Petita història del paper

dijous, 25/09/2014 (vfarradellas)

Sovint retreiem a la cultura xinesa la seva ‘facilitat’ per fer còpies, més aviat de baixa qualitat, de tota mena de productes. Val a dir, però, que la civilització xinesa ha donat grans invents a la humanitat que altres pobles s’han apropiat. En són exemples la pólvora, la brúixola… o el paper.

Si ens hi parem a pensar, disposar d’una superfície resistent, fàcil de treballar i abundant a l’entorn on posar per escrit informació o coneixements, ha estat una necessitat al llarg de la història. En un món sense ordinadors ni biblioteques, com s’emmagatzemava la informació? Al llarg dels segles s’han usat tota mena de suports on deixar missatges escrits, des d’esteles de pedra fins a òssos o pells d’animals. Els egipcis, per la seva banda, van saber treure profit de les propietats de la planta del papir per generar gran quantitat de documents.

El papir, una planta aquàtica

El papir, una planta aquàtica molt present al Nil.

El primer home (del qual en tenim constància) que va elaborar paper, tal com el coneixem avui, va ser el xinès Cai Lun (蔡伦), al segle I. Exhortat per l’emperador a buscar nous materials sobre els que escriure, l’eunuc va barrejar fibres de seda, roba vella, bambú i escorça de morera en una pasta que, un cop seca, absorbia la tinta i la mantenia, en un material lleuger i flexible, tot i que no massa resistent (s’estripava amb facilitat). Tot i aquesta darrera pega, el nou material creat per Cai Lun era molt econòmic de produir, i molt ràpidament va substituir les tauletes de bambú sobre les que s’escrivien els llibres.

Procés de fabricació del paper segons una sèrie de gravats Ming

Procés de fabricació del paper segons una sèrie de gravats Ming (cliqueu a la imatge).

La tècnica de Cai Lun per fer paper va mantenir-se com un dels secrets més ben guardats de la Xina. El coneixement, però, no va poder quedar engabiat dins les fronteres xineses, i de seguida va circular per la ruta de la seda. Al segle X, el secret del paper va arribar al califat abbàssida quan un contingent musulmà va fer presoner un grup de soldats xinesos coneixedors de la tècnica. Aviat, les fàbriques de paper s’estendrien pel nord d’Àfrica i el sud d’Europa, passant a ser patrimoni de bona part de la humanitat. Els xinesos, però, feia ben poc que havien fet un altre invent cabdal de la història: la impremta.

Per bé que a l’escola ens ensenyen que Johannes Gutenberg va inventar la impremta al segle XV, no podem obviar l’existència del sutra del Diamant, un document imprès que data del segle IX.

Sutra del Diamant.

Sutra del Diamant.

La història de com l’explorador Aurel Stein el va descobrir amagat en una cova de Dunhuang serà una de les properes històries d’aquest blog…

La Gran Muralla xinesa

divendres, 29/08/2014 (vfarradellas)

És potser una de les construccions més llegendàries del món, i avui segueix generant controvèrsia. El que coneixem com a Gran Muralla de la Xina és una extensió de diferents barreres construïdes en diferents moments de la història que sumen més de 21.000 quilòmetres. El seu tram més conegut (i també el més visitat) és el que queda als afores de Pequín, i que va ser construït al final del segle XVI sota el govern de la dinastia Ming. Aquest tram de la muralla es va fer de maons i disposava de nombroses casetes de guàrdia per facilitar la tasca dels defensors.

Gran Muralla

La Gran Muralla als afores de Pequín

Les primeres muralles xineses, construïdes fa més de 2.500 anys, servien per separar els diversos regnes en què es dividia el país. Amb la unificació de l’emperador Qin (221 aC), es va ordenar la destrucció de totes les muralles internes i l’edificació d’un gran mur que els protegís dels enemics del nord, els Xiongnu, un poble nòmada que sovint feia incursions en territori xinès per saquejar viles. Aquella primera Gran Muralla estava feta de terra apilada, i n’han sobreviscut escassos vestigis. A dia d’avui, un dels pocs indrets on encara es pot resseguir el seu perfil és a la província del corredor del Gansu, al nord-est de la Xina. Aquesta construcció va causar centenars de morts a causa de les dures condicions en què treballaven els obrers.

