Entrades amb l'etiqueta ‘Japó’

La festa de la primavera

diumenge, 16/02/2014

Cada febrer els japonesos celebren una de les seves festes més tradicionals, el setsubun (節分), per acabar l’hivern i donar la benvinguda a la primavera. Tot i que nosaltres celebrem aquest canvi d’estació entre el 20 i el 21 de març (durant l’equinocci de primavera), les cultures de l’Àsia oriental ho fan coincidir amb el primer terme solar de l’antic calendari lunar (quan el Sol es troba a la longitud celestial de 315º).

Un dels actes més esperats d’aquesta festa és el mamemaki (豆まき), literalment “llançament de mongetes” que es duu a terme per espantar els dimonis o esperits malignes i cridar la bona sort.

Mamemaki

Mamemaki

Es tracta d’una festa estesa per tot el país, en la que un dels membres de la família es disfressa de dimoni, i la resta li llença les mongetes (tot i que també es fan servir llavors de soja) mentre criden Oni wa soto! Fuku wa uchi! (literalment: dimoni fora, la sort a casa!) i tanquen la porta. La festa segueix amb un gran dinar, i per acabar cadascú menja tantes mongetes com anys té, ja que es creu que d’aquesta manera hom mantindrà la sort durant tot l’any.

Oni wa soto!

Oni wa soto!

 

Es tracta d’una festa amb molta història, que es remunta al període Muromachi (1333-1573) a Japó, però que es creu d’origen xinès, per la vinculació amb el seu calendari lunar.

Si ens parem a pensar-hi, el mamemaki no és un ritual tan estrany. Nosaltres, cada cop que un any comença, mengem 12 grans de raïm en els primers 12 segons, per tenir sort durant tot l’any.

El Mikado: òpera anglesa a la japonesa

dilluns, 13/01/2014

Pòster d''El M'ikadoEl març de 1885 s’estrenava al teatre Savoy de Londres un espectacle còmic, a mig camí del musical i l’òpera, que va tenir un èxit espectacular. Portava per títol ‘El Mikado’, però també es coneixia com a ‘El poble de Titipu’, en referència a l’indret imaginari on se succeïa l’acció. Els dramaturgs Arthur Sullivan i William Gilbert s’havien inspirat en els relats que els arribaven del llunyà Japó, i es van valdre d’aquesta estètica per ambientar l’obra, i de pas fer una crítica mordaç de la societat britànica del seu temps.

Segons l’argument de l’obra, el Mikado, que no hem de confondre amb un joc ancestral o uns deliciosos bastonets de xocolata, era el gran governant de Titipu (antigament, Mikado també era com es denominava l’emperador del Japó). D’una rectitud moral indiscutible, el mandatari prohibeix tota mena de mostres d’afecte entre parelles que no estan casades. L’home escollit per jutjar els casos, però, és un sastre que havia estat condemnat per flirtejar en públic, de tal manera que mai pot fer complir la llei, perquè en aquest cas ell seria el primer en morir. Al llarg de l’obra es van succeint malentesos i situacions còmiques que van fer les delícies de la societat londinenca, fins a tal punt que l’espectacle es va representar fins a 672 vegades seguides.

Amb tot, els espectadors que fa 128 anys sortien meravellats de veure l’ambientació de l’espectacle, segurament no havien sentit mai a parlar del sushi, del judo (que tot just tres anys abans acabava d’inventar Jigoro Kano) o de Nintendo (empresa de jocs que naixeria quatre anys més tard). És a dir, segurament no sabrien ni situar Japó en un mapa. La seva noció era més amplia, i englobaven aquell món exòtic i fascinant sota l’etiqueta d’Orient.

El MikadoTota una col·lecció d’estereotips sobre ‘Orient’ que el professor Edward Said va denunciar en una obra imprescindible, ‘Orientalisme’. Tot i que ell escrivia amb la mirada posada en el món àrab, concretament a Palestina, la seva teoria també serveix per desmuntar els tòpics i prejudicis que engloba el mot ‘Orient’, més cap a l’orient. La Xina, Corea, Japó, Filipines o Cambodja, per citar-ne només cinc, tenen històries i cultures mil·lenàries, riques i diverses, que no es poden englobar sota un concepte geogràfic. El seu passat ha estat relacionat, òbviament, com també ho ha estat el de dos pobles tant rics com Grècia i Catalunya, al llarg de més de 2000 anys d’història. Said va trencar la primera llança contra l’eurocentrisme, que oposava clarament dues maneres de viure la cultura, la occidental i la oriental.

Avui, per sort, la comunicació flueix rapidíssima en un món globalitzat, i la tesi del professor Said ja no és revolucionaria. Serveixi, però, com a punt de partida per animar-nos a descobrir un món que batega a l’altre extrem del nostre planeta. Un món ric en matisos i que ens pot ensenyar molt més del que ens imaginem sobre nosaltres mateixos.