Arxiu de la categoria ‘Història moderna’

El kaihôgyô, un ritual extrem

dimecres, 21/10/2015

Diversos mitjans reprodueixen un teletip de l’agència EFE en el que es fan ressò que un monjo japonès ha passat 9 dies sense menjar, beure ni dormir. Aquesta pràctica, anomenada ‘doiri’, forma part d’un ritual més extens anomenat ‘kaihôgyô’, i té com a objectiu assolir la il·luminació. La gesta d’aquest monjo no és qualsevol cosa si tenim en compte que només 13 persones l’han completat en els darrers 70 anys.

El ‘kaihôgyô’ és practicat per membres de l’escola Tendai, una branca del budisme que a l’inici del segle IX va arribar al Japó procedent de la Xina. Aquesta escola destacava des de la seva fundació per la severitat dels seus rituals i pel fet que els seus practicants portaven l’ascetisme al límit. Al Japó, van establir la seva seu al mont Hiei, prop de l’antiga capital, Kyoto. Els monjos d’aquesta congregació també destacaven per les seves excel·lents condicions físiques, fins al punt que en molts indrets se’ls coneixia com a monjos guerrers. Al segle XVI, de fet, durant el llarg procés d’unificació del Japó, Oda Nobunaga va ordenar un atac massiu contra l’escola Tendai, que pugnava per mantenir la seva independència. Tant resistents van resultar ser els monjos, que Nobunaga no va veure cap més sortida que calar foc a tota la muntanya per acabar amb ells.

Monjos japonesos

Monjos japonesos

Els supervivents van acceptar sotmetre’s al nou ordre, però van seguir perpetuant el seu particular mode d’assolir la il·luminació. El dur entrenament que duien a terme incloïa curses maratonianes per l’espessor de les muntanyes i dietes molt restrictives. La culminació era el ‘doiri’, l’abstinència d’aliment, beguda i descans durant 10 dies mentre es recitaven sense parar sutres, oracions amb un ritme repetitiu. Com és obvi, centenars de monjos van morir en l’intent. En record seu encara avui s’alcen les seves tombes als marges dels camins de la muntanya. Potser per això, en temps moderns els monjos van acordar reduir la durada del ‘doiri’ en 7 dies i mig (tot i que si el practicant es veia amb forces, podia seguir fins que ho creiés oportú).Acompanyat sempre per dos altres monjos que supervisen el seu estat, el practicant té l’oblicació cada nit, a les 2 de la matinada, de fer una ofrena a 200 metres de distància del temple.

Mont Hiei

Mont Hiei

El total del ‘kaihôgyô’ suma un miler de dies a repartir en diversos anys. Abans d’enfrontar-se al ‘doiri’, el monjo aspirant ha de superar diverses proves de resistència, consistents a córrer entre 30 i 40 quilòmetres cada dia durant 100 dies a l’any. Quan arriba el cinquè any, l’aspirant pot emprendre el ‘doiri’, sempre que hagi estat aprovat pels monjos més ancians de l’escola.

Avui, aquesta pràctica a molts ens sembla exòtica. No obstant això, durant segles ha servit per entrenar la ment i el cos dels monjos guerrers del mont Hiei.

El somni del pavelló vermell

dijous, 21/05/2015

Si pensem en les obres mestres de la literatura catalana potser us venen al cap les cròniques medievals, el Tirant lo Blanc, la poesia d’Ausiàs Marc, l’obra de Verdaguer, el Mirall Trencat de Mercè Rodoreda o els contes de Narcís Oller, Pere Calders o Espriu. Conèixer els nostres clàssics ens permet saber d’on venim i com pensàvem, obrint-nos les portes a tot un univers cultural. Per això una de les millors maneres de conèixer un poble és llegint-ne els seus llibres. Penseu en un estranger que hagi llegit el Victus d’en Sánchez Piñol i que vulgui saber-ne més dels catalans. Com estimularieu la seva curiositat? Jo li recomanaria la Crònica de Bernat Desclot, que explica els enfrontaments militars entre Felip l’Ardit de França i Pere el Gran. O millor encara, la crònica de Muntaner, on descobrirà els almogàvers. Per l’idioma no ha de patir, trobarà edicions en castellà, anglès o italià.

