No és surrealisme; és profanació!

dilluns, 2/10/2017 (Clàudia Pujol)

Escric aquestes línies després que la Fundació Gala-Salvador Dalí hagi anunciat que les proves d’ADN realitzades aquest estiu descarten que Pilar Abel sigui filla biològica de Salvador Dalí. Una notícia que, en realitat, no ha sorprès a ningú. Vaja, que ningú no donava gaire crèdit a una excèntrica pitonissa que ja el 2009 va interposar una demanda a l’escriptor Javier Cercas per interpretar que s’havia inspirat en ella per crear un dels personatges de Soldados de Salamina.

Doncs això, ningú donava crèdit a la història d’Abel, fins que, després de passar per diversos lletrats, el cas va arribar a les mans de María del Mar Crespo, una magistrada del Jutjat de Primera Instància número 11 de Madrid que va ordenar, sense cap prova que ho sustentés, l’exhumació del cadàver del que ha estat, juntament amb Gaudí, el català més universal. De res va servir la raonable petició de la Fundació que, abans de desenterrar el geni empordanès, es fessin, almenys, les proves d’ADN al germà de Pilar Abel o a la persona que li havia fet de pare tota la vida.

Tots recordarem l’espectacle davant del Teatre-Museu de Figueres. Periodistes de tot el món acreditats. Una carpa de grans dimensions perquè no es poguessin fer fotografies amb drons. La comitiva (forenses, advocats, funeraris, la fiscal, la secretària judicial, el secretari general de la Fundació Gala-Salvador Dalí…) entrant a les vuit del vespre i sortint-ne de matinada amb els cabells, les ungles, les dents, les tíbies i els peronés de Dalí. Per sort, l’equip de forenses va tenir la sensibilitat d’amputar-li les cames (i no els braços!) per complir, fil per randa, el desproporcionat requeriment de la magistrada que incloïa endur-se “ossos llargs” del cadàver per a l’extracció d’ADN.

Possiblement perquè aquests mesos hem estat sotmesos a tantes tensions per part del Govern espanyol, no ens hem posicionat amb prou fermesa contra una exhumació que mai no s’hauria d’haver permès. Possiblement perquè Dalí va ser una figura que no va fer escarafalls del franquisme i que, en l’etapa final de la seva vida, va decidir fer hereu universal l’Estat espanyol, no hem reaccionat amb prou contundència contra aquest saqueig.

I és que, a més, si de veritat Pilar Abel hagués estat convençuda que era filla de Dalí, hauria permès que al seu pare el desenterressin, li arrenquessin les dents, les ungles i li seccionessin les cames amb una serra elèctrica? Després de gairebé trenta anys el cos s’havia momificat i no es podia treballar amb bisturí!

Hi ha qui ha descrit la performance amb l’impropi adjectiu de surrealista. Però jo no en diria surrealista, la veritat, sinó més aviat en diria profanació de cadàver. Potser és perquè sóc olotina i em falta aquell humor empordanès…

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 187 (octubre 2017) de la revista Sàpiens

Quan érem plenament sobirans

dijous, 7/09/2017 (Clàudia Pujol)

El Mont Rushmore, a l’estat nord-americà de Dakota del Sud, commemora amb les famoses escultures en roca els quatre presidents clau en el naixement (Georges Washington), creixement (Thomas Jefferson), desenvolupament (Abraham Lincoln) i conservació (Theodore Roosevelt) dels EUA. Fa uns mesos, el programa Polònia es va dedicar a buscar els quatre catalans que, al llarg de la nostra història, han fet més mèrits per ser esculpits en la roca del nostre particular Rushmore, que no seria altre que la muntanya de Montserrat.

En aquest especial 11 de Setembre del Sàpiens no ens hem proposat esculpir ningú en pedra, però sí homenatjar els personatges clau del Casal de Barcelona, de Guifré el Pilós a Martí l’Humà. O sigui, de la dinastia que, des de mitjan segle IX fins a principis del segle XV, va governar a Catalunya i que, per tant, va ser clau en el moment de la formació, la consolidació i l’expansió de la nació catalana.

