Arxiu de la categoria ‘Segle XIX’

El castell d’Osaka

dijous, 17/07/2014

Una de les visites més recomanables si aneu al Japó (i us agrada la història) és el castell d’Osaka. No només es tracta d’un exemple impresionant de l’arquitectura nipona, sinó que alberga un museu d’història i un mirador al llarg de les seves vuit plantes. Aquest castell, que va ser reconstruit al segle XVI i restaurat en diverses ocasions al llarg de la història, va protagonitzar alguns dels fets més importants de la unificació del país al tombant dels segles XV i XVI.

El castell d'Osaka

El castell d’Osaka

El seu impulsor va ser Toyotomi Hideyoshi, líder ‘de facto’ del país, però que mai va rebre el títol de shogun per part de l’emperador. Hideyoshi volia fer un castell més poderós que el del seu senyor i predecessor, Oda Nobunaga, en part per mostrar el seu poder, en part per bastir un feu poderós on establir la residència del seu clan. Hideyoshi provenia d’una família de camperols i va ascendir gràcies a una brillant carrera militar. Això va provocar recels entre els membres de famílies i clans que històricament havien estat importants i que havien anat acumulant poder, i va provocar que Hideyoshi constantment hagués de fer-se valdre per salvar aquesta “màcula” en algú de la seva posició.

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi va acabar els seus dies al castell, deixant un hereu de cinc anys que no arribaria a fer-se mai amb el poder. L’any 1600, només dos anys després de la mort del general, Ieyasu Tokugawa es va fer amb el control del país després de vèncer a la batalla de Sekigahara. Tokugawa, membre d’un llinatge noble i d’una estirp antiga, va rebre el títol de shogun i va inaugurar una nova etapa en la història del Japó. L’any 1605 va renunciar al poder en favor del seu fill (tot i que seguia intervenint en política) i es va retirar als afores de la nova capital. Abans de morir, però, encara va haver de fer front a una última amenaça que es gestava al castell d’Osaka. Allà, el jove Hideyori creixia envoltat dels darrers fidels a l’antic senyor, a qui s’havien unit els derrotats a Sekigahara. Entre el desembre de 1614 i el juny del 1615 va esclatar el conflicte. Tokugawa, temerós del que encara representava l’hereu dels Toyotomi, va assetjar el castell d’Osaka en dues campanyes que van acabar amb suïcidis rituals i la crema total del castell. De llavors resta la llegenda que un dels generals de Hideyori va llençar desenes de lingots d’or per un pou, abans d’entregar la fortalesa a l’enemic.

Per assegurar el poder sobre la província d’Osaka, Tokugawa va manar reconstruir el castell, obra que van finançar diversos senyors feudals. Hidetada (el fill d’Ieyasu) li va donar la forma que té actualment: cinc pisos vistos des de l’exterior, vuit d’interiors i un extens fossat. L’any 1665 un raig va impactar a la torre principal i va cremar l’estructura, que seria reconstruida a mitjan segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, que va tornar a causar danys a l’estructura, es va fer una darrera remodelació amb formigó, que és la que es pot visitar avui. Les set primeres plantes expliquen amb tota mena de detall la història del castell, a través d’objectes, audiovisuals i una rica varietat de mapes i gravats.

Osaka des de l'aire

Osaka des de l’aire

A dia d’avui, el més sorprenent és comprovar com conviuen la tradició i la modernitat al país del Sol Naixent.

La cerimònia del te

dilluns, 5/05/2014

Una de les millors maneres d’aproximar-se i copsar la cultura japonesa més tradicional és formant part d’una cerimònia del te. En japonès es coneix com a chadô (茶道), literalment el ‘camí’ o ‘la via’ del te, i consisteix en la pràctica tan simple i a l’hora tan complexa de preparar un te verd en pols, el matxa. Com la majoria d’activitats tradicionals, aquesta cerimònia està íntimament relacionada amb la pràctica del zen, una branca del budisme que cerca la il·luminació a partir de la meditació conscient. Aquest tipus de meditació consisteix en buscar la plena consciència del ser i l’estar, l’aquí i l’ara, en cadascun dels instants de la nostra vida, en cada inspiració i respiració. Per això, una activitat tan aparentment senzilla com és l’elaboració d’un te, adquireix una nova dimensió. La plena concentració en cadascun dels gestos i dels moviments, no tenen altre fi que la cerca de la perfecció personal.

Cerimònia del te

Cerimònia del te

Tot això que ens pot semblar tan complicat, es podria resumir dient que es pot meditar fent qualsevol cosa: mentre esperem l’autobús, mentre comprem al supermercat o mentre posem una rentadora. L’únic requisit és posar plena concentració i dedicació en allò que fem. Aquesta manera de pendre’s la vida és molt present en l’estil de vida japonès. En són exemples el shodô, el camí de l’escriptura, o l’art de la decoració floral, l’ikebana, que segueixen el mateix patró que el chadô. Fins i tot les arts marcials més tradicionals també beuen del zen a l’hora d’entendre la il·luminació com la conseqüència d’un llarg camí de perfeccionament, que s’ha de traslladar a tots els àmbits de la vida.

