Entrades amb l'etiqueta ‘Xina’

La frustració dels tibetans

dijous, 19/11/2015

Escrivia el professor Josep Lluís Alay en aquest “Per què passa” del Sàpiens 128 que el del Tibet és un dels conflictes nacionals més llargs de tot Àsia, juntament amb els del Caixmir i Papua Occidental. Els catalans en sabem una mica de conflictes nacionals; de fet, a molts catalans ens és fàcil sentir empatia per altres nacions sense Estat. Ha de ser frustrant tenir una llengua, una cultura i unes tradicions riquíssimes, però tenir per sobre un Estat que no només no les reconeix, sinó que les ofega.

M’explico. Ha de ser frustrant que de petit et recitin contes de Songtsen Gampo, el rei tibetà que va fundar un imperi, però que a l’exterior molt pocs el coneguin. Manipuleu la història! La Xina és una nació unida des de fa 3.000 anys!. Ha de ser frustrant ser conscient que la història de la teva llengua, el tibetà, es remunta al segle VII, però en canvi els rètols de la ciutat més gran del teu país estiguin escrits no només en una altra llengua… en un altre alfabet. No et queixis, si us estem civilitzant! Que el xinès el parlen milions de persones i la teva llengua només et serveix per parlar amb quatre iacs! Ha de ser frustant també que un dels líders religiosos més importants del món, el dalai-lama, no pugui viure a casa seva i s’hagi d’exiliar per defensar una nació lliure i pacífica. És un agitador, el que necessita és un afusellament!

Iac domèstic pasturant al Tibet

Iac domèstic pasturant al Tibet

Però no siguem ingenuus. Les persones potser ens movem per sentiments, però els governs ho fan per interessos. Al Tibet hi ha dos recursos clau per al futur més immediat: aigua i liti. En un món globalitzat i de ferotge competència, la Xina no està disposada a perdre unes matèries primeres tan valuoses; si el preu a pagar és aixafar una nació, ho farà sense contemplacions.

En aquest sentit, una de les prioritats de Mao quan va instaurar la República Popular Xinesa va ser posar sota control aquesta regió muntanyosa. Si ens aturem a pensar-hi, aquesta intervenció no encaixa dins la lògica geopolítica de la guerra freda, que sí que justifica dues altres intervencions clau a mitjan segle XX: la guerra de Corea i la del Vietnam. El Gran Timoner no va perdre ni un segon amb el Tibet, que s’havia declarat independent el 1913. Després d’una dura guerra civil que va exiliar els nacionalistes xinesos del Guomindang a Taiwan, l’Exèrcit Roig va entrar a sang i foc a Lhasa. Però l’acarnissament més dur arribaria deu anys després, amb la Gran Revolució Cultural Proletària, que va portar milers de xinesos a destruir gran part del patrimoni cultural tibetà.

Palau de Potala

El palau de Potala, una de les icones més reconeixibles del Tibet.

Des de fa alguns anys, ens arriben testimonis esfereïdors de monjos que s’immolen per reclamar la llibertat del Tibet. No costa d’imaginar la frustració que deuen arribar a sentir per abandonar-ho tot i calar-se foc. La seva esperança és remoure la consciència de la comunitat internacional i que la seva frustració sigui també la de tots.

I per tal que en quedi constància, només vull afegir que tot això ho escriu un gran admirador de la cultura, la història i la civilització xinesa. Però això no és incompatible amb la defensa d’una nació oprimida. Com tampoc ho és per a un català admirar el Siglo de Oro i defensar la independència.

Curs universitari gratuït d’història xinesa

dijous, 27/08/2015

Una de les millors iniciatives docents dels darrers temps són els MOOC. Aquest acrònim anglès (Massive Open Online Courses) serveix per denominar cursos en línia gratuïts, avalats per les universitats més prestigioses del món i disponibles en plataformes de gestió de continguts a internet, com Coursera. Que vols fer un curs d’economia a la universitat de Columbia? Aquí el tens; gratis i legal. Per als amants de la història, també hi ha molts cursos disponibles, com el que oferia el professor Harari, autor del llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat.