I és que va ser en aquest llarg període de més de cinc-cents anys que uns comtats fragmentats de l’Imperi carolingi situats al nord-est de la península Ibèrica van començar a distanciar-se dels designis polítics dels reis francs i emprendre el seu propi camí. Va ser en aquest període que va néixer el català com a llengua diferenciada del llatí i de les altres llengües romàniques. Va ser en aquest període que Catalunya va assolir la seva plenitud, tant econòmica, com política, institucional i jurídica.

I tot això gràcies a uns comtes reis catalans —i a les seves dones (Ermessenda, Violant d’Hongria, Constança de Sicília, Blanca d’Anjou, Violant de Bar, Margarida de Prades, Maria de Luna…)!— que van configurar un veritable imperi a banda i banda dels Pirineus.

Si Guifré no hagués estat el primer a donar en herència els seus límits territorials; si Ramon Berenguer IV no hagués dedicat la seva vida a ampliar els dominis del Casal de Barcelona i del Regne d’Aragó; si Jaume I no hagués conquerit Mallorca i València; si Pere el Gran no hagués ocupat el regne de Sicília on governaria una dinastia íntimament lligada a Catalunya, si Pere el Cerimoniós no hagués configurat la Generalitat… la nostra història seria ben diferent.

El dossier especial que us hem preparat acaba apuntant la fi del Casal de Barcelona i l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, després del compromís de Casp. Amb aquest nou règim, i sobretot amb els Àustria i els Borbó que els seguiran, els reis van començar a absentar-se cada vegada més temps del país, i s’inauguraria l’època dels controvertits virreis i dels episodis de resistència als intents uniformitzadors. Amb la sort, però, que el 1412 ja s’havien fixat els fonaments d’una nació i d’una identitat que anirien creixent al llarg dels segles següents i fins al 1714.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 186 (especial 11 de setembre) del Sàpiens

Societats (no tan) secretes

dilluns, 28/08/2017 (Clàudia Pujol)

Al llarg de la història, gairebé sempre hi ha hagut teories conspiratives que han vinculat el destí del món amb forces ocultes: els cristians a l’Imperi romà; els jueus o les sectes mil·lenaristes a l’edat mitjana, els maçons o els il·luminats a l’època moderna o el club Bilderberg al segle XX i XXI.

Encara que aquestes teories de la conspiració ens puguin semblar, en la majoria dels casos, acientífiques i sense fonament, hi ha societats i ideologies que se les han cregut i han actuat en conseqüència, ja sigui amb prohibicions i persecucions de tota mena, o bé esperant la seva tasca salvadora.

Algunes d’aquestes societats, fins i tot, han servit per fomentar doctrines totalitàries. El club Thule dels nazis en seria un dels exemples més representatius. Els membres d’aquesta societat reivindicaven l’origen de la raça ària a Thule, un mític país que la llegenda grega situava al nord (i que se sol associar a Escandinàvia). Va ser aquesta societat la que va patrocinar el Partit dels Treballadors Alemanys, que Hitler reconvertiria en Partit Nazi.

En aquest número hem volgut endinsar-nos en algunes d’aquestes societats, concretament en les que es van fundar o van tenir el seu moment àlgid al segle XVIII —coincidint amb la Il·lustració—, com són els il·luminats, els maçons i els rosacreus. I ens adonarem que, més que societats secretes, les hauríem d’anomenar societats discretes. Per evitar ser perseguits per les seves idees reformadores, en molts moments de la història, els seus membres van haver d’actuar d’amagat i amb un gran hermetisme. Per això tenen aquesta aurèola de misteri que ha propiciat la proliferació de best-sellers sobre la seva desorbitada influència i el seu magnificat poder a l’ombra. Sense anar més lluny, molts lectors es van creure el relat de la conspiració al voltant del Sant Grial i del paper de Maria Magdalena en el cristianisme d’El codi da Vinci.

Les teories conspiratives existeixen, és clar. Però per què tanta gent creu en teories altament improbables com que la CIA va orquestrar l’11S, que l’aterratge a la Lluna va ser un muntatge que es va idear en un estudi californià o que Elvis encara és viu? Segurament deu tenir-hi a veure el descrèdit de les versions oficials governamentals i que quan les suposades proves confirmen els nostres prejudicis s’accepten de forma més acrítica. Sempre he pensat, però, que com més gent està involucrada en una presumpta conspiració, més difícil és que sigui certa, pel simple fet que massa gent vol tenir els seus 15 minuts de glòria.

