Entrades amb l'etiqueta ‘Japó’

El manga més antic de la història, en moviment

dilluns, 21/03/2016

L’estudi d’animació Ghibli, tot un referent a nivell mundial, ha dotat de moviment el manga més antic de la història. La companyia és responsable d’èxits com ‘La princesa Mononoke’, ‘El meu veí Totoro‘, ‘El viatge de Chihiro’ o ‘La tomba de les lluernes’, entre moltes altres pel·lícules. Ara, en el marc d’una campanya publicitària de l’empresa Marubeni Shin Denryoku que promociona les energies renovables, han decidit animar un fragment del Choju-inbutsu-giga, una faula protagonitzada per animals antropomorfs del segle XII o XIII i que està considerat el manga més antic conservat. Segons l’empresa, la campanya pretén recordar el dinamisme i l’encant del Japó preindustrial.

Fragment del manga més antic

Al llarg de 4 pergamins pintats amb pinzell i tinta negra, descobrim granotes, conills i micos fent tota mena d’activitats humanes. Considerat un dels Tresors Nacionals del Japó, dos dels pergamins es poden veure al Museu Nacional de Tòquio, i els altres dos al de Kyoto.

A continuació podeu veure l’animació:

El kaihôgyô, un ritual extrem

dimecres, 21/10/2015

Diversos mitjans reprodueixen un teletip de l’agència EFE en el que es fan ressò que un monjo japonès ha passat 9 dies sense menjar, beure ni dormir. Aquesta pràctica, anomenada ‘doiri’, forma part d’un ritual més extens anomenat ‘kaihôgyô’, i té com a objectiu assolir la il·luminació. La gesta d’aquest monjo no és qualsevol cosa si tenim en compte que només 13 persones l’han completat en els darrers 70 anys.

El ‘kaihôgyô’ és practicat per membres de l’escola Tendai, una branca del budisme que a l’inici del segle IX va arribar al Japó procedent de la Xina. Aquesta escola destacava des de la seva fundació per la severitat dels seus rituals i pel fet que els seus practicants portaven l’ascetisme al límit. Al Japó, van establir la seva seu al mont Hiei, prop de l’antiga capital, Kyoto. Els monjos d’aquesta congregació també destacaven per les seves excel·lents condicions físiques, fins al punt que en molts indrets se’ls coneixia com a monjos guerrers. Al segle XVI, de fet, durant el llarg procés d’unificació del Japó, Oda Nobunaga va ordenar un atac massiu contra l’escola Tendai, que pugnava per mantenir la seva independència. Tant resistents van resultar ser els monjos, que Nobunaga no va veure cap més sortida que calar foc a tota la muntanya per acabar amb ells.

Monjos japonesos

Monjos japonesos

Els supervivents van acceptar sotmetre’s al nou ordre, però van seguir perpetuant el seu particular mode d’assolir la il·luminació. El dur entrenament que duien a terme incloïa curses maratonianes per l’espessor de les muntanyes i dietes molt restrictives. La culminació era el ‘doiri’, l’abstinència d’aliment, beguda i descans durant 10 dies mentre es recitaven sense parar sutres, oracions amb un ritme repetitiu. Com és obvi, centenars de monjos van morir en l’intent. En record seu encara avui s’alcen les seves tombes als marges dels camins de la muntanya. Potser per això, en temps moderns els monjos van acordar reduir la durada del ‘doiri’ en 7 dies i mig (tot i que si el practicant es veia amb forces, podia seguir fins que ho creiés oportú).Acompanyat sempre per dos altres monjos que supervisen el seu estat, el practicant té l’oblicació cada nit, a les 2 de la matinada, de fer una ofrena a 200 metres de distància del temple.

Mont Hiei

Mont Hiei

El total del ‘kaihôgyô’ suma un miler de dies a repartir en diversos anys. Abans d’enfrontar-se al ‘doiri’, el monjo aspirant ha de superar diverses proves de resistència, consistents a córrer entre 30 i 40 quilòmetres cada dia durant 100 dies a l’any. Quan arriba el cinquè any, l’aspirant pot emprendre el ‘doiri’, sempre que hagi estat aprovat pels monjos més ancians de l’escola.

Avui, aquesta pràctica a molts ens sembla exòtica. No obstant això, durant segles ha servit per entrenar la ment i el cos dels monjos guerrers del mont Hiei.