Les universitats catalanes també s’han afegit a aquesta fantàstica tendència, com la UPF, que ofereix el curs ‘The European Discovery of China‘, disponible a la platoaforma FutureLearn. Les lliçons les imparteix la professora Dolors Folch, sinòloga experta en Història Antiga de l’Àsia Oriental i autora de ‘La construcció de Xina‘, una obra imprescindible per tot aquell que estigui interessat en el passat xinès. Quan estudiava Humanitats a la UPF vaig tenir la sort de tenir-la de professora; a part de la seva saviesa, vaig gaudir de la seva passió i energia a les classes, que de ben segur imprimirà de nou en aquest curs online. Les matriculacions (gratuïtes) estan obertes i les “classes” comencen el 28 de setembre. Durant 8 setmanes, la doctora Folch publicarà vídeos en els que ens parlarà de la Xina d’entre els segles XIII i XVII a través dels ulls dels viatgers i missioners que van arribar a l’Àsia Oriental. No hi ha examen ni compromís de permanència, és un regal per a curiosos i amants del coneixement.

Gerro de porcellana d'època Ming (s. XV). Metropolitan Museum of Art

Gerro de porcellana d’època Ming (s. XV). Metropolitan Museum of Art

Els vídeos de les lliçons es poden guardar per veure més tard o es poden tornar a veure mentre dura el curs. La professora Folch fa la narració en anglès, però per a qualsevol que tingui nocions de la llengua de Shakespeare, és força fàcil de seguir. De tota manera, el vídeo (com a mínim el del trailer) incorpora subtítols en català. Jo ja m’hi he apuntat, i la meva més sincera recomanació és que ho proveu, ja sigui per familiaritzar-vos amb aquest model de cursos o bé per interès en la història. Si voleu fer-ne un tast, us deixo amb el vídeo de presentació.

 


El somni del pavelló vermell

dijous, 21/05/2015

Si pensem en les obres mestres de la literatura catalana potser us venen al cap les cròniques medievals, el Tirant lo Blanc, la poesia d’Ausiàs Marc, l’obra de Verdaguer, el Mirall Trencat de Mercè Rodoreda o els contes de Narcís Oller, Pere Calders o Espriu. Conèixer els nostres clàssics ens permet saber d’on venim i com pensàvem, obrint-nos les portes a tot un univers cultural. Per això una de les millors maneres de conèixer un poble és llegint-ne els seus llibres. Penseu en un estranger que hagi llegit el Victus d’en Sánchez Piñol i que vulgui saber-ne més dels catalans. Com estimularieu la seva curiositat? Jo li recomanaria la Crònica de Bernat Desclot, que explica els enfrontaments militars entre Felip l’Ardit de França i Pere el Gran. O millor encara, la crònica de Muntaner, on descobrirà els almogàvers. Per l’idioma no ha de patir, trobarà edicions en castellà, anglès o italià.

Ramon Muntaner en un exemplar de la seva crònica.

Ramon Muntaner en un exemplar de la seva crònica.

 

Ara posem-nos a l’altra banda. Som nosaltres l’estranger que vol accedir a una cultura llunyana, posem per cas la xinesa. Comencem a dominar l’art de menjar amb bastonets, hem visitat alguna exposició de gravats orientals o hem vist alguna pel·lícula d’arts marcials. Per què no fer un pas més profund i llegir algun dels seus clàssics literaris? El que us proposo es va publicar al segle XVIII i porta per títol ‘El somni del pavelló vermell’. Escrita per Cao Xueqin, és una de les quatre grans novel·les de la història xinesa, i se centra en l’esplendor i la decadència de dues branques d’una família aristocràtica. El protagonista és el jove Jia Baoyu, que considera les dones moral i espiritualment superios als homes. Potser per això, la novel·la està pleníssima de personatges femenins, que encarnen diferents valors.

 

Una escena de la història, pintada per Xu Baozhuan

Una escena de la història, pintada per Xu Baozhuan.

 

De fet, el títol de la novel·la fa referència a les cambres o pavellons on les noies de les famílies benestants xineses vivien recloses. L’obra de Cao Xueqin va inaugurar un gènere literari, la rojologia, que té com a tema central aquests edificis, i les vivències de les seves inquilines.

Tot fa pensar que l’obra està farcida de tints autobiogràfics, i que moltes de les dones que hi apareixen són el reflex de personatges reals que l’autor va conèixer. El text, a més, té el valor afegit d’haver estat escrit, en part, en xinès vernacle, és a dir no literari, fet que va ajudar a popularitzar aquest registre. Poc s’imaginaria Cao Xueqin la repercussió que tindria la seva novel·la, avui convertida en tot un fenòmen cultural. Ha inspirat sèries, pel·lícules, dibuixos… Feu la prova: si veieu algun xinès, pregunteu-li per Jia Baoyu. Possiblement obrirà els ulls com plats!