En qualsevol cas, si una cosa ens ensenya la història de les societats secretes és que els perseguits d’ahir són els perseguidors d’avui i que els perseguits d’avui poden ser els perseguidors de demà. I si no, fixeu-vos en el cristianisme i el judaisme.

 

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 185 (setembre 2017) de la revista Sàpiens

Xirinacs ja té qui li escriu

divendres, 28/07/2017 (Clàudia Pujol)

Aquest agost farà deu anys de la mort de l’activista Lluís M. Xirinacs. El qui va ser un referent a la Catalunya dels anys setanta per les seves plantades, les seves vagues de fam i els seus diaris de presó va triar una esplanada d’Ogassa, a la comarca del Ripollès, com el seu particular “hort de Getsemaní”. I és que, com molts recordareu, es va “deixar morir d’inanició” en un “acte de sobirania pròpia per reclamar uns Països Catalans lliures”, tal com va deixar escrit en la nota de comiat que es va trobar a la fundació Randa. El que, probablement, no sabeu és el trasbals que va suposar per a l’equip de forenses responsables escatir el “com” havia mort, primer, i els debats ètics que va suscitar la conclusió de l’informe, si suïcidi passiu o si mort natural, després.

Coincidint amb l’aniversari del seu traspàs, l’escriptor olotí Lluís Busquets i Grabulosa, el màxim expert en la seva figura, ha publicat una obra descomunal (de gairebé 800 pàgines) de qui va ser proposat en tres ocasions a Nobel de la Pau. És interessant veure com aquell nen de casa bona va esdevenir el paradigma de la desobediència civil —un terme que avui està en boca de nombrosos polítics.

Xirinacs considerava que “si es lluitava amb intel·ligència, no calia recórrer a la violència” i posava l’exemple dels resultats espectaculars que havien aconseguit, a través de la lluita pacífica, personatges com Gandhi a l’Índia i Martin Luther King als EUA. També parlava de les vegades que Catalunya havia actuat amb intel·ligència, com en el tancament de caixes de principi de segle XX o amb l’objecció de consciència que va conduir a la fi del servei militar el 2001. Va morir abans que comencés a gestar-se la “revolució dels somriures”, però no és difícil imaginar que el satisfaria poder contemplar el moment actual, l’hora dels valents, des d’alguna tribuna.

Tots els grans personatges de la nostra història, des de Ramon Llull fins a Mossèn Cinto, per citar dos dels homenots que admirava Xirinacs, haurien de tenir un “Busquets i Grabulosa” disposats a fer una feinada ingent per captar-ne l’essència i perpetuar-ne el llegat amb forma de biografia.

I qui diu Busquets i Grabulosa, diu Genís Sinca, que amb El cavaller Floid, ens ofereix una suggeridora aproximació al gran mecenes català, Joan Baptista Cendrós, que fins ara molts només el coneixien per ser el pioner d’un popular after shave. I qui diu Sinca, diu Jordi Amat, que acaba de treure la biografia definitiva de Josep Benet; o Joan Esculies que, en el seu darrer llibre, va a La recerca de Prat de la Riba; o l’historiador Paolo Giori amb el seu Pere Català i Pic. Sí, aquell fotògraf que volia canviar el món… i que va acabar “aixafant el feixisme”.

Bona lectura i bon estiu!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 184 (agost 2017) de la revista Sàpiens

La història amagada dels mossos d’esquadra

dimarts, 27/06/2017 (Clàudia Pujol)

A ningú no el sorprendrà saber que la guerra civil va ser un trauma, també, per al cos de Mossos d’Esquadra. En un primer moment, es va crear un comitè de depuració per apartar tots els efectius susceptibles de simpatitzar amb els colpistes i, el 1939, amb la victòria franquista, els agents depurats el 1936 van ser rehabilitats i van delatar els seus antics companys d’armes.

Si des de Sàpiens podem saber ara, amb noms i cognoms, qui van ser els delators i els delatats i les conseqüències d’aquell turbulent moment per a tots ells, és gràcies a la tasca ingent del Servei Històric dels Mossos d’Esquadra. Creat el 2012 sota la direcció del sotsinspector Fèlix Gonzàlez, té l’objectiu d’anar recuperant la història de la policia a Catalunya, que encara es troba a les beceroles.

