Incerta glòria d’un dia de primavera

dimarts, 28/03/2017 (Clàudia Pujol)

Sosté Jaume Plensa, un dels artistes catalans més internacionals que entrevistem en aquest número de la revista, que es pot passar a la història per una única obra d’art. Ell ens posa l’exemple de Benvenuto Cellini, un escultor del Renaixement famós, sobretot, per l’estàtua de Perseu amb el cap de Medusa. “Hi ha qui concentra tota la seva energia en una sola obra, que es cou a foc lent durant molts i molts anys.”

Joan Sales va tardar ni més ni menys que vint anys a enllestir Incerta glòria, la gran novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola, que aquest mes de març ha arribat a la pantalla gran sota el mateix tàndem de Pa Negre: el director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola. “Hi ha qui em retreu —afirmava Sales— que sigui autor d’una sola obra, però Incerta glòria és, en realitat, quatre novel·les en una.” Les tres primeres, explicades per veus alternatives de tres joves amics que van lluitar al front d’Aragó, se centren en els anys de la guerra civil. La quarta és ja durant la postguerra, quan els protagonistes ja han deixat enrere la joventut, “aquella tempesta tenebrosa travessada per llampecs de glòria, d’incerta glòria”, com diria Shakespeare.

L’adaptació cinematogràfica és fidel a l’esperit de l’obra: reflectir la guerra, amb tota la seva cruesa, des de la perspectiva dels vençuts, i retre un homenatge als soldats de Catalunya, la generació sacrificada que va enterrar les seves esperances i els seus anhels enmig del desert dels Monegres. La diferència és que, comprensiblement, ha optat per eludir el substrat més filosòfic i religiós… més dostoievskià del llibre.

De la mateixa manera que els personatges de l’escriptor rus semblen existir de veritat i segueixen vivint dins nostre després d’haver-los conegut (com el patètic assassí Raskòlnikov, la bella Nastàssia, el borratxo Marmelàdov o el jugador empedreït Ivànovitx), als personatges de Sales els passa quelcom similar. Un no s’oblida fàcilment dels soldats Lluís de Brocà o Juli Soleràs, la coratjosa Trini Milmany i, sobretot, de la fascinant Carlana.

Sales va ser un dels molts combatents al front d’Aragó i un dels molts expatriats el 1939. Des de Mèxic va impulsar la revista mensual en català Quaderns d’exili i, en tornar a Catalunya el 1948, quan li van donar garanties que no s’emprendrien represàlies contra els soldats republicans, va centrar-se en el món editorial, descobrint alguns dels pilars de la literatura catalana, com Mercè Rodoreda, Llorenç Vilallonga o Màrius Torres. A banda de seguir escrivint, i reescrivint, la que seria la seva obra mestra.

Esperem que l’aposta de dur, finalment, al cinema la que nombrosos experts de prestigi consideren “la gran novel·la europea del segle XX”, contribueixi a situar, definitivament, l’escriptor Joan Sales a l’Olimp dels grans.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 180 (abril 2017) de la revista Sàpiens

El procés de Burgos, des de dins

dimarts, 28/02/2017 (Clàudia Pujol)

Potser si el 3 de novembre del 1970, data fixada inicialment per la vista oral del procés de Burgos, un joveníssim Antoni Batista no hagués anat a la manifestació solidària de suport a Barcelona, i no li haguessin clavat una pallissa que li va provocar greus lesions, ell no hauria descobert mai el veritable rostre del franquisme. En sortir de l’hospital, aquell nen que de cop i volta s’havia fet gran, va començar a interrogar-se sobre un règim que havia enviat el seu pare al camp de concentració a Miranda de Ebro i que l’havia atonyinat a ell de manera gratuïta. I lògicament va seguir amb molta atenció el judici sumaríssim als setze acusats de pertànyer a ETA. “Ho vaig seguir gairebé en directe perquè en Josep Solé Barberà, l’únic advocat català que va defensar un dels condemnats, m’ho retransmetia”.