Viatge al Japó sense sortir de Barcelona

dissabte, 4/07/2015

Si al darrer post parlava de la literatura com a forma d’acostar-se a una cultura, aquesta vegada voldria fer-ho a través de la gastronomia. Catalunya és un dels paísos del món on es menja millor i tenim la sort de gaudir d’una varietat d’ingredients (tal com m’explicava Joan Roca en aquesta entrevista) que fa de la nostra cuina un art admirat internacionalment. Així doncs, davant d’una talaia gastronòmica tan privilegiada, de ben segur que, qui més qui menys, ha pogut entrenar el seu paladar. No m’arrisco massa si amb tota rotunditat afirmo que als catalans ens agrada menjar. I personalment hi afegeixo: si el menjar és bo, tant se val d’on vingui. Per això avui us proposo un doble repte: gaudir d’un bon àpat, a la vegada que ens apropem a la cultura japonesa; tot plegat sense sortir de Barcelona. Hi ha força llocs als que ens podríem dirigir, però em decanto per l’últim que he descobert: el Yashima.

Entrada del Yashima

Detall de l’entrada del Yashima.

I val a dir que he trigat força a descobrir-lo! Aquest restaurant va obrir l’any 1989 de la mà del grup Yamashita (que va obrir el primer restaurant en els anys 70 a la capital catalana), quan el boom de la cultura japonesa encara no havia esclatat: el còmic manga era escàs, els llibres de text per estudiar en japonès estaven tots en anglès i pocs sabien què era el sushi. Els fundadors del Yashima van ser uns pioners, esdevenint uns dels primers ambaixadors de la cultura del sol ixent a casa nostra. 26 anys després, mantenen l’essència intacta, com el mural subtil que decora la paret del rebedor o el jardinet estret que hi ha al costat del menjador. L’ambientació ens situa al Japó més tradicional, podria ben be ser un local del barri de Gion de Kioto, per exemple. Baixant unes escales i travessant taules, accedim als salons reservats, separats per portes corredores i coberts de tatami. Cal descalçar-se, per tot seguit seure damunt d’uns coixins. La manera tradicional seria fer-ho en seiza, amb els genolls a terra i descansant sobre els talons, però si no hi estem acostumats i ens sembla incòmode no hi ha cap problema: a sota la taula hi ha un forat prou ampli com per estirar les cames.

Així les coses, comença l’espectacle. Per beure, cervesa japonesa (Kirin o Asahi) i per menjar, qualsevol tria de la carta serà encertada. Si us perdeu amb la nomenclatura japonesa, deixeu-vos guiar pels cambrers. Així ho vaig fer jo, i així em van sorprendre. De primer, “peix mantega” amb ous de salmó i wasabi natural, i un carpaccio (hotate) de vieira. No sóc un gran amant del peix, però aquest és un dels millors que he tastat mai. El seu gust em va transportar al barri de Roppongi de Tòquio, on vaig provar una mescla de sabors similar.

Peix mantega i carpaccio de vieira

Peix mantega i carpaccio de vieira.

Un dels plats més coneguts de la gastronomia japonesa és la tempura. Darrera d’un senzill arrebossat de verdures i mariscs, s’hi amaguen desenes de detalls i matisos: l’aspecte, la textura, el color… els xefs nipons passen moltes hores investigant com millorar l’experiència del comensal, provant diversos olis, ous o farines. Al barri de Ginza de Tòquio, per exemple, es pot gaudir d’una de les millors tempures del món de la mà del xef Fumio Kondo que crea veritables obres d’art amb els aliments de temporada.

La tempura de llagostins que ens van servir no tenia res a envejar a les d’en Kondo. El detall del paper assecant perfectament doblegat on l’oli quedava xopat és una mostra del detall amb el que els cuiners del restaurant fan la seva feina. Cruixents i delicats, els llagostins estaven en un punt de cocció perfecte. I tal com és tradició, una tempura no és completa sense el tentsuyu, una salsa que varia segons la temporada però que normalment està composta de soja, dashi (un caldo de peix) i mirin (sake o vi d’arròs).

Tempura de gambes

Tempura de llagostins i salsa tentsuyu.