Des de la seva fundació, a principis del segle XVIII, les Esquadres de Catalunya van ser durant molt temps uns escamots dedicats a perseguir les últimes resistències austriacistes. No va ser fins a la Segona República que el cos va deixar de ser una policia borbònica per posar-se al servei de la Generalitat. Quan el 14 d’abril del 1931 es va proclamar la República a Barcelona, i davant del titubeig del comandant Ignasi de Bufalà, el capità Escofet va assumir les regnes del cos de Mossos i el va posar sota les ordres de Macià. També es van mantenir fidels a la Generalitat durant els fets del Sis d’Octubre del 1934, quan el Govern de Companys va proclamar l’Estat Català. I seguiren lleials durant la guerra civil fins que el cos fou abolit per Franco el 1939.

L’article de portada arrenca, precisament, en l’emotiu moment en què Companys i el lehendakari Aguirre creuen la frontera escortats pels Mossos, en el darrer acte de servei de “les gardes de la Généralité de la Catalogne”. I segueix amb Escofet anant a trobar les autoritats militars del camp de concentració d’Argelers on han anat a parar argumentant-los que són membres d’un cos armat al servei d’un govern tan democràtic com podia ser el francès.

I és que la guerra civil té molts plecs i replecs i, fins ara, a part de l’historiador Manel Risques que el 2003 va publicar un solvent estudi sobre la repressió dels Mossos a la postguerra, pràcticament ningú no havia posat la lupa sobre què va passar amb el nostre cos armat.

Un cos que no tornaria a rearmar-se fins més de quaranta anys després. Seria arran de la situació d’indefensió del Palau de la Generalitat en l’intent del cop d’estat de Tejero el 23-F del 1981 que l’entorn del president Pujol va plantejar-li la necessitat de disposar d’una policia inequívocament pròpia. D’aquí a la refundació oficial del cos, només passarien dos anys.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 183 (juliol 2017) de la revista Sàpiens

300 anys de Nova Planta

dilluns, 29/05/2017 (Clàudia Pujol)

Arran del Tricentenari, vaig tenir l’oportunitat de comissariar l’exposició “El món del 1714” al Saló del Tinell de Barcelona. L’objectiu de la mostra era retratar com es relacionaven les societats i les cultures que poblaven el món a principi del segle XVIII, i com s’hi situava Barcelona i Catalunya en el moment cabdal de la guerra de Successió.

En aquest darrer àmbit, i a prop de la vitrina on s’exhibia, per primer cop, l’exemplar original de les mítiques Narraciones históricas de Francesc de Castellví, hi havia una altra vitrina amb només dues peces: les Constitucions catalanes, que el 1705 havia jurat l’arxiduc Carles, i el decret de Nova Planta que promulgaria Felip V uns anys després.

El que més sorprenia el visitant era el diferent gruix de les dues peces: si les Constitucions eren un senyor volum, la Nova Planta —que regalem aquest mes amb la revista— era poc més que un fullet de 9 pàgines, que si descomptem la tirallonga de títols nobiliaris del rei i la verborrea de l’administració de rigor quedaria en força menys. Una cosa és construir un país (amb les seves lleis respectives, els drets i els deures dels seus ciutadans…) i una de molt diferent és desconstruir-lo.

En aquest número de la revista dediquem el reportatge de portada, tal com vàreu demanar molts lectors en una enquesta recent, a analitzar en què va consistir per als diferents estats catalanoaragonesos aquest fer tabula rasa de Felip V i quins dels seus efectes deplorables segueixen vigents avui. I com que de decrets de Nova Planta n’hi va haver uns quants, hem demanat la col·laboració no només dels historiadors del Principat (Agustí Alcoberro i Josep M. Torras i Ribé), sinó també dels especialistes valencians (Ximo López) i illencs (Eduardo Pascual Ramos).

Així veiem que al costat de l’abolició de les institucions catalanes, de l’increment de la pressió fiscal —aquí va començar l’espoli!— o de la militarització de la vida quotidiana, els borbònics també van implicar-se a fons en l’àmbit universitari i de la justícia: el famós embarbussament dels “setze jutges” té l’origen en aquest moment. Ni tan sols van deixar en pau l’Església, majoritàriament austriacista durant la guerra de Successió. Els capellans que no acceptaven delatar els feligresos antifilipistes de les seves parròquies eren empresonats o desterrats.