L’article de portada d’aquest número que signa el mateix Batista us permetrà reviure la tensió de ser dins d’un consell de guerra franquista. I si la seva semàntica prodigiosa i les entrevistes complementàries al fundador d’ETA Julen de Madariaga i a Miguel Castells, l’advocat que va dirigir el grup de defensors a Burgos, encara no aconsegueixen l’efecte desitjat, us oferim també un CD amb la part final del judici gravada de forma clandestina.

En els últims temps, Batista s’ha dedicat a fer “periodisme de la vivència”, com ell l’anomena. La seva pròpia experiència com a militant del PSUC —“m’hi vaig afiliar perquè em va semblar l’eina més ben organitzada per lluitar contra la dictadura”— o com a corresponsal al País Basc —les seves cròniques honrades ens van ajudar a entendre el conflicte— li serveix ara per submergir-se en un personatge controvertit (Otegi, la força de la pau) o una època complexa (A la caça del PSUC). Tampoc no ha abandonat mai la seva faceta de musicòleg que, recentment, ha tornat a exhibir amb el llibre Paraula i cant, una aproximació a Raimon des del vessant de “fan, periodista, acadèmic i amic”. I és que, casualitats del destí, Batista vivia a escassos dos-cents metres del passeig de Maragall de Barcelona on tenia una casa el cantautor xativí. Més periodisme vivencial.

Si Raimon no podria entendre’s sense la seva música, Batista no es pot entendre sense les seves cròniques i sense els seus llibres, siguin en tercera o en primera persona. Sense el que diu i el que calla. “Madariaga em va explicar, fil per randa, com van decidir l’execució del torturador Melitón Manzanas, causa del judici de Burgos”, ens comentava quan vam encarregar-li l’article, amb aquell posat que donava a entendre que sabia, fins i tot, el secret més ben guardat del judici, o sigui, qui havia premut el gallet.

I és que Batista, com tots els periodistes de raça, ha estat capaç de fondre’s amb l’entorn per poder-lo interpretar des de totes les arestes.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 179 (març 2017) de la revista Sàpiens

El retorn de Rússia en el centenari de la Revolució

dimarts, 31/01/2017 (Clàudia Pujol)

990_1483298417leninEl centenari de la Revolució serà un any molt simbòlic per a Rússia. L’efemèride servirà per recordar el paper que hi van tenir els homes —i les dones— així com per debatre les idees revolucionàries que s’hi van gestar. Nosaltres hem dedicat el número de febrer a explicar les claus que van fer possible que una minoria comunista molt ben organitzada i situada en el lloc adequat en el moment oportú, prengués les regnes del poder el 1917 i no les deixés anar… fins als anys vuitanta.

L’efemèride agafa Rússia en un moment en què està imposant el seu retorn a l’escena mundial, intentant recuperar el poder que va perdre al final de la guerra freda. Quan Putin, en el seu missatge anual a la nació el 2005, va dir allò que “la desintegració de l’URSS ha estat la catàstrofe més gran geopolítica del segle”, va fer diana en el cor dels russos, que tot i que no volien ni sentir a parlar del retorn al vell comunisme soviètic, sí que tenien nostàlgia d’aquella època en què Rússia era respectada per tots. Això no és el que esperaven escoltar de Putin les democràcies occidentals que consideraven haver actuat amb una “gran generositat” acollint Rússia a la casa gran europea i en les seves institucions internacionals.

Tal com analitza magníficament l’escriptor Robert Kagan en El retorno de la historia y el fin de los sueños: “Als anys noranta, amb una Rússia postrada i l’esperança de la garantia de seguretat americana, l’atractiu de l’imperi voluntari d’Europa semblava no tenir límits. Per això va aconseguir arrossegar quasi totes les nacions orientals (Polònia, Hongria, la República Txeca, les repúbliques bàltiques…) en l’òrbita occidental. […] L’error dels anys noranta va ser creure que la democràcia era inevitable”.