Ramon Muntaner en un exemplar de la seva crònica.

Ramon Muntaner en un exemplar de la seva crònica.

 

Ara posem-nos a l’altra banda. Som nosaltres l’estranger que vol accedir a una cultura llunyana, posem per cas la xinesa. Comencem a dominar l’art de menjar amb bastonets, hem visitat alguna exposició de gravats orientals o hem vist alguna pel·lícula d’arts marcials. Per què no fer un pas més profund i llegir algun dels seus clàssics literaris? El que us proposo es va publicar al segle XVIII i porta per títol ‘El somni del pavelló vermell’. Escrita per Cao Xueqin, és una de les quatre grans novel·les de la història xinesa, i se centra en l’esplendor i la decadència de dues branques d’una família aristocràtica. El protagonista és el jove Jia Baoyu, que considera les dones moral i espiritualment superios als homes. Potser per això, la novel·la està pleníssima de personatges femenins, que encarnen diferents valors.

 

Una escena de la història, pintada per Xu Baozhuan

Una escena de la història, pintada per Xu Baozhuan.

 

De fet, el títol de la novel·la fa referència a les cambres o pavellons on les noies de les famílies benestants xineses vivien recloses. L’obra de Cao Xueqin va inaugurar un gènere literari, la rojologia, que té com a tema central aquests edificis, i les vivències de les seves inquilines.

Tot fa pensar que l’obra està farcida de tints autobiogràfics, i que moltes de les dones que hi apareixen són el reflex de personatges reals que l’autor va conèixer. El text, a més, té el valor afegit d’haver estat escrit, en part, en xinès vernacle, és a dir no literari, fet que va ajudar a popularitzar aquest registre. Poc s’imaginaria Cao Xueqin la repercussió que tindria la seva novel·la, avui convertida en tot un fenòmen cultural. Ha inspirat sèries, pel·lícules, dibuixos… Feu la prova: si veieu algun xinès, pregunteu-li per Jia Baoyu. Possiblement obrirà els ulls com plats!

Dibuix del 红楼梦 (somni del pavelló vermell).

Dibuix del 红楼梦 (somni del pavelló vermell).

La Gran Muralla xinesa

divendres, 29/08/2014

És potser una de les construccions més llegendàries del món, i avui segueix generant controvèrsia. El que coneixem com a Gran Muralla de la Xina és una extensió de diferents barreres construïdes en diferents moments de la història que sumen més de 21.000 quilòmetres. El seu tram més conegut (i també el més visitat) és el que queda als afores de Pequín, i que va ser construït al final del segle XVI sota el govern de la dinastia Ming. Aquest tram de la muralla es va fer de maons i disposava de nombroses casetes de guàrdia per facilitar la tasca dels defensors.

Gran Muralla

La Gran Muralla als afores de Pequín

Les primeres muralles xineses, construïdes fa més de 2.500 anys, servien per separar els diversos regnes en què es dividia el país. Amb la unificació de l’emperador Qin (221 aC), es va ordenar la destrucció de totes les muralles internes i l’edificació d’un gran mur que els protegís dels enemics del nord, els Xiongnu, un poble nòmada que sovint feia incursions en territori xinès per saquejar viles. Aquella primera Gran Muralla estava feta de terra apilada, i n’han sobreviscut escassos vestigis. A dia d’avui, un dels pocs indrets on encara es pot resseguir el seu perfil és a la província del corredor del Gansu, al nord-est de la Xina. Aquesta construcció va causar centenars de morts a causa de les dures condicions en què treballaven els obrers.