Però tot i la subordinació política i cultural respecte de Castella amb què va trobar-se Catalunya després de la Nova Planta, la societat va anar traient partit de les habilitats d’èpoques anteriors i l’impuls mercantil i manufacturer va ser la punta de llança que li va permetre emprendre un camí de modernització reeixit. Un camí que ens ha conduït fins al moment actual, en què esperem poder tancar, definitivament, aquest llarguíssim parèntesi de 300 anys.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 182 (juny 2017) de la revista Sàpiens

La llibertat d’elegir el propi destí

dimarts, 2/05/2017 (Clàudia Pujol)

Si un dóna una mirada al mapa d’Europa de l’últim segle, podrà constatar que avui hi ha el doble d’estats que fa cent anys. Que si el 1906 hi havia 24 estats, avui n’hi ha una cinquantena. Per tant, la primera apreciació és que les fronteres no són immutables i que no hi ha “unidades de destino en lo universal” com sostenia el falangista José Antonio fent referència a Espanya, que certament ha tingut una de les fronteres més antigues i estables d’Europa.

I això a què és degut? La IGM va provocar la desintegració dels imperis otomà i austrohongarès; la IIGM va accelerar la descolonització, i la guerra freda va fer implosionar l’URSS i el bloc soviètic. Si aquests esdeveniments no van suposar canvis en els confins de la Península va ser perquè Espanya no va participar en cap de les dues grans conteses del segle XX, i va tenir un paper absolutament perifèric en la guerra freda. Hi ha qui considera que és la crisi actual el que actua de catalitzador en el procés català —la majoria de revolucions es produeixen en els carrerons sense sortida—, però això ja seria una altra història.

El que avui compta és que la geopolítica europea es torna a moure i Catalunya torna a ser-hi present. Amb una diferència: després d’un segle emmirallant-nos en altres processos d’independència, hem passat a protagonitzar-los.

El catalanisme va començar el segle XX amb la mirada posada en el cas irlandès. Interessava seguir-ne, primer, la dinàmica parlamentària que podia portar a l’autonomia (Home Rule) i, després, el procés d’emancipació nacional i social que se’n va derivar.

Un cop creat l’Estat Lliure d’Irlanda, el procés que despertaria l’interès dels catalans serien els Sokols, el moviment patriòtic txec gestat en els clubs esportius. Molts veien extraordinàries similituds entre el seu líder, Tomáš Masaryk, i Francesc Macià. I no només per l’avançada edat de tots dos i pels eslògans anàlegs d’“esport i ciutadania”. Mentre Macià viatjava a l’Amèrica Llatina i a Rússia per sumar suports i recursos a la causa catalana, Masaryk emprenia una llarga gira per explicar el cas txec que el duria a Moscou, a Tòquio i als EUA, on seria rebut pel president nord-americà Woodrow Wilson.

En les últimes dècades, els models en què ens hem emmirallat han estat el bàltic —pel seu caràcter pacífic enfront de la campanya de la por orquestrada per l’URSS—, el flamenc —perquè tenien la cultura i la llengua com a eix central— i, és clar, l’escocès.

La darrera ironia, amb la sobtada reaparició del contenciós del penyal a l’escenari post-Brexit, ha estat que els destins de Catalunya i Gibraltar tornen a creuar-se igual que en la guerra de Successió i que els anglesos tenen una nova oportunitat per reparar el greuge històric envers els catalans que arrosseguen des d’Utrecht.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número de juny (Sàpiens 181) de la revista Sàpiens

Incerta glòria d’un dia de primavera

dimarts, 28/03/2017 (Clàudia Pujol)

Sosté Jaume Plensa, un dels artistes catalans més internacionals que entrevistem en aquest número de la revista, que es pot passar a la història per una única obra d’art. Ell ens posa l’exemple de Benvenuto Cellini, un escultor del Renaixement famós, sobretot, per l’estàtua de Perseu amb el cap de Medusa. “Hi ha qui concentra tota la seva energia en una sola obra, que es cou a foc lent durant molts i molts anys.”

