Arxiu de la categoria ‘Història antiga’

Troben una mòmia a Mongòlia que revoluciona internet

dimarts, 19/04/2016

Creieu que viatjar en el temps és possible? Molts usuaris de xarxes socials han començat a especular amb aquesta possibilitat després de la descoberta d’una mòmia de fa 1.500 anys a Mongòlia. Els arqueòlegs han trobat aquestes restes al Massís de l’Altai, gairebé a 3.000 metres per sobre del nivell del mar. El que en un principi era una troballa d’interès científic s’ha convertit en un fenomen a Internet amb centenars d’interaccions. La polèmica ha esclatat a causa del calçat, que s’ha conservat en molt bones condicions gràcies a una capa de gel. La semblança de les sabates de la mòmia amb el disseny de les sabatilles esportives de la marca Adidas ha cridat molt l’atenció de lectors d’arreu del món.

 

Calçat de la mòmia de fa 1500 anys.

Calçat de la mòmia descoberta a Mongòlia. ©RealThingTV / Youtube

Un dels models de les sabatilles Adidas

Un dels models de les sabatilles Adidas

 

A més del cos, els arqueòlegs han recuperat del gel nombrosos objectes, entre ells un calderó de ferro, capes de cotó i restes de sacrificis d’animals. Aquesta darrera troballa podria revelar que l’indret era un lloc habitual d’enterraments rituals dels pobles turquesos que habitaven Sibèria fa un mil·lenni i mig. Els investigadors, de fet, asseguren que es podria tractar del centre funerari més complert de tota l’Àsia Central.

 

Amb tot, però, el que està en boca de la majoria d’usuaris és si, en realitat, la dona descoberta entre el gel va ser una viatgera en el temps amb especial predilecció per al calçat esportiu. També hi ha qui assegura que tot es tracta d’una campanya de màrqueting de la casa Adidas. Sigui com vulgui, que l’arqueologia es torni viral és, si més no, curiós.

Llac Kucherla, al massís d'Altai

Llac Kucherla, al massís d’Altai. © Dmitry A. Mottl

D’on ve el sushi?

dijous, 16/04/2015

Avui és un dels plats més característics i coneguts de la gastronomia japonesa. Tot i la seva aparent simplicitat (els seus ingredients principals són l’arròs, el peix cru, vegetals i condiments) la seva preparació esdevé tot un art en mans dels millors mestres. Aplicant els principis del budisme zen, en els quals tot detall és tractat amb la màxima dedicació i solemnitat, els millors cuiners saben quin és el punt òptim de cocció de l’arròs o la forma més adeqüada de tallar el peix. Amb tot, però, aquesta icona gormanda no va néixer al país del sol ixent. Els primers a fer sushi van ser els xinesos.

Bol de sushi pintat al segle XVIII per Utagawa Hiroshige

Bol de sushi pintat al segle XVIII per Utagawa Hiroshige.

Fa dos mil·lennis, les societats que vivien a la riba del Mekong van descobrir que l’arròs fermentat era un bon mètode de conservació. Així, quan tenien excedents de peix i volien preservar-lo per consumir-lo en el futur, prenien una àmfora on hi tancaven hermèticament el peix amb arròs cuit. La fermentació permetia consumir el peix mesos després, tot i que desprenia una olor força desagradable. Aquesta pràctica es va estendre per tota la Xina i també va viatjar al Japó, on va arrelar amb força. Al segle VIII trobem la primera referència escrita al sushi com a impost (probablement es satisfeien els deutes amb l’administració amb aliments en conserva) i ja als segles IX i X el seu ús es va consolidar. El sushi tal i com el coneixem apareix quan s’inventa el vinagre d’arròs, que barrejat amb el peix i l’arròs fermentat dotava al conjunt d’un millor sabor. La gran varietat de peixos que es poden trobar a la costa japonesa, i l’hàbit de menjar arròs bullit van acabar de fer el fet.