Per acabar, ens van recomanar tastar una selecció de sushi calent i fred, i una mica de sashimi. A Tòquio, el sushi és com les nostres tapes, una menja que ofereix moltes possibilitats i que pots trobar arreu. A la capital japonesa es pot degustar un sushi fresquíssim al mercat de Tsukiji, la llotja de peix més gran del món. De totes les classes, els meus preferits sempre han estat els nigiri de salmó i toro (ventresca de tonyina). El nigiri és el tipus de sushi allargat, que el cuiner prepara compactant l’arròs amb el palmell de la mà (a la revista Cuina t’ensenyen com fer-lo a casa), i el salmó i la tonyina són dos peixos que aquí coneixem força. Com comentava abans, el peix no m’apassiona, per això em costa explorar les seves possibilitats. Al Japó m’hi vaig atrevir en un petit restaurant al cor de Shibuya, el Genki sushi, i la veritat és que no esperava fer-ho a Barcelona. No podia estar més equivocat: calamar, “peix mantega”, gamba dolça i una bona llenca de tonyina crua (el sashimi) em van fer venir ganes de posar-me a pescar jo mateix.

Segons ens van comentar els cambrers, primer calia menjar el sushi calent, que contenia peix que havien passat per la planxa breument, i a continuació procedir amb els freds. Els nigiri es poden menjar amb les mans (com una llesca de pa amb tomàquet) o amb els bastonets, però en aquest segon cas has de ser prou hàbil a l’hora de sucar el peix (mai l’arròs!!) en el bol de salsa de soja, on prèviament hem dissolt una mica de wasabi.

Sushi

Sushi calent, sushi fred i sashimi.

El postre ideal per acabar amb tot aquest menú seria una tassa de te o una copeta de sake calent. No obstant això, sent llaminer de mena, no em vaig poder resistir a demanar un mochi, un dolç fet de pasta d’arròs. Amb molt bon sabor de boca posava punt i final a aquest viatge al país del sol ixent. Pel que fa al cost del menú, està a l’alçada de la seva qualitat. Si em permeteu el consell, val molt més la pena estalviar el que costen dues sortides a un restaurant japonès qualsevol (penso en cadenes conegudes de menjar japonès, per exemple) per gaudir d’una experiència com la que ofereix el Yashima. És un viatge per gaudir amb els cinc sentits i llepar-se’n els llavis.

A part, al Yashima també hi tenen lloc esdeveniments tradicionals japonesos. N’és un exemple la demostració de la cerimònia del te, una pràctica que consisteix a preparar i servir aquesta beguda evocant senzillesa i la percepció de que aquell moment és únic i irrepetible, l’esperit wabi sabi. Vaig tenir el plaer d’assistir a la darrera cerimònia, de la qual en podeu llegir aquesta crònica.

Per acabar, si voleu gaudir una mica més de la cuina japonesa, mireu aquests dos anuncis comercials de la cervesera Kirin. Ens ensenyen com els cuiners professionals preparen sushi i tempura, amb una curiosa banda sonora. Bon profit!



D’on ve el sushi?

dijous, 16/04/2015

Avui és un dels plats més característics i coneguts de la gastronomia japonesa. Tot i la seva aparent simplicitat (els seus ingredients principals són l’arròs, el peix cru, vegetals i condiments) la seva preparació esdevé tot un art en mans dels millors mestres. Aplicant els principis del budisme zen, en els quals tot detall és tractat amb la màxima dedicació i solemnitat, els millors cuiners saben quin és el punt òptim de cocció de l’arròs o la forma més adeqüada de tallar el peix. Amb tot, però, aquesta icona gormanda no va néixer al país del sol ixent. Els primers a fer sushi van ser els xinesos.

Bol de sushi pintat al segle XVIII per Utagawa Hiroshige

Bol de sushi pintat al segle XVIII per Utagawa Hiroshige.

Fa dos mil·lennis, les societats que vivien a la riba del Mekong van descobrir que l’arròs fermentat era un bon mètode de conservació. Així, quan tenien excedents de peix i volien preservar-lo per consumir-lo en el futur, prenien una àmfora on hi tancaven hermèticament el peix amb arròs cuit. La fermentació permetia consumir el peix mesos després, tot i que desprenia una olor força desagradable. Aquesta pràctica es va estendre per tota la Xina i també va viatjar al Japó, on va arrelar amb força. Al segle VIII trobem la primera referència escrita al sushi com a impost (probablement es satisfeien els deutes amb l’administració amb aliments en conserva) i ja als segles IX i X el seu ús es va consolidar. El sushi tal i com el coneixem apareix quan s’inventa el vinagre d’arròs, que barrejat amb el peix i l’arròs fermentat dotava al conjunt d’un millor sabor. La gran varietat de peixos que es poden trobar a la costa japonesa, i l’hàbit de menjar arròs bullit van acabar de fer el fet.