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

Al llarg de la història, els principals oponents dels xinesos han vingut del nord. L’amenaça dels pobles nòmades es va mantenir fins al segle XII amb la invasió de Genguis Khan. Llavors la muralla no va servir per contenir els genets mongols, que van establir una dinastia al cor del gegant asiàtic. Segles més tard, la disputa amb els manxús va portar el conflicte fronterer al nord-est del país, però una vegada més el mur no va evitar la invasió.

A dia d’avui, la Gran Muralla resta més com a icona turística que per la funció amb què va ser creada. De tota manera, aquesta construcció ha encés un debat al llarg de les darreres dècades. És cert que la Gran Muralla és l’única construcció feta per l’home que es pot veure des de l’espai? Sense ànims d’entrar en el debat (he de dir que he trobat tota mena de fonts contradictòries, des d’un astronauta que afirma haver-la vist, i després s’ha demostrat que en realitat es  tractava del curs del Riu Groc, fins a astrofísics que afirmen que és impossible veure-la a ull nu), us deixo aquesta fotografia publicada per la NASA, i us copio el peu de foto que apareix a la seva pàgina web: “Despite myths to the contrary, the wall isn’t visible from the moon, and is difficult or impossible to see from Earth orbit without the high-powered lenses used for this” (Tot i els mites que afirmen el contrari, la muralla no és visible des de la lluna, i es difícil o impossible veure-la des de l’òrbita terrestre sense les potents lents utilitzades per fer la fotografia).

Gran muralla vista des de l'espai

La Gran Muralla vista des de l’espai

El castell d’Osaka

dijous, 17/07/2014

Una de les visites més recomanables si aneu al Japó (i us agrada la història) és el castell d’Osaka. No només es tracta d’un exemple impresionant de l’arquitectura nipona, sinó que alberga un museu d’història i un mirador al llarg de les seves vuit plantes. Aquest castell, que va ser reconstruit al segle XVI i restaurat en diverses ocasions al llarg de la història, va protagonitzar alguns dels fets més importants de la unificació del país al tombant dels segles XV i XVI.

El castell d'Osaka

El castell d’Osaka

El seu impulsor va ser Toyotomi Hideyoshi, líder ‘de facto’ del país, però que mai va rebre el títol de shogun per part de l’emperador. Hideyoshi volia fer un castell més poderós que el del seu senyor i predecessor, Oda Nobunaga, en part per mostrar el seu poder, en part per bastir un feu poderós on establir la residència del seu clan. Hideyoshi provenia d’una família de camperols i va ascendir gràcies a una brillant carrera militar. Això va provocar recels entre els membres de famílies i clans que històricament havien estat importants i que havien anat acumulant poder, i va provocar que Hideyoshi constantment hagués de fer-se valdre per salvar aquesta “màcula” en algú de la seva posició.

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi

Toyotomi Hideyoshi va acabar els seus dies al castell, deixant un hereu de cinc anys que no arribaria a fer-se mai amb el poder. L’any 1600, només dos anys després de la mort del general, Ieyasu Tokugawa es va fer amb el control del país després de vèncer a la batalla de Sekigahara. Tokugawa, membre d’un llinatge noble i d’una estirp antiga, va rebre el títol de shogun i va inaugurar una nova etapa en la història del Japó. L’any 1605 va renunciar al poder en favor del seu fill (tot i que seguia intervenint en política) i es va retirar als afores de la nova capital. Abans de morir, però, encara va haver de fer front a una última amenaça que es gestava al castell d’Osaka. Allà, el jove Hideyori creixia envoltat dels darrers fidels a l’antic senyor, a qui s’havien unit els derrotats a Sekigahara. Entre el desembre de 1614 i el juny del 1615 va esclatar el conflicte. Tokugawa, temerós del que encara representava l’hereu dels Toyotomi, va assetjar el castell d’Osaka en dues campanyes que van acabar amb suïcidis rituals i la crema total del castell. De llavors resta la llegenda que un dels generals de Hideyori va llençar desenes de lingots d’or per un pou, abans d’entregar la fortalesa a l’enemic.