Diferents tipus de sushi. Thinkstock

Diferents tipus de sushi. Thinkstock

Al segle XIX el xef Hanaya Yohei popularitza el sushi fet amb les mans que esdevé tot un fast food de l’època. A l’inici del segle XX, l’emigració de desenes de milers de japonesos als Estats Units fa el sushi internacional, arrelant a ciutats com California. Avui podem parlar de diverses variants d’aquest plat. Aquí trobareu una guia ràpida per distingir-los, tot i que els més habituals són el nigiri i el maki. Si visiteu Tòkio, no deixeu de passar pel mercat de Tsukiji, la subhasta de peix més gran del món i on podreu menjar un sushi fet amb peix fresquíssim. Si teniu ganes de saber-ne més o provar de fer-ne a casa, la revista Cuina us dona aquests consells.

Per acabar, una curiositat: sushi fet en grans d’arròs, publicat per Roger Ortuño, de @ComerJapones a Twitter.

Sushi en grans d'arròs, publicat per Roger Ortuño

Sushi en grans d’arròs, publicat per Roger Ortuño.

 

Petita història del paper

dijous, 25/09/2014

Sovint retreiem a la cultura xinesa la seva ‘facilitat’ per fer còpies, més aviat de baixa qualitat, de tota mena de productes. Val a dir, però, que la civilització xinesa ha donat grans invents a la humanitat que altres pobles s’han apropiat. En són exemples la pólvora, la brúixola… o el paper.

Si ens hi parem a pensar, disposar d’una superfície resistent, fàcil de treballar i abundant a l’entorn on posar per escrit informació o coneixements, ha estat una necessitat al llarg de la història. En un món sense ordinadors ni biblioteques, com s’emmagatzemava la informació? Al llarg dels segles s’han usat tota mena de suports on deixar missatges escrits, des d’esteles de pedra fins a òssos o pells d’animals. Els egipcis, per la seva banda, van saber treure profit de les propietats de la planta del papir per generar gran quantitat de documents.

El papir, una planta aquàtica

El papir, una planta aquàtica molt present al Nil.

El primer home (del qual en tenim constància) que va elaborar paper, tal com el coneixem avui, va ser el xinès Cai Lun (蔡伦), al segle I. Exhortat per l’emperador a buscar nous materials sobre els que escriure, l’eunuc va barrejar fibres de seda, roba vella, bambú i escorça de morera en una pasta que, un cop seca, absorbia la tinta i la mantenia, en un material lleuger i flexible, tot i que no massa resistent (s’estripava amb facilitat). Tot i aquesta darrera pega, el nou material creat per Cai Lun era molt econòmic de produir, i molt ràpidament va substituir les tauletes de bambú sobre les que s’escrivien els llibres.

Procés de fabricació del paper segons una sèrie de gravats Ming

Procés de fabricació del paper segons una sèrie de gravats Ming (cliqueu a la imatge).

La tècnica de Cai Lun per fer paper va mantenir-se com un dels secrets més ben guardats de la Xina. El coneixement, però, no va poder quedar engabiat dins les fronteres xineses, i de seguida va circular per la ruta de la seda. Al segle X, el secret del paper va arribar al califat abbàssida quan un contingent musulmà va fer presoner un grup de soldats xinesos coneixedors de la tècnica. Aviat, les fàbriques de paper s’estendrien pel nord d’Àfrica i el sud d’Europa, passant a ser patrimoni de bona part de la humanitat. Els xinesos, però, feia ben poc que havien fet un altre invent cabdal de la història: la impremta.

Per bé que a l’escola ens ensenyen que Johannes Gutenberg va inventar la impremta al segle XV, no podem obviar l’existència del sutra del Diamant, un document imprès que data del segle IX.

Sutra del Diamant.

Sutra del Diamant.

La història de com l’explorador Aurel Stein el va descobrir amagat en una cova de Dunhuang serà una de les properes històries d’aquest blog…

La Gran Muralla xinesa

divendres, 29/08/2014

És potser una de les construccions més llegendàries del món, i avui segueix generant controvèrsia. El que coneixem com a Gran Muralla de la Xina és una extensió de diferents barreres construïdes en diferents moments de la història que sumen més de 21.000 quilòmetres. El seu tram més conegut (i també el més visitat) és el que queda als afores de Pequín, i que va ser construït al final del segle XVI sota el govern de la dinastia Ming. Aquest tram de la muralla es va fer de maons i disposava de nombroses casetes de guàrdia per facilitar la tasca dels defensors.