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

Al llarg de la història, els principals oponents dels xinesos han vingut del nord. L’amenaça dels pobles nòmades es va mantenir fins al segle XII amb la invasió de Genguis Khan. Llavors la muralla no va servir per contenir els genets mongols, que van establir una dinastia al cor del gegant asiàtic. Segles més tard, la disputa amb els manxús va portar el conflicte fronterer al nord-est del país, però una vegada més el mur no va evitar la invasió.

A dia d’avui, la Gran Muralla resta més com a icona turística que per la funció amb què va ser creada. De tota manera, aquesta construcció ha encés un debat al llarg de les darreres dècades. És cert que la Gran Muralla és l’única construcció feta per l’home que es pot veure des de l’espai? Sense ànims d’entrar en el debat (he de dir que he trobat tota mena de fonts contradictòries, des d’un astronauta que afirma haver-la vist, i després s’ha demostrat que en realitat es  tractava del curs del Riu Groc, fins a astrofísics que afirmen que és impossible veure-la a ull nu), us deixo aquesta fotografia publicada per la NASA, i us copio el peu de foto que apareix a la seva pàgina web: “Despite myths to the contrary, the wall isn’t visible from the moon, and is difficult or impossible to see from Earth orbit without the high-powered lenses used for this” (Tot i els mites que afirmen el contrari, la muralla no és visible des de la lluna, i es difícil o impossible veure-la des de l’òrbita terrestre sense les potents lents utilitzades per fer la fotografia).

Gran muralla vista des de l'espai

La Gran Muralla vista des de l’espai

Mort sobre Hiroshima

dimecres, 6/08/2014 (vfarradellas)

La ciutat d’Hiroshima, a l’est del Japó, és tristament coneguda per haver estat el blanc de la primera bomba atòmica de la història, el 6 d’agost del 1945. En el marc de la Segona Guerra Mundial, el bombarder B-29 de l’aviació nord-americana, conegut com a Enola Gay i amb 12 tripulants a bord, va deixar caure el projectil, que va esclatar a uns 500 metres de la superfície. Equipada amb un nucli d’urani enriquit, la bomba va matar unes 80.000 persones a l’instant (les xifres ballen) i en va contaminar per radiació altres desenes de milers, que en molts casos també acabarien morint. Les conseqüències de la radiació no es van aturar aquí, ja que van causar malformacions en fetus i en molts dels supervivents, que al Japó es coneixen com a hibakusha (literalment, persona bombardejada). És especialment dramàtic el cas de molts nens supervivents, que van desenvolupar leucèmia.

Núvol de fum després de l'explosió nuclear.

Núvol de fum després de l’explosió nuclear.

Visitar la ciutat d’Hiroshima avui, 69 anys després de la tragèdia, segueix sent corprenedor. No només per l’esquelet del Genbaku Dômu (un antic edifici de promoció industrial que es manté tal i com va quedar després de l’explosió i que avui és conegut com a Memorial de la Pau), que és visible des de diversos indrets de la ciutat, sinó per les nombroses mostres de record que es poden veure. Al parc del Memorial destaca l’estàtua d’una nena, la Sadako Sasaki, que va morir deu anys després de l’esclat nuclear, a causa d’una leucèmia provocada per la radiació. Mentre estava hospitalitzada, una companya de classe la va anar a veure i li va fer una grulla d’origami (la pràctica japonesa de doblegar el paper per donar-li formes), recordant una antiga història segons la qual qui fes 1000 grulles de paper podria demanar un desig als déus.

El Genbaku Dômu, avui Memorial de la Pau

El Genbaku Dômu, avui Memorial de la Pau.