Diferents tipus de sushi. Thinkstock

Diferents tipus de sushi. Thinkstock

Al segle XIX el xef Hanaya Yohei popularitza el sushi fet amb les mans que esdevé tot un fast food de l’època. A l’inici del segle XX, l’emigració de desenes de milers de japonesos als Estats Units fa el sushi internacional, arrelant a ciutats com California. Avui podem parlar de diverses variants d’aquest plat. Aquí trobareu una guia ràpida per distingir-los, tot i que els més habituals són el nigiri i el maki. Si visiteu Tòkio, no deixeu de passar pel mercat de Tsukiji, la subhasta de peix més gran del món i on podreu menjar un sushi fet amb peix fresquíssim. Si teniu ganes de saber-ne més o provar de fer-ne a casa, la revista Cuina us dona aquests consells.

Per acabar, una curiositat: sushi fet en grans d’arròs, publicat per Roger Ortuño, de @ComerJapones a Twitter.

Sushi en grans d'arròs, publicat per Roger Ortuño

Sushi en grans d’arròs, publicat per Roger Ortuño.

 

Mort sobre Hiroshima

dimecres, 6/08/2014

La ciutat d’Hiroshima, a l’est del Japó, és tristament coneguda per haver estat el blanc de la primera bomba atòmica de la història, el 6 d’agost del 1945. En el marc de la Segona Guerra Mundial, el bombarder B-29 de l’aviació nord-americana, conegut com a Enola Gay i amb 12 tripulants a bord, va deixar caure el projectil, que va esclatar a uns 500 metres de la superfície. Equipada amb un nucli d’urani enriquit, la bomba va matar unes 80.000 persones a l’instant (les xifres ballen) i en va contaminar per radiació altres desenes de milers, que en molts casos també acabarien morint. Les conseqüències de la radiació no es van aturar aquí, ja que van causar malformacions en fetus i en molts dels supervivents, que al Japó es coneixen com a hibakusha (literalment, persona bombardejada). És especialment dramàtic el cas de molts nens supervivents, que van desenvolupar leucèmia.

Núvol de fum després de l'explosió nuclear.

Núvol de fum després de l’explosió nuclear.

Visitar la ciutat d’Hiroshima avui, 69 anys després de la tragèdia, segueix sent corprenedor. No només per l’esquelet del Genbaku Dômu (un antic edifici de promoció industrial que es manté tal i com va quedar després de l’explosió i que avui és conegut com a Memorial de la Pau), que és visible des de diversos indrets de la ciutat, sinó per les nombroses mostres de record que es poden veure. Al parc del Memorial destaca l’estàtua d’una nena, la Sadako Sasaki, que va morir deu anys després de l’esclat nuclear, a causa d’una leucèmia provocada per la radiació. Mentre estava hospitalitzada, una companya de classe la va anar a veure i li va fer una grulla d’origami (la pràctica japonesa de doblegar el paper per donar-li formes), recordant una antiga història segons la qual qui fes 1000 grulles de paper podria demanar un desig als déus.

El Genbaku Dômu, avui Memorial de la Pau

El Genbaku Dômu, avui Memorial de la Pau.

La Sadako va dir que seria injust demanar un desig només per ella quan hi havia tants nens que estaven lluitant contra la malaltia i va dir que completaria les 1000 grulles per demanar la curació i la pau per a tots. Amb tots els papers que arreplegava a l’hospital, va completar més de 600 grulles, fins que finalment va morir, l’octubre del 1955, amb 12 anys d’edat. Els seus companys de classe van acabar les grulles, i van fer seu el desig de la Sadako. La història va calar tant en la societat japonesa, que es va erigir una estàtua en honor seu, com a símbol dels nens que van perdre la vida. A dia d’avui, escoles de tot el país viatgen per visitar l’estàtua i hi porten les grulles d’origami, que es recullen en grans vitrines al seu voltant. Després de fer l’ofrena de paper, els grups es posen en una fila ben ordenada i fan una reverència a l’estàtua quan el professor dona la ordre.