Gran Muralla

La Gran Muralla als afores de Pequín

Les primeres muralles xineses, construïdes fa més de 2.500 anys, servien per separar els diversos regnes en què es dividia el país. Amb la unificació de l’emperador Qin (221 aC), es va ordenar la destrucció de totes les muralles internes i l’edificació d’un gran mur que els protegís dels enemics del nord, els Xiongnu, un poble nòmada que sovint feia incursions en territori xinès per saquejar viles. Aquella primera Gran Muralla estava feta de terra apilada, i n’han sobreviscut escassos vestigis. A dia d’avui, un dels pocs indrets on encara es pot resseguir el seu perfil és a la província del corredor del Gansu, al nord-est de la Xina. Aquesta construcció va causar centenars de morts a causa de les dures condicions en què treballaven els obrers.

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

La Gran Muralla al seu pas per Dunhuang

Al llarg de la història, els principals oponents dels xinesos han vingut del nord. L’amenaça dels pobles nòmades es va mantenir fins al segle XII amb la invasió de Genguis Khan. Llavors la muralla no va servir per contenir els genets mongols, que van establir una dinastia al cor del gegant asiàtic. Segles més tard, la disputa amb els manxús va portar el conflicte fronterer al nord-est del país, però una vegada més el mur no va evitar la invasió.

A dia d’avui, la Gran Muralla resta més com a icona turística que per la funció amb què va ser creada. De tota manera, aquesta construcció ha encés un debat al llarg de les darreres dècades. És cert que la Gran Muralla és l’única construcció feta per l’home que es pot veure des de l’espai? Sense ànims d’entrar en el debat (he de dir que he trobat tota mena de fonts contradictòries, des d’un astronauta que afirma haver-la vist, i després s’ha demostrat que en realitat es  tractava del curs del Riu Groc, fins a astrofísics que afirmen que és impossible veure-la a ull nu), us deixo aquesta fotografia publicada per la NASA, i us copio el peu de foto que apareix a la seva pàgina web: “Despite myths to the contrary, the wall isn’t visible from the moon, and is difficult or impossible to see from Earth orbit without the high-powered lenses used for this” (Tot i els mites que afirmen el contrari, la muralla no és visible des de la lluna, i es difícil o impossible veure-la des de l’òrbita terrestre sense les potents lents utilitzades per fer la fotografia).

Gran muralla vista des de l'espai

La Gran Muralla vista des de l’espai

L’orfe del clan dels Zhao

dijous, 15/05/2014

El cap de setmana passat es va representar la darrera funció de l’obra de teatre l”Orfe del clan dels Zhao‘, una producció de la Perla 29 protagonitzada per Julio Manrique, Pablo Derqui, Borja Espinosa, Marta Marco, Ernest Villegas i Lluís Marco. El Romea va vibrar sota els aplaudiments d’un públic entregat, després d’una actuació emotiva i una posada en escena espectacular. Fins i tot es posa a ploure en un moment donat!

Garses i ideogrames xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

Garses i caracters xinesos sobrevolen l'escenari en un moment de l'obra.

La gran revenja de l’orfe del clan dels Zhao (趙氏孤兒大報仇) és un conte xinès del segle XIII escrit pel dramaturg Ji Junxiang. Aleshores, la Xina era governada pels Yuan, una dinastia fundada pel nét de Genguis Khan, Kublai, com a conseqüència de la gran expansió de l’imperi mongol. Van ser temps d’inestabilitat política, nepotisme i corrupció, barrejats amb un cert descontentament popular dels nadius xinesos. Junxiang, conscient d’aquesta situació, escriu una obra ambientada en els antics regnes combatents, al segle III aC, un passat remot i força idealitzat, en el que cada personatge encarna una qualitat moral. No hi ha matisos, els personatges són bons o dolents, justos o injustos, lleials o traïdors.

Julio Manrique encarna a un metge humil.

Julio Manrique encarna a un metge humil i bondadós.

Per als xinesos, la degradació i desintegració d’un sistema polític era la conseqüència de la degradació moral dels seus dirigents. És a dir, els canvis de dinastia i de govern estaven justificats en tant que els polítics no havien fet bé la seva feina. Quan els valors confucians es deixaven de banda, el sistema s’havia de redreçar i “guarir” com un organisme viu. Per això, l’obra mostra a la perfecció com la corrupció d’un ministre fa enfonsar tot un govern, i només la encarnació dels valors més justos en un home humil, permeten redreçar la situació de caos que viu el regne.

