreus o als magatzems, o de criat.

Per reconstruir el complex engranatge de l’esclavitud també ha estat d’una gran ajuda consultar les reglamentacions que els successius governs municipals anaren implementant, amb més o menys èxit. Des dels certificats d’autenticitat dels esclaus per evitar els fraus en la transacció, fins als mecanismes per evitar fugues. La Generalitat, en el segle XV, va arribar a instaurar l’anomenada Guarda d’Esclaus. Els propietaris havien de pagar una quota anual i la institució els servia d’assegurança contra la fuga dels seus esclaus. En el primer any de vida, la Guarda ja va fer perdre milers de lliures a la Generalitat —les fugues i els incidents que se’n derivaven eren freqüents—, de manera que va tenir una durada efímera.

Els esclaus subsaharians eren els menys conflictius. L’esclavitud els comportava un desarrelament tan gran que l’única opció que els quedava era la integració a la nova societat: i això representava aprendre català, passar per la pica baptismal i contraure matrimoni. Si no ens n’han quedat rastres genètics és, sobretot, per la dissolució biològica: amb el pas d’unes quantes generacions, l’ètnia majoritària esborra la minoritària.

Per tant, que els catalans en el segle XIX prenguéssim el relleu als nord-americans en el tràfic d’esclaus a Cuba —un episodi molt més conegut de la nostra història— no va ser fruit de l’atzar sinó d’una tradició, marinera però també negrera, de molt llarga durada.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del SÀPIENS de gener del 2012

Joan Miró se sentia més feliç a Montroig “anant en suèter i bevent en porró entre els pagesos, que no pas a París, entre duquesses en grans palaus i amb esmòquing”. També se sentia més a gust a Catalunya que a Espanya. “Visito Espanya com si fos un país estranger, com si viatgés per Holanda”.

Que Joan Miró va tenir una relació molt estreta amb el seu país no ho descobreixen les dues exposicions (a la Fundació Miró i al Museu d’Història de Catalunya) que conflueixen actualment a Barcelona sobre l’artista. Però sí que és veritat que fins que no se li ha dedicat una mostra amb la catalanitat del geni com a fil conductor, no hem estat prou conscients de la gran quantitat de mostres que revel·len el seu compromís diàfan amb una cultura i un país. Quan contemples les més de 170 obres que conformen L’Escala de l’Evasió t’adones que la dimensió internacional de Miró es va construir des d’un sòlid arrelament.

Cal aprofitar que fins al març es troben a la Fundació Miró obres de l’artista procedents de col·leccions públiques i privades de tot el món (des de La masia fins a Natura morta del sabatot), que difícilment podrem tornar a veure a la ciutat, ja que la tendència és que  les peces viatgin cada vegada menys, tant per una qüestió de conservació com per revalorar els fons del museus que les acullen.

Igualment suggeridora és la selecció de cartells mironians que hi ha al Museu d’Història de Catalunya. Entre els Cartells d’un temps, d’un país –com la cançó de Raimon– podreu contemplar el mític Aidez l’Espagne, fent suport a la República durant la Guerra Civil, o el Volem l’Estatut, concebut en el marc de la campanya duta a terme per l’Assemblea de Catalunya. En aquest darrer cartell, la paraula Estatut està dibuixada en dues línies diferents: Estat, d’una banda, i ut, de l’altra, fet que pot donar lloc a interpretacions diverses, com ara que allò que Miró anhelava, realment, era l’Estat… i no l’Estatut.

El 1971, Clarence G. Lasby va publicar un llibre titulat Project Paperclip en què afirmava que, accidentalment, alguns nazis havien entrat als EUA després de la caiguda del III Reich. El 1985 la periodista nord-americana Linda Hunt publicava en la prestigiosa revista Bulletin of the Atomic Scientist un informe sobre els més de set-cents especialistes alemanys en coets, en armes químiques i en experimentació mèdica que els EUA havien reclutat, i no pas per atzar. Després que el somni faraònic de Hitler s’hagués esvaït, l’amenaça per a la seguretat nacional nord-americana ja no era el nazisme sinó el comunisme, i els EUA estaven disposats a violar totes les lleis de la seva Constitució per apoderar-se dels millors cervells alemanys i, així, anar un pas per davant de l’URSS en la incipient guerra freda.

No és, doncs, en el reportatge de portada d’aquest número la primera vegada que es parla d’aquesta estratègica, però incòmoda, immigració laboral. Si reprenem ara aquesta història apassionant és perquè el juny d’enguany la nostra revista, a través del periodista Jordi Finestres, va poder accedir a consultar les cent vuitanta-sis noves caixes que recentment s’havien desclassificat sobre l’operació Paperclip als Arxius Nacionals de Washington. I hem pogut saber que aquest programa de reclutament secret no va ser una acció puntual de postguerra com s’havia cregut fins ara, sinó que fou molt més vast —tenim les fitxes de prop de mil set-cents científics alemanys i austríacs— i més prolongat en el temps: va estar vigent fins als anys setanta.