La Sadako va dir que seria injust demanar un desig només per ella quan hi havia tants nens que estaven lluitant contra la malaltia i va dir que completaria les 1000 grulles per demanar la curació i la pau per a tots. Amb tots els papers que arreplegava a l’hospital, va completar més de 600 grulles, fins que finalment va morir, l’octubre del 1955, amb 12 anys d’edat. Els seus companys de classe van acabar les grulles, i van fer seu el desig de la Sadako. La història va calar tant en la societat japonesa, que es va erigir una estàtua en honor seu, com a símbol dels nens que van perdre la vida. A dia d’avui, escoles de tot el país viatgen per visitar l’estàtua i hi porten les grulles d’origami, que es recullen en grans vitrines al seu voltant. Després de fer l’ofrena de paper, els grups es posen en una fila ben ordenada i fan una reverència a l’estàtua quan el professor dona la ordre.

Una grulla d'origami

Una grulla d’origami.

 

Fa uns dies sortia als mitjans que l’últim tripulant que quedava viu de l’Enola Gay havia mort als 93 anys. Ni va demanar disculpes ni es va penedir públicament del que va fer. Sempre havia defensat la seva actuació com a part d’una guerra. Potser ens hauríem de plantejar la necessitat que els soldats també estudiïn història.

El castell d’Osaka

dijous, 17/07/2014 (vfarradellas)

Una de les visites més recomanables si aneu al Japó (i us agrada la història) és el castell d’Osaka. No només es tracta d’un exemple impresionant de l’arquitectura nipona, sinó que alberga un museu d’història i un mirador al llarg de les seves vuit plantes. Aquest castell, que va ser reconstruit al segle XVI i restaurat en diverses ocasions al llarg de la història, va protagonitzar alguns dels fets més importants de la unificació del país al tombant dels segles XV i XVI.

El castell d'Osaka

El castell d’Osaka

El seu impulsor va ser Toyotomi Hideyoshi, líder ‘de facto’ del país, però que mai va rebre el títol de shogun per part de l’emperador. Hideyoshi volia fer un castell més poderós que el del seu senyor i predecessor, Oda Nobunaga, en part per mostrar el seu poder, en part per bastir un feu poderós on establir la residència del seu clan. Hideyoshi provenia d’una família de camperols i va ascendir gràcies a una brillant carrera militar. Això va provocar recels entre els membres de famílies i clans que històricament havien estat importants i que havien anat acumulant poder, i va provocar que Hideyoshi constantment hagués de fer-se valdre per salvar aquesta “màcula” en algú de la seva posició.

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi va acabar els seus dies al castell, deixant un hereu de cinc anys que no arribaria a fer-se mai amb el poder. L’any 1600, només dos anys després de la mort del general, Ieyasu Tokugawa es va fer amb el control del país després de vèncer a la batalla de Sekigahara. Tokugawa, membre d’un llinatge noble i d’una estirp antiga, va rebre el títol de shogun i va inaugurar una nova etapa en la història del Japó. L’any 1605 va renunciar al poder en favor del seu fill (tot i que seguia intervenint en política) i es va retirar als afores de la nova capital. Abans de morir, però, encara va haver de fer front a una última amenaça que es gestava al castell d’Osaka. Allà, el jove Hideyori creixia envoltat dels darrers fidels a l’antic senyor, a qui s’havien unit els derrotats a Sekigahara. Entre el desembre de 1614 i el juny del 1615 va esclatar el conflicte. Tokugawa, temerós del que encara representava l’hereu dels Toyotomi, va assetjar el castell d’Osaka en dues campanyes que van acabar amb suïcidis rituals i la crema total del castell. De llavors resta la llegenda que un dels generals de Hideyori va llençar desenes de lingots d’or per un pou, abans d’entregar la fortalesa a l’enemic.

Per assegurar el poder sobre la província d’Osaka, Tokugawa va manar reconstruir el castell, obra que van finançar diversos senyors feudals. Hidetada (el fill d’Ieyasu) li va donar la forma que té actualment: cinc pisos vistos des de l’exterior, vuit d’interiors i un extens fossat. L’any 1665 un raig va impactar a la torre principal i va cremar l’estructura, que seria reconstruida a mitjan segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, que va tornar a causar danys a l’estructura, es va fer una darrera remodelació amb formigó, que és la que es pot visitar avui. Les set primeres plantes expliquen amb tota mena de detall la història del castell, a través d’objectes, audiovisuals i una rica varietat de mapes i gravats.