Lluís Marco, en l’entrevista del ‘Jo Sàpiens’ d’aquest mes de maig, em deia que és un plaer, veient els temps que corren, poder dir segons quines frases sobre el poder i la política. Una mostra més que el què passava a la Xina fa 8 segles es pot aplicar al nostre present.

Per altra banda, però, el director de l’obra, Oriol Broggi, va dir en la presentació de l’obra als mitjans de comunicació que no havien fet massa recerca sobre la Xina del segle XIII, i que la seva voluntat era explicar una història emotiva, tal com es pot fer amb un Shakespeare sense saber res de l’Anglaterra elisabetiana. Això es demostra quan en un moment donat de l’obra es projecta la gran ona de Kanagawa sobre l’escenari. Calia agafar una de les imatges més icòniques de la cultura japonesa i projectar-la en una obra que no hi tenia res a veure? Que no ens ha deixat prou imatges representatives la cultura xinesa? L’orientalisme està basat en els prejudicis i els tòpics més bàsics. Com ens quedariem si damunt de l’escenari d’una representació de l’auca del senyor Esteve, de cop i volta hi projectessin una ballarina de sevillanes i un torero? La justificació del director sempre podria ser la mateixa ‘Només volia transmetre una història emotiva’. És clar que si la representació es fes a l’altra punta del món, potser no quedaria massa clara la diferència entre Catalunya i Espanya. Una mica com el que molts, aquí, encara pensen sobre la Xina i el Japó.

Amb tot, però, i des de la meva humil opinió, això no desmereix la gran feina dels actors i del mateix director adaptant una obra que ens obre una finestra al passat de l’Àsia Oriental. Tant de bo hi hagués més iniciatives com aquesta, i poguessin estar més temps en cartell!

Feliç any del cavall!

dimecres, 5/02/2014

El passat divendres 31 de gener milions de xinesos celebraven l’arribada d’un nou any. Segons el seu calendari lunar, han donat la benvinguda a l’any 4712; segons la seva classificació basada en l’horòscop, han donat la benvinguda a l’any del cavall. Al nostre país només hi viuen 50.194 xinesos (segons informació del diari Ara), però a tota la Xina hi viuen més de 1.300 milions de persones (segons dades demogràfiques de la BBC del 2012), fet que converteix aquestes dates en el periode de màxima migració de l’any (xinesos que tornen a casa per veure la família), a tot el món. Però què en sabem d’aquest calendari xinès, que mou a tantes persones amunt i avall?

L'any del cavall

L'any del cavall

A l’antiga Xina, dues de les posicions més respectades dins la Cort imperial eren les de Gran Astròleg i Gran Historiador. La seva funció principal era mantenir el control del calendari, fer prediccions meteorològiques i interpretar la posició dels astres. Eren càrrecs a mig camí de la ciència i de la superstició, però alguns dels que van ostentar responsabilitats s’ho van prendre molt seriosament.

Aquest fou el cas de Sima Qian (sobre el qual trobareu més informació al Sàpiens 139), que va revolucionar el calendari al fixar que un any tenia exactament 365,25 dies. De tota manera, a la gran massa de la població Han li semblava més senzill comptar el temps a partir del moviment del Sol i la Lluna, i englobar els periodes més extensos a partir dels solsticis d’estiu i d’hivern. Així van organitzar el calendari, establert durant la dinastia Han (202 aC – 220 dC), que va fixar l’inici històric del temps en l’època del llegendari Emperador groc.

Sima Qian

El Gran Historiador Sima Qian

Com que els astròlegs es trobaven a mig camí de la ciència i la superstició, es van invertir molts recursos en poder fer prediccions de futur, prenent com a punt de partida la posició dels astres en el moment del naixement. Un horòscop, vaja. La complexitat del sistema és digna d’un doctorat, però per resumir-ho direm que creien que tot havia sorgit de cinc elements primigenis: l’aigua, la terra, el foc, la fusta i el metall. Aquests elements afecten en major o menor mesura depenent de diverses variables, entre elles l’any en què hom ha nascut.