Dibuix del 红楼梦 (somni del pavelló vermell).

Dibuix del 红楼梦 (somni del pavelló vermell).

D’on ve el sushi?

dijous, 16/04/2015

Avui és un dels plats més característics i coneguts de la gastronomia japonesa. Tot i la seva aparent simplicitat (els seus ingredients principals són l’arròs, el peix cru, vegetals i condiments) la seva preparació esdevé tot un art en mans dels millors mestres. Aplicant els principis del budisme zen, en els quals tot detall és tractat amb la màxima dedicació i solemnitat, els millors cuiners saben quin és el punt òptim de cocció de l’arròs o la forma més adeqüada de tallar el peix. Amb tot, però, aquesta icona gormanda no va néixer al país del sol ixent. Els primers a fer sushi van ser els xinesos.

Bol de sushi pintat al segle XVIII per Utagawa Hiroshige

Bol de sushi pintat al segle XVIII per Utagawa Hiroshige.

Fa dos mil·lennis, les societats que vivien a la riba del Mekong van descobrir que l’arròs fermentat era un bon mètode de conservació. Així, quan tenien excedents de peix i volien preservar-lo per consumir-lo en el futur, prenien una àmfora on hi tancaven hermèticament el peix amb arròs cuit. La fermentació permetia consumir el peix mesos després, tot i que desprenia una olor força desagradable. Aquesta pràctica es va estendre per tota la Xina i també va viatjar al Japó, on va arrelar amb força. Al segle VIII trobem la primera referència escrita al sushi com a impost (probablement es satisfeien els deutes amb l’administració amb aliments en conserva) i ja als segles IX i X el seu ús es va consolidar. El sushi tal i com el coneixem apareix quan s’inventa el vinagre d’arròs, que barrejat amb el peix i l’arròs fermentat dotava al conjunt d’un millor sabor. La gran varietat de peixos que es poden trobar a la costa japonesa, i l’hàbit de menjar arròs bullit van acabar de fer el fet.

Diferents tipus de sushi. Thinkstock

Diferents tipus de sushi. Thinkstock

Al segle XIX el xef Hanaya Yohei popularitza el sushi fet amb les mans que esdevé tot un fast food de l’època. A l’inici del segle XX, l’emigració de desenes de milers de japonesos als Estats Units fa el sushi internacional, arrelant a ciutats com California. Avui podem parlar de diverses variants d’aquest plat. Aquí trobareu una guia ràpida per distingir-los, tot i que els més habituals són el nigiri i el maki. Si visiteu Tòkio, no deixeu de passar pel mercat de Tsukiji, la subhasta de peix més gran del món i on podreu menjar un sushi fet amb peix fresquíssim. Si teniu ganes de saber-ne més o provar de fer-ne a casa, la revista Cuina us dona aquests consells.

Per acabar, una curiositat: sushi fet en grans d’arròs, publicat per Roger Ortuño, de @ComerJapones a Twitter.

Sushi en grans d'arròs, publicat per Roger Ortuño

Sushi en grans d’arròs, publicat per Roger Ortuño.

 

Els viatges de Zheng He

dimarts, 16/12/2014

Possiblement va ser la travessa més llarga d’una girafa a l’edat mitjana. I l’enrenou que va provocar a l’arribada a Nanquín, va ser històric. Però anem a pams.

Zheng He va ser un explorador xinès que ha passat a la història pels seus 7 viatges, realitzats entre els anys 1405 i 1433. Prenent com a punt de partida el port de Nanquín, va navegar pel sud-est asiàtic, l’Índia, la península Aràbiga i les costes d’Àfrica, com a ambaixador de l’emperador Yongle, de la dinastia Ming. La idea de l’emperador era reactivar l’economia a partir de noves rutes comercials marítimes, ja que la terrestre havia quedat bloquejada després de les conquestes de Tamerlà per l’Àsia central. També hi pesava l’ambició per conéixer noves terres i fer nous descobriments, una política que trencava amb l’aïllacionisme que propugnaven els opositors confucians.

Reproducció d'un dels vaixells de la Flota Zheng He

Reproducció d’un dels vaixells de la Flota de Zheng He.