Si el malson europeu havien estat els conflictes relacionats amb els nacionalismes i la política de la força —que havien destruït el continent en les dues guerres mundials— i la seva vacuna havia estat intentar superar la idea d’estat nació, el malson pels russos, més enllà de les barbaritats comeses en l’època estalinista, havien estat els anys noranta i els primers del segle XXI. Amb el desmembrament de l’URSS i, una dècada després, amb les revolucions de les Roses (Geòrgia), Taronja (Ucraïna) o de les Tulipes (Kirguizistan)… Per aquest motiu Putin va creure veure la solució als seus problemes amb el retorn del nacionalisme i la política de la força, esclafant Txetxènia i intentant restablir les seves tradicionals esferes d’influència a Euràsia. Aquesta vella idea del segle XIX és la que li ha permès intervenir a Ucraïna, a Geòrgia o a Síria.

La primera victòria de Putin és que enguany commemorarà el centenari de la Revolució amb un president americà que l’admira i amb un alt nivell de popularitat entre els russos, que ja fa temps que van decidir que preferien l’estabilitat a la llibertat.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 178 (febrer 2017) del Sàpiens

La Història pot predir el futur?

divendres, 23/12/2016 (Clàudia Pujol)

Robot sitting on a bunch of books. Contains clipping path

En els últims temps s’està començant a reivindicar, amb llibres i documentals, la figura d’Alexandre Deulofeu (1903-1978), un farmacèutic de Figueres que, quan no despatxava aigua del Carme, Sloan pel dolor o magnèsia pel restrenyiment, es dedicava a desenvolupar una fórmula matemàtica que li permetria predir alguns dels grans esdeveniments del segle XX.

Ho va encertar amb la caiguda fulminant de l’URSS, amb l’ascens xinès o el lideratge d’Alemanya, i ara caldrà veure si ho endevinarà amb la fi de l’Imperi espanyol, tal com ell l’anomena. Tenint en compte que, segons els seus càlculs, els imperis duren 550 anys de mitjana i que hauríem de situar l’inici de l’espanyol el 1479 amb la unió de regnes dels Reis Catòlics, l’any 2029 podria ser el de la seva dissolució.

Si Deulofeu aplicava la matemàtica a la història, fet que li va valdre moltes crítiques per part del món historiogràfic, Yuval Noah Harari —autor de l’Homo Deus, tan fascinant com el seu anterior best-seller Sapiens— introdueix els algoritmes per dibuixar-nos possibles escenaris del futur. Harari parteix de la hipòtesi que els tres problemes que han preocupat totes les civilitzacions que ens han precedit (les fams, les pestes i les guerres) han aconseguit frenar-se en les últimes dècades —avui hi ha molts més morts per diabetis, obesitat o suïcidi que per guerres, epidèmies o atacs terroristes— i que, per tant, els tres propers reptes de la humanitat seran aconseguir la felicitat, la immortalitat i la divinitat.

Aquesta trilogia sembla encaminar-nos a un món on els robots rendiran més que els humans en la majoria de feines i on hi haurà una gran massa de persones inútils en termes econòmics; on les dades que subministrem despreocupadament als grans gegants com Google o Facebook coneixeran millor els nostres gustos que nosaltres mateixos, i on s’utilitzarà, per primera vegada, la biogenètica per crear superhumans, obrint una bretxa mai vista entre rics i pobres. Irremeiablement?

Per sort, la història no pot predir el futur de manera infal·lible. I de la mateixa manera que l’home ha comès enormes irresponsabilitats com la destrucció del medi ambient, també de vegades ha sabut reaccionar de manera exemplar. Sense anar més lluny, amb l’aparició de les armes nuclears a mitjan segle XX, bona part de la humanitat estava convençuda que desapareixeria en una guerra nuclear. I al final va haver-hi un acord mutu entre les grans potències per enterrar el comandament de la destrucció mútua assegurada.