Ara bé, per què van associar els anys amb diversos animals? Els nens petits xinesos aprenen als parvularis la història de la cursa de l’Emperador de Jade. Segons diu el conte, l’Emperador va organitzar una cursa entre els animals per decidir quins apareixerien a l’horòscop. Entre altres coses, el conte explica com va néixer l’enemistat històrica entre el gat i la rata, fruit d’una mala passada que li fa la rata al felí per deixar-lo enrere a la cursa (a sota trobareu un vídeo, subtitulat en anglès, en el que s’explica com va anar la prova). El resultat van ser 12 animals, que cada any van canviant fins a completar un cicle (el primer, la rata; el darrer, el porc). Com que és cíclic, podeu calcular fàcilment l’animal que us apadrina, i amb ell una colla de detalls associats. El web Travelchina ofereix aquesta eina on podeu posar la vostra data de naixement i veure l’animal que us correspon. Sigui com sigui, aquest 2014, any del cavall, diuen que portarà treball. Esperem que sigui així!

El primer emperador de la Xina

dimarts, 21/01/2014
El primer emperador de Xina

Qin Shihuangdi

Qin Shihuangdi (259 aC – 210 aC), hereu del regne de Qin, va ser el primer unificador de la Xina, després de sotmetre a mata-degolla la resta de regnes combatents. Va pendre el títol d’emperador, que en xinès es coneixia com a ‘Fill del cel’, ja que administrava ‘Tot allò que hi ha sota el cel” des del “País del centre” (中国 Zhōngguo), que és com els xinesos segueixen anomenant el seu país. Va unificar el sistema de pesos i mesures i va teixir una xarxa burocràtica i administrativa que posava en funcionament els engranatges de l’Estat, amb capital a Xi’an. Sabem que era un home supersticiós, una tendència molt habitual en els líders xinesos, fins a tal punt que va manar als seus metges cercar remeis on fos per véncer la mort.

L’emperador temia fins a tal punt la mort que es va fer construir una de les tombes més grans del món (comparable a les piràmides de Keops i Kefren), quan veia que ja no se’n podria escapar. Era un costum ancestral, fa més de 2000 anys, que els governants xinesos es fessin enterrar amb tot un exèrcit de servents… vius. Qin no només ho va fer, sinò que hi va afegir un exèrcit de 6.000 soldats de terracota. En vam conèixer una mostra, quan van fer d’embaixadors del poble xinès al Fòrum de les cultures de Barcelona. El primer historiador xinès, Sima Qian, explica que l’emperador Qin es va fer enterrar en una tomba sumptuosa, envoltat d’un gran exèrcit i de trampes mortals. De fet, el govern xinès no ha acabat d’excavar la tomba per por a trobar-se amb aquestes trampes; només a tall d’exemple, fa poc més d’un any es va descobrir que el recinte més proper a les restes de l’emperador està envoltat per un riu de mercuri, que encara és molt tòxic. El govern xinès, però, no és l’únic interessat en explorar la tomba. Un grup de caçarecompenses ja va intentar accedir al recinte, però van ser descoberts quan ja tenien un gran túnel subterrani construit.

Un altre misteri que queda per resoldre és com van aconseguir els xinesos d’època Qin fer tantes figures de ceràmica sense tenir una tradició cultural vinculada a aquest material. Hi ha informacions que asseguren que la tècnica va arribar de la Grècia d’Alexandre Magne, un fet possible gràcies a la comunicació constant que permetia la ruta de la seda. No obstant això, l’única font de que disposem són les Memòries històriques de Sima Qian, i misteriosament no fan cap referència al rebombori que deuria provocar la construcció d’una tomba tan gran. De ben segur que els tallers de ceràmica deurien tenir molta feina durant molt de temps, i que el transport de figures de mida humana haurien cridat molt l’atenció. Potser aquests registres es van esborrar durant el govern dels Han, que van tractar d’eliminar el llegat del seu imperi predecessor. Sigui com sigui, no van poder eliminar el testimoni físic de tot plegat: la tomba en sí (tot i que ho van intentar, enderrocant una part del complex).

De ben segur que en els propers anys sentirem a parlar de la tomba si els arqueòlegs xinesos aconsegueixen accedir-hi. A saber els tresors que s’amaguen al seu interior… tota una aventura al més pur estil Indiana Jones.

Tomba de l'emperador Qin, a Xi'an

Tomba de l'emperador Qin, © Mario Savoia, iStock