Les flotes que es van fer a la mar eren de proporcions impresionants. Van variar en cada expedició, però de mitjana parlem de centenars de naus (totes elles molt més grans que les embarcacions europees medievals) i de desenes de milers de mariners, tots ells a les ordres de Zheng He. Els ingredients per viure grans aventures farcides de perills estaven servits. Topades amb pirates, l’arribada a costes hostils o veure’s involucrats en conflictes internacionals. Entre les anècdotes (mig llegendàries) més sorprenents, hi ha relats d’invasions i moviments de reliques (com una dent sagrada de Buda).

Però potser la situació més curiosa és la que va provocar l’arribada dels xinesos al continent africà. Allà van entrar en contacte amb pobles subsaharians, i van quedar fascinats pels animals que poblaven aquelles terres. Un monarca de l’actual Kènia va regalar-los una girafa, que els xinesos van confondre amb un animal mitològic, el qilin, que era considerat un auguri de bon govern. Quan la girafa va desembarcar a Nanquín, l’emperador va considerar que el qilin apareixia per avalar la seva administració, i es va mostrar molt satisfet. De fet, l’arribada d’altres animals considerats celestials (com les zebres o els antílops) també van ser molt ben rebuts.

Una girafa a la cort xinesa

Una girafa a la cort xinesa.

 

El passat 2008, el Museu Marítim de Barcelona va dedicar una exposició als viatges de l’explorador xinès Zheng He, comissariada per la professora Dolors Folch. Si us heu quedat amb ganes de més, podeu donar una ullada al llibre/catàleg que Angle va editar coincidint amb la mostra.

Mapa fet per Zheng He

Mapa fet per Zheng He.

Petita història del paper

dijous, 25/09/2014

Sovint retreiem a la cultura xinesa la seva ‘facilitat’ per fer còpies, més aviat de baixa qualitat, de tota mena de productes. Val a dir, però, que la civilització xinesa ha donat grans invents a la humanitat que altres pobles s’han apropiat. En són exemples la pólvora, la brúixola… o el paper.

Si ens hi parem a pensar, disposar d’una superfície resistent, fàcil de treballar i abundant a l’entorn on posar per escrit informació o coneixements, ha estat una necessitat al llarg de la història. En un món sense ordinadors ni biblioteques, com s’emmagatzemava la informació? Al llarg dels segles s’han usat tota mena de suports on deixar missatges escrits, des d’esteles de pedra fins a òssos o pells d’animals. Els egipcis, per la seva banda, van saber treure profit de les propietats de la planta del papir per generar gran quantitat de documents.

El papir, una planta aquàtica

El papir, una planta aquàtica molt present al Nil.

El primer home (del qual en tenim constància) que va elaborar paper, tal com el coneixem avui, va ser el xinès Cai Lun (蔡伦), al segle I. Exhortat per l’emperador a buscar nous materials sobre els que escriure, l’eunuc va barrejar fibres de seda, roba vella, bambú i escorça de morera en una pasta que, un cop seca, absorbia la tinta i la mantenia, en un material lleuger i flexible, tot i que no massa resistent (s’estripava amb facilitat). Tot i aquesta darrera pega, el nou material creat per Cai Lun era molt econòmic de produir, i molt ràpidament va substituir les tauletes de bambú sobre les que s’escrivien els llibres.

Procés de fabricació del paper segons una sèrie de gravats Ming

Procés de fabricació del paper segons una sèrie de gravats Ming (cliqueu a la imatge).

La tècnica de Cai Lun per fer paper va mantenir-se com un dels secrets més ben guardats de la Xina. El coneixement, però, no va poder quedar engabiat dins les fronteres xineses, i de seguida va circular per la ruta de la seda. Al segle X, el secret del paper va arribar al califat abbàssida quan un contingent musulmà va fer presoner un grup de soldats xinesos coneixedors de la tècnica. Aviat, les fàbriques de paper s’estendrien pel nord d’Àfrica i el sud d’Europa, passant a ser patrimoni de bona part de la humanitat. Els xinesos, però, feia ben poc que havien fet un altre invent cabdal de la història: la impremta.

Per bé que a l’escola ens ensenyen que Johannes Gutenberg va inventar la impremta al segle XV, no podem obviar l’existència del sutra del Diamant, un document imprès que data del segle IX.

Sutra del Diamant.

Sutra del Diamant.