Una grulla d'origami

Una grulla d’origami.

 

Fa uns dies sortia als mitjans que l’últim tripulant que quedava viu de l’Enola Gay havia mort als 93 anys. Ni va demanar disculpes ni es va penedir públicament del que va fer. Sempre havia defensat la seva actuació com a part d’una guerra. Potser ens hauríem de plantejar la necessitat que els soldats també estudiïn història.

El castell d’Osaka

dijous, 17/07/2014

Una de les visites més recomanables si aneu al Japó (i us agrada la història) és el castell d’Osaka. No només es tracta d’un exemple impresionant de l’arquitectura nipona, sinó que alberga un museu d’història i un mirador al llarg de les seves vuit plantes. Aquest castell, que va ser reconstruit al segle XVI i restaurat en diverses ocasions al llarg de la història, va protagonitzar alguns dels fets més importants de la unificació del país al tombant dels segles XV i XVI.

El castell d'Osaka

El castell d’Osaka

El seu impulsor va ser Toyotomi Hideyoshi, líder ‘de facto’ del país, però que mai va rebre el títol de shogun per part de l’emperador. Hideyoshi volia fer un castell més poderós que el del seu senyor i predecessor, Oda Nobunaga, en part per mostrar el seu poder, en part per bastir un feu poderós on establir la residència del seu clan. Hideyoshi provenia d’una família de camperols i va ascendir gràcies a una brillant carrera militar. Això va provocar recels entre els membres de famílies i clans que històricament havien estat importants i que havien anat acumulant poder, i va provocar que Hideyoshi constantment hagués de fer-se valdre per salvar aquesta “màcula” en algú de la seva posició.

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi va acabar els seus dies al castell, deixant un hereu de cinc anys que no arribaria a fer-se mai amb el poder. L’any 1600, només dos anys després de la mort del general, Ieyasu Tokugawa es va fer amb el control del país després de vèncer a la batalla de Sekigahara. Tokugawa, membre d’un llinatge noble i d’una estirp antiga, va rebre el títol de shogun i va inaugurar una nova etapa en la història del Japó. L’any 1605 va renunciar al poder en favor del seu fill (tot i que seguia intervenint en política) i es va retirar als afores de la nova capital. Abans de morir, però, encara va haver de fer front a una última amenaça que es gestava al castell d’Osaka. Allà, el jove Hideyori creixia envoltat dels darrers fidels a l’antic senyor, a qui s’havien unit els derrotats a Sekigahara. Entre el desembre de 1614 i el juny del 1615 va esclatar el conflicte. Tokugawa, temerós del que encara representava l’hereu dels Toyotomi, va assetjar el castell d’Osaka en dues campanyes que van acabar amb suïcidis rituals i la crema total del castell. De llavors resta la llegenda que un dels generals de Hideyori va llençar desenes de lingots d’or per un pou, abans d’entregar la fortalesa a l’enemic.

Per assegurar el poder sobre la província d’Osaka, Tokugawa va manar reconstruir el castell, obra que van finançar diversos senyors feudals. Hidetada (el fill d’Ieyasu) li va donar la forma que té actualment: cinc pisos vistos des de l’exterior, vuit d’interiors i un extens fossat. L’any 1665 un raig va impactar a la torre principal i va cremar l’estructura, que seria reconstruida a mitjan segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, que va tornar a causar danys a l’estructura, es va fer una darrera remodelació amb formigó, que és la que es pot visitar avui. Les set primeres plantes expliquen amb tota mena de detall la història del castell, a través d’objectes, audiovisuals i una rica varietat de mapes i gravats.

Osaka des de l'aire

Osaka des de l’aire

A dia d’avui, el més sorprenent és comprovar com conviuen la tradició i la modernitat al país del Sol Naixent.

La cerimònia del te

dilluns, 5/05/2014

Una de les millors maneres d’aproximar-se i copsar la cultura japonesa més tradicional és formant part d’una cerimònia del te. En japonès es coneix com a chadô (茶道), literalment el ‘camí’ o ‘la via’ del te, i consisteix en la pràctica tan simple i a l’hora tan complexa de preparar un te verd en pols, el matxa. Com la majoria d’activitats tradicionals, aquesta cerimònia està íntimament relacionada amb la pràctica del zen, una branca del budisme que cerca la il·luminació a partir de la meditació conscient. Aquest tipus de meditació consisteix en buscar la plena consciència del ser i l’estar, l’aquí i l’ara, en cadascun dels instants de la nostra vida, en cada inspiració i respiració. Per això, una activitat tan aparentment senzilla com és l’elaboració d’un te, adquireix una nova dimensió. La plena concentració en cadascun dels gestos i dels moviments, no tenen altre fi que la cerca de la perfecció personal.