Osaka des de l'aire

Osaka des de l’aire

A dia d’avui, el més sorprenent és comprovar com conviuen la tradició i la modernitat al país del Sol Naixent.

Petita història de Tailàndia

dimecres, 28/05/2014 (vfarradellas)

L’exèrcit de Tailàndia ha formalitzat un cop d’estat davant la inestabilitat que viu el govern d’aquest país del sud-est asiàtic. La nova junta militar ha detingut l’antiga primera ministra i ha afiançat un control estricte sobre la premsa del país. L’establiment de la llei marcial és un ‘sacrifici dut a terme per mantenir la pau’ segons el cap militar colpista, Prayuth Chan-ocha.

Selfie a Tailàndia

Una noia es fa un 'selfie' amb soldats a Bangkok

La premsa estrangera, com la CNN, es fa ressò de certes pràctiques inusuals en un moment tant crític: ciutadans es fan fotografies amb soldats (els famosos ‘selfies’) o fins i tot s’ha creat l’etiqueta #Showmeacutesoldier (ensenya’m un soldat maco) des de la que es demanen fotos dels militars més atractius. Una situació que contrasta amb la gravetat de la situació política, absolutament caòtica ara mateix.

Si explorem la història de Tailàndia, també arribarem a la conclusió de que no es tracta d’un país convencional. Els ‘thai’ van establir-se a l’actual Tailàndia provinents de l’interior del continent, probablement fugint dels regnes xinesos. A l’edat mitjana, l’imperi Khmer va extendre els seus dominis per tot el sud-est asiàtic. Aquesta rica cultura cambodjana va deixar temples característics repartits per tot el seu territori, que incloïa bona part de Tailàndia. Pel que fa a les creences, el budisme hi va calar des de la seva arribada, fins al punt que avui encara és la religió majoritària.

Temple dels micos a Lopburi

Temple dels micos, a Lopburi

El que no hi va calar gens va ser el colonialisme, tot i que l’antic regne de Siam era un punt estratègic al sud-est asiàtic. Al llarg del segle XIX la bona tasca diplomàtica dels seus dirigents va saber mantenir la tensió entre els interessos francesos (a la Indoxina) i els britànics (a la Índia), i sempre un ull posat sobre els veïns xinesos. El sentiment nacionalista no s’ha reivindicat tant com en països propers (Cambodja o el Vietnam per exemple) i fins i tot la revolució per derrocar la monarquia absoluta, l’any 1932, es va fer sense vessar sang. Després de la Segona Guerra Mundial, Tailàndia va quedar a l’òrbita dels EUA en l’alineament de la Guerra Freda. Des de la caiguda de la monarquia absoluta fins ara, el país compta una dotzena de cops d’estat. I seguim sumant…

Per acabar amb una curiositat cultural us deixo un vídeo sobre la història del Muay Thai, l’art marcial ancestral dels tailandesos, que troba el seu origen en la prohibició de portar armes al palau reial. Els soldats, per tant, entrenaven en el combat cos a cos, fins a desenvolupar una complexa tècnica que ha sobreviscut diverses generacions. S’explica fins i tot la llegenda d’un monarca fascinat per aquest estil de lluita que es va infiltrar en combats clandestins.

 


L’orfe del clan dels Zhao

dijous, 15/05/2014 (vfarradellas)

El cap de setmana passat es va representar la darrera funció de l’obra de teatre l”Orfe del clan dels Zhao‘, una producció de la Perla 29 protagonitzada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Borja Espinosa, Marta Marco, Ernest Villegas i Lluís Marco. El Romea va vibrar sota els aplaudiments d’un públic entregat, després d’una actuació emotiva i una posada en escena espectacular. Fins i tot es posa a ploure en un moment donat!