La història de com l’explorador Aurel Stein el va descobrir amagat en una cova de Dunhuang serà una de les properes històries d’aquest blog…

La Gran Muralla xinesa

divendres, 29/08/2014

És potser una de les construccions més llegendàries del món, i avui segueix generant controvèrsia. El que coneixem com a Gran Muralla de la Xina és una extensió de diferents barreres construïdes en diferents moments de la història que sumen més de 21.000 quilòmetres. El seu tram més conegut (i també el més visitat) és el que queda als afores de Pequín, i que va ser construït al final del segle XVI sota el govern de la dinastia Ming. Aquest tram de la muralla es va fer de maons i disposava de nombroses casetes de guàrdia per facilitar la tasca dels defensors.

Gran Muralla

La Gran Muralla als afores de Pequín

Les primeres muralles xineses, construïdes fa més de 2.500 anys, servien per separar els diversos regnes en què es dividia el país. Amb la unificació de l’emperador Qin (221 aC), es va ordenar la destrucció de totes les muralles internes i l’edificació d’un gran mur que els protegís dels enemics del nord, els Xiongnu, un poble nòmada que sovint feia incursions en territori xinès per saquejar viles. Aquella primera Gran Muralla estava feta de terra apilada, i n’han sobreviscut escassos vestigis. A dia d’avui, un dels pocs indrets on encara es pot resseguir el seu perfil és a la província del corredor del Gansu, al nord-est de la Xina. Aquesta construcció va causar centenars de morts a causa de les dures condicions en què treballaven els obrers.

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

Al llarg de la història, els principals oponents dels xinesos han vingut del nord. L’amenaça dels pobles nòmades es va mantenir fins al segle XII amb la invasió de Genguis Khan. Llavors la muralla no va servir per contenir els genets mongols, que van establir una dinastia al cor del gegant asiàtic. Segles més tard, la disputa amb els manxús va portar el conflicte fronterer al nord-est del país, però una vegada més el mur no va evitar la invasió.

A dia d’avui, la Gran Muralla resta més com a icona turística que per la funció amb què va ser creada. De tota manera, aquesta construcció ha encés un debat al llarg de les darreres dècades. És cert que la Gran Muralla és l’única construcció feta per l’home que es pot veure des de l’espai? Sense ànims d’entrar en el debat (he de dir que he trobat tota mena de fonts contradictòries, des d’un astronauta que afirma haver-la vist, i després s’ha demostrat que en realitat es  tractava del curs del Riu Groc, fins a astrofísics que afirmen que és impossible veure-la a ull nu), us deixo aquesta fotografia publicada per la NASA, i us copio el peu de foto que apareix a la seva pàgina web: “Despite myths to the contrary, the wall isn’t visible from the moon, and is difficult or impossible to see from Earth orbit without the high-powered lenses used for this” (Tot i els mites que afirmen el contrari, la muralla no és visible des de la lluna, i es difícil o impossible veure-la des de l’òrbita terrestre sense les potents lents utilitzades per fer la fotografia).

Gran muralla vista des de l'espai

La Gran Muralla vista des de l’espai

L’orfe del clan dels Zhao

dijous, 15/05/2014

El cap de setmana passat es va representar la darrera funció de l’obra de teatre l”Orfe del clan dels Zhao‘, una producció de la Perla 29 protagonitzada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Borja Espinosa, Marta Marco, Ernest Villegas i Lluís Marco. El Romea va vibrar sota els aplaudiments d’un públic entregat, després d’una actuació emotiva i una posada en escena espectacular. Fins i tot es posa a ploure en un moment donat!

Garses i ideogrames xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

Garses i caracters xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

La gran revenja de l’orfe del clan dels Zhao (趙氏孤兒大報仇) és un conte xinès del segle XIII escrit pel dramaturg Ji Junxiang. Aleshores, la Xina era governada pels Yuan, una dinastia fundada pel nét de Genguis Khan, Kublai, com a conseqüència de la gran expansió de l’imperi mongol. Van ser temps d’inestabilitat política, nepotisme i corrupció, barrejats amb un cert descontentament popular dels nadius xinesos. Junxiang, conscient d’aquesta situació, escriu una obra ambientada en els antics regnes combatents, al segle III aC, un passat remot i força idealitzat, en el que cada personatge encarna una qualitat moral. No hi ha matisos, els personatges són bons o dolents, justos o injustos, lleials o traïdors.