Cerimònia del te

Cerimònia del te

Tot això que ens pot semblar tan complicat, es podria resumir dient que es pot meditar fent qualsevol cosa: mentre esperem l’autobús, mentre comprem al supermercat o mentre posem una rentadora. L’únic requisit és posar plena concentració i dedicació en allò que fem. Aquesta manera de pendre’s la vida és molt present en l’estil de vida japonès. En són exemples el shodô, el camí de l’escriptura, o l’art de la decoració floral, l’ikebana, que segueixen el mateix patró que el chadô. Fins i tot les arts marcials més tradicionals també beuen del zen a l’hora d’entendre la il·luminació com la conseqüència d’un llarg camí de perfeccionament, que s’ha de traslladar a tots els àmbits de la vida.

Com tota bona cerimònia, la del te també té la seva litúrgia. De fet, hi ha unes normes d’etiqueta que tot bon receptor del te ha de tenir en compte. Per exemple, s’ha de procurar estar assegut en tot moment en seiza, és a dir, amb les cames recollides a sota del cos, amb els genolls tocant a terra (o al coixí). S’ha de mantenir en un respectuós silenci fins al final, quan es considera de bon gust elogiar la qualitat del te i del bol en el què ha estat servit. En el moment de rebre el te de mans de la persona que ens el ofereix, el receptor ha de donar tres voltes al recipient abans de beure, moment en el què es considera que el receptor admira el bol i el seu contingut (ben bé com si fos una cata de te). Normalment, l’amfitrió ofereix pastes japoneses per acompanyar la beguda.

Estris per fer la cerimònia

Estris per fer la cerimònia

La història d’aquesta cerimònia es remunta molts segles enrere, tants com segles fa que es practica budisme al Japó. Potser el personatge històric més famós vinculat amb aquesta pràctica és el monjo Sen Rikyû, mestre d’Oda Nobunaga i Hideyoshi Toyotomi, dos dels grans artífexs de la unificació del Japó al final del segle XVI. Rikyû va institucionalitzar aquesta pràctica, i posava èmfasi en la senzillesa i la humiltat, dues virtuds que assegurava que s’adquirien amb la pràctica constant de la cerimònia. Com a conseller dels dos shoguns, Rikyû es va enfrontar amb destacats polítics de la cort, però qui l’acabaria obligant a cometre el seppuku, el suïcidi ritual, seria Hideyoshi per motius que no han quedat mai massa clars.

Retrat de Sen Rikyu

Retrat de Sen Rikyû

Justament avui, 5 de maig, se celebra al Japó el kodomo no hi (el dia dels nens), en el què les families pengen banderoles amb forma de carpes dels seus balcons. Es tracta d’un símbol de força i determinació, fruit de la tendència d’aquests peixos per nedar a contracorrent. En un dia com avui, també seria interessant recordar alguns dels valors que transmet la cerimònia del te, com la constància i l’esforç a l’hora de realitzar les activitats més insignificants. Per aquells que en vulguin saber més detalls, a continuació us deixo el vídeo d’una cerimònia.


Addiccions asiàtiques

dilluns, 21/04/2014

Últimament han aparegut força notícies als mitjans sobre l’addicció d’adolescents als videojocs. Els casos més pertorbadors ens arriben des de Corea, com el d’un pare coreà que va asfixiar al seu fill per baixar a jugar al cibercafè, una tragèdia que es va repetir a Seül el 2012 quan una mare va deixar morir de gana un infant per seguir jugant en xarxa. Són casos aïllats, però denoten una tendència que amb els anys s’ha incrementat, l’afició desmesurada als videojocs on line (el que es coneix com a MMORPG, l’acrònim anglès de ‘jocs multijugador massius de rol’).

