Corea del Nord a les fosques

dijous, 6/03/2014 (vfarradellas)

Corea del Nord és un indret fascinant, gairebé llegendari. Sovint ens arriben notícies increibles d’aquest país, com la recent execució de l’oncle del gran líder Kim Jong-un a càrrec d’un centenar de gossos famèlics. El bon periodisme, però, sempre ens ofereix més d’una perspectiva. L’agència de notícies Reuters va destapar que aquesta informació era molt provablement una broma d’un humorista xinès, tot i que bona part de la premsa internacional havia picat l’ham i publicat la informació com si fos certa. Per què, no ens enganyem, ja estem acostumats a què tot el que arriba de Corea del Nord sigui estrafolari.

Aquesta és una història que es remunta a la fi de la Segona Guerra Mundial. La península de Corea, que des del 1910 estava governada pels japonesos, va quedar en mans dels aliats que la van dividir en dues parts. La solució no va funcionar, ja que l’any 1950 va esclatar una guerra per la sobirania de tot el territori. Va ser un dels primers conflictes de la Guerra Freda, i també un dels més tensos. El desenllaç va deixar les fronteres igual que a l’inici, però va accentuar les diferències entre els dos territoris: el nord comunista, sota influència de la Xina i la URSS, el sud capitalista, sota influència dels Estats Units. Tal com explica Víctor Gavín, técnicament aquesta guerra no s’ha acabat mai per què encara no s’ha signat la pau. Només es va pactar un armistici que va posar fi a l’atac armat. La disputa encara està latent.

Corea, a les fosques

Corea del Nord a les fosques

És complicat trobar informació veraç de Corea del Nord. Per això és curiós consultar fonts difícils de manipular. Podem agafar d’exemple aquesta imatge captada des de l’espai, on veiem l’Àsia Oriental il·luminada de nit. La zona corresponent al nord de la península de Corea sorprén per la seva foscor, a excepció del punt de llum sobre la ciutat de Pyongyang. Tot i que segurament Corea del Nord no destaca per la seva agitada vida nocturna, sí que és significatiu veure com el país, cada nit, s’apaga literalment.

Però seria precipitat i massa fàcil associar la carència energètica amb pobresa. En aquest sentit em va sorprendre saber que als afores de Pyongyang hi ha l’estadi de futbol més gran del món, amb capacitat per a 150.000 persones. El disseny, vist des de l’aire, recorda a un nenúfar sobre l’aigua.

Estadi Primer de Maig, Pyongyang

Estadi Primer de Maig, Pyongyang

Sigui com sigui, segueix sent molt més útil disposar de corrent elèctric que poder asseure’s còmodament a gaudir d’un partit de futbol. Amb tot, no massa lluny de casa nostra també s’han construit aeroports, vies de tren i carreteres que no es fan servir. El malbaratament de recursos és universal.

També rescato l’Afers Exteriors que va portar Miquel Calçada a Corea del Nord. Per acabar amb la foscor informativa dels mitjans de comunicació.


El 1714 a l’altra punta del món

dimecres, 26/02/2014 (vfarradellas)

Visitant la mostra ‘El món del 1714‘ que ofereix el MUHBA al Saló del Tinell de Barcelona, em vaig trobar amb dues agradables sorpreses. La primera, va ser comprovar com amb una bona gestió dels recursos s’ha fet una exposició que ofereix una perspectiva completa de la realitat mundial de fa tres segles, dins i fora de casa nostra. Segur que en algun moment tots hem pensat: i al segle XVIII, a part de la guerra de Successió, què hi passava al món? Al Tinell jo hi he trobat la resposta. La segona sorpresa van ser les nombroses referències a l’Àsia Oriental d’aquella època, representades amb gravats, explicacions i un audiovisual, que obren una finestra fascinant a una realitat poc coneguda.

El cas de la Xina és especialment significatiu, ja que a l’inici del segle XVIII era un dels imperis més importants del món. Sota el govern de l’emperador Kangxi, de la dinastia manxú dels Qing, la Xina del 1714 rebia tres quartes parts de la plata que s’extreia d’Amèrica, gràcies al comerç. No en va, la població de la Xina rondava els 138 milions d’habitants, mentre que a Europa només n’hi havia un centenar.