Com tota bona cerimònia, la del te també té la seva litúrgia. De fet, hi ha unes normes d’etiqueta que tot bon receptor del te ha de tenir en compte. Per exemple, s’ha de procurar estar assegut en tot moment en seiza, és a dir, amb les cames recollides a sota del cos, amb els genolls tocant a terra (o al coixí). S’ha de mantenir en un respectuós silenci fins al final, quan es considera de bon gust elogiar la qualitat del te i del bol en el què ha estat servit. En el moment de rebre el te de mans de la persona que ens el ofereix, el receptor ha de donar tres voltes al recipient abans de beure, moment en el què es considera que el receptor admira el bol i el seu contingut (ben bé com si fos una cata de te). Normalment, l’amfitrió ofereix pastes japoneses per acompanyar la beguda.

Estris per fer la cerimònia

Estris per fer la cerimònia

La història d’aquesta cerimònia es remunta molts segles enrere, tants com segles fa que es practica budisme al Japó. Potser el personatge històric més famós vinculat amb aquesta pràctica és el monjo Sen Rikyû, mestre d’Oda Nobunaga i Hideyoshi Toyotomi, dos dels grans artífexs de la unificació del Japó al final del segle XVI. Rikyû va institucionalitzar aquesta pràctica, i posava èmfasi en la senzillesa i la humiltat, dues virtuds que assegurava que s’adquirien amb la pràctica constant de la cerimònia. Com a conseller dels dos shoguns, Rikyû es va enfrontar amb destacats polítics de la cort, però qui l’acabaria obligant a cometre el seppuku, el suïcidi ritual, seria Hideyoshi per motius que no han quedat mai massa clars.

Retrat de Sen Rikyu

Retrat de Sen Rikyû

Justament avui, 5 de maig, se celebra al Japó el kodomo no hi (el dia dels nens), en el què les families pengen banderoles amb forma de carpes dels seus balcons. Es tracta d’un símbol de força i determinació, fruit de la tendència d’aquests peixos per nedar a contracorrent. En un dia com avui, també seria interessant recordar alguns dels valors que transmet la cerimònia del te, com la constància i l’esforç a l’hora de realitzar les activitats més insignificants. Per aquells que en vulguin saber més detalls, a continuació us deixo el vídeo d’una cerimònia.


El Mikado: òpera anglesa a la japonesa

dilluns, 13/01/2014

Pòster d''El M'ikadoEl març de 1885 s’estrenava al teatre Savoy de Londres un espectacle còmic, a mig camí del musical i l’òpera, que va tenir un èxit espectacular. Portava per títol ‘El Mikado’, però també es coneixia com a ‘El poble de Titipu’, en referència a l’indret imaginari on se succeïa l’acció. Els dramaturgs Arthur Sullivan i William Gilbert s’havien inspirat en els relats que els arribaven del llunyà Japó, i es van valdre d’aquesta estètica per ambientar l’obra, i de pas fer una crítica mordaç de la societat britànica del seu temps.

Segons l’argument de l’obra, el Mikado, que no hem de confondre amb un joc ancestral o uns deliciosos bastonets de xocolata, era el gran governant de Titipu (antigament, Mikado també era com es denominava l’emperador del Japó). D’una rectitud moral indiscutible, el mandatari prohibeix tota mena de mostres d’afecte entre parelles que no estan casades. L’home escollit per jutjar els casos, però, és un sastre que havia estat condemnat per flirtejar en públic, de tal manera que mai pot fer complir la llei, perquè en aquest cas ell seria el primer en morir. Al llarg de l’obra es van succeint malentesos i situacions còmiques que van fer les delícies de la societat londinenca, fins a tal punt que l’espectacle es va representar fins a 672 vegades seguides.

Amb tot, els espectadors que fa 128 anys sortien meravellats de veure l’ambientació de l’espectacle, segurament no havien sentit mai a parlar del sushi, del judo (que tot just tres anys abans acabava d’inventar Jigoro Kano) o de Nintendo (empresa de jocs que naixeria quatre anys més tard). És a dir, segurament no sabrien ni situar Japó en un mapa. La seva noció era més amplia, i englobaven aquell món exòtic i fascinant sota l’etiqueta d’Orient.

El MikadoTota una col·lecció d’estereotips sobre ‘Orient’ que el professor Edward Said va denunciar en una obra imprescindible, ‘Orientalisme’. Tot i que ell escrivia amb la mirada posada en el món àrab, concretament a Palestina, la seva teoria també serveix per desmuntar els tòpics i prejudicis que engloba el mot ‘Orient’, més cap a l’orient. La Xina, Corea, Japó, Filipines o Cambodja, per citar-ne només cinc, tenen històries i cultures mil·lenàries, riques i diverses, que no es poden englobar sota un concepte geogràfic. El seu passat ha estat relacionat, òbviament, com també ho ha estat el de dos pobles tant rics com Grècia i Catalunya, al llarg de més de 2000 anys d’història. Said va trencar la primera llança contra l’eurocentrisme, que oposava clarament dues maneres de viure la cultura, la occidental i la oriental.

Avui, per sort, la comunicació flueix rapidíssima en un món globalitzat, i la tesi del professor Said ja no és revolucionaria. Serveixi, però, com a punt de partida per animar-nos a descobrir un món que batega a l’altre extrem del nostre planeta. Un món ric en matisos i que ens pot ensenyar molt més del que ens imaginem sobre nosaltres mateixos.