Campionat regional de League of Legends

Campionat regional de League of Legends

D’addiccions en coneixem de molts tipus (a l’alcohol, al tabac, a les drogues, etc.) i no són pàtria d’un país o d’una zona en concret. La globalització d’Internet i l’èxit massiu dels videojocs (el que d’aquí uns anys serà la prehistòria de la realitat virtual) fan que apareguin nous tipus d’addiccions, com les que es relacionen amb les noves tecnologies. Potser per això les empreses més importants del sector han volgut fer una campanya de rentat d’imatge. Aquest és el cas de Riot Games, el cervell empresarial que s’amaga darrera del MMORPG més jugat del món, League of Legends, que ha afiançat el terme ‘Esport electrònic’ per parlar de competicions on line. Sigui com sigui, els campions mundials d’aquest joc són xinesos i coreans. També són d’aquests països els millors jugadors de WoW (World of Warcraft), un dels altres jocs massius més jugats del món. En general, no defraudaré a ningú si afirmo que els millors jugadors on-line del món, són asiàtics.

Els xinesos són uns grans afeccionats als jocs d’atzar, màquines recreatives o timbes multitudinàries al mahjong (aquest blog ho atribuiex a l’ancestral superstició d’aquest poble), i prou coneguda és l’obsessió de japonesos i coreans per excel·lir en qualsevol empresa. D’aquestes obsessions, han nascut fenòmens com els hikikomori, un terme japonès que designa aquells joves que es tanquen a les seves habitacions i no en surten mai després d’haver fracassat en els estudis. Els pares ho consenten per por al ‘què diran’ i perpetuen una situació totalment inversemblant. Les noves tecnologies fan possible que es pugui viure pràcticament sense sortir de l’habitació, però el cas dels hikikomori es troba molt agreujat per quadres de depressió severa.

A Corea, d’altra banda, s’ha posat molt de moda una tendència sorprenent. Vinculat amb el fenomen dels youtubers (persones que pugen vídeos amb les seves intervencions al servidor YouTube), ha aparegut una noia que es grava mentre menja. Respon comentaris dels seus seguidors i menja, això sí, diferents plats preparats per ella. Es fa dir ‘La Diva’ i cobra uns 6.000 euros al mes gràcies a la publicitat del seu canal (aquí podeu veure un dels vídeos).

Park-Seo Yeon, la Diva

Park-Seo Yeon, la Diva

Amb tot, però, cal recordar que la tecnologia va arrelar amb força a l’est d’Àsia, concretament a Japó. Avui, per exemple, fa 25 anys del llançament de la consola portàtil Game Boy de Nintendo, una empresa amb més d’un segle d’història. Com a amant dels videojocs i de la tecnologia em preocupen els casos d’addiccions, però com bé diu un amic: tot pot ser un verí, la diferència només rau en la dosi.

Bombes sobre Tòquio

dijous, 3/04/2014

Aquest 2014 es commemora el centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, una efemèride que ens ha de servir per recordar els grans conflictes del segle XX (a la redacció de SÀPIENS fa mesos que hi treballem i ben aviat en veureu el resultat). La reflexió que faig a continuació és universal, com la condició humana, tot i que se centra en una anècdota de Tòquio.

Una de les coses que més em van sorprendre quan estudiava història contemporània va ser la quantitat de morts que van generar les dues guerres mundials. La paraula ‘mundial’ ja dóna una idea de l’escala que van pendre les dues guerres, però no deixa de ser esfereïdor amb quina facilitat es pot propagar el caos en una dimensió tan gran i acabar amb desenes de milers de vides humanes en tan pocs segons. Si evoquem una imatge que resumeixi el que escric, potser algú pensarà en les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki, l’últim compàs fúnebre de la Segona Guerra Mundial que va precipitar la rendició de Japó.

Nagasaki després de la bomba

Nagasaki després de la bomba

Si bé va ser un episodi únic, no va ser el més mortífer que va patir Japó durant el conflicte. Aquell mateix 1945, però tres mesos abans, la capital del país va veure com en menys de 24 hores morien més de 100.000 persones sota les flames del napalm.

Durant la primera meitat del segle XX, Tòquio era una ciutat molt diferent a com és actualment. La pràctica totalitat dels seus edificis estaven fets de fusta, bambú i paper, i s’apilaven els uns sobre els altres en carrers estrets. Si avui la visiteu, encara trobareu algun d’aquests edificis, sobretot al barri de Yanaka.