De fet, Paperclip encara incomoda els EUA. Per a la principal potència mundial és difícil de digerir que si es va arribar a la Lluna abans que els soviètics va ser, entre d’altres, per Wernher von Braun, creador dels temibles V2 i còmplice d’infames crims de guerra. Per a la principal potència mundial també és difícil justificar que els funcionaris militars americans haguessin manipulat centenars d’expedients de criminals de guerra tan bon punt van posar els peus a Amèrica. És el cas del general de l’Exèrcit alemany Walter Dornberger; de Kurt Blome, un sàdic expert en guerra biològica; de Walter Schreibe, que injectava fenol als presoners de Buchenwald per comprovar quant trigaven a morir…

Si els EUA no haguessin protegit aquests científics, molts d’ells haurien estat condemnats a Nuremberg —igual que ho haguessin estat altres criminals que van trobar refugi en les dictadures sud-americanes i espanyola a través d’Odessa. En el seu moment, moltes veus no acceptaren la validesa legal d’aquell tribunal internacional, perquè difícilment els vencedors serien justos amb els vençuts. Ara quasi tothom admet que va ser un bon precedent per jutjar els crims contra la humanitat. El dubte és si d’aquí a un temps trobarem encertada —o no— l’operació Paperclip, per allò que el fi justifica els mitjans.

Publicat a la secció “El retrovisor” de la revista Sàpiens 112 (desembre)

Per commemorar el 50è aniversari de la mort de Joan Ventosa i Roig, la cooperativa Abacus m’ha convidat a participar en un homenatge-taula rodona que li han organitzat aquest vespre a la seva seu del carrer Còrsega. Ventosa i Roig va treballar durant bona part de la seva vida en la primera línia política, seguint un compromís amb el país i amb la causa del cooperativisme.

Avel·í Artís Gener, Tísner, s’hi referia com a “bondadós savi vilanoví”. Si Macià era l’avi (de Vilanova i de Catalunya), Ventosa era el savi (de Vilanova i de Catalunya). Si els dos no van coincidir fent volar estels per les platges de Vilanova, devia ser, entre altres motius, perquè Ventosa era bastant més jove que Macià. Allà on sí coincidien, però, era a la biblioteca Víctor Balaguer, on passaven moltes hores llegint.

Molt abans que Macià el nomenés conseller Agricultura i Economia de la Generalitat, ja trobem a Ventosa i Roig adherint-se al Centre Escolar Catalanista (i lluitant per aconseguir la creació d’uns estudis universitaris catalans); treballant de periodista en diversos mitjans catalanistes… i ingressant en el moviment cooperativista, una decisió que seria clau en la seva trajectòria. El vilanoví va començar a teoritzar sobre la filosofia i els aspectes pràctics d’aquest moviment i en feu un ideal de vida, doncs va arribar a la conclusió que aquesta manera d’organitzar-se era la més justa, i que, a més, els principis ètics i econòmics en què es basava eren immortals. Tant convençut m’estava que va implicar-se a fons en la regulació i la promoció de les cooperatives no només catalanes, sinó que també, i en certa manera, internacionals. Ventosa i Roig sostenia que “l’ideal de l’obrer cooperativista no havia de ser altre que la transformació completa de la societat”. I, per tant, el seu lema sempre va ser el mateix que el d’en D’artanyan i els mosqueters: Tots per a un, un per a tots.

A finals dels anys vint i principis dels trenta del segle passat, Ventosa i Roig va tenir importants responsabilitats en el món cooperatiu català i espanyol –i això va coincidir en un dels moments més àlgids del cooperativisme a casa nostra. Concretament des de la caiguda de Primo de Rivera fins al final de la guerra civil, els diferents governs de Catalunya van confiar en l’experiència i l’honestedat dels cooperadors, van auspiciar aquesta causa i van aconseguir una de les grans fites: l’aprovació d’un codi cooperatiu. Tant és així que, quan va començar la guerra, Catalunya comptava amb més de dues-centes cooperatives, amb uns cent mil associats i podia comparar-se amb els pobles més avançats d’Europa en aquesta matèria.

Com sabem la guerra i el franquisme van malmetre bona part d’aquest teixit i, Ventosa i Roig -acusat de rebel·lió militar- va haver d’exiliar-se al Mèxic -un país que va ser especialment acollidor amb els que fugien de la repressió franquista i que va admetre sense limitació tots els fugitius de la guerra civil que s’hi volguessin instal·lar. Segurament els catalans mai no els agraïrem prou la solidaritat amb què van acollir els nostres compatriotes.