Joan Sales va tardar ni més ni menys que vint anys a enllestir Incerta glòria, la gran novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola, que aquest mes de març ha arribat a la pantalla gran sota el mateix tàndem de Pa Negre: el director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola. “Hi ha qui em retreu —afirmava Sales— que sigui autor d’una sola obra, però Incerta glòria és, en realitat, quatre novel·les en una.” Les tres primeres, explicades per veus alternatives de tres joves amics que van lluitar al front d’Aragó, se centren en els anys de la guerra civil. La quarta és ja durant la postguerra, quan els protagonistes ja han deixat enrere la joventut, “aquella tempesta tenebrosa travessada per llampecs de glòria, d’incerta glòria”, com diria Shakespeare.

L’adaptació cinematogràfica és fidel a l’esperit de l’obra: reflectir la guerra, amb tota la seva cruesa, des de la perspectiva dels vençuts, i retre un homenatge als soldats de Catalunya, la generació sacrificada que va enterrar les seves esperances i els seus anhels enmig del desert dels Monegres. La diferència és que, comprensiblement, ha optat per eludir el substrat més filosòfic i religiós… més dostoievskià del llibre.

De la mateixa manera que els personatges de l’escriptor rus semblen existir de veritat i segueixen vivint dins nostre després d’haver-los conegut (com el patètic assassí Raskòlnikov, la bella Nastàssia, el borratxo Marmelàdov o el jugador empedreït Ivànovitx), als personatges de Sales els passa quelcom similar. Un no s’oblida fàcilment dels soldats Lluís de Brocà o Juli Soleràs, la coratjosa Trini Milmany i, sobretot, de la fascinant Carlana.

Sales va ser un dels molts combatents al front d’Aragó i un dels molts expatriats el 1939. Des de Mèxic va impulsar la revista mensual en català Quaderns d’exili i, en tornar a Catalunya el 1948, quan li van donar garanties que no s’emprendrien represàlies contra els soldats republicans, va centrar-se en el món editorial, descobrint alguns dels pilars de la literatura catalana, com Mercè Rodoreda, Llorenç Vilallonga o Màrius Torres. A banda de seguir escrivint, i reescrivint, la que seria la seva obra mestra.

Esperem que l’aposta de dur, finalment, al cinema la que nombrosos experts de prestigi consideren “la gran novel·la europea del segle XX”, contribueixi a situar, definitivament, l’escriptor Joan Sales a l’Olimp dels grans.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 180 (abril 2017) de la revista Sàpiens

El procés de Burgos, des de dins

dimarts, 28/02/2017 (Clàudia Pujol)

Potser si el 3 de novembre del 1970, data fixada inicialment per la vista oral del procés de Burgos, un joveníssim Antoni Batista no hagués anat a la manifestació solidària de suport a Barcelona, i no li haguessin clavat una pallissa que li va provocar greus lesions, ell no hauria descobert mai el veritable rostre del franquisme. En sortir de l’hospital, aquell nen que de cop i volta s’havia fet gran, va començar a interrogar-se sobre un règim que havia enviat el seu pare al camp de concentració a Miranda de Ebro i que l’havia atonyinat a ell de manera gratuïta. I lògicament va seguir amb molta atenció el judici sumaríssim als setze acusats de pertànyer a ETA. “Ho vaig seguir gairebé en directe perquè en Josep Solé Barberà, l’únic advocat català que va defensar un dels condemnats, m’ho retransmetia”.

L’article de portada d’aquest número que signa el mateix Batista us permetrà reviure la tensió de ser dins d’un consell de guerra franquista. I si la seva semàntica prodigiosa i les entrevistes complementàries al fundador d’ETA Julen de Madariaga i a Miguel Castells, l’advocat que va dirigir el grup de defensors a Burgos, encara no aconsegueixen l’efecte desitjat, us oferim també un CD amb la part final del judici gravada de forma clandestina.