Per assegurar el poder sobre la província d’Osaka, Tokugawa va manar reconstruir el castell, obra que van finançar diversos senyors feudals. Hidetada (el fill d’Ieyasu) li va donar la forma que té actualment: cinc pisos vistos des de l’exterior, vuit d’interiors i un extens fossat. L’any 1665 un raig va impactar a la torre principal i va cremar l’estructura, que seria reconstruida a mitjan segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, que va tornar a causar danys a l’estructura, es va fer una darrera remodelació amb formigó, que és la que es pot visitar avui. Les set primeres plantes expliquen amb tota mena de detall la història del castell, a través d’objectes, audiovisuals i una rica varietat de mapes i gravats.

Osaka des de l'aire

Osaka des de l’aire

A dia d’avui, el més sorprenent és comprovar com conviuen la tradició i la modernitat al país del Sol Naixent.

La cerimònia del te

dilluns, 5/05/2014

Una de les millors maneres d’aproximar-se i copsar la cultura japonesa més tradicional és formant part d’una cerimònia del te. En japonès es coneix com a chadô (茶道), literalment el ‘camí’ o ‘la via’ del te, i consisteix en la pràctica tan simple i a l’hora tan complexa de preparar un te verd en pols, el matxa. Com la majoria d’activitats tradicionals, aquesta cerimònia està íntimament relacionada amb la pràctica del zen, una branca del budisme que cerca la il·luminació a partir de la meditació conscient. Aquest tipus de meditació consisteix en buscar la plena consciència del ser i l’estar, l’aquí i l’ara, en cadascun dels instants de la nostra vida, en cada inspiració i respiració. Per això, una activitat tan aparentment senzilla com és l’elaboració d’un te, adquireix una nova dimensió. La plena concentració en cadascun dels gestos i dels moviments, no tenen altre fi que la cerca de la perfecció personal.

Cerimònia del te

Cerimònia del te

Tot això que ens pot semblar tan complicat, es podria resumir dient que es pot meditar fent qualsevol cosa: mentre esperem l’autobús, mentre comprem al supermercat o mentre posem una rentadora. L’únic requisit és posar plena concentració i dedicació en allò que fem. Aquesta manera de pendre’s la vida és molt present en l’estil de vida japonès. En són exemples el shodô, el camí de l’escriptura, o l’art de la decoració floral, l’ikebana, que segueixen el mateix patró que el chadô. Fins i tot les arts marcials més tradicionals també beuen del zen a l’hora d’entendre la il·luminació com la conseqüència d’un llarg camí de perfeccionament, que s’ha de traslladar a tots els àmbits de la vida.

Com tota bona cerimònia, la del te també té la seva litúrgia. De fet, hi ha unes normes d’etiqueta que tot bon receptor del te ha de tenir en compte. Per exemple, s’ha de procurar estar assegut en tot moment en seiza, és a dir, amb les cames recollides a sota del cos, amb els genolls tocant a terra (o al coixí). S’ha de mantenir en un respectuós silenci fins al final, quan es considera de bon gust elogiar la qualitat del te i del bol en el què ha estat servit. En el moment de rebre el te de mans de la persona que ens el ofereix, el receptor ha de donar tres voltes al recipient abans de beure, moment en el què es considera que el receptor admira el bol i el seu contingut (ben bé com si fos una cata de te). Normalment, l’amfitrió ofereix pastes japoneses per acompanyar la beguda.

Estris per fer la cerimònia

Estris per fer la cerimònia

La història d’aquesta cerimònia es remunta molts segles enrere, tants com segles fa que es practica budisme al Japó. Potser el personatge històric més famós vinculat amb aquesta pràctica és el monjo Sen Rikyû, mestre d’Oda Nobunaga i Hideyoshi Toyotomi, dos dels grans artífexs de la unificació del Japó al final del segle XVI. Rikyû va institucionalitzar aquesta pràctica, i posava èmfasi en la senzillesa i la humiltat, dues virtuds que assegurava que s’adquirien amb la pràctica constant de la cerimònia. Com a conseller dels dos shoguns, Rikyû es va enfrontar amb destacats polítics de la cort, però qui l’acabaria obligant a cometre el seppuku, el suïcidi ritual, seria Hideyoshi per motius que no han quedat mai massa clars.