A Mèxic, i després d’uns primers temps molt magres, Ventosa i Roig va aconseguir que el contractés com a agrònom el Ministeri d’Ensenyament Mexicà, i va poder tornar a treballar en una de les seves grans passions: l’agricultura. Evidentment, i essent com era, va aconseguir fer-ho casar amb el cooperativisme. Va començar fent un reglament per a cooperatives escolars… i va acabar convertint-se en el referent del cooperativisme també a Llatinoamèrica.

Tot i que allà hi estava raonablement bé, sempre va tenir l’esperança de poder tornar a Catalunya quan les coses canviessin. “No pensava renunciar a passar una altra vetllada d’estiu a la nostra caseta de la platja contemplant les barques de llums a unes quantes milles de la costa pescant la sardina i els boquerons” deia en una carta. Malauradament el més aprop a què va arribar de Vilanova va ser a la Catalunya del Nord. En un cafè dels afores de la Guingueta explica com mirava la gent entrant i sortint de la frontera que ell no podria traspassar mai més.

Just abans que els alemanys entressin a París, Robert Capa —jueu i d’esquerres— va abandonar a corre-cuita el seu estudi fotogràfic per fugir als EUA i va deixar unes capses amb milers de negatius de la Guerra Civil Espanyola, fets per ell, per la seva companya sentimental, Gerda Taro i, per David Chim Seymour. Per intentar salvar aquest material, el col·laborador de Capa, Tchiki Weiss, va viatjar de París a Burdeus amb bicicleta i amb els negatius a la motxilla per enviar-los en algun vaixell que anés en direcció a Amèrica. Durant dècades s’havien donat per perduts, fins que el 1995 van aparèixer d’una forma tan miraculosa com rocambolesca a Ciutat de Mèxic. El 2007 el Centre Internacional de Fotografia de Nova York els va exposar i ara es poden veure al MNAC fins al 15 de gener amb el títol de “La maleta mexicana”.

Imatges de desfilades, bombardeigs, ferits, cossos a la morgue; fotografies de batalles decisives com les de Terol o el Segre, de resistència a Catalunya i a Madrid… són un testimoni gràfic excepcional de la vida al front i a les trinxeres. Al costat de retrats inèdits de Hemingway, Malraux, García Lorca o la Pasionaria, hi ha les últimes fotos de Gerda Taro, abans que fos atropellada per un tanc republicà a la batalla de Brunete.

La història és tan potent que ja té versió cinematogràfica. Les peripècies d’una maleta i els joves mexicans descendents d’exiliats republicans que en conformen el fil argumental, però, no aconsegueixen amagar la gran pregunta que hi ha al darrere: les guerres tenen un final, però quan s’acaba la postguerra? Per a totes aquelles famílies que tenen familiars desapareguts o enterrats en fosses comunes, probablement encara no han pogut passar pàgina.

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del setè volum de la col·lecció La Ciutat del Born que coordina l’historiador Albert Garcia Espuche que és una autèntica joia de la microhistòria barcelonina, com els sis anteriors i, com seran, no en tinc cap dubte, els tres següents, que ja s’estan preparant.

El volum en qüestió, titulat Medicina i farmàcia. Barcelona 1700, és una dissecció del paper del metges, dels apotecaris i dels cirurgians de finals del segle XVII i principi del XVIII. Les investigacions d’Espuche i el seu equip han permès saber, amb una gran precisió, des del nombre de professionals que es dedicaven a l’ofici de curar, els utensilis que feien servir o els barris (de Santa Maria del Mar, de Sant Pere i de la Catedral) on hi havia un ratio de cirurgians més elevat. Paradoxalment, no anessiu a buscar cap metge al carrer dels Metges!

Trobo particularment revelador el capítol dedicat a l’Hospital de la Santa Creu (avui seu de la Biblioteca de Catalunya), la principal institució assistencial del país i el seu paper clau durant la guerra de Successió, quan va convertir-se en l’hospital general de l’exèrcit a Catalunya. Durant els 39 dies que va durar el setge va donar assistència a un gran nombre de militars, miquelets, civils, presoners de guerra i desertors de l’enemic. D’entre els 1.300 registres d’entrada que s’han comptabilitzat, hi ha molts noms i cognoms que no els sonaran de res (Pau Diego, soldat natural de Seva, del Regiment de les Guàrdies Reials; el miquelet Vicenç Bertran; el soldat Joan Miró, fill de Montblanc; el miquelet de Crespià Miquel Font…) i d’altres que sí. No endebades l’hospital de la Santa Creu va registrar l’entrada –però no la sortida– del conseller en cap Rafael de Casanova.

Llegint tot això, un té la impressió que si els barcelonins van resistir tant, va ser en part, gràcies al gran nivell assistencial dels metges catalans del 1700.