L’altra sort és que els científics estan a anys llum de descobrir com es produeix la consciència humana. I, per tant, les emocions, els sentiments, les passions i els desitjos continuaran essent una singularitat dels sapiens.

Bones festes i que el 2017 ens sigui propici!

 

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 177 del Sàpiens (gener 2017)

Quan Tarradellas treballava per al Sàpiens

dilluns, 28/11/2016 (Clàudia Pujol)

 

c18_s07_n76No és cap secret que Josep Tarradellas era un home minuciós i amb un gran sentit d’estat que ho guardava tot. Per això Montserrat Catalan s’ha dedicat durant vint-i-cinc anys, com a directora de l’Arxiu Tarradellas de Poblet, a ordenar aquest valuosíssim fons de més de dos milions de pàgines i gairebé 40.000 fotografies que el president va salvar in extremis dels escorcolls de la Gestapo.

En tots aquests anys, prop d’un miler d’historiadors han passat per l’arxiu de Poblet, i DAU Edicions, de la mà de Ton Barnils, s’ha dedicat a publicar, per volums, una exhaustiva biografia amb la documentació més rellevant. Aquest desembre en sortirà el cinquè (i més esperat): Josep Tarradellas: el retorn del president, que inclou el seu dietari personal, on explica les dures negociacions que van permetre la recuperació de la Generalitat, el guany més important de la Transició, i que Sàpiens us avança en exclusiva.

Però no només això. Aquest número de la revista l’acompanyem d’un document sonor excepcional. Un document sonor que no ha escoltat mai ningú… fins ara. Es tracta de les impressions de la crucial trobada entre Suárez i Tarradellas, que el president català va gravar en un magnetòfon uns dies després i que ha romàs quaranta anys custodiat a Poblet com si esperés que Sàpiens el donés a conèixer al gran públic. Escoltant-lo, podreu palpar l’ambient que s’hi respirava, l’aspror, les resistències, la fermesa… en un moment en què “tot” era possible, però aquest “tot” incloïa també el “res”.

A punt de complir quaranta anys d’aquesta efemèride, és inevitable buscar-ne les similituds i les diferències amb la cruïlla actual. “No debades estem davant de dos moments de transició i de canvi de règim”, tal com explica l’historiador Enric Pujol. “Aleshores, com ara, era imprescindible la unitat entre partits i la mobilització de la societat per tal d’aconseguir un autogovern similar a l’obtingut el 1931 —el primer govern pròpiament dit des del segle XVIII. Aleshores, com ara, estàvem davant d’una reivindicació pacífica, democràtica i massiva”.

Si el 1977 hi havia un gran referent (Tarradellas) amb la complicitat dels líders dels partits, els líders socials (l’exemple més emblemàtic seria el de Lluís M. Xirinacs) i les organitzacions de la societat civil (Assemblea de Catalunya), avui en dia tenim un lideratge més col·legiat entre líders polítics, representants institucionals i societat civil.

La gran diferència va ser que aleshores els dirigents de Madrid van agafar el toro per les banyes i van entendre que havien de fer un gran pas, encara que fos molt impopular a Espanya. De fet, Suárez confessaria a Tarradellas que “pels espanyols era més impopular restablir la Generalitat que legalitzar el Partit Comunista”. Ara, el Govern de Madrid només respon amb immobilisme i més immobilisme.  

