Entrades amb l'etiqueta ‘Corea’

Addiccions asiàtiques

dilluns, 21/04/2014

Últimament han aparegut força notícies als mitjans sobre l’addicció d’adolescents als videojocs. Els casos més pertorbadors ens arriben des de Corea, com el d’un pare coreà que va asfixiar al seu fill per baixar a jugar al cibercafè, una tragèdia que es va repetir a Seül el 2012 quan una mare va deixar morir de gana un infant per seguir jugant en xarxa. Són casos aïllats, però denoten una tendència que amb els anys s’ha incrementat, l’afició desmesurada als videojocs on line (el que es coneix com a MMORPG, l’acrònim anglès de ‘jocs multijugador massius de rol’).

Campionat regional de League of Legends

Campionat regional de League of Legends

D’addiccions en coneixem de molts tipus (a l’alcohol, al tabac, a les drogues, etc.) i no són pàtria d’un país o d’una zona en concret. La globalització d’Internet i l’èxit massiu dels videojocs (el que d’aquí uns anys serà la prehistòria de la realitat virtual) fan que apareguin nous tipus d’addiccions, com les que es relacionen amb les noves tecnologies. Potser per això les empreses més importants del sector han volgut fer una campanya de rentat d’imatge. Aquest és el cas de Riot Games, el cervell empresarial que s’amaga darrera del MMORPG més jugat del món, League of Legends, que ha afiançat el terme ‘Esport electrònic’ per parlar de competicions on line. Sigui com sigui, els campions mundials d’aquest joc són xinesos i coreans. També són d’aquests països els millors jugadors de WoW (World of Warcraft), un dels altres jocs massius més jugats del món. En general, no defraudaré a ningú si afirmo que els millors jugadors on-line del món, són asiàtics.

Els xinesos són uns grans afeccionats als jocs d’atzar, màquines recreatives o timbes multitudinàries al mahjong (aquest blog ho atribuiex a l’ancestral superstició d’aquest poble), i prou coneguda és l’obsessió de japonesos i coreans per excel·lir en qualsevol empresa. D’aquestes obsessions, han nascut fenòmens com els hikikomori, un terme japonès que designa aquells joves que es tanquen a les seves habitacions i no en surten mai després d’haver fracassat en els estudis. Els pares ho consenten per por al ‘què diran’ i perpetuen una situació totalment inversemblant. Les noves tecnologies fan possible que es pugui viure pràcticament sense sortir de l’habitació, però el cas dels hikikomori es troba molt agreujat per quadres de depressió severa.

A Corea, d’altra banda, s’ha posat molt de moda una tendència sorprenent. Vinculat amb el fenomen dels youtubers (persones que pugen vídeos amb les seves intervencions al servidor YouTube), ha aparegut una noia que es grava mentre menja. Respon comentaris dels seus seguidors i menja, això sí, diferents plats preparats per ella. Es fa dir ‘La Diva’ i cobra uns 6.000 euros al mes gràcies a la publicitat del seu canal (aquí podeu veure un dels vídeos).

Park-Seo Yeon, la Diva

Park-Seo Yeon, la Diva

Amb tot, però, cal recordar que la tecnologia va arrelar amb força a l’est d’Àsia, concretament a Japó. Avui, per exemple, fa 25 anys del llançament de la consola portàtil Game Boy de Nintendo, una empresa amb més d’un segle d’història. Com a amant dels videojocs i de la tecnologia em preocupen els casos d’addiccions, però com bé diu un amic: tot pot ser un verí, la diferència només rau en la dosi.

Corea del Nord a les fosques

dijous, 6/03/2014

Corea del Nord és un indret fascinant, gairebé llegendari. Sovint ens arriben notícies increibles d’aquest país, com la recent execució de l’oncle del gran líder Kim Jong-un a càrrec d’un centenar de gossos famèlics. El bon periodisme, però, sempre ens ofereix més d’una perspectiva. L’agència de notícies Reuters va destapar que aquesta informació era molt provablement una broma d’un humorista xinès, tot i que bona part de la premsa internacional havia picat l’ham i publicat la informació com si fos certa. Per què, no ens enganyem, ja estem acostumats a què tot el que arriba de Corea del Nord sigui estrafolari.