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Casa de fusta al barri de Yanaka, a Tòquio

Eren cases antigues, de l’època Edo, que amb prou feines havien canviat en un o dos segles. Això ho sabien molt bé els comandants nord-americans que al final del 1944 van començar a bombardejar objectius militars japonesos. En un inici, però, els enginyers no havien calculat els efectes de l’aire al llençar bombes des d’una gran altura, i només un 10% dels explosius van encertar els objectius. Davant d’aquest fracàs tècnic, l’alt comandament d’EEUU va substituir al responsable dels bombardejos i va nomenar per aquest càrrec al general Curtis LeMay. Sobre l’esquena infame d’aquest ésser pesen milers de morts, ja que va ser idea seva que els bombarders descarreguessin a tocar de terra 1.700 quilos de napalm sobre la capital japonesa. Les flames van engolir les casetes de fusta, bambú i paper que alhora alimentaven amb nou combustible l’incendi. Aquella nit del 9 al 10 de març va quedar destruïda una quarta part de la ciutat i van morir més civils dels que mesos més tard caurien com a conseqüència de les dues bombes atòmiques. Al final de la guerra, més de la meitat de Tòquio estava en runes.

Curtis LeMay va fer carrera com a oficial de les Forces Aèries, va ser àmpliament condecorat i fins i tot va formar part d’una candidatura per les eleccions presidencials del 1968. Va morir d’un atac de cor, l’any 1990, a Califòrnia. No cal dir res més, si el seu bàndol no hagués guanyat la guerra, potser la història hagués estat una altra.

El 1714 a l’altra punta del món

dimecres, 26/02/2014

Visitant la mostra ‘El món del 1714‘ que ofereix el MUHBA al Saló del Tinell de Barcelona, em vaig trobar amb dues agradables sorpreses. La primera, va ser comprovar com amb una bona gestió dels recursos s’ha fet una exposició que ofereix una perspectiva completa de la realitat mundial de fa tres segles, dins i fora de casa nostra. Segur que en algun moment tots hem pensat: i al segle XVIII, a part de la guerra de Successió, què hi passava al món? Al Tinell jo hi he trobat la resposta. La segona sorpresa van ser les nombroses referències a l’Àsia Oriental d’aquella època, representades amb gravats, explicacions i un audiovisual, que obren una finestra fascinant a una realitat poc coneguda.

El cas de la Xina és especialment significatiu, ja que a l’inici del segle XVIII era un dels imperis més importants del món. Sota el govern de l’emperador Kangxi, de la dinastia manxú dels Qing, la Xina del 1714 rebia tres quartes parts de la plata que s’extreia d’Amèrica, gràcies al comerç. No en va, la població de la Xina rondava els 138 milions d’habitants, mentre que a Europa només n’hi havia un centenar.

Gravat d'època Qing

Gravat xinès d'època Qing

D’altra banda, Japó vivia en un enclaustrament voluntari, sota administració del shogunat Tokugawa. El comerç amb l’estranger es produïa a menor escala, i de forma molt controlada, ja que es volia evitar la ingerència estrangera, sobretot la dels missioners cristians. Els japonesos van construir una illa artificial a la badia de Nagasaki on es feien tots els intercanvis comercials, i només estaven autoritzats a amarrar vaixells holandesos i xinesos.

Però com es vehiculava tot aquest comerç? Va ser l’edat d’or d’una ruta marítima que enllaçava les Filipines amb l’Amèrica Central. Els coneguts com a galions de Manila deixaven metalls preciosos a Àsia a canvi de tota mena de productes i béns manufacturats, des d’espècies fins a porcellanes o teles. La ruta marítima encerclava el tròpic de Càncer, l’anada per sobre i la tornada per sota, buscant els corrents corresponents. Un cop a Acapulco, a l’Amèrica Central, la ruta es convertia en marxa terrestre fins a Veracruz, on un nou vaixell esperava la càrrega, que s’enviava cap a Europa.

Secció d'un galió

Secció d'un galió

Faltaven dos segles justos per què es construís el canal de Panamà, que faria molt més curtes les travesses entre els oceans Pacífic i Atlàntic. Justament aquest 2014 se celebra el centenari d’aquesta obra d’enginyeria. Una més de les efemèrides d’aquest 2014 (centenari de la Mancomunitat, tricentenari del 1714, 1200 anys de la mort de Carlemany o el bimil·lenari de l’emperador August) que ens serviran d’excusa per parlar, i molt, d’història.