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 176 (desembre 2016) de la revista Sàpiens

La poció màgica de Sarkozy el gal

dijous, 27/10/2016 (Clàudia Pujol)

sarkoEn la seva campanya per convertir-se en el candidat a l’Elisi del seu partit en les primàries d’aquest novembre, l’expresident francès, Nicolas Sarkozy, ha tornat a encendre les xarxes amb un polèmic titular: “Des del moment en què s’és francès, els teus avantpassats són els gals”. La ministra d’Educació, la marroquina Najat Vallaud-Belkacem, va ser de les primeres a reaccionar declarant que, “efectivament, entre els seus antecedents hi havia els gals, però també hi havia els romans, els normands, els celtes, els corsos, els francs, els àrabs, els italians, els espanyols…”. Mentre que un dels seus rivals, Jean-François Copé, bromejava dient: “S’imaginen que Merkel digués als alemanys que els seus avantpassats són els visigots?”.

Però incorporant els gals en el seu míting a la regió parisenca de Francoville, Sarkozy —nét d’un jueu sefardita de Tessalònica i de pare hongarès— pretenia, d’una banda, enfortir el múscul patriòtic i, de l’altra, evitar que la referència a la mítica Gàl·lia dels llibres escolars fos utilitzada només pels partits d’extrema dreta obcecats en la defensa a ultrança de la identitat francesa i obertament contraris a la immigració.

L’expresident francès no és l’únic que està convençut que centrar un dels eixos de la seva campanya en el fet identitari pot donar-li rèdits electorals —de fet ja ha escurçat distàncies amb el seu principal rival, l’alcalde de Bordeus Alain Juppé—. El candidat republicà a la Casa Blanca, Donald Trump, també ha preparat la seva poció per aconseguir la presidència americana amb un discurs 100% patriòtic, al qual ha afegit un fort component racista. Amb el seu Americans first, no s’ha cansat de repetir que no permetrà l’entrada de musulmans als Estats Units i que vol aixecar un mur a la frontera amb Mèxic, sense entrar aquí en els comentaris sexistes recurrents. La gran paradoxa és escoltar un discurs tan xenòfob en un país construït majoritàriament per immigrants. El mateix Trump, no ho oblidem, és descendent d’escocesos i alemanys, i està casat amb una txeca.

Les identitats no són mai homogènies. Tampoc la catalana. Els catalans d’avui tenim gens ibèrics, grecs, romans, visigots, àrabs, jueus… i de la resta de pobles que, en un moment o altre de la nostra història, s’han establert o han tingut contacte en el territori que avui és Catalunya.

A mi m’agrada la definició que en dóna l’escriptor libanès en llengua francesa Amin Maalouf: “Les identitats es construeixen per acumulació i no pas per exclusió”. L’important és crear un projecte compartit. Un projecte que generi orgull. Un projecte al qual tothom se senti cridat. Un projecte de futur. I la missió de Sàpiens és, precisament, explicar aquest procés acumulatiu. De Guifré a Paco Candel. I seguint!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 175 (novembre 2016) de la revista Sàpiens

Quatre gats… i molts destins

dimecres, 28/09/2016 (Clàudia Pujol)

imagesLeonardo da Vinci va ser un dels artistes més complets i fascinants de tots els temps. Tan cert com això és que era fill d’un ric notari florentí i que va viure en diverses ciutats de la Itàlia del Renaixement. Mozart a cinc anys tocava prodigiosament el violí. Tan cert com això és que el seu pare Leopold era un músic al servei del príncep arquebisbe de Salzburg i que el petit es va criar entre aquesta ciutat i Viena. Picasso, per la seva banda, va ser un artista brillant i precoç, fill d’un professor de dibuix que, per qüestions professionals, es va veure empès a marxar de la seva Màlaga natal i traslladar-se a Barcelona. Si Leonardo, Mozart i Picasso haguessin nascut o format en un altre context, molt probablement no haurien desencadenat el seu geni creador.