Garses i ideogrames xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

Garses i caracters xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

La gran revenja de l’orfe del clan dels Zhao (趙氏孤兒大報仇) és un conte xinès del segle XIII escrit pel dramaturg Ji Junxiang. Aleshores, la Xina era governada pels Yuan, una dinastia fundada pel nét de Genguis Khan, Kublai, com a conseqüència de la gran expansió de l’imperi mongol. Van ser temps d’inestabilitat política, nepotisme i corrupció, barrejats amb un cert descontentament popular dels nadius xinesos. Junxiang, conscient d’aquesta situació, escriu una obra ambientada en els antics regnes combatents, al segle III aC, un passat remot i força idealitzat, en el que cada personatge encarna una qualitat moral. No hi ha matisos, els personatges són bons o dolents, justos o injustos, lleials o traïdors.

Julio Manrique encarna a un metge humil.

Julio Manrique encarna a un metge humil i bondadós.

Per als xinesos, la degradació i desintegració d’un sistema polític era la conseqüència de la degradació moral dels seus dirigents. És a dir, els canvis de dinastia i de govern estaven justificats en tant que els polítics no havien fet bé la seva feina. Quan els valors confucians es deixaven de banda, el sistema s’havia de redreçar i “guarir” com un organisme viu. Per això, l’obra mostra a la perfecció com la corrupció d’un ministre fa enfonsar tot un govern, i només la encarnació dels valors més justos en un home humil, permeten redreçar la situació de caos que viu el regne.

Lluís Marco, en l’entrevista del ‘Jo Sàpiens’ d’aquest mes de maig, em deia que és un plaer, veient els temps que corren, poder dir segons quines frases sobre el poder i la política. Una mostra més que el què passava a la Xina fa 8 segles es pot aplicar al nostre present.

Per altra banda, però, el director de l’obra, Oriol Broggi, va dir en la presentació de l’obra als mitjans de comunicació que no havien fet massa recerca sobre la Xina del segle XIII, i que la seva voluntat era explicar una història emotiva, tal com es pot fer amb un Shakespeare sense saber res de l’Anglaterra elisabetiana. Això es demostra quan en un moment donat de l’obra es projecta la gran ona de Kanagawa sobre l’escenari. Calia agafar una de les imatges més icòniques de la cultura japonesa i projectar-la en una obra que no hi tenia res a veure? Que no ens ha deixat prou imatges representatives la cultura xinesa? L’orientalisme està basat en els prejudicis i els tòpics més bàsics. Com ens quedariem si damunt de l’escenari d’una representació de l’auca del senyor Esteve, de cop i volta hi projectessin una ballarina de sevillanes i un torero? La justificació del director sempre podria ser la mateixa ‘Només volia transmetre una història emotiva’. És clar que si la representació es fes a l’altra punta del món, potser no quedaria massa clara la diferència entre Catalunya i Espanya. Una mica com el que molts, aquí, encara pensen sobre la Xina i el Japó.

Amb tot, però, i des de la meva humil opinió, això no desmereix la gran feina dels actors i del mateix director adaptant una obra que ens obre una finestra al passat de l’Àsia Oriental. Tant de bo hi hagués més iniciatives com aquesta, i poguessin estar més temps en cartell!

La cerimònia del te

dilluns, 5/05/2014 (vfarradellas)

Una de les millors maneres d’aproximar-se i copsar la cultura japonesa més tradicional és formant part d’una cerimònia del te. En japonès es coneix com a chadô (茶道), literalment el ‘camí’ o ‘la via’ del te, i consisteix en la pràctica tan simple i a l’hora tan complexa de preparar un te verd en pols, el matxa. Com la majoria d’activitats tradicionals, aquesta cerimònia està íntimament relacionada amb la pràctica del zen, una branca del budisme que cerca la il·luminació a partir de la meditació conscient. Aquest tipus de meditació consisteix en buscar la plena consciència del ser i l’estar, l’aquí i l’ara, en cadascun dels instants de la nostra vida, en cada inspiració i respiració. Per això, una activitat tan aparentment senzilla com és l’elaboració d’un te, adquireix una nova dimensió. La plena concentració en cadascun dels gestos i dels moviments, no tenen altre fi que la cerca de la perfecció personal.