Julio Manrique encarna a un metge humil.

Julio Manrique encarna a un metge humil i bondadós.

Per als xinesos, la degradació i desintegració d’un sistema polític era la conseqüència de la degradació moral dels seus dirigents. És a dir, els canvis de dinastia i de govern estaven justificats en tant que els polítics no havien fet bé la seva feina. Quan els valors confucians es deixaven de banda, el sistema s’havia de redreçar i “guarir” com un organisme viu. Per això, l’obra mostra a la perfecció com la corrupció d’un ministre fa enfonsar tot un govern, i només la encarnació dels valors més justos en un home humil, permeten redreçar la situació de caos que viu el regne.

Lluís Marco, en l’entrevista del ‘Jo Sàpiens’ d’aquest mes de maig, em deia que és un plaer, veient els temps que corren, poder dir segons quines frases sobre el poder i la política. Una mostra més que el què passava a la Xina fa 8 segles es pot aplicar al nostre present.

Per altra banda, però, el director de l’obra, Oriol Broggi, va dir en la presentació de l’obra als mitjans de comunicació que no havien fet massa recerca sobre la Xina del segle XIII, i que la seva voluntat era explicar una història emotiva, tal com es pot fer amb un Shakespeare sense saber res de l’Anglaterra elisabetiana. Això es demostra quan en un moment donat de l’obra es projecta la gran ona de Kanagawa sobre l’escenari. Calia agafar una de les imatges més icòniques de la cultura japonesa i projectar-la en una obra que no hi tenia res a veure? Que no ens ha deixat prou imatges representatives la cultura xinesa? L’orientalisme està basat en els prejudicis i els tòpics més bàsics. Com ens quedariem si damunt de l’escenari d’una representació de l’auca del senyor Esteve, de cop i volta hi projectessin una ballarina de sevillanes i un torero? La justificació del director sempre podria ser la mateixa ‘Només volia transmetre una història emotiva’. És clar que si la representació es fes a l’altra punta del món, potser no quedaria massa clara la diferència entre Catalunya i Espanya. Una mica com el que molts, aquí, encara pensen sobre la Xina i el Japó.

Amb tot, però, i des de la meva humil opinió, això no desmereix la gran feina dels actors i del mateix director adaptant una obra que ens obre una finestra al passat de l’Àsia Oriental. Tant de bo hi hagués més iniciatives com aquesta, i poguessin estar més temps en cartell!

Addiccions asiàtiques

dilluns, 21/04/2014

Últimament han aparegut força notícies als mitjans sobre l’addicció d’adolescents als videojocs. Els casos més pertorbadors ens arriben des de Corea, com el d’un pare coreà que va asfixiar al seu fill per baixar a jugar al cibercafè, una tragèdia que es va repetir a Seül el 2012 quan una mare va deixar morir de gana un infant per seguir jugant en xarxa. Són casos aïllats, però denoten una tendència que amb els anys s’ha incrementat, l’afició desmesurada als videojocs on line (el que es coneix com a MMORPG, l’acrònim anglès de ‘jocs multijugador massius de rol’).

Campionat regional de League of Legends

Campionat regional de League of Legends

D’addiccions en coneixem de molts tipus (a l’alcohol, al tabac, a les drogues, etc.) i no són pàtria d’un país o d’una zona en concret. La globalització d’Internet i l’èxit massiu dels videojocs (el que d’aquí uns anys serà la prehistòria de la realitat virtual) fan que apareguin nous tipus d’addiccions, com les que es relacionen amb les noves tecnologies. Potser per això les empreses més importants del sector han volgut fer una campanya de rentat d’imatge. Aquest és el cas de Riot Games, el cervell empresarial que s’amaga darrera del MMORPG més jugat del món, League of Legends, que ha afiançat el terme ‘Esport electrònic’ per parlar de competicions on line. Sigui com sigui, els campions mundials d’aquest joc són xinesos i coreans. També són d’aquests països els millors jugadors de WoW (World of Warcraft), un dels altres jocs massius més jugats del món. En general, no defraudaré a ningú si afirmo que els millors jugadors on-line del món, són asiàtics.