Amb l’excusa del 150 aniversari del pintor Ramon Casas, ens hem submergit a la Barcelona bohèmia del tombant de segle i hem entrat en aquells ambients, encara avui existents, on es va gestar el modernisme. Els 4 Gats, per exemple, va servir de catalitzador de tot el talent emergent que deambulava per la ciutat. A les sales de la mítica cerveseria van confluir-hi des del mateix Picasso fins a músics com Isaac Albéniz o Enric Granados passant pels quatre promotors del local (Casas, Rusiñol, Utrillo i Romeu) o l’aleshores poeta nacional de Catalunya, Jacint Verdaguer.

Més enllà de tenir un magnífic Museu Picasso, Barcelona hauria de reivindicar més tot l’entramat de personatges i d’ambients que van propiciar l’eclosió d’un dels moments culturalment més efervescents del nostre país. Un moment no tan allunyat d’aquell centre d’Europa mitificat del segle XVIII —el que discorre entre Bach i Mozart— o d’aquella Itàlia que, al segle XVI, va enlluernar amb el seu art mig món.

Els escenaris del modernisme català, però, no només se circumscriuen a Barcelona, sinó també a nombroses poblacions costaneres. Un exemple, poc conegut, seria el de Torredembarra. El lobby torrenc —format per diverses nissagues d’indians enriquits— va finançar part d’aquesta Barcelona modernista. Josep Bargalló ho explica en el llibre Les set vides de Pere Romeu (un dels 4 gats!) que acaba de treure A Contra Vent. És clar que el temple del modernisme per excel·lència seria el Cau Ferrat de Sitges, fundat el 1893 per Santiago Rusiñol. Les seves cèlebres festes van ser un pol d’atracció per a diverses generacions d’artistes.

Des de la revista, ens hem volgut sumar a l’Any Casas, no només amb la portada dels 4 Gats, sinó també amb la redescoberta del patrimoni modernista sitgetà. Per això el Dia Sàpiens d’enguany és el 22 d’octubre a la capital del Garraf, on podreu visitar des dels museus més emblemàtics fins als tallers dels artistes d’avui o degustar un bon vermut indià. Ens hi veiem!

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 174 (octubre 2016) de la revista Sàpiens

Hola Occitània, adéu Rosselló?

dimarts, 6/09/2016 (Clàudia Pujol)

Cartells promocionals del nom 'Occitània-País Català' i butlletes de votació per a la designació del nom de la nova macroregió francesa. (horitzontal)

Cartells promocionals del nom ‘Occitània-País Català’ i butlletes de votació per a la designació del nom de la nova macroregió francesa. 

Aquesta tardor el Consell d’Estat francès haurà de revalidar Occitània com el nom de la nova macroregió que agruparà els territoris de les antigues regions de Llenguadoc-Rosselló i de Migdia-Pirineus. La denominació es va imposar en una consulta popular per internet, en què dues-centes mil persones —dels sis milions que podien votar!— van elegir aquesta opció. Les altres eren: Llenguadoc, Llenguadoc-Pirineus, Pirineus-Mediterrània i Occitània-País Català (la defensada pels catalans del nord i del sud).

Crec que és una bona notícia que el nom d’Occitània torni a formar part de la realitat oficial de l’estat veí, 200 anys després que la post Revolució Francesa es dediqués a esborrar totes les nacions històriques. El problema és que aquesta denominació és representativa de 12 dels 13 departaments que engloba. El tretzè departament, administrativament anomenat Pirineus Orientals, és l’actual Catalunya del Nord, i no ha estat mai, ni històricament, ni lingüísticament, ni culturalment, Occitània. Fins i tot, la capital del seu departament s’autoanomena Perpinyà la catalana perquè no hi hagi dubte.

De fet, Occitània no ha tingut mai una unitat política ni territorial, més enllà de l’abast geogràfic de la seva llengua. Ni abans ni després de la batalla de Muret no va produir-se cap intent vertebrador comparable al dels comtes catalans, ni cap trencament de vassallatge com el de Borrell II davant del rei franc Hug Capet. La seva llengua, però, sí que va tenir un gran moment d’esplendor entre els segles XI i XIII, quan era l’idioma dels trobadors i de les administracions europees.