Gravat d'època Qing

Gravat xinès d'època Qing

D’altra banda, Japó vivia en un enclaustrament voluntari, sota administració del shogunat Tokugawa. El comerç amb l’estranger es produïa a menor escala, i de forma molt controlada, ja que es volia evitar la ingerència estrangera, sobretot la dels missioners cristians. Els japonesos van construir una illa artificial a la badia de Nagasaki on es feien tots els intercanvis comercials, i només estaven autoritzats a amarrar vaixells holandesos i xinesos.

Però com es vehiculava tot aquest comerç? Va ser l’edat d’or d’una ruta marítima que enllaçava les Filipines amb l’Amèrica Central. Els coneguts com a galions de Manila deixaven metalls preciosos a Àsia a canvi de tota mena de productes i béns manufacturats, des d’espècies fins a porcellanes o teles. La ruta marítima encerclava el tròpic de Càncer, l’anada per sobre i la tornada per sota, buscant els corrents corresponents. Un cop a Acapulco, a l’Amèrica Central, la ruta es convertia en marxa terrestre fins a Veracruz, on un nou vaixell esperava la càrrega, que s’enviava cap a Europa.

Secció d'un galió

Secció d'un galió

Faltaven dos segles justos per què es construís el canal de Panamà, que faria molt més curtes les travesses entre els oceans Pacífic i Atlàntic. Justament aquest 2014 se celebra el centenari d’aquesta obra d’enginyeria. Una més de les efemèrides d’aquest 2014 (centenari de la Mancomunitat, tricentenari del 1714, 1200 anys de la mort de Carlemany o el bimil·lenari de l’emperador August) que ens serviran d’excusa per parlar, i molt, d’història.

La festa de la primavera

diumenge, 16/02/2014 (vfarradellas)

Cada febrer els japonesos celebren una de les seves festes més tradicionals, el setsubun (節分), per acabar l’hivern i donar la benvinguda a la primavera. Tot i que nosaltres celebrem aquest canvi d’estació entre el 20 i el 21 de març (durant l’equinocci de primavera), les cultures de l’Àsia oriental ho fan coincidir amb el primer terme solar de l’antic calendari lunar (quan el Sol es troba a la longitud celestial de 315º).

Un dels actes més esperats d’aquesta festa és el mamemaki (豆まき), literalment “llançament de mongetes” que es duu a terme per espantar els dimonis o esperits malignes i cridar la bona sort.

Mamemaki

Mamemaki

Es tracta d’una festa estesa per tot el país, en la que un dels membres de la família es disfressa de dimoni, i la resta li llença les mongetes (tot i que també es fan servir llavors de soja) mentre criden Oni wa soto! Fuku wa uchi! (literalment: dimoni fora, la sort a casa!) i tanquen la porta. La festa segueix amb un gran dinar, i per acabar cadascú menja tantes mongetes com anys té, ja que es creu que d’aquesta manera hom mantindrà la sort durant tot l’any.

Oni wa soto!

Oni wa soto!

 

Es tracta d’una festa amb molta història, que es remunta al període Muromachi (1333-1573) a Japó, però que es creu d’origen xinès, per la vinculació amb el seu calendari lunar.

Si ens parem a pensar-hi, el mamemaki no és un ritual tan estrany. Nosaltres, cada cop que un any comença, mengem 12 grans de raïm en els primers 12 segons, per tenir sort durant tot l’any.

Feliç any del cavall!

dimecres, 5/02/2014 (vfarradellas)

El passat divendres 31 de gener milions de xinesos celebraven l’arribada d’un nou any. Segons el seu calendari lunar, han donat la benvinguda a l’any 4712; segons la seva classificació basada en l’horòscop, han donat la benvinguda a l’any del cavall. Al nostre país només hi viuen 50.194 xinesos (segons informació del diari Ara), però a tota la Xina hi viuen més de 1.300 milions de persones (segons dades demogràfiques de la BBC del 2012), fet que converteix aquestes dates en el periode de màxima migració de l’any (xinesos que tornen a casa per veure la família), a tot el món. Però què en sabem d’aquest calendari xinès, que mou a tantes persones amunt i avall?

