Entrades amb l'etiqueta ‘Xina’

El 1714 a l’altra punta del món

dimecres, 26/02/2014

Visitant la mostra ‘El món del 1714‘ que ofereix el MUHBA al Saló del Tinell de Barcelona, em vaig trobar amb dues agradables sorpreses. La primera, va ser comprovar com amb una bona gestió dels recursos s’ha fet una exposició que ofereix una perspectiva completa de la realitat mundial de fa tres segles, dins i fora de casa nostra. Segur que en algun moment tots hem pensat: i al segle XVIII, a part de la guerra de Successió, què hi passava al món? Al Tinell jo hi he trobat la resposta. La segona sorpresa van ser les nombroses referències a l’Àsia Oriental d’aquella època, representades amb gravats, explicacions i un audiovisual, que obren una finestra fascinant a una realitat poc coneguda.

El cas de la Xina és especialment significatiu, ja que a l’inici del segle XVIII era un dels imperis més importants del món. Sota el govern de l’emperador Kangxi, de la dinastia manxú dels Qing, la Xina del 1714 rebia tres quartes parts de la plata que s’extreia d’Amèrica, gràcies al comerç. No en va, la població de la Xina rondava els 138 milions d’habitants, mentre que a Europa només n’hi havia un centenar.

Gravat d'època Qing

Gravat xinès d'època Qing

D’altra banda, Japó vivia en un enclaustrament voluntari, sota administració del shogunat Tokugawa. El comerç amb l’estranger es produïa a menor escala, i de forma molt controlada, ja que es volia evitar la ingerència estrangera, sobretot la dels missioners cristians. Els japonesos van construir una illa artificial a la badia de Nagasaki on es feien tots els intercanvis comercials, i només estaven autoritzats a amarrar vaixells holandesos i xinesos.

Però com es vehiculava tot aquest comerç? Va ser l’edat d’or d’una ruta marítima que enllaçava les Filipines amb l’Amèrica Central. Els coneguts com a galions de Manila deixaven metalls preciosos a Àsia a canvi de tota mena de productes i béns manufacturats, des d’espècies fins a porcellanes o teles. La ruta marítima encerclava el tròpic de Càncer, l’anada per sobre i la tornada per sota, buscant els corrents corresponents. Un cop a Acapulco, a l’Amèrica Central, la ruta es convertia en marxa terrestre fins a Veracruz, on un nou vaixell esperava la càrrega, que s’enviava cap a Europa.

Secció d'un galió

Secció d'un galió

Faltaven dos segles justos per què es construís el canal de Panamà, que faria molt més curtes les travesses entre els oceans Pacífic i Atlàntic. Justament aquest 2014 se celebra el centenari d’aquesta obra d’enginyeria. Una més de les efemèrides d’aquest 2014 (centenari de la Mancomunitat, tricentenari del 1714, 1200 anys de la mort de Carlemany o el bimil·lenari de l’emperador August) que ens serviran d’excusa per parlar, i molt, d’història.

Feliç any del cavall!

dimecres, 5/02/2014

El passat divendres 31 de gener milions de xinesos celebraven l’arribada d’un nou any. Segons el seu calendari lunar, han donat la benvinguda a l’any 4712; segons la seva classificació basada en l’horòscop, han donat la benvinguda a l’any del cavall. Al nostre país només hi viuen 50.194 xinesos (segons informació del diari Ara), però a tota la Xina hi viuen més de 1.300 milions de persones (segons dades demogràfiques de la BBC del 2012), fet que converteix aquestes dates en el periode de màxima migració de l’any (xinesos que tornen a casa per veure la família), a tot el món. Però què en sabem d’aquest calendari xinès, que mou a tantes persones amunt i avall?

L'any del cavall

L'any del cavall

A l’antiga Xina, dues de les posicions més respectades dins la Cort imperial eren les de Gran Astròleg i Gran Historiador. La seva funció principal era mantenir el control del calendari, fer prediccions meteorològiques i interpretar la posició dels astres. Eren càrrecs a mig camí de la ciència i de la superstició, però alguns dels que van ostentar responsabilitats s’ho van prendre molt seriosament.

Aquest fou el cas de Sima Qian (sobre el qual trobareu més informació al Sàpiens 139), que va revolucionar el calendari al fixar que un any tenia exactament 365,25 dies. De tota manera, a la gran massa de la població Han li semblava més senzill comptar el temps a partir del moviment del Sol i la Lluna, i englobar els periodes més extensos a partir dels solsticis d’estiu i d’hivern. Així van organitzar el calendari, establert durant la dinastia Han (202 aC – 220 dC), que va fixar l’inici històric del temps en l’època del llegendari Emperador groc.