El catalanisme fa mesos que recull signatures per pressionar el Consell d’Estat perquè afegeixi País Català a la denominació després d’Occitània. Esperem que puguin apuntar-se una altra victòria com en el cas de Septimània. El 2005 la pressió popular va aconseguir que les institucions nord-catalanes rebutgessin el nom amb què l’aleshores president de la regió volia rebatejar el Llenguadoc-Rosselló. El motiu que movia Georges Frêche a recuperar una denominació del temps dels visigots era eliminar la identificació d’aquest territori amb la cultura occitana i catalana.

Ens agradaria confiar que l’Estat francès sabrà fer un gest per satisfer les demandes d’un dels departaments que té més abandonats. Els catalans tenen dret que se’ls consideri alguna cosa més que una pura referència geogràfica (gent dels Pirineus Orientals). Almenys en la denominació de la regió anterior, Llenguadoc-Rosselló, es reconeixia la diferència entre occitans i catalans.

Si no, els rossellonesos es despertaran formant part d’Occitània, igual que el 8 de novembre del 1659, en què els catalans dels territoris del Rosselló, del Conflent, del Vallespir, del Capcir i de mitja Cerdanya es van despertar sota domini administratiu francès.

Publicat en la secció “El retrovisor” de l’especial 11 de setembre (Sàpiens 173)

La segona batalla del Born

divendres, 26/08/2016 (Clàudia Pujol)

imatge-del-projecte-lexposicio_1624647693_33167588_377x224L’exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” que l’Ajuntament de Barcelona vol inaugurar aquest octubre al Born, i que inclou la presència a l’espai públic de dues estàtues de Franco, ha generat la polèmica històrica de l’estiu. Mentre que el consistori ho justifica com una manera de fer pedagogia del franquisme, els partits sobiranistes i algunes associacions de víctimes, com l’Amical de Mathausen, han qualificat la iniciativa amb adjectius com que van entre el desencert i l’ofensa.

No és la primera vegada que el Born esdevé el centre d’una polèmica. A principi d’aquest any ja va haver-hi un gran debat sobre si calia, o no, reorientar la línia museística de l’únic espai de Barcelona que explica la història moderna de la ciutat. Fins i tot es va arribar a parlar de canviar-li el nom i de cobrir un jaciment que, per la seva excepcional singularitat —van tenir-hi lloc els últims enfrontaments del 1714—, incomoda una part de la societat. El que per uns és la “zona zero del catalanisme”, per d’altres és “un símbol pornogràfic del nacionalisme provincià”.

No tinc cap dubte que l’objectiu de l’exposició d’aquesta tardor és fer pedagogia de què suposa una dictadura i m’agradaria pensar que instal·lar estàtues franquistes en un lloc públic —quan ha costat sang, suor i llàgrimes de treure-les (i encara no s’ha fet net)!— és només una decisió desafortunada. Però molt em temo que, en el rerefons de tot plegat, hi ha també l’objectiu d’alguns de diluir la memòria del 1714. I és que si realment arribéssim a la conclusió que aquestes estàtues s’han d’exhibir —jo no ho crec— no s’haurien d’ubicar en algun indret més relacionat amb el règim com la presó Model, el camp de la Bota o el castell de Montjuïc, i no pas al Born?

Al final és una qüestió de respecte als llocs de memòria. Creieu que algú posaria una estàtua de Hitler davant de la porta de Brandenburg o davant de l’Arc de Triomf de París o davant del cementiri nordamericà de Normandia? Encara recordo la polseguera que es va aixecar quan el Museu de Cera de Berlín volia incorporar una figura de Hitler. I era dins d’un museu! A més, hi ha un altre element que hem de tenir en compte. Alemanya s’ha preocupat (i molt) de desnazificar el seu passat: sense anar més lluny, la utilització de símbols i insígnies nazis està prohibit a tot el país.