Cerimònia del te

Cerimònia del te

Tot això que ens pot semblar tan complicat, es podria resumir dient que es pot meditar fent qualsevol cosa: mentre esperem l’autobús, mentre comprem al supermercat o mentre posem una rentadora. L’únic requisit és posar plena concentració i dedicació en allò que fem. Aquesta manera de pendre’s la vida és molt present en l’estil de vida japonès. En són exemples el shodô, el camí de l’escriptura, o l’art de la decoració floral, l’ikebana, que segueixen el mateix patró que el chadô. Fins i tot les arts marcials més tradicionals també beuen del zen a l’hora d’entendre la il·luminació com la conseqüència d’un llarg camí de perfeccionament, que s’ha de traslladar a tots els àmbits de la vida.

Com tota bona cerimònia, la del te també té la seva litúrgia. De fet, hi ha unes normes d’etiqueta que tot bon receptor del te ha de tenir en compte. Per exemple, s’ha de procurar estar assegut en tot moment en seiza, és a dir, amb les cames recollides a sota del cos, amb els genolls tocant a terra (o al coixí). S’ha de mantenir en un respectuós silenci fins al final, quan es considera de bon gust elogiar la qualitat del te i del bol en el què ha estat servit. En el moment de rebre el te de mans de la persona que ens el ofereix, el receptor ha de donar tres voltes al recipient abans de beure, moment en el què es considera que el receptor admira el bol i el seu contingut (ben bé com si fos una cata de te). Normalment, l’amfitrió ofereix pastes japoneses per acompanyar la beguda.

Estris per fer la cerimònia

Estris per fer la cerimònia

La història d’aquesta cerimònia es remunta molts segles enrere, tants com segles fa que es practica budisme al Japó. Potser el personatge històric més famós vinculat amb aquesta pràctica és el monjo Sen Rikyû, mestre d’Oda Nobunaga i Hideyoshi Toyotomi, dos dels grans artífexs de la unificació del Japó al final del segle XVI. Rikyû va institucionalitzar aquesta pràctica, i posava èmfasi en la senzillesa i la humiltat, dues virtuds que assegurava que s’adquirien amb la pràctica constant de la cerimònia. Com a conseller dels dos shoguns, Rikyû es va enfrontar amb destacats polítics de la cort, però qui l’acabaria obligant a cometre el seppuku, el suïcidi ritual, seria Hideyoshi per motius que no han quedat mai massa clars.

Retrat de Sen Rikyu

Retrat de Sen Rikyû

Justament avui, 5 de maig, se celebra al Japó el kodomo no hi (el dia dels nens), en el què les families pengen banderoles amb forma de carpes dels seus balcons. Es tracta d’un símbol de força i determinació, fruit de la tendència d’aquests peixos per nedar a contracorrent. En un dia com avui, també seria interessant recordar alguns dels valors que transmet la cerimònia del te, com la constància i l’esforç a l’hora de realitzar les activitats més insignificants. Per aquells que en vulguin saber més detalls, a continuació us deixo el vídeo d’una cerimònia.


Addiccions asiàtiques

dilluns, 21/04/2014 (vfarradellas)

Últimament han aparegut força notícies als mitjans sobre l’addicció d’adolescents als videojocs. Els casos més pertorbadors ens arriben des de Corea, com el d’un pare coreà que va asfixiar al seu fill per baixar a jugar al cibercafè, una tragèdia que es va repetir a Seül el 2012 quan una mare va deixar morir de gana un infant per seguir jugant en xarxa. Són casos aïllats, però denoten una tendència que amb els anys s’ha incrementat, l’afició desmesurada als videojocs on line (el que es coneix com a MMORPG, l’acrònim anglès de ‘jocs multijugador massius de rol’).

Campionat regional de League of Legends

Campionat regional de League of Legends

D’addiccions en coneixem de molts tipus (a l’alcohol, al tabac, a les drogues, etc.) i no són pàtria d’un país o d’una zona en concret. La globalització d’Internet i l’èxit massiu dels videojocs (el que d’aquí uns anys serà la prehistòria de la realitat virtual) fan que apareguin nous tipus d’addiccions, com les que es relacionen amb les noves tecnologies. Potser per això les empreses més importants del sector han volgut fer una campanya de rentat d’imatge. Aquest és el cas de Riot Games, el cervell empresarial que s’amaga darrera del MMORPG més jugat del món, League of Legends, que ha afiançat el terme ‘Esport electrònic’ per parlar de competicions on line. Sigui com sigui, els campions mundials d’aquest joc són xinesos i coreans. També són d’aquests països els millors jugadors de WoW (World of Warcraft), un dels altres jocs massius més jugats del món. En general, no defraudaré a ningú si afirmo que els millors jugadors on-line del món, són asiàtics.