L'any del cavall

L'any del cavall

A l’antiga Xina, dues de les posicions més respectades dins la Cort imperial eren les de Gran Astròleg i Gran Historiador. La seva funció principal era mantenir el control del calendari, fer prediccions meteorològiques i interpretar la posició dels astres. Eren càrrecs a mig camí de la ciència i de la superstició, però alguns dels que van ostentar responsabilitats s’ho van prendre molt seriosament.

Aquest fou el cas de Sima Qian (sobre el qual trobareu més informació al Sàpiens 139), que va revolucionar el calendari al fixar que un any tenia exactament 365,25 dies. De tota manera, a la gran massa de la població Han li semblava més senzill comptar el temps a partir del moviment del Sol i la Lluna, i englobar els periodes més extensos a partir dels solsticis d’estiu i d’hivern. Així van organitzar el calendari, establert durant la dinastia Han (202 aC – 220 dC), que va fixar l’inici històric del temps en l’època del llegendari Emperador groc.

Sima Qian

El Gran Historiador Sima Qian

Com que els astròlegs es trobaven a mig camí de la ciència i la superstició, es van invertir molts recursos en poder fer prediccions de futur, prenent com a punt de partida la posició dels astres en el moment del naixement. Un horòscop, vaja. La complexitat del sistema és digna d’un doctorat, però per resumir-ho direm que creien que tot havia sorgit de cinc elements primigenis: l’aigua, la terra, el foc, la fusta i el metall. Aquests elements afecten en major o menor mesura depenent de diverses variables, entre elles l’any en què hom ha nascut.

Ara bé, per què van associar els anys amb diversos animals? Els nens petits xinesos aprenen als parvularis la història de la cursa de l’Emperador de Jade. Segons diu el conte, l’Emperador va organitzar una cursa entre els animals per decidir quins apareixerien a l’horòscop. Entre altres coses, el conte explica com va néixer l’enemistat històrica entre el gat i la rata, fruit d’una mala passada que li fa la rata al felí per deixar-lo enrere a la cursa (a sota trobareu un vídeo, subtitulat en anglès, en el que s’explica com va anar la prova). El resultat van ser 12 animals, que cada any van canviant fins a completar un cicle (el primer, la rata; el darrer, el porc). Com que és cíclic, podeu calcular fàcilment l’animal que us apadrina, i amb ell una colla de detalls associats. El web Travelchina ofereix aquesta eina on podeu posar la vostra data de naixement i veure l’animal que us correspon. Sigui com sigui, aquest 2014, any del cavall, diuen que portarà treball. Esperem que sigui així!

Un palau beneït pel cel

dissabte, 1/02/2014 (vfarradellas)

Al nord de la ciutat de Seül es troba una de les joies arquitectòniques més importants d’Àsia. Una visita obligada per tots aquells que viatgeu a Corea del Sud, amb 600 anys d’història. Es tracta del palau Gyeiongbokgung (경복궁), un nom difícil de pronunciar que es podria traduir com a ‘Palau enormement beneït pel cel’.

Vista aèria del palau. ©KCHNews

Va servir com a palau principal de la dinastia Joseon, la darrera saga de governants coreans, d’inspiració confuciana que va durar prop de cinc segles. El primer monarca d’aquesta dinastia havia traslladat la capital del regne a Seül, i per afiançar el poder va manar la construcció d’una nova residència. De tots els palaus que es van erigir durant l’era Joseon, aquest va ser el més gran i més valorat, convertint-se en tot un símbol nacional. El rei hi oferia audiències i la cort hi desenvolupava diverses activitats, tant d’oci com d’investigació en diversos àmbits. Era tal la seva fama, que durant les invasions japoneses de Corea del final del segle XVI, els samurais el van cremar i destruir completament i a consciència. Durant 273 anys, el palau quedaria inhabitable.