Retrat de Sen Rikyu

Retrat de Sen Rikyû

Justament avui, 5 de maig, se celebra al Japó el kodomo no hi (el dia dels nens), en el què les families pengen banderoles amb forma de carpes dels seus balcons. Es tracta d’un símbol de força i determinació, fruit de la tendència d’aquests peixos per nedar a contracorrent. En un dia com avui, també seria interessant recordar alguns dels valors que transmet la cerimònia del te, com la constància i l’esforç a l’hora de realitzar les activitats més insignificants. Per aquells que en vulguin saber més detalls, a continuació us deixo el vídeo d’una cerimònia.


El 1714 a l’altra punta del món

dimecres, 26/02/2014

Visitant la mostra ‘El món del 1714‘ que ofereix el MUHBA al Saló del Tinell de Barcelona, em vaig trobar amb dues agradables sorpreses. La primera, va ser comprovar com amb una bona gestió dels recursos s’ha fet una exposició que ofereix una perspectiva completa de la realitat mundial de fa tres segles, dins i fora de casa nostra. Segur que en algun moment tots hem pensat: i al segle XVIII, a part de la guerra de Successió, què hi passava al món? Al Tinell jo hi he trobat la resposta. La segona sorpresa van ser les nombroses referències a l’Àsia Oriental d’aquella època, representades amb gravats, explicacions i un audiovisual, que obren una finestra fascinant a una realitat poc coneguda.

El cas de la Xina és especialment significatiu, ja que a l’inici del segle XVIII era un dels imperis més importants del món. Sota el govern de l’emperador Kangxi, de la dinastia manxú dels Qing, la Xina del 1714 rebia tres quartes parts de la plata que s’extreia d’Amèrica, gràcies al comerç. No en va, la població de la Xina rondava els 138 milions d’habitants, mentre que a Europa només n’hi havia un centenar.

Gravat d'època Qing

Gravat xinès d'època Qing

D’altra banda, Japó vivia en un enclaustrament voluntari, sota administració del shogunat Tokugawa. El comerç amb l’estranger es produïa a menor escala, i de forma molt controlada, ja que es volia evitar la ingerència estrangera, sobretot la dels missioners cristians. Els japonesos van construir una illa artificial a la badia de Nagasaki on es feien tots els intercanvis comercials, i només estaven autoritzats a amarrar vaixells holandesos i xinesos.

Però com es vehiculava tot aquest comerç? Va ser l’edat d’or d’una ruta marítima que enllaçava les Filipines amb l’Amèrica Central. Els coneguts com a galions de Manila deixaven metalls preciosos a Àsia a canvi de tota mena de productes i béns manufacturats, des d’espècies fins a porcellanes o teles. La ruta marítima encerclava el tròpic de Càncer, l’anada per sobre i la tornada per sota, buscant els corrents corresponents. Un cop a Acapulco, a l’Amèrica Central, la ruta es convertia en marxa terrestre fins a Veracruz, on un nou vaixell esperava la càrrega, que s’enviava cap a Europa.

Secció d'un galió

Secció d'un galió

Faltaven dos segles justos per què es construís el canal de Panamà, que faria molt més curtes les travesses entre els oceans Pacífic i Atlàntic. Justament aquest 2014 se celebra el centenari d’aquesta obra d’enginyeria. Una més de les efemèrides d’aquest 2014 (centenari de la Mancomunitat, tricentenari del 1714, 1200 anys de la mort de Carlemany o el bimil·lenari de l’emperador August) que ens serviran d’excusa per parlar, i molt, d’història.