En els últims temps, Batista s’ha dedicat a fer “periodisme de la vivència”, com ell l’anomena. La seva pròpia experiència com a militant del PSUC —“m’hi vaig afiliar perquè em va semblar l’eina més ben organitzada per lluitar contra la dictadura”— o com a corresponsal al País Basc —les seves cròniques honrades ens van ajudar a entendre el conflicte— li serveix ara per submergir-se en un personatge controvertit (Otegi, la força de la pau) o una època complexa (A la caça del PSUC). Tampoc no ha abandonat mai la seva faceta de musicòleg que, recentment, ha tornat a exhibir amb el llibre Paraula i cant, una aproximació a Raimon des del vessant de “fan, periodista, acadèmic i amic”. I és que, casualitats del destí, Batista vivia a escassos dos-cents metres del passeig de Maragall de Barcelona on tenia una casa el cantautor xativí. Més periodisme vivencial.

Si Raimon no podria entendre’s sense la seva música, Batista no es pot entendre sense les seves cròniques i sense els seus llibres, siguin en tercera o en primera persona. Sense el que diu i el que calla. “Madariaga em va explicar, fil per randa, com van decidir l’execució del torturador Melitón Manzanas, causa del judici de Burgos”, ens comentava quan vam encarregar-li l’article, amb aquell posat que donava a entendre que sabia, fins i tot, el secret més ben guardat del judici, o sigui, qui havia premut el gallet.

I és que Batista, com tots els periodistes de raça, ha estat capaç de fondre’s amb l’entorn per poder-lo interpretar des de totes les arestes.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 179 (març 2017) de la revista Sàpiens

El retorn de Rússia en el centenari de la Revolució

dimarts, 31/01/2017 (Clàudia Pujol)

990_1483298417leninEl centenari de la Revolució serà un any molt simbòlic per a Rússia. L’efemèride servirà per recordar el paper que hi van tenir els homes —i les dones— així com per debatre les idees revolucionàries que s’hi van gestar. Nosaltres hem dedicat el número de febrer a explicar les claus que van fer possible que una minoria comunista molt ben organitzada i situada en el lloc adequat en el moment oportú, prengués les regnes del poder el 1917 i no les deixés anar… fins als anys vuitanta.

L’efemèride agafa Rússia en un moment en què està imposant el seu retorn a l’escena mundial, intentant recuperar el poder que va perdre al final de la guerra freda. Quan Putin, en el seu missatge anual a la nació el 2005, va dir allò que “la desintegració de l’URSS ha estat la catàstrofe més gran geopolítica del segle”, va fer diana en el cor dels russos, que tot i que no volien ni sentir a parlar del retorn al vell comunisme soviètic, sí que tenien nostàlgia d’aquella època en què Rússia era respectada per tots. Això no és el que esperaven escoltar de Putin les democràcies occidentals que consideraven haver actuat amb una “gran generositat” acollint Rússia a la casa gran europea i en les seves institucions internacionals.

Tal com analitza magníficament l’escriptor Robert Kagan en El retorno de la historia y el fin de los sueños: “Als anys noranta, amb una Rússia postrada i l’esperança de la garantia de seguretat americana, l’atractiu de l’imperi voluntari d’Europa semblava no tenir límits. Per això va aconseguir arrossegar quasi totes les nacions orientals (Polònia, Hongria, la República Txeca, les repúbliques bàltiques…) en l’òrbita occidental. […] L’error dels anys noranta va ser creure que la democràcia era inevitable”.

Si el malson europeu havien estat els conflictes relacionats amb els nacionalismes i la política de la força —que havien destruït el continent en les dues guerres mundials— i la seva vacuna havia estat intentar superar la idea d’estat nació, el malson pels russos, més enllà de les barbaritats comeses en l’època estalinista, havien estat els anys noranta i els primers del segle XXI. Amb el desmembrament de l’URSS i, una dècada després, amb les revolucions de les Roses (Geòrgia), Taronja (Ucraïna) o de les Tulipes (Kirguizistan)… Per aquest motiu Putin va creure veure la solució als seus problemes amb el retorn del nacionalisme i la política de la força, esclafant Txetxènia i intentant restablir les seves tradicionals esferes d’influència a Euràsia. Aquesta vella idea del segle XIX és la que li ha permès intervenir a Ucraïna, a Geòrgia o a Síria.

La primera victòria de Putin és que enguany commemorarà el centenari de la Revolució amb un president americà que l’admira i amb un alt nivell de popularitat entre els russos, que ja fa temps que van decidir que preferien l’estabilitat a la llibertat.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 178 (febrer 2017) del Sàpiens