Il·lustració esquemàtica del complex.

A mitjan segle XIX, un dels darrers monarques Joseon va emprendre la tasca de restaurar l’històric palau, i després d’una llarga reforma va bastir de nou el complex, amb tres-cents edificis i prop de 6.000 habitacions. Ben aviat es va tornar a convertir en el centre de l’activitat política del país, i de nou va ser considerat un símbol nacional, renascut literalment de les cendres. L’alegria, però, poc havia de durar. A l’inici del segle XX una nova guerra arribava a Seül, de nou de mans japoneses. Els invasors van destruir els edificis més emblemàtics del palau, i l’any 1926 van construir la seu governamental japonesa al bell mig del complex. Sabien bé el que es feien: d’una banda suprimien un símbol nacional, i de l’altra demostraven el seu poder allà on feia més mal.

La Segona Guerra Mundial va canviar els pols de poder al país, i la posterior guerra de Corea acabaria deixant el territori tal i com el coneixem avui. El govern va iniciar les tasques de restauració del palau el 1989, i avui en dia gairebé un 50% de l’estructura original torna a estar al seu lloc.

Avui, a més de tornar a ser un símbol nacional coreà, queda viu també el record vergonyós i poc honorable de l’imperialisme japonès. Sembla que el palau torna a tenir la benedicció del cel.

 

Entrada principal del palau. ©Thinkstock

 

El primer emperador de la Xina

dimarts, 21/01/2014 (vfarradellas)

El primer emperador de Xina

Qin Shihuangdi

Qin Shihuangdi (259 aC – 210 aC), hereu del regne de Qin, va ser el primer unificador de la Xina, després de sotmetre a mata-degolla la resta de regnes combatents. Va pendre el títol d’emperador, que en xinès es coneixia com a ‘Fill del cel’, ja que administrava ‘Tot allò que hi ha sota el cel” des del “País del centre” (中国 Zhōngguo), que és com els xinesos segueixen anomenant el seu país. Va unificar el sistema de pesos i mesures i va teixir una xarxa burocràtica i administrativa que posava en funcionament els engranatges de l’Estat, amb capital a Xi’an. Sabem que era un home supersticiós, una tendència molt habitual en els líders xinesos, fins a tal punt que va manar als seus metges cercar remeis on fos per véncer la mort.

L’emperador temia fins a tal punt la mort que es va fer construir una de les tombes més grans del món (comparable a les piràmides de Keops i Kefren), quan veia que ja no se’n podria escapar. Era un costum ancestral, fa més de 2000 anys, que els governants xinesos es fessin enterrar amb tot un exèrcit de servents… vius. Qin no només ho va fer, sinò que hi va afegir un exèrcit de 6.000 soldats de terracota. En vam conèixer una mostra, quan van fer d’embaixadors del poble xinès al Fòrum de les cultures de Barcelona. El primer historiador xinès, Sima Qian, explica que l’emperador Qin es va fer enterrar en una tomba sumptuosa, envoltat d’un gran exèrcit i de trampes mortals. De fet, el govern xinès no ha acabat d’excavar la tomba per por a trobar-se amb aquestes trampes; només a tall d’exemple, fa poc més d’un any es va descobrir que el recinte més proper a les restes de l’emperador està envoltat per un riu de mercuri, que encara és molt tòxic. El govern xinès, però, no és l’únic interessat en explorar la tomba. Un grup de caçarecompenses ja va intentar accedir al recinte, però van ser descoberts quan ja tenien un gran túnel subterrani construit.