A casa nostra, en canvi, estem a les beceroles pel que fa a la memòria històrica. No només no s’han anulat els judicis del franquisme i no s’han investigat els seus crims, sinó que milers de republicans segueixen enterrats a les cunetes. Amb això vull dir que les ferides del franquisme són encara molt recents i que ens queda molt camí per córrer abans que una exposició d’aquest tipus es pugui fer amb el consens i la sensibilitat que requereix.

I segurament el primer que cal fer és combatre aquells que volen fer incompatibles el relat del 1714 i el relat de l’antifranquisme. Quan, des de sempre, les dues memòries han simbolitzat el mateix: la lluita pels drets i les llibertats del poble català.

Publicat a la secció “El retrovisor” del número 172 (setembre 2016) de la revista Sàpiens

La caixa de Pandora de Sixena

dilluns, 1/08/2016 (Clàudia Pujol)

Bonnefort_Cloister_NYCPer aquelles casualitats del destí, m’assabento que un jutjat d’Osca condemna el MNAC a retornar els murals romànics de Sixena mentre estic fent una visita als Cloisters de Nova York. Aquest museu, situat al nord de l’illa de Manhattan en uns terrenys cedits per John D. Rockefeller Jr., és de visita obligada per a molts catalans perquè acull una impressionant col·lecció d’art medieval europeu adquirida pel col·leccionista Grey Barnard. Així, joies com el claustre de Sant Miquel de Cuixà o els sepulcres dels comtes d’Urgell, en lloc de descansar als peus del Canigó o als monestirs de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes o de Castelló de Farfanya, ho fan a la riba del riu Hudson. La bogeria d’un ric nord-americà? Sens dubte. Però si un es dedica a mirar com s’han format moltes col·leccions de museus al llarg del segle XX, s’endurà no poques sorpreses.

Sixena també té la seva història particular. El reial monestir va ser fundat el 1188 per la reina Sança d’Aragó, esposa d’Alfons el Cast, i durant segles hi van anar a parar dones de procedència reial o de l’alta noblesa, tant de Catalunya com d’Aragó. Per això va acumular veritables obres d’art. Amb les desamortitzacions del 1835, el monestir va ser abandonat, i durant la guerra civil un gran incendi va destruir-lo. “No vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d’un dels més bells monuments del món” va escriure l’expert en art Josep Gudiol. Va ser Gudiol qui va endegar una campanya per recaptar diners per poder arrencar les pintures malmeses i sense policromia amb l’ajuda de la gent del poble i traslladar-les a un lloc segur.

La sentència del jutjat d’Osca no només no té en compte que, sense la providencial intervenció de Gudiol, les pintures avui no existirien, sinó que vol que es declarin nuls els contractes de compravenda firmats amb el MNAC —la institució que els ha conservat els darrers quaranta anys— i que es retornin els murals al seu emplaçament originari. L’altra demanda plantejada pel Govern d’Aragó és que es restitueixin un centenar d’obres d’art procedents de Sixena que es troben, en bona part, al Museu de Lleida adduint que les monges que l’any 1925 les van vendre —amb l’autorització de la Santa Seu inclosa!— no tenien la potestat per fer-ho.

Negar la validesa d’aquestes operacions de venda, que no tenen res a veure amb l’espoli, és entrar en un terreny tan perillós com imprevisible, ja que es pot arribar a qüestionar la propietat de milers d’obres d’art conservades a museus de tot el món.

En tot cas, el que pertoca ara a la Conselleria de Cultura de la Generalitat és decidir si incompleix la sentència o incompleix la llei del patrimoni català. Aquest darrer supòsit no només trencaria la unitat de les col·leccions, sinó que, segons la majoria d’experts, representaria un risc majúscul per a la integritat de les obres.

Publicat en la secció ‘El retrovisor’ del número 171 (agost 2016) de la revista Sàpiens