Els xinesos són uns grans afeccionats als jocs d’atzar, màquines recreatives o timbes multitudinàries al mahjong (aquest blog ho atribuiex a l’ancestral superstició d’aquest poble), i prou coneguda és l’obsessió de japonesos i coreans per excel·lir en qualsevol empresa. D’aquestes obsessions, han nascut fenòmens com els hikikomori, un terme japonès que designa aquells joves que es tanquen a les seves habitacions i no en surten mai després d’haver fracassat en els estudis. Els pares ho consenten per por al ‘què diran’ i perpetuen una situació totalment inversemblant. Les noves tecnologies fan possible que es pugui viure pràcticament sense sortir de l’habitació, però el cas dels hikikomori es troba molt agreujat per quadres de depressió severa.

A Corea, d’altra banda, s’ha posat molt de moda una tendència sorprenent. Vinculat amb el fenomen dels youtubers (persones que pugen vídeos amb les seves intervencions al servidor YouTube), ha aparegut una noia que es grava mentre menja. Respon comentaris dels seus seguidors i menja, això sí, diferents plats preparats per ella. Es fa dir ‘La Diva’ i cobra uns 6.000 euros al mes gràcies a la publicitat del seu canal (aquí podeu veure un dels vídeos).

Park-Seo Yeon, la Diva

Park-Seo Yeon, la Diva

Amb tot, però, cal recordar que la tecnologia va arrelar amb força a l’est d’Àsia, concretament a Japó. Avui, per exemple, fa 25 anys del llançament de la consola portàtil Game Boy de Nintendo, una empresa amb més d’un segle d’història. Com a amant dels videojocs i de la tecnologia em preocupen els casos d’addiccions, però com bé diu un amic: tot pot ser un verí, la diferència només rau en la dosi.

Bombes sobre Tòquio

dijous, 3/04/2014 (vfarradellas)

Aquest 2014 es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, una efemèride que ens ha de servir per recordar els grans conflictes del segle XX (a la redacció de SÀPIENS fa mesos que hi treballem i ben aviat en veureu el resultat). La reflexió que faig a continuació és universal, com la condició humana, tot i que se centra en una anècdota de Tòquio.

Una de les coses que més em van sorprendre quan estudiava història contemporània va ser la quantitat de morts que van generar les dues guerres mundials. La paraula ‘mundial’ ja dóna una idea de l’escala que van pendre les dues guerres, però no deixa de ser esfereïdor amb quina facilitat es pot propagar el caos en una dimensió tan gran i acabar amb desenes de milers de vides humanes en tan pocs segons. Si evoquem una imatge que resumeixi el que escric, potser algú pensarà en les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, l’últim compàs fúnebre de la Segona Guerra Mundial que va precipitar la rendició de Japó.

Nagasaki després de la bomba

Nagasaki després de la bomba

Si bé va ser un episodi únic, no va ser el més mortífer que va patir Japó durant el conflicte. Aquell mateix 1945, però tres mesos abans, la capital del país va veure com en menys de 24 hores morien més de 100.000 persones sota les flames del napalm.

Durant la primera meitat del segle XX, Tòquio era una ciutat molt diferent a com és actualment. La pràctica totalitat dels seus edificis estaven fets de fusta, bambú i paper, i s’apilaven els uns sobre els altres en carrers estrets. Si avui la visiteu, encara trobareu algun d’aquests edificis, sobretot al barri de Yanaka.