Sima Qian

El Gran Historiador Sima Qian

Com que els astròlegs es trobaven a mig camí de la ciència i la superstició, es van invertir molts recursos en poder fer prediccions de futur, prenent com a punt de partida la posició dels astres en el moment del naixement. Un horòscop, vaja. La complexitat del sistema és digna d’un doctorat, però per resumir-ho direm que creien que tot havia sorgit de cinc elements primigenis: l’aigua, la terra, el foc, la fusta i el metall. Aquests elements afecten en major o menor mesura depenent de diverses variables, entre elles l’any en què hom ha nascut.

Ara bé, per què van associar els anys amb diversos animals? Els nens petits xinesos aprenen als parvularis la història de la cursa de l’Emperador de Jade. Segons diu el conte, l’Emperador va organitzar una cursa entre els animals per decidir quins apareixerien a l’horòscop. Entre altres coses, el conte explica com va néixer l’enemistat històrica entre el gat i la rata, fruit d’una mala passada que li fa la rata al felí per deixar-lo enrere a la cursa (a sota trobareu un vídeo, subtitulat en anglès, en el que s’explica com va anar la prova). El resultat van ser 12 animals, que cada any van canviant fins a completar un cicle (el primer, la rata; el darrer, el porc). Com que és cíclic, podeu calcular fàcilment l’animal que us apadrina, i amb ell una colla de detalls associats. El web Travelchina ofereix aquesta eina on podeu posar la vostra data de naixement i veure l’animal que us correspon. Sigui com sigui, aquest 2014, any del cavall, diuen que portarà treball. Esperem que sigui així!

El primer emperador de la Xina

dimarts, 21/01/2014
El primer emperador de Xina

Qin Shihuangdi

Qin Shihuangdi (259 aC – 210 aC), hereu del regne de Qin, va ser el primer unificador de la Xina, després de sotmetre a mata-degolla la resta de regnes combatents. Va pendre el títol d’emperador, que en xinès es coneixia com a ‘Fill del cel’, ja que administrava ‘Tot allò que hi ha sota el cel” des del “País del centre” (中国 Zhōngguo), que és com els xinesos segueixen anomenant el seu país. Va unificar el sistema de pesos i mesures i va teixir una xarxa burocràtica i administrativa que posava en funcionament els engranatges de l’Estat, amb capital a Xi’an. Sabem que era un home supersticiós, una tendència molt habitual en els líders xinesos, fins a tal punt que va manar als seus metges cercar remeis on fos per véncer la mort.

L’emperador temia fins a tal punt la mort que es va fer construir una de les tombes més grans del món (comparable a les piràmides de Keops i Kefren), quan veia que ja no se’n podria escapar. Era un costum ancestral, fa més de 2000 anys, que els governants xinesos es fessin enterrar amb tot un exèrcit de servents… vius. Qin no només ho va fer, sinò que hi va afegir un exèrcit de 6.000 soldats de terracota. En vam conèixer una mostra, quan van fer d’embaixadors del poble xinès al Fòrum de les cultures de Barcelona. El primer historiador xinès, Sima Qian, explica que l’emperador Qin es va fer enterrar en una tomba sumptuosa, envoltat d’un gran exèrcit i de trampes mortals. De fet, el govern xinès no ha acabat d’excavar la tomba per por a trobar-se amb aquestes trampes; només a tall d’exemple, fa poc més d’un any es va descobrir que el recinte més proper a les restes de l’emperador està envoltat per un riu de mercuri, que encara és molt tòxic. El govern xinès, però, no és l’únic interessat en explorar la tomba. Un grup de caçarecompenses ja va intentar accedir al recinte, però van ser descoberts quan ja tenien un gran túnel subterrani construit.

Un altre misteri que queda per resoldre és com van aconseguir els xinesos d’època Qin fer tantes figures de ceràmica sense tenir una tradició cultural vinculada a aquest material. Hi ha informacions que asseguren que la tècnica va arribar de la Grècia d’Alexandre Magne, un fet possible gràcies a la comunicació constant que permetia la ruta de la seda. No obstant això, l’única font de que disposem són les Memòries històriques de Sima Qian, i misteriosament no fan cap referència al rebombori que deuria provocar la construcció d’una tomba tan gran. De ben segur que els tallers de ceràmica deurien tenir molta feina durant molt de temps, i que el transport de figures de mida humana haurien cridat molt l’atenció. Potser aquests registres es van esborrar durant el govern dels Han, que van tractar d’eliminar el llegat del seu imperi predecessor. Sigui com sigui, no van poder eliminar el testimoni físic de tot plegat: la tomba en sí (tot i que ho van intentar, enderrocant una part del complex).

De ben segur que en els propers anys sentirem a parlar de la tomba si els arqueòlegs xinesos aconsegueixen accedir-hi. A saber els tresors que s’amaguen al seu interior… tota una aventura al més pur estil Indiana Jones.

Tomba de l'emperador Qin, a Xi'an

Tomba de l'emperador Qin, © Mario Savoia, iStock