Un altre misteri que queda per resoldre és com van aconseguir els xinesos d’època Qin fer tantes figures de ceràmica sense tenir una tradició cultural vinculada a aquest material. Hi ha informacions que asseguren que la tècnica va arribar de la Grècia d’Alexandre Magne, un fet possible gràcies a la comunicació constant que permetia la ruta de la seda. No obstant això, l’única font de que disposem són les Memòries històriques de Sima Qian, i misteriosament no fan cap referència al rebombori que deuria provocar la construcció d’una tomba tan gran. De ben segur que els tallers de ceràmica deurien tenir molta feina durant molt de temps, i que el transport de figures de mida humana haurien cridat molt l’atenció. Potser aquests registres es van esborrar durant el govern dels Han, que van tractar d’eliminar el llegat del seu imperi predecessor. Sigui com sigui, no van poder eliminar el testimoni físic de tot plegat: la tomba en sí (tot i que ho van intentar, enderrocant una part del complex).

De ben segur que en els propers anys sentirem a parlar de la tomba si els arqueòlegs xinesos aconsegueixen accedir-hi. A saber els tresors que s’amaguen al seu interior… tota una aventura al més pur estil Indiana Jones.

Tomba de l'emperador Qin, a Xi'an

Tomba de l'emperador Qin, © Mario Savoia, iStock

El Mikado: òpera anglesa a la japonesa

dilluns, 13/01/2014 (Administrador dels blogs)

Pòster d''El M'ikadoEl març de 1885 s’estrenava al teatre Savoy de Londres un espectacle còmic, a mig camí del musical i l’òpera, que va tenir un èxit espectacular. Portava per títol ‘El Mikado’, però també es coneixia com a ‘El poble de Titipu’, en referència a l’indret imaginari on se succeïa l’acció. Els dramaturgs Arthur Sullivan i William Gilbert s’havien inspirat en els relats que els arribaven del llunyà Japó, i es van valdre d’aquesta estètica per ambientar l’obra, i de pas fer una crítica mordaç de la societat britànica del seu temps.

Segons l’argument de l’obra, el Mikado, que no hem de confondre amb un joc ancestral o uns deliciosos bastonets de xocolata, era el gran governant de Titipu (antigament, Mikado també era com es denominava l’emperador del Japó). D’una rectitud moral indiscutible, el mandatari prohibeix tota mena de mostres d’afecte entre parelles que no estan casades. L’home escollit per jutjar els casos, però, és un sastre que havia estat condemnat per flirtejar en públic, de tal manera que mai pot fer complir la llei, perquè en aquest cas ell seria el primer en morir. Al llarg de l’obra es van succeint malentesos i situacions còmiques que van fer les delícies de la societat londinenca, fins a tal punt que l’espectacle es va representar fins a 672 vegades seguides.

Amb tot, els espectadors que fa 128 anys sortien meravellats de veure l’ambientació de l’espectacle, segurament no havien sentit mai a parlar del sushi, del judo (que tot just tres anys abans acabava d’inventar Jigoro Kano) o de Nintendo (empresa de jocs que naixeria quatre anys més tard). És a dir, segurament no sabrien ni situar Japó en un mapa. La seva noció era més amplia, i englobaven aquell món exòtic i fascinant sota l’etiqueta d’Orient.

El MikadoTota una col·lecció d’estereotips sobre ‘Orient’ que el professor Edward Said va denunciar en una obra imprescindible, ‘Orientalisme’. Tot i que ell escrivia amb la mirada posada en el món àrab, concretament a Palestina, la seva teoria també serveix per desmuntar els tòpics i prejudicis que engloba el mot ‘Orient’, més cap a l’orient. La Xina, Corea, Japó, Filipines o Cambodja, per citar-ne només cinc, tenen històries i cultures mil·lenàries, riques i diverses, que no es poden englobar sota un concepte geogràfic. El seu passat ha estat relacionat, òbviament, com també ho ha estat el de dos pobles tant rics com Grècia i Catalunya, al llarg de més de 2000 anys d’història. Said va trencar la primera llança contra l’eurocentrisme, que oposava clarament dues maneres de viure la cultura, la occidental i la oriental.

Avui, per sort, la comunicació flueix rapidíssima en un món globalitzat, i la tesi del professor Said ja no és revolucionaria. Serveixi, però, com a punt de partida per animar-nos a descobrir un món que batega a l’altre extrem del nostre planeta. Un món ric en matisos i que ens pot ensenyar molt més del que ens imaginem sobre nosaltres mateixos.