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Eren cases antigues, de l’època Edo, que amb prou feines havien canviat en un o dos segles. Això ho sabien molt bé els comandants nord-americans que al final del 1944 van començar a bombardejar objectius militars japonesos. En un inici, però, els enginyers no havien calculat els efectes de l’aire al llençar bombes des d’una gran altura, i només un 10% dels explosius van encertar els objectius. Davant d’aquest fracàs tècnic, l’alt comandament d’EEUU va substituir al responsable dels bombardejos i va nomenar per aquest càrrec al general Curtis LeMay. Sobre l’esquena infame d’aquest ésser pesen milers de morts, ja que va ser idea seva que els bombarders descarreguessin a tocar de terra 1.700 quilos de napalm sobre la capital japonesa. Les flames van engolir les casetes de fusta, bambú i paper que alhora alimentaven amb nou combustible l’incendi. Aquella nit del 9 al 10 de març va quedar destruïda una quarta part de la ciutat i van morir més civils dels que mesos més tard caurien com a conseqüència de les dues bombes atòmiques. Al final de la guerra, més de la meitat de Tòquio estava en runes.

Curtis LeMay va fer carrera com a oficial de les Forces Aèries, va ser àmpliament condecorat i fins i tot va formar part d’una candidatura per les eleccions presidencials del 1968. Va morir d’un atac de cor, l’any 1990, a Califòrnia. No cal dir res més, si el seu bàndol no hagués guanyat la guerra, potser la història hagués estat una altra.

L’imperi mongol

diumenge, 23/03/2014 (vfarradellas)

Fa uns dies la Carla Galisteo escrivia una notícia sobre un estudi de la universitat de Colúmbia, a Nova York, que relacionava les conseqüències d’un sobtat canvi meteorològic amb la gran expansió de l’imperi mongol al segle XIII. Segons aquest estudi, una onada de clima temperat hauria actuat sobre les gèlides estepes provocant el creixement de la vegetació, principal aliment dels cavalls dels mongols. A més, una onada de pluges després d’anys de sequera, hauria coincidit amb aquest període.

Estepa mongola

Estepa mongola

Aquest canvi climàtic, però, no li treu mèrit a un dels líders militars més destacats que ha vist la història: Genguis Khan. Nascut com a Temüjin, el guerrer mongol va unificar els clans nòmades de l’estepa sota la seva autoritat i va bastir l’imperi contigu més extens que s’ha vist mai. Els guerrers manghud (‘mangudai’ en mongol) van arribar a controlar el territori que separava la península de Corea fins les ribes del Danubi, a Europa. I de nord a  sud, des de Sibèria fins les costes del mar d’Àrabia, a l’actual Iran i Pakistan. En aquest mapa interactiu podreu veure l’evolució de les conquestes.

Tot i que ho van intentar, els mongols no van poder conquerir ni Japó ni la India. En el cas japonès, dues poderoses i oportunes tempestes a alta mar van enfonsar els vaixells en els què viatjava l’exèrcit mongol invasor. En el cas de la India, els manghud van aconseguir saquejar Dheli en una ocasió, ja al segle XIV, però la força dels sultans no va permetre mai que s’establissin al seu territori, més enllà del Caixmir i el Punjab. A la Xina, els mongols van fundar la dinastia Yuan, que duraria fins al segle XIV.

Amb tot, cada cop que un Khan moria, els generals de l’avantguarda retornaven a la ciutat de Karakorum, al centre del país, per assistir a un Kuriltai (o Kurultai, segons la font), una assamblea per escollir un nou líder. Això donava temps als seus enemics per a defensar-se davant futures escomeses.

Ulan Bator

Parlament i seu del Govern, a Ulan Bator

La ciutat que actualment coneixem com la capital del país, Ulan Bator, no es fundaria fins al segle XVII. El gran imperi medieval s’havia disgregat a causa de les disputes internes entre els successors de Genguis Khan. A dia d’avui, la capital de Mongòlia està habitada per poc més d’un milió de persones i troba en la figura del gran Khan el seu referent nacional. Us en adonareu si hi arribeu en avió, ja que l’aeroport porta el seu nom. Moltes escultures el recorden damunt del cavall, rebent impertèrrit la pluja que fa prop de mil anys li va donar un cop de mà.

Per qui tingui una mica més de curiositat sobre l’actual Mongòlia, així sona el seu himne.