Aquesta és una història que es remunta a la fi de la Segona Guerra Mundial. La península de Corea, que des del 1910 estava governada pels japonesos, va quedar en mans dels aliats que la van dividir en dues parts. La solució no va funcionar, ja que l’any 1950 va esclatar una guerra per la sobirania de tot el territori. Va ser un dels primers conflictes de la Guerra Freda, i també un dels més tensos. El desenllaç va deixar les fronteres igual que a l’inici, però va accentuar les diferències entre els dos territoris: el nord comunista, sota influència de la Xina i la URSS, el sud capitalista, sota influència dels Estats Units. Tal com explica Víctor Gavín, técnicament aquesta guerra no s’ha acabat mai per què encara no s’ha signat la pau. Només es va pactar un armistici que va posar fi a l’atac armat. La disputa encara està latent.

Corea, a les fosques

Corea del Nord a les fosques

És complicat trobar informació veraç de Corea del Nord. Per això és curiós consultar fonts difícils de manipular. Podem agafar d’exemple aquesta imatge captada des de l’espai, on veiem l’Àsia Oriental il·luminada de nit. La zona corresponent al nord de la península de Corea sorprén per la seva foscor, a excepció del punt de llum sobre la ciutat de Pyongyang. Tot i que segurament Corea del Nord no destaca per la seva agitada vida nocturna, sí que és significatiu veure com el país, cada nit, s’apaga literalment.

Però seria precipitat i massa fàcil associar la carència energètica amb pobresa. En aquest sentit em va sorprendre saber que als afores de Pyongyang hi ha l’estadi de futbol més gran del món, amb capacitat per a 150.000 persones. El disseny, vist des de l’aire, recorda a un nenúfar sobre l’aigua.

Estadi Primer de Maig, Pyongyang

Estadi Primer de Maig, Pyongyang

Sigui com sigui, segueix sent molt més útil disposar de corrent elèctric que poder asseure’s còmodament a gaudir d’un partit de futbol. Amb tot, no massa lluny de casa nostra també s’han construit aeroports, vies de tren i carreteres que no es fan servir. El malbaratament de recursos és universal.

També rescato l’Afers Exteriors que va portar Miquel Calçada a Corea del Nord. Per acabar amb la foscor informativa dels mitjans de comunicació.


Un palau beneït pel cel

dissabte, 1/02/2014

Al nord de la ciutat de Seül es troba una de les joies arquitectòniques més importants d’Àsia. Una visita obligada per tots aquells que viatgeu a Corea del Sud, amb 600 anys d’història. Es tracta del palau Gyeiongbokgung (경복궁), un nom difícil de pronunciar que es podria traduir com a ‘Palau enormement beneït pel cel’.

Vista aèria del palau. ©KCHNews

Va servir com a palau principal de la dinastia Joseon, la darrera saga de governants coreans, d’inspiració confuciana que va durar prop de cinc segles. El primer monarca d’aquesta dinastia havia traslladat la capital del regne a Seül, i per afiançar el poder va manar la construcció d’una nova residència. De tots els palaus que es van erigir durant l’era Joseon, aquest va ser el més gran i més valorat, convertint-se en tot un símbol nacional. El rei hi oferia audiències i la cort hi desenvolupava diverses activitats, tant d’oci com d’investigació en diversos àmbits. Era tal la seva fama, que durant les invasions japoneses de Corea del final del segle XVI, els samurais el van cremar i destruir completament i a consciència. Durant 273 anys, el palau quedaria inhabitable.

Il·lustració esquemàtica del complex.

A mitjan segle XIX, un dels darrers monarques Joseon va emprendre la tasca de restaurar l’històric palau, i després d’una llarga reforma va bastir de nou el complex, amb tres-cents edificis i prop de 6.000 habitacions. Ben aviat es va tornar a convertir en el centre de l’activitat política del país, i de nou va ser considerat un símbol nacional, renascut literalment de les cendres. L’alegria, però, poc havia de durar. A l’inici del segle XX una nova guerra arribava a Seül, de nou de mans japoneses. Els invasors van destruir els edificis més emblemàtics del palau, i l’any 1926 van construir la seu governamental japonesa al bell mig del complex. Sabien bé el que es feien: d’una banda suprimien un símbol nacional, i de l’altra demostraven el seu poder allà on feia més mal.

La Segona Guerra Mundial va canviar els pols de poder al país, i la posterior guerra de Corea acabaria deixant el territori tal i com el coneixem avui. El govern va iniciar les tasques de restauració del palau el 1989, i avui en dia gairebé un 50% de l’estructura original torna a estar al seu lloc.

Avui, a més de tornar a ser un símbol nacional coreà, queda viu també el record vergonyós i poc honorable de l’imperialisme japonès. Sembla que el palau torna a tenir la benedicció del cel.

 

Entrada principal del palau. ©Thinkstock