Els xinesos són uns grans afeccionats als jocs d’atzar, màquines recreatives o timbes multitudinàries al mahjong (aquest blog ho atribuiex a l’ancestral superstició d’aquest poble), i prou coneguda és l’obsessió de japonesos i coreans per excel·lir en qualsevol empresa. D’aquestes obsessions, han nascut fenòmens com els hikikomori, un terme japonès que designa aquells joves que es tanquen a les seves habitacions i no en surten mai després d’haver fracassat en els estudis. Els pares ho consenten per por al ‘què diran’ i perpetuen una situació totalment inversemblant. Les noves tecnologies fan possible que es pugui viure pràcticament sense sortir de l’habitació, però el cas dels hikikomori es troba molt agreujat per quadres de depressió severa.

A Corea, d’altra banda, s’ha posat molt de moda una tendència sorprenent. Vinculat amb el fenomen dels youtubers (persones que pugen vídeos amb les seves intervencions al servidor YouTube), ha aparegut una noia que es grava mentre menja. Respon comentaris dels seus seguidors i menja, això sí, diferents plats preparats per ella. Es fa dir ‘La Diva’ i cobra uns 6.000 euros al mes gràcies a la publicitat del seu canal (aquí podeu veure un dels vídeos).

Park-Seo Yeon, la Diva

Park-Seo Yeon, la Diva

Amb tot, però, cal recordar que la tecnologia va arrelar amb força a l’est d’Àsia, concretament a Japó. Avui, per exemple, fa 25 anys del llançament de la consola portàtil Game Boy de Nintendo, una empresa amb més d’un segle d’història. Com a amant dels videojocs i de la tecnologia em preocupen els casos d’addiccions, però com bé diu un amic: tot pot ser un verí, la diferència només rau en la dosi.

L’imperi mongol

diumenge, 23/03/2014

Fa uns dies la Carla Galisteo escrivia una notícia sobre un estudi de la universitat de Colúmbia, a Nova York, que relacionava les conseqüències d’un sobtat canvi meteorològic amb la gran expansió de l’imperi mongol al segle XIII. Segons aquest estudi, una onada de clima temperat hauria actuat sobre les gèlides estepes provocant el creixement de la vegetació, principal aliment dels cavalls dels mongols. A més, una onada de pluges després d’anys de sequera, hauria coincidit amb aquest període.

Estepa mongola

Estepa mongola

Aquest canvi climàtic, però, no li treu mèrit a un dels líders militars més destacats que ha vist la història: Genguis Khan. Nascut com a Temüjin, el guerrer mongol va unificar els clans nòmades de l’estepa sota la seva autoritat i va bastir l’imperi contigu més extens que s’ha vist mai. Els guerrers manghud (‘mangudai’ en mongol) van arribar a controlar el territori que separava la península de Corea fins les ribes del Danubi, a Europa. I de nord a  sud, des de Sibèria fins les costes del mar d’Àrabia, a l’actual Iran i Pakistan. En aquest mapa interactiu podreu veure l’evolució de les conquestes.

Tot i que ho van intentar, els mongols no van poder conquerir ni Japó ni la India. En el cas japonès, dues poderoses i oportunes tempestes a alta mar van enfonsar els vaixells en els què viatjava l’exèrcit mongol invasor. En el cas de la India, els manghud van aconseguir saquejar Dheli en una ocasió, ja al segle XIV, però la força dels sultans no va permetre mai que s’establissin al seu territori, més enllà del Caixmir i el Punjab. A la Xina, els mongols van fundar la dinastia Yuan, que duraria fins al segle XIV.

Amb tot, cada cop que un Khan moria, els generals de l’avantguarda retornaven a la ciutat de Karakorum, al centre del país, per assistir a un Kuriltai (o Kurultai, segons la font), una assamblea per escollir un nou líder. Això donava temps als seus enemics per a defensar-se davant futures escomeses.

Ulan Bator

Parlament i seu del Govern, a Ulan Bator

La ciutat que actualment coneixem com la capital del país, Ulan Bator, no es fundaria fins al segle XVII. El gran imperi medieval s’havia disgregat a causa de les disputes internes entre els successors de Genguis Khan. A dia d’avui, la capital de Mongòlia està habitada per poc més d’un milió de persones i troba en la figura del gran Khan el seu referent nacional. Us en adonareu si hi arribeu en avió, ja que l’aeroport porta el seu nom. Moltes escultures el recorden damunt del cavall, rebent impertèrrit la pluja que fa prop de mil anys li va donar un cop de mà.

Per qui tingui una mica més de curiositat sobre l’actual Mongòlia, així sona el seu himne.